Sèries: Only Murders in the Building

Hi ha sèries que veus promogudes per les plataformes d'streaming o fins i tot a les marquesines del bus i no hi pares atenció. No t'atrauen, no et criden l'atenció, i només te'n queda la simple existència. Tanmateix, que algú proposi veure-la pot canviar el seu destí, que és el que va passar a casa amb aquesta sèrie de Disney+.

I no és que no conegués els seus intèrprets, al contrari. Dos d'ells, de fet, havien coincidit en una pel·lícula, El pare de la núvia, que a mi de petit m'agradava molt, però suposo que per saturació de possibilitats d'oci i manca de temps l'al·licient no havia estat prou poderós. 

Only Murders in the Building és una creació de John Hoffman i Steve Martin que als Estats Units es distribueix a la plataforma d'streaming Hulu i que aquí ens arriba a través de Disney+. Estrenada el 2021 i amb tres temporades ja publicades, i de moment renovada per una quarta, es tracta d'una sèrie de comèdia i misteri que potser per les imatges promocionals pot semblar una poca-soltada, però que trobo que es mereix una oportunitat perquè és més interessant del que sembla.

Tot comença quan els futurs components de l'improbable trio protagonista descobreixen que són seguidors del mateix podcast de crims, i quan es produeix un assassinat a l'edifici on viuen, l'Arconia, decideixen gravar-ne un ells tres per compartir les seves investigacions extraoficials amb el públic, però es posen una condició: que sigui un podcast només sobre assassinats a l'edifici. Molt específic, oi? La sèrie no tindria gaire sentit si fos així, però el cas és que de moment n'hi ha hagut prou, de crims en aquest edifici, com perquè n'hàgim vist tres temporades.

Aquesta imatge és força representativa de les dinàmiques dels personatges, que presento aprofitant l'avinentesa: començant per l'esquerra tenim la Mabel Mora (Selena Gómez), una noia que s'està a l'apartament d'una tieta mentre l'hi reforma, i que té problemes per obrir-se a la gent i intimar-hi, de manera que l'envolta una aura misteriosa.

Al mig hi tenim l'Oliver Putnam (Martin Short), un excèntric director de teatre en hores baixes des de fa molts anys que és un addicte a les salses i que sovint fa servir referències massa concretes i personals per als que l'escolten. 

Finalment, a la dreta de tot hi tenim en Charles Haden-Savage (Steve Martin), el protagonista d'una sèrie d'èxit als anys 90 que no ha tornat a fer res més de prestigi, però que sent una gran necessitat de ser validat pels altres, cosa que l'Oliver no està disposat a fer i que provoca discussions constants entre els dos septuagenaris. En Charles també té problemes amb les relacions personals, de fet això és quelcom que es pot dir de tots tres, i els caràcters tan diferents que tenen, en el cas de la Mabel amb la gran diferència d'edat jugant-hi un paper gens menyspreable, provoquen situacions d'allò més divertides que aporten la part de comèdia a una història que altrament seria un thriller més.

Capítol rere capítol, el trio investiga, dins de les seves possibilitats i al marge de la policia, l'assassinat de la temporada que, com deia, sempre es produeix a l'Arconia, i el cert és que s'hi esforça de valent, fins al punt que en més d'una ocasió algun dels seus membres, o tots tres alhora, es posen en perill. A més, en alguns moments s'amaguen coses entre si, com per exemple detalls de la seva relació amb la víctima, i fins i tot algun d'ells pot arribar a ser sospitós d'algun dels assassinats, cosa que ho fa tot més morbós.

Com no podia ser d'una altra manera, per tal de mantenir el misteri i també el caràcter humorístic, les investigacions van fent tombs de vegades força bruscos, però fins ara els guionistes se les han empescat per sorprendre'ns amb un gir final en cada ocasió.

Only Murders in the Building té, és clar, especialment per la seva naturalesa, uns quants personatges secundaris, que majoritàriament són altres inquilins de l'edifici, però independentment d'això hi trobarem cares conegudes amb papers més petits o com a convidats especials, com per exemple Cara Delevingne, Tina Fey, Nathan Lane, Jane Lynch, Michael Rapaport, Jesse Williams, Sting, Amy Schumer, Shirley MacLaine, Matthew Broderick, James Brooks, Paul Rudd o la mateixa Meryl Streep. Poca broma.

Si us passa com a mi, que no sabríeu fer una deducció encara que us estiguessin apuntant amb un ganivet al coll, no passa res, perquè us ho passareu bé igualment. Al capdavall, a banda de la solidesa dels misteris en si, la sèrie està farcida de moments divertits, sovint absurds i tot, i uns diàlegs brillants que els seus intèrprets fan funcionar de meravella. 

De debò, si com jo heu comès l'error de descartar-la perquè no us la preníeu seriosament... no cal que us la prengueu així, perquè és una sèrie de comèdia, i una de força original. Doneu-vos una temporada, no són llargues, com tampoc ho són els capítols, per jutjar-la vosaltres mateixes i mateixos.

 

 

Sèries: Mare of Easttown

Tornem a les minisèries, perquè n'hi havia una que em va recomanar el meu cosí fa temps i, després d'una divertida confusió fonètica -n'havia imaginat el títol com a "Melodies Town"-, i sense fer-ne cap recerca, tot refiant-me del seu criteri, vaig posar a la llista de la plataforma HBO Max i allà es va quedar, per quan li arribés el moment.

I l'hi va arribar fa poc, i en ser una minisèrie no hem trigat gaire a completar-la, de manera que ha arribat també el moment de fer-ne la meva humil crítica per a la joia de la vintena de persones, vintena llarga si tinc sort, que llegirà aquesta entrada.

Mare of Easttown és, doncs, una minisèrie de 7 episodis produïda per la pròpia HBO que es va llançar el 2021 i que té com a protagonista la Kate Winslet, actriu de contrastada experiència cinematogràfica però que també havia passat per la televisió, per exemple a Mildred Pierce (2011).

Creada per Brad Ingelsby i dirigida per Craig Zobel, la sèrie té lloc al municipi d'Easttown, a Filadèlfia, una comunitat de classe treballadora i amb certa tendència als embarassos adolescents on tothom es coneix i comparteix un passat recent comú.

La història gira al voltant de la Marianne "Mare" Sheehan, inspectora sergent de la policia d'Easttown que fa 25 anys va liderar l'equip de bàsquet del seu institut en una important victòria, però que actualment no gaudeix de tanta popularitat arrel de la incapacitat per resoldre la desaparició de la filla d'una de les seves excompanyes d'equip.

La seva vida personal tampoc no han estat flors i violes: no fa gaire el seu fill gran es va suïcidar, i ara està intentant que la mare del seu net -sí, ja hem parlat de la precocitat dels embarassos al poble-, una drogoaddicta, no aconsegueixi la custòdia del nen, que viu amb la seva mare i la seva besàvia, la mare d'aquesta. Per la seva banda, com a conseqüència de la mort del seu fill es va acabar divorciant, i el seu ex, amb qui té bona relació, tot s'ha de dir, viu a la casa del darrer de la seva.

En qualsevol cas, ella s'enterra en la feina per fugir dels seus problemes personals, i al principi de la sèrie es produeix un assassinat que li permetrà encarregar-se de casos més importants que el d'un paio sospitós que volta pel barri de nit i altres coses amb les quals l'empipen els veïns més aprensius.

A partir d'aquí es desenvolupa aquest thriller criminal en què la trama consisteix a resoldre la identitat de l'assassí, i Mare of Easttown ens porta d'aquí cap allà amb pistes més òbvies o més subtils per fer que posem en marxa les nostres capacitats deductives, com correspon a aquesta mena de productes de ficció.

Per tal d'allargar-ho en la mesura justa, i sense que sigui una cosa tan exagerada com a la sèrie The Killing, la Mare anirà seguint pistes i fent-se encara més enemics en interrogar gent propera que podria tenir motius per haver comès el crim. 

Ho farà amb l'ajuda d'un inspector del comtat que li envien atès el seu fracàs anterior, en Colin Zabel (Evan Peters, vist a Dahmer, de la qual parlava fa poc), amb qui estableix una interessant relació i que és un paper que es va endur un Emmy al millor actor de repartiment en una minisèrie. 

També se'n va endur un, en aquest cas com a protagonista, la Kate Winslet, i tot i que reconec que no és una actriu de la qual hagi vist gaires obres, m'ha semblat que aquesta interpretació és excel·lent i, pel que he llegit, està considerada com una de les millors de la seva carrera. 

Trobo que transmet amb versemblança l'actitud d'una persona destrossada però que ha decidit tirar endavant pel que li queda de família (té una mare i també una altra filla, la Siobhan (Angourie Rice)) i dedicar-se en cos i ànima a la seva feina. 

A més, encara que com a persones no angloparlants probablement no ho puguem apreciar amb facilitat ni tan sols mirant la sèrie en versió original, se li va lloar la rèplica convincent de l'accent regional d'aquella zona, considerat especialment difícil, i cal tenir en compte que és britànica.

Com a thriller tampoc no podem esperar-ne res d'extremament sorprenent: sabem que ens faran pensar teories i que després ens les desmuntaran, és un fet habitual, quan se sàpiga que el culpable és algú proper però inesperat. La resolució, però, és una mica recargolada, per al meu gust.

Tampoc m'acaba d'agradar que alguns personatges tinguin subtrames que sembla que han d'anar cap a alguna banda i que al final no vagin enlloc, però en conjunt trobo que és una sèrie d'allò més recomanable, com a mínim per les interpretacions i l'ambientació realista -per exemple, s'ha volgut representar l'interior de les cases lluny de la perfecció de les revistes i amb el desordre que trobaríem un dimarts al vespre en una llar d'aquesta mena-, i el seu format limitat, de pocs episodis, és ideal per a la mena d'història que ens explica.

 

Sèries: The Undoing

Nicole Kidman, Hugh Grant i Donald Sutherland, i un tràiler que em va sortir a YouTube com a anunci i que no vaig voler saltar-me. Aquests van ser els motius pels quals -i, com dic darrerament, l'atractiu que té una minisèrie per la seva curta durada- vaig decidir que miraria aquesta nova proposta amb cares conegudíssimes i de contrastadíssima carrera a la gran pantalla. 

The Undoing, estrenada a la plataforma HBO, es basa en la novel·la de 2014 You Should Have Known, de Jean Hanff Korelitz, i la va crear per a la televisió David E. Kelley, responsable també de Big Little Lies, sèrie amb un repartiment coral on sortia, també, la Nicole Kidman, que ara ja he vist dos cops a la "petita" pantalla i, curiosament, en produccions amb el mateix responsable. Una altra curiositat és que la cançó d'entrada és una versió de la clàssica Dream a Little Dream of Me cantada per la mateixa Kidman.

Al llarg dels seus 6 episodis ens explica les conseqüències d'un brutal assassinat que té lloc al final del primer episodi, i que si n'heu vist el tràiler ja sabeu qui n'és la víctima, però si no, us aconsello que pareu de llegir ara mateix i que torneu al blog un cop hàgiu vist, com a mínim, la primera entrega de la sèrie. A banda d'aquest inevitable petit gran spoiler, la intenció és no fer-ne cap més. 

El matrimoni protagonista d'aquesta sèrie, amb tots els episodis dirigits per Susanne Bier, està format per la Grace i en Jonathan Fraser, ella una psicòloga de família rica i ell, un admirat oncòleg infantil, i viuen a l'Upper East Side de Manhattan, a Nova York. Entre les obligacions de la gent d'aquestes esferes hi ha l'organització d'esdeveniments de l'escola privada a la qual assisteixen els fills, i això és clau perquè és en la preparació d'una subhasta que la dona interpretada per la Nicole Kidman es relaciona amb les seves amigues i on coneix una mare que també s'ha apuntat a donar un cop de mà.

Es tracta de l'Elena Alves (Matilda De Angelis), jove mare d'un dels nens de l'escola i, des de fa uns mesos, també d'un nadó. 

L'Elena és atractiva i té un comportament, respecte a la Grace, que entra ben bé en el terreny del flirteig, un element que sembla que ha de ser la gràcia de la sèrie fins que, als darrers moments del primer episodi, se'ns descobreix que la dona ha aparegut morta al seu estudi, on pintava quadres.

Paral·lelament, en Jonathan ha desaparegut després de dir-li a la seva dona que se n'anava a un congrés, però aviat es descobreix que això és mentida, i la policia de seguida el considera el sospitós principal de l'assassinat. 

A ella no li fa cap gràcia que l'hagi enganyat, però està convençuda que ell no és l'assassí. Tot i així, va sabent coses d'ell que no s'esperava, com ara que fa temps que va ser acomiadat de l'hospital on en teoria treballava perquè es va descobrir que s'havia embolicat amb l'Elena, mare d'un pacient, i es passa la resta dels episodis en una muntanya russa d'emocions.

Quan en Jonathan torna i admet que l'Elena era la seva amant queda clar que havia interpretat un paper de marit i metge perfecte, i que era un mestre de l'engany i la doble vida. El seu sogre, el ric Franklin Reinhardt (Donald Sutherland) no l'ha pogut suportar mai, però es veu obligat, per amor a la seva filla, a fer servir els seus diners per proporcionar-li al gendre, en la innocència del qual no creu, la millor defensa possible.

Així, The Undoing no prova de fer-nos dubtar amb la clàssica tècnica de presentar un sospitós a cada episodi, com passava amb The Killing, sinó que la policia té molt clar que l'autor del crim és l'oncòleg. Ho té tan clar, descartant fins i tot un assassinat passional per part del cornut marit de l'Elena, en Fernando Alves (Ismael Cruz Córdova), com la Grace tot el contrari: que no ha estat en Jonathan.

Sí, li ha estat infidel durant molt de temps, amb l'Elena, ho reconeix -abans feia veure que ni tan sols la coneixia- i no hi ha res que ho suavitzi, però al seu voltant tothom o pràcticament tothom el considera de tot, excepte algú capaç de matar. Al capdavall, es dedica a salvar vides.

La resta dels pocs episodis que té aquesta sèrie gira al voltant de la preparació del judici, així com de la fluctuació dels sentiments d'ella, que passa de fer el paperot de matrimoni unit davant dels mitjans a contracor a pensar que tot plegat es pot arreglar. La muntanya russa que deia. 

També ens parla dels fills. És que ningú pensa en els nens?, que deia la senyora Lovejoy d'Els Simpson. Del fill de la difunta, en Miguel Alves (Edan Alexander), que és qui va trobar el cadàver i que havia estat pacient d'en Jonathan, no en sentim ni la veu, però en Henry Fraser (Noah Jupe) té un paper força més important. El fill del presumpte assassí ha de veure com passen a tractar-lo a l'escola, a més de l'embolic que té a casa i els sentiments contraposats que se li desperten envers el seu -fins llavors- admirat i estimat pare. 

La sèrie fa alguns tímids intents de desorientar-nos en mostrar algunes conductes sospitoses dels personatges, però en realitat no prova de fer que dubtem entre gaires opcions: en Jonathan ho ha fet o no ho ha fet. Això és el que haurem de decidir pel nostre compte fins que es produeixi el desenllaç de la història.

Sabent el que hi havia entre l'Elena i en Jonathan comprenem una mica més l'interès de la primera per la dona del seu amant, però no puc evitar desitjar que la trama entre aquestes dues dones s'hagués desenvolupat més, que s'haguessin embolicat com semblava que passaria, i això no hauria impedit explicar la resta de la història com s'ha explicat, però el destí volia que abans que passés això la jove fos assassinada amb crueltat. 

Trobo que The Undoing està bé, però no és una sèrie memorable. Certament està ben interpretada -tot i que la Nicole Kidman m'ha agradat menys que a Big Little Lies, potser perquè no m'he acabat de creure el personatge- i és interessant, a més que no intenta despistar gaire sobre el que ha passat i se centra més en els comportaments i les reaccions, però tampoc no és trencadora ni gaire sorprenent. Per passar l'estona, però, no és una mala inversió del temps.

 

 

Sèries: Sharp Objects

Avui tornaré a parlar d'una sèrie que he vist motivat exclusivament per qui hi sortia, sense saber res del seu argument. Tant se val, de fet, per què ens acostem a un producte, sobretot si ens acaba satisfent com és el cas.

Una sèrie on sortís l'Amy Adams (a aquestes alçades ja no ens ha de sorprendre que cap estrella de la gran pantalla treballi a la televisió, perquè en els darrers 20 anys la qualitat i el prestigi del format han pujat moltíssim, i ja hi hem vist passar gent del nivell de la Meryl Streep) era una sèrie que havia de veure, atès que és una de les meves actrius preferides, i si l'acompanyava com a secundària la veterana Patricia Clarkson, encara més. 

Parlo de Sharp Objects, una minisèrie de 8 episodis basada en el llibre homònim de 2006 de Gillian Flynn que es va estrenar a HBO el 2018. Sí, la tenia pendent i he trigat força en veure-la, però ja ho he fet i és el moment de parlar-ne.

Dirigida per Jean-Marc Vallée, que també va ser el director de la primera temporada de Big Little Lies, explica la història d'una reportera, la Camille Preaker (Amy Adams), que envien a cobrir, al seu poble natal, Wind Gap (Missouri), l'assassinat d'una adolescent i la desaparició d'una altra aprofitant que coneix el terreny.

Allà es retroba amb la seva mare, l'Adora (Patricia Clarkson), la rica del poble, que viu en una mansió, només vol ser adorada -no pretenia fer un joc de paraules- i que tot giri al seu voltant, a més de tenir un comportament sobreprotector i vetllar per la bona imatge de la família per damunt de tot. Viu, doncs, per les aparences, en un poble conservador i aficionat a les xafarderies, típic del Midwest estatunidenc.

És un retrobament incòmode, perquè mai no han tingut bona relació, per culpa dels caràcters incompatibles i el fet que sembla que el pare de la Camille mai va formar part de la família, i ella se sent tan obligada a allotjar-se en aquella casa d'on va fugir tan aviat com va poder com la seva mare a acollir-la, ara que viu tranquil·lament amb la seva filla adolescent i el seu marit, l'Alan (Henry Czerny), que no és pare de la Camille, però sí de la germana que havia tingut i que va morir quan eren petites.

Però la reportera ha tornat al poble per fer la seva feina, cosa que és percebuda com una mostra de fredor perquè sembla que no l'afectin els esdeveniments, però a més, com que és una dona adulta, fa el que vol, a l'hora que vol i quan vol, tot això de passar-se el dia bevent, fent preguntes sobre els assassinats i voltant de nit enfurisma la seva mare, així com incrementa la llegenda que es va crear al seu voltant, quan va adquirir l'aura de noia misteriosa i perillosa abans de marxar del poble.

A mesura que avancen els episodis anem coneixent, mitjançant continus flashbacks i breus flaixos, coses del terrible passat de la protagonista, i és que el seu alcoholisme i les autolesions que li descobrim tenen motivacions i culpables. Es tracta, doncs, d'un personatge trencat, lluny de la perfecció que acostumem a atribuir als personatges que lideren els repartiments de les sèries. Ens compadirem d'ella, sí, però també la respectarem i li farem costat, amb la certesa que la gent no té ni punyetera idea de la vida dels altres i s'afanya, tot i així, a jutjar-los. 

L'aparent fredor o el distanciament de la Camille de la gent d'un poble on no hauria volgut tornar mai es relaxen amb la seva germanastra, l'Amma (Eliza Scanlen), amb qui abans havia tingut poca relació per la gran diferència d'edat que tenen, però en aquesta nova etapa la va coneixent millor i, tot i que és rebel, mentidera i provocadora, la protagonista pateix per ella perquè no sap allunyar-se de la seva mare com sí que va fer ella i, en realitat, té el perfil de víctima potencial de l'assassí que volta pel poble.

Pel que fa al cas, tot i que com a reportera la Camille s'ha de limitar a informar -cosa que representa un obstacle per al secretisme amb què necessiten treballar les autoritats-, és inevitable que tingui les seves teories i, amb la perspectiva que li han donat els anys d'allunyament del poble, no es deixa endur pels prejudicis que duen la resta del poble, policia inclosa, a fer acusacions fàcils. 

En això té un aliat en el detectiu Richard Willis (Chris Messina), que envien des de Kansas City a ajudar la policia local de Wind Gap, i no és gaire benvingut. Al poble els forasters no agraden, però precisament són ells els que poden mirar les coses amb uns ulls frescos, no contaminats.

És interessant també la relació que desenvolupen la Camille i ell, plena de matisos i no pas tan previsible com es podria esperar, i és que ella és una persona amb tants problemes, o almenys amb uns problemes tan greus, que no és gens fàcil relacionar-s'hi gaire íntimament. Però bé, no vull revelar més coses en aquest sentit.

Sharp Objects és un excel·lent thriller psicològic, amb unes interpretacions d'altíssim nivell adequadament reconegudes per premis i nominacions, un misteri que es va descabdellant però que té com a protagonista no una detectiu, sinó una reportera, el tràgic i interessantíssim rerefons de la qual es va explicant constantment i alhora sense entorpir el desenvolupament de la història. 

El tram final és d'allò més tens, i el camí per arribar-hi està farcit de moments de calma i d'altres de molt angoixants, afegint a tot plegat una violència força gràfica i un estil narratiu que contribueix a fer l'atmosfera pesada, amb grans resultats. Si us agraden les històries de suspens, doneu-li una oportunitat.