Cinema: X-Men - Apocalypse

Així com en el cas de la pel·lícula X-Men: Days of Future Past vaig llegir la saga de còmics del mateix nom en què es basava per tal de comparar-la amb l'adaptació cinematogràfica, gràcies al fet que eren només 2 números i els tenia, amb la pel·lícula que critico avui la cosa ha anat d'una altra manera.

No en tinc cap còmic i en són un fotimer, per tant m'allibero de la responsabilitat de qualificar el grau de fidelitat del film amb el famós arc argumental que adapta. Opinaré, doncs, basant-me només en les meves sensacions sobre la pel·lícula i en relació amb les anteriors.

X-Men: Apocalypse, a la qual ja s'apuntava al final dels crèdits de la pel·lícula de 2014 (recordeu, a les pel·lícules de superherois quedeu-vos SEMPRE a veure els crèdits), generava expectatives, almenys en mi, pel que fa a la proposta argumental, tenint en compte que els 5 films anteriors -no hi comptaré les d'en Wolverine, però llavors en serien 7- s'havien lligat més o menys a Days of Future Past, amb força problemes de coherència i sobretot edats dels personatges però, cal admetre-ho, d'una manera prou satisfactòria si se li perdonaven unes quantes coses.

Si X-Men: First Class se situava a l'any 1962, en uns orígens que no acabaven de lligar amb el que se'ns havia dit a X-Men (2000) però que donàvem com a vàlids, i la continuació d'aquella història del passat saltava entre 1973 i algun punt dels anys 20 del segle XXI, Apocalypse es col·loca a l'any 1983 i presenta una amenaça terrorífica, gairebé de nivell molt superior al que els personatges podrien abastar.

Es tracta de l'Apocalypse o En Sabah Nur (Oscar Isaac, vist a Show me a hero, A most violent year o Star Wars: The Force Awakens), el primer mutant de la història -al pròleg se'ns mostra l'any 3.600 abans de Crist- i el més poderós, amb un munt de terribles poders físics i mentals.

Despertat l'any 1983 després d'haver estat enterrat viu fa milers d'anys, decideix destruir el món, en decadència segons el seu parer -i no li diríem pas que no-, i crear-ne un de nou i millor. No és el primer dolent de ficció que ha partit d'aquesta premissa, tenim per exemple en Ra's al Ghul a DC Comics, però l'Apocalypse és un ens pràcticament diví i en teoria impossible d'aturar.

L'acompanyen la Psylocke (Olivia Munn), que apareixia breument a X-Men: The Last Stand (2006) intepretada per una altra actriu, la versió jove de la Storm (Alexandra Shipp), i una nova versió de l'Angel (Ben Hardy) que elimina o entra en contradicció amb la de The Last Stand.

És un personatge amb un objectiu clar, i amb un poder gairebé inimaginable, però alhora és immensament atractiu com a dolent perquè no és d'aquells que deixen anar riallades sonores i gaudeixen fent el mal, sinó que actua amb una calma terrorífica i amb una actitud de complir el deure que, sens dubte, hem d'agrair a l'Oscar Isaac, actor de solvència contrastada.

I què se n'ha fet, dels personatges que ja coneixíem? Naturalment tornen en Charles Xavier (James McAvoy), en Magneto (Michael Fassbender), en Hank McCoy/Beast (Nicholas Hoult) i, és clar, la Raven/Mystique, novament amb un paper destacadíssim aprofitant l'enorme fama i popularitat de la Jennifer Lawrence.

Però és clar, la gràcia de situar la història als anys 80 és poder presentar versions joves dels X-Men de les pel·lícules dels anys 2000, i així es fa.

A la ja esmentada Storm se sumen l'Scott Summers/Cyclops (Tye Sheridan) i una altra cara pensada per a atraure el màxim nombre d'espectadors, la de la Sophie Turner (la Sansa de Game of Thrones, per si hi ha cap despistat), que fa de la jove Jean Grey. També hi ha en Kurt Wagner/Nightcrawler (Kodi Smit-McPhee), la versió més gran del qual havia sortit a X2 (2003).

Com ens podem imaginar, la nova amenaça fa que els personatges que ja coneixíem s'hagin de preparar per a un nou combat una dècada després de l'últim enrenou, i que se'n reclutin de nous. Al mig, un Magneto que mira de refer la seva vida sense poder-se escapar dels cúmuls de desgràcies que l'empenyen a ser el temible enemic principal dels X-Men dels còmics clàssics, però encara amb moments de dubte i canvis de bàndol.

I entre els "seminous" tenim en Peter Maximoff/Quicksilver (Evan Peters), que havia sortit breument a Days of Future Past amb una escena memorable, i que aquí en té una altra de similar. No és dels personatges que tenen més protagonisme, però sí que és dels més carismàtics, tot aportant el contrapunt humorístic a una pel·lícula més dramàtica que algunes de les anteriors. Com a mínim és una versió millor que la de Marvel Studios, que es va estimar més centrar-se en la seva germana Wanda/Scarlet Witch, mentre que als films de la Fox s'han quedat en Quicksilver.

En fi, la pel·lícula és, com no podia ser d'una altra manera, molt entretinguda i trepidant, però trobo que comença amb poca força, que es passa de manera molt superficial per algunes qüestions i per la caracterització dels nous personatges i, sobretot, que si a Days of Future Past s'intentava -insisteixo, amb uns quants errors de coherència- lligar amb les pel·lícules dels anys 2000, em temo que hem de considerar l'aparició dels actors i actrius "de sempre" en aquell film com un homenatge-comiat, perquè Apocalypse aposta clarament per trencar amb la trilogia original.

El pitjor, però, és que si First Class se situava a l'any 1962 i aquesta al 1983... no cal ser gaire espavilat per veure que les edats d'aquestes versions del personatges, que al 62 rondaven els 25-30 segons el cas, no s'aguanten per enlloc. Potser algú dirà que als còmics, i en dibuixos animats com Els Simpson, també passen les dècades i els personatges continuen igual, però no és això, companys, no és això.


A favor

-M'agrada més aquesta Jean Grey que la de la Famke Janssen, que tenia un punt de malícia que no m'acabava de convèncer

-El clímax del combat final és el millor de la pel·lícula i recorda, per exemple, el final del combat contra en Cèl·lula de Bola de Drac

-En Michael Fassbender mostra la seva millor interpretació de les 3 que ha fet com a Magneto i esdevé una mostra de la seva qualitat interpretativa sense l'estigma del gènere dels superherois


En contra

-La negació d'esdeveniments del que se suposa que són altres entregues d'una mateixa saga em treu de polleguera

-La incoherència amb les edats ha arribat a un punt ridícul, no només amb els films dels anys 2000, sinó en comparació també amb els situats als 60 i els 70 i interpretats pels mateixos actors i actrius

-Trobo que li costa arrencar, i que els canvis d'alineament d'alguns personatges resulten confusos

-El tema de la persecució i marginació dels mutants potser ja ens ha quedat clar en totes les altres entregues, però s'hi torna a fer èmfasi

-Per a mi, la pitjor de les tres "noves"

Cinema: X-Men - Days of Future Past

Si heu llegit anteriorment crítiques/ressenyes meves sobre pel·lícules que adapten còmics ja sabeu que acostumo a defensar-les, a veure-les amb bons ulls i donar-los més bona nota que la majoria de la gent. M'agrada gaudir dels films que adapten còmics i m'agrada que barregin fidelitat vers la història original i innovació i sorpresa, que siguin pel·lícules pensades per a agradar els fans dels còmics però també els que només segueixen aquestes històries a través del cinema. 

Avui, però, en parlar d'X-Men: Days of Future Past he de dir que, tot i que em va agradar i la trobo entretingudíssima i molt recomanable, me n'esperava més i hi va haver unes quantes coses que no em van acabar de convèncer.

Vaig gaudir molt amb la trilogia original, la que acabava amb X-Men: The Last Stand (2006), un film que en general no va agradar suposo que perquè prenia decisions dràstiques (morts a dojo) i deixava la història tancada, però a mi ja m'estava bé que la història acabés així, i quan es va estrenar X-Men: First Class (2011) no li vaig fer cas. Em pensava que era un reboot i en aquell moment vaig decidir deixar-la córrer.

Un error que vaig corregir l'any passat, quan per fi la vaig veure, i em vaig adonar que no explicava una altra història, sinó que s'ambientava en el passat, en la joventut dels personatges, sense negar la trilogia dels anys 2000. El resultat em va agradar molt, ho he de reconèixer. I quan vaig saber que hi hauria la pel·lícula X-Men: Days of Future Past, que uniria els personatges del "present" amb els d'aquell passat ambientat als anys 60, ho vaig trobar una grandíssima idea i l'esperava amb candeletes.

Com deia, ja m'està bé que les adaptacions cinematogràfiques siguin això, adaptacions, i que no transformin en imatges en moviment, fil per randa, el que es va poder llegir als còmics en el seu moment. Days of Future Past és una història en dos números, concretament el 141 i el 142 de The Uncanny X-Men, publicats  respectivament el gener i el febrer de 1981 en el que esdevindria una de les trames més importants i estimades de la història dels còmics, cosa que hem d'agrair al tàndem format pels llegendaris John Byrne i Chris Claremont. 

Un parell de còmics que he rellegit per tal de tenir més coneixement de causa en fer la crítica i que ens presenten la següent premissa: en el futur 2013 la Humanitat és a punt de desaparèixer perquè els Sentinelles, uns androides gegants encarregats de liquidar els mutants, han provocat el caos i han esdevingut els dictadors dels Estats Units, que rebran de manera imminent un atac nuclear d'altres països. En aquest futur gairebé no queden superherois (ni mutants, ni els seus aliats), ni superdolents, i els pocs supervivents dels X-Men envien la ment de la Kitty Pride a la seva versió adolescent, la del present dels còmics, és a dir del 1981, per tal d'evitar l'assassinat del senador Kelly a mans de la Germandat de Mutants Diabòlics, que és el fet que desencadena els esdeveniments del futur distòpic.

Doncs bé, a la pel·lícula la cosa canvia notablement: en el futur post-apocalíptic situat ara (no podia ser d'una altra manera) a la dècada dels anys 20 d'aquest segle XXI, queden uns quants dels X-Men i s'enfronten a una versió moderna dels Sentinelles, però no hi ha manera de fer res contra ells. Així, volen canviar la història enviant algú al passat amb els nous poders de la Kitty Pride (Ellen Page), però l'única ment que consideren capaç de resistir-ho, gràcies al poder autocuratiu que té el personatge, és la d'en Wolverine (Hugh Jackman).

En el seu cas haurà d'evitar que la Mística (Jennifer Lawrence) mati en Bolivar Trask (Peter Dinklage, en Tyrion a Game of Thrones), el creador dels temuts androides, i amb això desencadeni els fets d'aquest fosc futur. Però aquests fets que s'han d'evitar se situen, a diferència del còmic original —on tenien lloc al present de la narració—, l'any 1973, cosa que al director (en Bryan Singer, el de les dues primeres pel·lícules dels X-Men) li dóna l'excusa per a convertir en protagonistes els actors d'X-Men: First Class, que representa que han envellit només una dècada.

Ens trobem, doncs, davant d'una adaptació extremadament lliure de Days of Future Past, més aviat s'ha agafat el concepte i canviat tota la resta, de manera que el resultat és més una seqüela de First Class que no pas de The Last Stand. 

Si ens van agradar els X-Men cinematogràfics de 2011 aquí veurem com els ha anat i en coneixerem una nova aventura, sens dubte trepidant i amb tots els al·licients que té qualsevol història sobre viatges en el temps i les conseqüències de l'alteració dels esdeveniments, però els lligams amb la trilogia original (i les pel·lícules en solitari d'en Wolverine) no acaben de funcionar del tot.

Per posar un exemple (i compte, que puc fer spoilers), està molt bé que quan en Wolverine viatja al 1973 i la seva ment ocupa el cos que tenia llavors les urpes que surten de les seves mans siguin d'os, perquè llavors encara no li havien recobert l'esquelet d'adamàntium, però en les escenes del futur sí que les té de metall, tot i que l'any passat, a la seva segona pel·lícula, ens van ensenyar com perdia aquest material.

En aquest futur distòpic hi veiem també la presència d'algun personatge que representa que havia mort a la pel·lícula de 2006, i a més no se'ns explica què hi fa, allà. De fet, el que potser em va agradar menys de Days of Future Past va ser que les escenes del futur, per bé que espectaculars, són moltes menys que es del 1973 i, per acabar-ho d'adobar, no ens expliquen com s'ha arribat a aquest punt ni el rerefons dels nous personatges que hi apareixen. Tampoc no coneixem massa en Quicksilver, un dolent clàssic dels còmics dels X-Men, però les seves escenes són de les millors del film, i en això tothom hi està d'acord.

Em fa l'efecte que —i entenc la lògica comercial que hi ha al darrere— s'ha volgut fer una seqüela de First Class amb la introducció del personatge més popular de les pel·lícules del "present", en Wolverine, tot aprofitant una mica tramposament el renom de la saga Days of Future Past. Però la part del futur penso que no és gaire sòlida i la balança s'inclina de manera inequívoca cap al passat.

El canvi de les circumstàncies argumentals no el trobo dolent en si mateix, l'accepto, i la història està bé, però és d'allò més evident que si s'ha volgut fer tan centrada en la Mística és a causa de la popularitat de la Jennifer Lawrence, que a la pel·lícula de 2011 tenia un paper força important però no havia esdevingut encara la superestrella que és actualment gràcies a la saga Els jocs de la fam, La part positiva de les coses (per la qual va guanyar l'Oscar a la Millor Actriu amb només 22 anys) i American Hustle.

El que m'empipa són els errors de continuïtat, i que les conseqüències de la missió que duen a terme els personatges en aquesta pel·lícula vagin més enllà de les inevitables paradoxes temporals i entrin en el terreny de les incongruències. A banda d'això em veig obligat a esmentar l'absurditat o, més aviat, la poca originalitat de l'excusa argumental per al Charles Xavier dels anys 70, que torna a caminar per la gràcia d'un sèrum miraculós.

X-Men: Days of Future Past enganxa, se'ns fa curta i tot, i ens deixa amb un somriure a la cara. Les crítiques han estat majoritàriament molt positives, i jo me n'alegro. Els personatges tornaran en una nova seqüela, com ens suggereix el final dels crèdits, i l'anirem a veure, però si ens aturem a analitzar els detalls, i podem fer-ho —a més de tenir-hi dret com a espectadors—, ens adonem que hi ha una quantitat d'errors gairebé inacceptable. Potser no era fàcil lligar les dues línies argumentals iniciades respectivament als anys 2000 i el 2011, però es podria haver fet millor i jo n'esperava més del que n'he obtingut. 

A favor:

-La pel·lícula és espectacular

-Sempre és un plaer tornar a veure els personatges que coneixem i estimem

-Els fans de la trilogia original i de la preqüela de 2011 en gaudiran amb tota seguretat

-El canvi d'ambientació, tot i que no té res a veure amb els còmics i es nota que s'ha fet per tal d'emprar els actors de First Class (James McAvoy, Michael Fassbender i Jennifer Lawrence concretament) dóna un bon resultat

-Fidel a la història original no ho és gaire, però sí a l'essència dels seus personatges, com s'espera de qualsevol pel·lícula de Marvel


En contra:

-Els esmentats errors de continuïtat (i els que no he esmentat)

-L'embolic amb què es van ficar en explicar-nos l'amistat de la Raven i en Charles, invent de First Class que no té conseqüències ni a la trilogia original (no s'hi esmenta) ni en aquesta pel·lícula

-La poca profunditat de la part del futur i el desaprofitament dels seus personatges, l'exemple més clar el d'en Colossus, un mutant importantíssim a la franquícia però maltractat a les pel·lícules

-En la mateixa línia, l'excusa argumental que explica per què no apareixen alguns dels personatges de First Class. Potser hauria estat millor no esmentar-los i prou.  

-Té nassos que els personatges del futur pràcticament no hagin envellit (només els interpretats pels septuagenaris Patrick Stewart i Ian McKellen, que estan indiscutiblement més vells que a la trilogia original) però en canvi en Wolverine, que a causa dels seus poders ho fa molt més lentament que els altres, presenti algunes canes

-És un mal endèmic de la ficció dels Estats Units i no només d'aquest film, però si ens aturem a pensar en les edats que haurien de tenir el Professor X i en Magneto als anys 20 del segle XXI, alguna cosa no acaba de rutllar