Cinema: Logan

Una pel·lícula d'orígens (X-Men Origins: Wolverine, 2009), una de la seva etapa japonesa (The Wolverine, 2013) i ara aquesta sobre la seva vellesa, el seu crepuscle. Totes elles formen part d'una trilogia spin-off de la saga cinematogràfica dels X-Men que es basen, almenys en el concepte, en etapes o còmics concrets del personatge. 

Han estat 17 anys d'en Hugh Jackman fent de Wolverine i 8 de trilogia protagonitzada per ell, que culminen amb aquesta pel·lícula situada en el futur, concretament al 2029, i que posa el punt final no només a l'etapa de l'actor australià en el seu paper més conegut (això ha assegurat, almenys), sinó també a la història dels mutants en versió cinematogràfica. Almenys cronològicament, perquè sens dubte s'acabaran fent més produccions situades al present de l'espectador.

Dirigida per en James Mangold, que també s'havia encarregat de The Wolverine i havia treballat amb en Hugh Jackman a Kate & Leopold, la pel·lícula adopta un to crepuscular, molt adequat per a aquesta mena d'història sobre un personatge envellit, cansat, apartat del món.

Hi veiem un Logan que tot i haver nascut a mitjan segle XIX i haver aguantat bé fins ara, ja no es guareix tan ràpid com abans, de manera que s'està fent vell i les ferides provoquen estralls al seu cos. Ni tan sols les urpes metàl·liques que el caracteritzen li surten tan ràpid ni de manera tan suau com quan era eternament jove.

Però les cicatrius les té també a l'ànima, i és que és pràcticament l'últim mutant que queda en un món en què ja no en neixen (però que recorda els X-Men i fins i tot n'ha fet còmics, esplèndida picada d'ullet a l'espectador), i en què s'ha quedat gairebé sol i tira endavant com a xofer de limusines a la frontera entre els Estats Units i Mèxic.

Sens dubte és la interpretació més interessant i treballada que l'actor ha fet del personatge, tot i que la mena d'història i el to de la pel·lícula ho demanen i hi contribueixen.

No vull entrar en més detalls sobre la trama, però cal esmentar que en aquesta ocasió, com era d'esperar d'altra banda, també es torna a ficar en embolics. Altrament no hi hauria pel·lícula. I concretament el que ha de fer és protegir una nena, la Laura, d'una organització que la persegueix.

Interpretada per la Dafne Keen, hispanobritànica que va debutar a la sèrie espanyola Los refugiados (2015), no en donaré més detalls perquè no vull fer spoilers, però és un personatge d'allò més atractiu i gens indefens.

Logan té elements de gèneres cinematogràfics com el road trip, i la dinàmica d'en Logan i la Laura sens dubte recorda la saga Terminator, que personalment em va tornar a venir al cap en algunes escenes de combat, la persecució d'un poderós enemic i, no crec que per casualitat, el fet que se situï a l'any 2029, el punt de partida dels androides de la llegendària saga. Fins i tot, el fet de veure el protagonista envellit i lluitant contra un rival aparentment superior recorda Terminator Genisys.

No és l'única referència que vaig captar (o em va semblar captar, perquè també pot ser que no fos intencionat per part del director). Per exemple, una escena em recorda la saga Mad Max, però també la localització de la primera part del film.

Però hi ha altres coses, més subtils: el títol del film i el seu to em fan pensar en Rambo i Rocky Balboa, pel·lícules amb què en Sylvester Stallone acabava les particulars històries dels respectius protagonistes després d'una llarga trajectòria, en aquell cas més que la d'en Wolverine, és clar.

Logan és una pel·lícula diferent. És innegable que pertany al gènere dels superherois i que forma part de l'univers cinematogràfic dels X-Men, però també que té un estil propi que ens fa oblidar, en alguns moments, que hi pertany. I tot i així hi encaixa perfectament, sens dubte beneficiada per la seva situació al futur, al punt final de la cronologia, que li permet certes llibertats i que no ens fa enyorar els altres personatges d'aquest panteó tan estimat.

Que no vol dir que no n'aparegui cap: tenim un paper secundari molt interessant del professor Charles Xavier, un envellit Patrick Stewart que durant una bona estona em va tenir amb la mosca al nas pel que fa al càlcul de les edats, però que en afirmar que té 90 anys -en realitat l'actor en té 76- vaig considerar plausible i adequat, si suposem que va néixer el 1939 i que a X-Men: First Class en tenia 23 (aquella pel·lícula ens portava al 1962 i en Charles s'acabava de llicenciar a la universitat, per tant els números surten). 

Els altres personatges, tant els dolents (el ciborg Donald Pierce, interpretat per en Boyd Holbrook) com els bons (el mutant Caliban, amb la cara i la veu de l'Stephen Merchant (Extras)), tenen menys força, però és evident que la culpa la té el poderós atractiu del protagonista i la nena.

No se m'acut un tipus de pel·lícula més adequada per narrar el final de la història d'aquest personatge tan popular, i sembla que ha agradat de manera força universal, fins al punt que hi ha qui la considera la millor de les 10 que formen part de la saga X-Men al cinema.

És coherent, intensa, plena d'acció i més madura que les altres, amb un nivell de vocabulari groller i violència gràfica superior al que havíem vist fins ara. Mentrestant, en Wolverine ha madurat físicament i també accepta la vellesa, de manera que encara sense por el seu crepuscle particular.


A favor:

-Un final rodó per a aquest spin-off cinematogràfic

-La dinàmica dels dos protagonistes és captivadora, amb unes interpretacions excel·lents

-La barreja de gèneres i les referències que hi podem trobar li donen un acabat polit


En contra:

-Potser posa el llistó massa alt i qualsevol nova entrega de la saga, encara que situada en un moment cronològic anterior, quedarà per sota

-Que en Hugh Jackman hagi acabat amb el personatge no vol dir que no se'n facin noves versions amb nous actors en el futur, cosa que sens dubte passarà.

Cinema: X-Men - Days of Future Past

Si heu llegit anteriorment crítiques/ressenyes meves sobre pel·lícules que adapten còmics ja sabeu que acostumo a defensar-les, a veure-les amb bons ulls i donar-los més bona nota que la majoria de la gent. M'agrada gaudir dels films que adapten còmics i m'agrada que barregin fidelitat vers la història original i innovació i sorpresa, que siguin pel·lícules pensades per a agradar els fans dels còmics però també els que només segueixen aquestes històries a través del cinema. 

Avui, però, en parlar d'X-Men: Days of Future Past he de dir que, tot i que em va agradar i la trobo entretingudíssima i molt recomanable, me n'esperava més i hi va haver unes quantes coses que no em van acabar de convèncer.

Vaig gaudir molt amb la trilogia original, la que acabava amb X-Men: The Last Stand (2006), un film que en general no va agradar suposo que perquè prenia decisions dràstiques (morts a dojo) i deixava la història tancada, però a mi ja m'estava bé que la història acabés així, i quan es va estrenar X-Men: First Class (2011) no li vaig fer cas. Em pensava que era un reboot i en aquell moment vaig decidir deixar-la córrer.

Un error que vaig corregir l'any passat, quan per fi la vaig veure, i em vaig adonar que no explicava una altra història, sinó que s'ambientava en el passat, en la joventut dels personatges, sense negar la trilogia dels anys 2000. El resultat em va agradar molt, ho he de reconèixer. I quan vaig saber que hi hauria la pel·lícula X-Men: Days of Future Past, que uniria els personatges del "present" amb els d'aquell passat ambientat als anys 60, ho vaig trobar una grandíssima idea i l'esperava amb candeletes.

Com deia, ja m'està bé que les adaptacions cinematogràfiques siguin això, adaptacions, i que no transformin en imatges en moviment, fil per randa, el que es va poder llegir als còmics en el seu moment. Days of Future Past és una història en dos números, concretament el 141 i el 142 de The Uncanny X-Men, publicats  respectivament el gener i el febrer de 1981 en el que esdevindria una de les trames més importants i estimades de la història dels còmics, cosa que hem d'agrair al tàndem format pels llegendaris John Byrne i Chris Claremont. 

Un parell de còmics que he rellegit per tal de tenir més coneixement de causa en fer la crítica i que ens presenten la següent premissa: en el futur 2013 la Humanitat és a punt de desaparèixer perquè els Sentinelles, uns androides gegants encarregats de liquidar els mutants, han provocat el caos i han esdevingut els dictadors dels Estats Units, que rebran de manera imminent un atac nuclear d'altres països. En aquest futur gairebé no queden superherois (ni mutants, ni els seus aliats), ni superdolents, i els pocs supervivents dels X-Men envien la ment de la Kitty Pride a la seva versió adolescent, la del present dels còmics, és a dir del 1981, per tal d'evitar l'assassinat del senador Kelly a mans de la Germandat de Mutants Diabòlics, que és el fet que desencadena els esdeveniments del futur distòpic.

Doncs bé, a la pel·lícula la cosa canvia notablement: en el futur post-apocalíptic situat ara (no podia ser d'una altra manera) a la dècada dels anys 20 d'aquest segle XXI, queden uns quants dels X-Men i s'enfronten a una versió moderna dels Sentinelles, però no hi ha manera de fer res contra ells. Així, volen canviar la història enviant algú al passat amb els nous poders de la Kitty Pride (Ellen Page), però l'única ment que consideren capaç de resistir-ho, gràcies al poder autocuratiu que té el personatge, és la d'en Wolverine (Hugh Jackman).

En el seu cas haurà d'evitar que la Mística (Jennifer Lawrence) mati en Bolivar Trask (Peter Dinklage, en Tyrion a Game of Thrones), el creador dels temuts androides, i amb això desencadeni els fets d'aquest fosc futur. Però aquests fets que s'han d'evitar se situen, a diferència del còmic original —on tenien lloc al present de la narració—, l'any 1973, cosa que al director (en Bryan Singer, el de les dues primeres pel·lícules dels X-Men) li dóna l'excusa per a convertir en protagonistes els actors d'X-Men: First Class, que representa que han envellit només una dècada.

Ens trobem, doncs, davant d'una adaptació extremadament lliure de Days of Future Past, més aviat s'ha agafat el concepte i canviat tota la resta, de manera que el resultat és més una seqüela de First Class que no pas de The Last Stand. 

Si ens van agradar els X-Men cinematogràfics de 2011 aquí veurem com els ha anat i en coneixerem una nova aventura, sens dubte trepidant i amb tots els al·licients que té qualsevol història sobre viatges en el temps i les conseqüències de l'alteració dels esdeveniments, però els lligams amb la trilogia original (i les pel·lícules en solitari d'en Wolverine) no acaben de funcionar del tot.

Per posar un exemple (i compte, que puc fer spoilers), està molt bé que quan en Wolverine viatja al 1973 i la seva ment ocupa el cos que tenia llavors les urpes que surten de les seves mans siguin d'os, perquè llavors encara no li havien recobert l'esquelet d'adamàntium, però en les escenes del futur sí que les té de metall, tot i que l'any passat, a la seva segona pel·lícula, ens van ensenyar com perdia aquest material.

En aquest futur distòpic hi veiem també la presència d'algun personatge que representa que havia mort a la pel·lícula de 2006, i a més no se'ns explica què hi fa, allà. De fet, el que potser em va agradar menys de Days of Future Past va ser que les escenes del futur, per bé que espectaculars, són moltes menys que es del 1973 i, per acabar-ho d'adobar, no ens expliquen com s'ha arribat a aquest punt ni el rerefons dels nous personatges que hi apareixen. Tampoc no coneixem massa en Quicksilver, un dolent clàssic dels còmics dels X-Men, però les seves escenes són de les millors del film, i en això tothom hi està d'acord.

Em fa l'efecte que —i entenc la lògica comercial que hi ha al darrere— s'ha volgut fer una seqüela de First Class amb la introducció del personatge més popular de les pel·lícules del "present", en Wolverine, tot aprofitant una mica tramposament el renom de la saga Days of Future Past. Però la part del futur penso que no és gaire sòlida i la balança s'inclina de manera inequívoca cap al passat.

El canvi de les circumstàncies argumentals no el trobo dolent en si mateix, l'accepto, i la història està bé, però és d'allò més evident que si s'ha volgut fer tan centrada en la Mística és a causa de la popularitat de la Jennifer Lawrence, que a la pel·lícula de 2011 tenia un paper força important però no havia esdevingut encara la superestrella que és actualment gràcies a la saga Els jocs de la fam, La part positiva de les coses (per la qual va guanyar l'Oscar a la Millor Actriu amb només 22 anys) i American Hustle.

El que m'empipa són els errors de continuïtat, i que les conseqüències de la missió que duen a terme els personatges en aquesta pel·lícula vagin més enllà de les inevitables paradoxes temporals i entrin en el terreny de les incongruències. A banda d'això em veig obligat a esmentar l'absurditat o, més aviat, la poca originalitat de l'excusa argumental per al Charles Xavier dels anys 70, que torna a caminar per la gràcia d'un sèrum miraculós.

X-Men: Days of Future Past enganxa, se'ns fa curta i tot, i ens deixa amb un somriure a la cara. Les crítiques han estat majoritàriament molt positives, i jo me n'alegro. Els personatges tornaran en una nova seqüela, com ens suggereix el final dels crèdits, i l'anirem a veure, però si ens aturem a analitzar els detalls, i podem fer-ho —a més de tenir-hi dret com a espectadors—, ens adonem que hi ha una quantitat d'errors gairebé inacceptable. Potser no era fàcil lligar les dues línies argumentals iniciades respectivament als anys 2000 i el 2011, però es podria haver fet millor i jo n'esperava més del que n'he obtingut. 

A favor:

-La pel·lícula és espectacular

-Sempre és un plaer tornar a veure els personatges que coneixem i estimem

-Els fans de la trilogia original i de la preqüela de 2011 en gaudiran amb tota seguretat

-El canvi d'ambientació, tot i que no té res a veure amb els còmics i es nota que s'ha fet per tal d'emprar els actors de First Class (James McAvoy, Michael Fassbender i Jennifer Lawrence concretament) dóna un bon resultat

-Fidel a la història original no ho és gaire, però sí a l'essència dels seus personatges, com s'espera de qualsevol pel·lícula de Marvel


En contra:

-Els esmentats errors de continuïtat (i els que no he esmentat)

-L'embolic amb què es van ficar en explicar-nos l'amistat de la Raven i en Charles, invent de First Class que no té conseqüències ni a la trilogia original (no s'hi esmenta) ni en aquesta pel·lícula

-La poca profunditat de la part del futur i el desaprofitament dels seus personatges, l'exemple més clar el d'en Colossus, un mutant importantíssim a la franquícia però maltractat a les pel·lícules

-En la mateixa línia, l'excusa argumental que explica per què no apareixen alguns dels personatges de First Class. Potser hauria estat millor no esmentar-los i prou.  

-Té nassos que els personatges del futur pràcticament no hagin envellit (només els interpretats pels septuagenaris Patrick Stewart i Ian McKellen, que estan indiscutiblement més vells que a la trilogia original) però en canvi en Wolverine, que a causa dels seus poders ho fa molt més lentament que els altres, presenti algunes canes

-És un mal endèmic de la ficció dels Estats Units i no només d'aquest film, però si ens aturem a pensar en les edats que haurien de tenir el Professor X i en Magneto als anys 20 del segle XXI, alguna cosa no acaba de rutllar

32è Saló del Còmic de Barcelona

Suposo que ja us ho esperàveu, però el Saló del Còmic de 2014 ha acabat i toca parlar del meu pas per aquest esdeveniment que, des de fa força anys, és una cita imprescindible per a mi, que no vaig a trobades de cap mena, ni a concerts, ni a partits de futbol. Jo vaig als salons, i aquests són el del Còmic i el del Manga.

Una de les coses que més m'interessava veure era l'exposició dedicada a en Batman, que enguany celebra el seu 75è aniversari, i el Saló del Còmic no podia deixar escapar l'ocasió de celebrar-ho a la seva manera.

He de reconèixer que a banda dels plafons d'una de les quatre parets, on es feia un ràpid repàs a la seva història tot divint els textos en aspectes com les col·leccions que ha protagonitzat, els seus aliats, els seus enemics, el seu aspecte gràfic o les seves representacions televisives i cinematogràfiques, n'esperava alguna cosa més.

Sí, hi havia originals, però crec que aprofitant l'aniversari haurien d'haver estat originals (o reproduccions) de pàgines que reflectissin l'evolució del personatge al llarg del temps i alhora homenatgessin els dibuixants i guionistes més destacats que l'han tractat. En canvi, el que hi havia era sobretot un recull de pàgines realitzades per dibuixants "espanyols" (és a dir, amb aquesta etiqueta però incloent-ne molts de catalans). El resultat em va semblar un reciclatge parcial, com a mínim en intencions, de l'exposició precisament d'aquest tema, "espanyols a DC", de fa un parell d'anys. 

També hi havia lloc per als objectes representatius del mite, una part dels quals en aquesta vitrina, però n'hi havia una més a l'altre costat.

Tant en el que he dit abans dels materials exposats com en això de les vitrines amb figures, de l'exposició d'en Wolverine, que enguany ha fet els 40, es pot dir exactament el mateix. Eren gairebé clavades. 

Menys publicitada (de fet me'n vaig assabentar quan la van esmentar de passada a la roda de premsa de presentació del Saló) va ser la d'en Popeye, personatge que va aparèixer per primera vegada a la tira diària Thimble Theatre ara fa 85 anys (el plafó estava equivocat i hi deia 75) i que té el seu origen als còmics, com ja he explicat més d'una vegada en aquest bloc, que com podeu veure té una secció dedicada a ell.

Era petita, però també hi havia figures i altres materials, i feia un bon repàs de la història del personatge i els seus dibuixants. Qualitativament trobo que era millor que les que he esmentat més amunt.

La que sí que s'havia publicitat, i molt (al cap i a la fi era el tema d'aquest Saló) era l'exposició Còmics en guerra, enorme, amb tot el palau número 1 de la Fira de Barcelona a Montjuïc dedicat a ella. Hi havia exposats també vehicles reals de guerres del segle XX, alguna tenda amb soldats de diverses èpoques, parades d'associacions relacionades amb diversos conflictes bèl·lics i també botigues, és clar.

I, com no podia ser d'una altra manera, un fotimer de plafons amb pàgines de còmics de gènere bèl·lic, que repassaven la història de les guerres des de l'edat mitjana fins a l'actualitat, amb representants de diversos països i amb diverses maneres d'enfocar el tema, des de la crítica fins al realisme documental i fins i tot l'humor.

Finalment, l'altra exposició a què vaig dedicar la meva atenció (n'hi havia alguna més, però aquestes són les que vaig mirar) va ser Pel dret a somriure, amb humor gràfic sobre el tema de la consulta del proper novembre per l'autodeterminació de Catalunya i amb reproduccions de pàgines i vinyetes d'autors que treballen per a mitjans ideològicament molt diversos.

El més divertit, però, va ser la manera com l'organització va disposar aquesta exposició, com podeu veure a la foto tot reproduint unes cabines per a vot secret.

Un altre dels motius pels quals vaig als salons és aconseguir la dedicatòria d'autors responsables de còmics que ja tinc (no hi compro mai res expressament per a aprofitar la visita de ningú), i en aquest cas l'estrella era l'Eduardo Risso, dibuixant argentí per al qual vaig aconseguir el número 5 però, com que va arribar tard, es va posar a fer una mena de classe magistral d'entintat i a sobre l'interrompien constantment mentre dedicava dibuixos als que érem a la cua, me'n vaig quedar sense quan es va decidir que per tal de poder signar a tothom no dibuixaria més després del número 3. 

Em va signar, però, la portada del número 1 de 100 Balas, on ja tenia les signatures del guionista Brian Azzarello (que també hi era aquest cop però jo ja no el necessitava) i el responsable de la portada, en Dave Johnson, des de la 29a edició del Saló, com vaig explicar aquí.

També al volum Batman: Broken City, que recopila els números 620 a 625 de Batman, i on també tenia la dedicatòria del guionista Azzarello des de 2011. El que no vaig dur-hi, per desgràcia, va ser el volum únic Jonny Double, que tenia signat per aquest últim però em faltava la dedicatòria del dibuixant argentí. Senzillament no hi vaig pensar.

Més sort vaig tenir amb la Pia Guerra, la dibuixant de Y, the last man, i és que vaig ser el primer de la cua d'una de les sessions de signatures, l'organitzada per l'estand d'El Corte Inglés, on ni donaven número ni es va aplegar tanta gent com a ECC Ediciones. Va ser qüestió d'anar-hi una hora abans.

I ara passem a les compres. Evidentment el Saló del Còmic té menys manga que el del Manga, per lògica, però no recordo cap altre Saló del Còmic amb tan poca presència del còmic japonès (en més d'una edició hi ha hagut alguna exposició on sí que en podíem veure) i, de retruc, tan poca presència de manga a bon preu a les botigues. Tot i així vaig trobar dos volums d'Asa, el ejecutor que em faltaven i ja em queda menys per a acabar-la.

De còmic nord-americà de superherois vaig trobar algunes coses interessants, com aquest totxo del Capità Amèrica dels anys 60 i el volum Los Vengadores: La guerra Kree-Skrull. El que és interessant és que la botiga que els venia tenia una oferta de còmics de segona mà a meitat de preu, de manera que el llibrot de 40 euros me'n va costar 20 i l'altre, 7,5. Això dijous. Els dies posteriors van modificar l'oferta i ja no era el 50%, sinó una de molt menys atractiva. I com que la vaig trobar de seguida i volia mirar una mica més vaig deixar escapar un altre llibrot, aquest cop dels 4 Fantàstics, que va volar.

D'en Batman també vaig trobar coses, però poc que em faltés i estigués a bon preu. En aquest cas es tracta dels volums 12 i 15 del col·leccionable El caballero oscuro que va treure Planeta en el seu moment i que ara estan descatalogats i costen força de trobar. Poc a poc vaig omplint els forats que tinc en aquesta col·lecció. No estaven excessivament barats, però tenien un 15% de descompte i són tan difícils de trobar que estic disposat fins i tot a pagar-ne el preu complet.

En una de les meves botigues habituals dels salons, Dragon Comics, vaig trobar només una cosa que m'interessava: el 4 de Clásicos DC: JSA, de manera que ja tinc seguits els 7 primers (de 10). Estava a meitat de preu, però em va decebre descobrir, després de treure-li el plàstic, que l'estat del seu llom estava prou malament com per haver-lo deixat córrer si me n'hagués adonat abans.

Finalment vaig fer una cosa que sempre penso quan vaig als salons i que no faig mai: comprar-me algun còmic de l'Astèrix, que me'n falten alguns i no m'hi poso mai seriosament. A més, sempre hi ha una parada on en tenen a bon preu. 

En aquest cas és Astèrix i els normands, i és l'edició de 2006, amb nova portada. Això fa que tingui menys valor històric i col·leccionista, però el que busco sobretot és que estiguin en bon estat, amb les pàgines blanques (jo els cuido i tot i així en tinc alguns que estan grocs), i aquest complia els requisits. Un de menys, doncs. 

I això és tot. Per primera vegada em van sobrar diners dels que tenia pensats gastar al Saló del Còmic, però també és cert que hi vaig trobar a faltar botigues habituals (n'hi havia molt poques) que altres anys nodrien els meus prestatges i on em deixava força calés, com Studio Comics o una d'uns francesos on tenien molts recopilatoris de còmic de superherois en anglès. D'altres, com Llibreria Universal, hi eren però la seva secció de segona mà o d'ofertes era molt menor del que és habitual. Una llàstima.