Sèries: Mare of Easttown

Tornem a les minisèries, perquè n'hi havia una que em va recomanar el meu cosí fa temps i, després d'una divertida confusió fonètica -n'havia imaginat el títol com a "Melodies Town"-, i sense fer-ne cap recerca, tot refiant-me del seu criteri, vaig posar a la llista de la plataforma HBO Max i allà es va quedar, per quan li arribés el moment.

I l'hi va arribar fa poc, i en ser una minisèrie no hem trigat gaire a completar-la, de manera que ha arribat també el moment de fer-ne la meva humil crítica per a la joia de la vintena de persones, vintena llarga si tinc sort, que llegirà aquesta entrada.

Mare of Easttown és, doncs, una minisèrie de 7 episodis produïda per la pròpia HBO que es va llançar el 2021 i que té com a protagonista la Kate Winslet, actriu de contrastada experiència cinematogràfica però que també havia passat per la televisió, per exemple a Mildred Pierce (2011).

Creada per Brad Ingelsby i dirigida per Craig Zobel, la sèrie té lloc al municipi d'Easttown, a Filadèlfia, una comunitat de classe treballadora i amb certa tendència als embarassos adolescents on tothom es coneix i comparteix un passat recent comú.

La història gira al voltant de la Marianne "Mare" Sheehan, inspectora sergent de la policia d'Easttown que fa 25 anys va liderar l'equip de bàsquet del seu institut en una important victòria, però que actualment no gaudeix de tanta popularitat arrel de la incapacitat per resoldre la desaparició de la filla d'una de les seves excompanyes d'equip.

La seva vida personal tampoc no han estat flors i violes: no fa gaire el seu fill gran es va suïcidar, i ara està intentant que la mare del seu net -sí, ja hem parlat de la precocitat dels embarassos al poble-, una drogoaddicta, no aconsegueixi la custòdia del nen, que viu amb la seva mare i la seva besàvia, la mare d'aquesta. Per la seva banda, com a conseqüència de la mort del seu fill es va acabar divorciant, i el seu ex, amb qui té bona relació, tot s'ha de dir, viu a la casa del darrer de la seva.

En qualsevol cas, ella s'enterra en la feina per fugir dels seus problemes personals, i al principi de la sèrie es produeix un assassinat que li permetrà encarregar-se de casos més importants que el d'un paio sospitós que volta pel barri de nit i altres coses amb les quals l'empipen els veïns més aprensius.

A partir d'aquí es desenvolupa aquest thriller criminal en què la trama consisteix a resoldre la identitat de l'assassí, i Mare of Easttown ens porta d'aquí cap allà amb pistes més òbvies o més subtils per fer que posem en marxa les nostres capacitats deductives, com correspon a aquesta mena de productes de ficció.

Per tal d'allargar-ho en la mesura justa, i sense que sigui una cosa tan exagerada com a la sèrie The Killing, la Mare anirà seguint pistes i fent-se encara més enemics en interrogar gent propera que podria tenir motius per haver comès el crim. 

Ho farà amb l'ajuda d'un inspector del comtat que li envien atès el seu fracàs anterior, en Colin Zabel (Evan Peters, vist a Dahmer, de la qual parlava fa poc), amb qui estableix una interessant relació i que és un paper que es va endur un Emmy al millor actor de repartiment en una minisèrie. 

També se'n va endur un, en aquest cas com a protagonista, la Kate Winslet, i tot i que reconec que no és una actriu de la qual hagi vist gaires obres, m'ha semblat que aquesta interpretació és excel·lent i, pel que he llegit, està considerada com una de les millors de la seva carrera. 

Trobo que transmet amb versemblança l'actitud d'una persona destrossada però que ha decidit tirar endavant pel que li queda de família (té una mare i també una altra filla, la Siobhan (Angourie Rice)) i dedicar-se en cos i ànima a la seva feina. 

A més, encara que com a persones no angloparlants probablement no ho puguem apreciar amb facilitat ni tan sols mirant la sèrie en versió original, se li va lloar la rèplica convincent de l'accent regional d'aquella zona, considerat especialment difícil, i cal tenir en compte que és britànica.

Com a thriller tampoc no podem esperar-ne res d'extremament sorprenent: sabem que ens faran pensar teories i que després ens les desmuntaran, és un fet habitual, quan se sàpiga que el culpable és algú proper però inesperat. La resolució, però, és una mica recargolada, per al meu gust.

Tampoc m'acaba d'agradar que alguns personatges tinguin subtrames que sembla que han d'anar cap a alguna banda i que al final no vagin enlloc, però en conjunt trobo que és una sèrie d'allò més recomanable, com a mínim per les interpretacions i l'ambientació realista -per exemple, s'ha volgut representar l'interior de les cases lluny de la perfecció de les revistes i amb el desordre que trobaríem un dimarts al vespre en una llar d'aquesta mena-, i el seu format limitat, de pocs episodis, és ideal per a la mena d'història que ens explica.

 

Sèries: Dahmer - Monster: The Jeffrey Dahmer Story

Un dels meus gèneres cinematogràfics preferits és el biopic, les pel·lícules que ens expliquen la vida d'una persona real, però també n'existeixen les versions en sèrie de televisió, que pel que sembla es diuen biogràfiques i prou.

La que porto avui és una sèrie de temporada única, amb 10 episodis publicats a Netflix al setembre de 2022, que m'he assabentat que al final no és única, però amb un matís: serà una sèrie antològica, de manera que cada temporada repassarà la vida d'una persona diferent.

Dahmer - Monster: The Jeffrey Dahmer Story és el nom sencer de la primera temporada del que ara haurem de conèixer com a Monster, perquè cadascuna d'elles girarà al voltant d'un assassí real.

El format antològic no li és en absolut estrany al seu creador, en Ryan Murphy (que ho és en col·laboració amb Ian Brennan), perquè després d'haver signat les mítiques  Nip/Tuck i Glee, de caire tradicional, ha estat el responsable d'American Horror Story i American Crime Story, en què també va optar per fer una història tancada en cada temporada.

A American Horror Story hi va fer diversos papers l'Evan Peters, protagonista de Dahmer i vist anteriorment també fent de Quicksilver en pel·lícules i sèries de Marvel, i aquí ens ofereix una excel·lent interpretació d'en Jeffrey Dahmer.

Un paio atractiu però de caràcter molt particular i amb problemes tant per relacionar-se amb els altres com per gestionar el rebuig, que de tant en tant s'endú a casa algun noi amb qui ha lligat, el mata i n'amaga el cadàver d'una manera o d'una altra. Aquests fets, els assassinats de 17 homes i nois amb mètodes similars, van tenir lloc a la realitat entre 1979 i 1991 a l'estat de Wisconsin, al nord dels Estats Units.

La sèrie no es recrea en aquests assassinats, en els detalls com a mínim (sí que els esmenta i veurem algun cop de martell), de manera que el públic més aprensiu no haurà de patir -i havent vist segons quines operacions de cirurgia estètica a Nip/Tuck la cosa podria haver anat d'una altra manera- per si hi ha escenes gràfiques de desmembraments. Tot i així, la calma tensa de saber que el que veiem acabarà malament, és d'allò més angoixant.

El que sí que explora, amb un ritme més aviat pausat, són aspectes que podrien haver conduït a aquests assassinats, pels quals el protagonista és detingut en el primer episodi, així que la sèrie va alternant entre les conseqüències per a l'assassí en el present argumental i flashbacks de la infantesa, l'adolescència i els primers crims comesos.

És interessant, també, com retrata la reacció del seu pare, interpretat per en Richard Jenkins, un dels meus actors preferits (Six Feet Under o Olive Kitteridge, entre moltes altres), que es pregunta si ell o la seva exdona, o tots dos, són responsables de les accions del seu fill per diferents motius raonables.

El que també fa la sèrie és criticar la inacció policial, o la negligència, que va provocar objectivament que el nombre d'assassinats fos el que va ser, malgrat els reiterats avisos de la veïna d'en Dahmer.

La Glenda Cleveland, la dona que trucava insistenment la policia farta dels sorolls i les pudors que li arribaven a través del sistema de ventilació de l'edifici que compartia amb ell, és interpretada per la Niecy Nash-Betts, que s'ha endut premis i nominacions per aquest paper, igual que l'Evan Peters.

Aquest fet posa de manifest la discriminació de la població no blanca per part dels agents de la Llei, que no els feien gaire cas i els tractaven amb condescendència, i el mateix Dahmer havia triat instal·lar-se en un barri pobre sabent que li proporcionaria més discreció per als seus crims, pràcticament tots comesos contra homes i nois negres o d'ètnies no caucàsiques.

La crítica a aquesta actitud (de fet, la sèrie comença amb l'aparició a les notícies de la brutal pallissa a en Rodney King per part de la policia de Los Angeles) no ha evitat, però, la ira dels familiars de les víctimes, que han manifestat la seva disconformitat amb la pròpia existència de la sèrie, en part perquè asseguren que no s'ha parlat amb ells ni per demanar permís ni per contrastar certs detalls, sinó que Netflix es va basar en els registres públics del cas.

A més, creuen que les produccions d'aquesta mena humanitzen i fins i tot glorifiquen els criminals, especialment si les interpretacions són aclamades. 

És una reflexió que jo també em vaig fer, sobretot després d'un episodi magnífic en què el protagonista, en comptes d'en Dahmer, és un noi negre, sord i gai, prou vulnerable davant de les injustícies. 

En qualsevol cas, trobo que malgrat la comprensible controvèrsia es tracta d'una sèrie excel·lent, amb molt bones interpretacions i una història explicada amb detall i bon gust, si bé un pèl lenta. Veurem quina és la proposta per a la futura segona temporada.

Cinema: X-Men - Apocalypse

Així com en el cas de la pel·lícula X-Men: Days of Future Past vaig llegir la saga de còmics del mateix nom en què es basava per tal de comparar-la amb l'adaptació cinematogràfica, gràcies al fet que eren només 2 números i els tenia, amb la pel·lícula que critico avui la cosa ha anat d'una altra manera.

No en tinc cap còmic i en són un fotimer, per tant m'allibero de la responsabilitat de qualificar el grau de fidelitat del film amb el famós arc argumental que adapta. Opinaré, doncs, basant-me només en les meves sensacions sobre la pel·lícula i en relació amb les anteriors.

X-Men: Apocalypse, a la qual ja s'apuntava al final dels crèdits de la pel·lícula de 2014 (recordeu, a les pel·lícules de superherois quedeu-vos SEMPRE a veure els crèdits), generava expectatives, almenys en mi, pel que fa a la proposta argumental, tenint en compte que els 5 films anteriors -no hi comptaré les d'en Wolverine, però llavors en serien 7- s'havien lligat més o menys a Days of Future Past, amb força problemes de coherència i sobretot edats dels personatges però, cal admetre-ho, d'una manera prou satisfactòria si se li perdonaven unes quantes coses.

Si X-Men: First Class se situava a l'any 1962, en uns orígens que no acabaven de lligar amb el que se'ns havia dit a X-Men (2000) però que donàvem com a vàlids, i la continuació d'aquella història del passat saltava entre 1973 i algun punt dels anys 20 del segle XXI, Apocalypse es col·loca a l'any 1983 i presenta una amenaça terrorífica, gairebé de nivell molt superior al que els personatges podrien abastar.

Es tracta de l'Apocalypse o En Sabah Nur (Oscar Isaac, vist a Show me a hero, A most violent year o Star Wars: The Force Awakens), el primer mutant de la història -al pròleg se'ns mostra l'any 3.600 abans de Crist- i el més poderós, amb un munt de terribles poders físics i mentals.

Despertat l'any 1983 després d'haver estat enterrat viu fa milers d'anys, decideix destruir el món, en decadència segons el seu parer -i no li diríem pas que no-, i crear-ne un de nou i millor. No és el primer dolent de ficció que ha partit d'aquesta premissa, tenim per exemple en Ra's al Ghul a DC Comics, però l'Apocalypse és un ens pràcticament diví i en teoria impossible d'aturar.

L'acompanyen la Psylocke (Olivia Munn), que apareixia breument a X-Men: The Last Stand (2006) intepretada per una altra actriu, la versió jove de la Storm (Alexandra Shipp), i una nova versió de l'Angel (Ben Hardy) que elimina o entra en contradicció amb la de The Last Stand.

És un personatge amb un objectiu clar, i amb un poder gairebé inimaginable, però alhora és immensament atractiu com a dolent perquè no és d'aquells que deixen anar riallades sonores i gaudeixen fent el mal, sinó que actua amb una calma terrorífica i amb una actitud de complir el deure que, sens dubte, hem d'agrair a l'Oscar Isaac, actor de solvència contrastada.

I què se n'ha fet, dels personatges que ja coneixíem? Naturalment tornen en Charles Xavier (James McAvoy), en Magneto (Michael Fassbender), en Hank McCoy/Beast (Nicholas Hoult) i, és clar, la Raven/Mystique, novament amb un paper destacadíssim aprofitant l'enorme fama i popularitat de la Jennifer Lawrence.

Però és clar, la gràcia de situar la història als anys 80 és poder presentar versions joves dels X-Men de les pel·lícules dels anys 2000, i així es fa.

A la ja esmentada Storm se sumen l'Scott Summers/Cyclops (Tye Sheridan) i una altra cara pensada per a atraure el màxim nombre d'espectadors, la de la Sophie Turner (la Sansa de Game of Thrones, per si hi ha cap despistat), que fa de la jove Jean Grey. També hi ha en Kurt Wagner/Nightcrawler (Kodi Smit-McPhee), la versió més gran del qual havia sortit a X2 (2003).

Com ens podem imaginar, la nova amenaça fa que els personatges que ja coneixíem s'hagin de preparar per a un nou combat una dècada després de l'últim enrenou, i que se'n reclutin de nous. Al mig, un Magneto que mira de refer la seva vida sense poder-se escapar dels cúmuls de desgràcies que l'empenyen a ser el temible enemic principal dels X-Men dels còmics clàssics, però encara amb moments de dubte i canvis de bàndol.

I entre els "seminous" tenim en Peter Maximoff/Quicksilver (Evan Peters), que havia sortit breument a Days of Future Past amb una escena memorable, i que aquí en té una altra de similar. No és dels personatges que tenen més protagonisme, però sí que és dels més carismàtics, tot aportant el contrapunt humorístic a una pel·lícula més dramàtica que algunes de les anteriors. Com a mínim és una versió millor que la de Marvel Studios, que es va estimar més centrar-se en la seva germana Wanda/Scarlet Witch, mentre que als films de la Fox s'han quedat en Quicksilver.

En fi, la pel·lícula és, com no podia ser d'una altra manera, molt entretinguda i trepidant, però trobo que comença amb poca força, que es passa de manera molt superficial per algunes qüestions i per la caracterització dels nous personatges i, sobretot, que si a Days of Future Past s'intentava -insisteixo, amb uns quants errors de coherència- lligar amb les pel·lícules dels anys 2000, em temo que hem de considerar l'aparició dels actors i actrius "de sempre" en aquell film com un homenatge-comiat, perquè Apocalypse aposta clarament per trencar amb la trilogia original.

El pitjor, però, és que si First Class se situava a l'any 1962 i aquesta al 1983... no cal ser gaire espavilat per veure que les edats d'aquestes versions del personatges, que al 62 rondaven els 25-30 segons el cas, no s'aguanten per enlloc. Potser algú dirà que als còmics, i en dibuixos animats com Els Simpson, també passen les dècades i els personatges continuen igual, però no és això, companys, no és això.


A favor

-M'agrada més aquesta Jean Grey que la de la Famke Janssen, que tenia un punt de malícia que no m'acabava de convèncer

-El clímax del combat final és el millor de la pel·lícula i recorda, per exemple, el final del combat contra en Cèl·lula de Bola de Drac

-En Michael Fassbender mostra la seva millor interpretació de les 3 que ha fet com a Magneto i esdevé una mostra de la seva qualitat interpretativa sense l'estigma del gènere dels superherois


En contra

-La negació d'esdeveniments del que se suposa que són altres entregues d'una mateixa saga em treu de polleguera

-La incoherència amb les edats ha arribat a un punt ridícul, no només amb els films dels anys 2000, sinó en comparació també amb els situats als 60 i els 70 i interpretats pels mateixos actors i actrius

-Trobo que li costa arrencar, i que els canvis d'alineament d'alguns personatges resulten confusos

-El tema de la persecució i marginació dels mutants potser ja ens ha quedat clar en totes les altres entregues, però s'hi torna a fer èmfasi

-Per a mi, la pitjor de les tres "noves"