Lectures: Wonder Woman de Brian Azzarello i Cliff Chiang

Sovint em queixo que les ofertes dels recopilatoris de còmics de superherois en anglès ja no són tan bones i tan freqüents com fa uns anys, i que és per això que trigo a comprar-me les coses, de manera que les llegeixo amb massa separació respecte a la publicació original dels números individuals. Però de vegades això té avantatges.

És el cas dels còmics de què parlaré avui, ja que en aquest cas ressenyo una etapa sencera, que he pogut llegir quan els volums que la formen han baixat dràsticament de preu. Es tracta de la Wonder Woman del guionista Brian Azzarello i el dibuixant Cliff Chiang, aclamada per mèrits propis i des que va començar un clàssic modern i una etapa de referència per a aquest personatge que va néixer gairebé fa tant com els altres dos membres de la "Trinitat" de DC Comics, el 1941, creada per un psiquiatre anomenat William Moulton Marston que volia enviar, amb ella, un missatge a favor de la dona i que elles acabessin dominant el món.

Quan DC Comics va decidir rellançar totes les seves col·leccions la tardor de 2011, amb l'anomenada The New 52, alguns personatges van patir més canvis que altres, i el de la princesa amazona va ser un dels casos en què es va fer més net, en aquest cas, pel que sembla, de manera encertada, tot i que no exempta de polèmica inicial.

Perquè resulta que el mestre Azzarello, un dels guionistes estrella del còmic nord-americà, va decidir que el seu mític origen com a figura de fang ja no era canònic i en va pensar un altre, que canviava la perspectiva i la convertia, de fet, en una semideessa, cosa que de retop canviava la seva relació amb les companyes amazones, ara molt més hostils envers la protagonista.

Però no només això, sinó que també ens explica, al llarg de 35 números -a més del 0 i el Secret Origins-, un relat farcit de referències de la mitologia clàssica, cosa que no és nova a la història de la Wonder Woman, només cal veure l'etapa clàssica del gran George Pérez, però que el guionista amenitza al màxim amb una narració dinàmica, versions modernes dels personatges i fins i tot un toc de soap opera que hi encaixa perfectament, sense convertir aquests còmics en quelcom banal i lleuger.

No vull entrar en detalls sobre la trama per tal de no fer spoilers, però la premissa és que Zeus ha desaparegut i els seus germans, els seus fills i la seva dona es disputen el tron vacant de l'Olimp. Aquesta guerra intestina posa en perill tots els candidats, però també enfanga qualsevol possible hereu, com és el cas del fill nonat d'una humana, la Zola, personatge de nova creació que aviat esdevé d'allò més entranyable.

La Diana s'erigeix en la seva protectora, però aviat es veu ella mateixa immersa en aquesta disputa cruel i sanguinària que es complica i ramifica amb la profecia que diu que un dels fills de Zeus acabarà amb el principal candidat al tron, l'Apol·lo, que no sospita que aquest podria ser un altre, un fill oblidat del déu suprem que veurem més endavant.

Tot això, com deia, narrat d'una manera amena, com ja esperava del senyor Azzarello, que fins i tot diria que dissenya un dels personatges, l'Ares o déu de la Guerra, a la seva imatge. O potser és cosa del dibuixant, ignoro si per decisió pròpia o a petició del guionista.

En fi, si l'esment de la mitologia clàssica us crida poc l'atenció, perquè certament hi ha gent que troba aquest tema avorrit, traieu-vos del cap el pensament. Aquesta etapa de Wonder Woman fa sortir el panteó grec d'una manera fresca i captivadora, poques vegades m'he trobat tan temptat de llegir uns còmics tots seguits, sense dosificar, i aprofita per a tocar temes que per desgràcia encara són d'actualitat, però en què el guionista es posiciona en defensa de la dona davant les agressions masclistes, físiques o verbals. Contempleu aquesta magnífica pàgina:

Acabo comentant l'apartat visual d'aquests còmics, a càrrec d'en Cliff Chiang, que té un estil aparentment senzill, no excessivament espectacular i amb una paleta de colors reduïda, però dinàmic tot i l'ús de línies força rectes i un traç gruixut, que recorda més aviat els còmics independents, o si més no fora del gènere de superherois -de fet en tornaré a parlar aviat, quan llegeixi una nova obra d'aquest estil que també dibuixa ell-, però que després de les reticències inicials encaixa molt bé amb la història.

Recomano moltíssim, doncs, aquesta etapa de la superheroïna primigènia, que malgrat haver viscut diverses bones etapes a la seva història de 75 anys i amb l'esperança que la incipient carrera de la seva versió cinematogràfica -per fi!- li proporcioni la popularitat mundial que es mereix, no és tan fàcil trobar grans còmics imprescindibles com sí que passa amb els seus companys Batman i Superman. Doncs bé, aquest n'és un.

Lectures: Detective Comics - Faces of Death

Continuem amb els còmics de DC després del rellançament conegut com a The New 52 i ara és el torn del volum Detective Comics: Faces of Death, que reuneix els números 1 a 7 del volum 2 de Detective Comics, que es van publicar originalment en grapa de novembre de 2011 a maig de 2012.

I com ja vaig explicar a la ressenya del primer recopilatori del nou Batman, afortunadament tant allà com a Detective Comics el rellançament no és una completa negació de la història del Cavaller Fosc, sinó un punt de partida argumental on no cal tenir coneixements previs dels personatges i la seva història, però que alhora tampoc no els situa als inicis de la seva carrera, rejovenits i amb el comptador a zero, com sí que ha passat amb altres icones de DC Comics. Tot i així, en aquest volum no hi ha cap referència als aliats del protagonista, ni tan sols a en Robin.

A Detective Comics d'aquesta nova etapa en Tony S. Daniel és l'autor complet, tal com ho era a Batman abans de The New 52, i ens continua presentant acció trepidant, trames detectivesques i una història que es va descabdellant a mida que en Batman treu l'entrellat de la gran quantitat de coses a què s'ha d'enfrontar, al principi tan desorientat com nosaltres.

I si a The Court of Owls teníem un interessantíssim grup que amenaçava Gotham però que no havia sortit mai a cap dels còmics d'en Batman, a Faces of Death tenim la primera aparició d'en Joker en aquesta nova etapa, tot i que d'una manera força peculiar.

Com he dit abans, tampoc a Detective Comics no s'ha fet un reset total de la col·lecció, i si bé és cert que en Batman és perseguit per la policia, té el vistiplau a nivell personal del Comissari Gordon i esmenta que ja duu uns quants anys de carrera contra el crim. De la mateixa manera, es diu que en Joker ha assassinat 114 persones, nombre que augmenta durant els primers compassos d'aquesta trama.

Però aviat veiem com tot plegat s'encamina en una altra direcció, i és que apareix un nou enemic que se suma a l'extensa galeria de malvats del Cavaller Fosc: en Doll Maker, un paio que es dedica a extirpar parts del cos de les persones per tal de muntar les seves pròpies criatures, i una de les seves primeres víctimes, en principi de manera consentida formant part d'un pla per a escapar d'Arkham per enèsima vegada, és precisament en Joker.

A partir de llavors en Batman s'enfronta a una organització liderada per aquest Doll Maker i que el posa contra les cordes com poques vegades l'hem vist, tot i que no tant com a The Court of Owls. Una història d'allò més entretinguda que, malgrat tot, queda inacabada i amb la promesa d'una futura continuació, perquè a partir del cinquè número i amb una transició molt ben aconseguida el nostre protagonista ha de solucionar altres problemes.

En aquests últims 3 números guanya protagonisme un personatge que se'ns presenta al número 2, la Charlotte Rivers, que és la parella actual d'en Bruce Wayne i que, com la Vicki Vale de tota la vida, és periodista. 

Però en una trama amb molts més elements del gènere de detectius que no pas la primera del llibre i que ens porta el retorn del Pingüí, veurem com la Rivers és capaç de posar-se en perill sense dubtar si té la possibilitat de destapar un escàndol de tràfic d'armes. 

Evidentment en Batman haurà de compaginar la seva tasca de superheroi amb els esforços per a mantenir la seva identitat civil al marge de tot plegat, cosa que no serà gens fàcil quan la Charlotte es troba precisament allà on té lloc l'acció d'aquesta història.

Una història que, per cert, ens servirà no només per a veure el Pingüí de The New 52, el criminal de sempre, sinó també per a conèixer nous personatges com l'Snakeskin, un home capaç de canviar l'aspecte de la seva cara, la Chase, una hàbil lluitadora que traeix tots aquells que l'ajuden a obtenir el que vol, o en Mr. Mosaic, un altre senyor del crim de Gotham, però de nivell clarament inferior al del Pingüí.

I a la nova etapa de les aventures d'en Batman també hi ha lloc per a nous enemics estrambòtics, que aquí apareixen amb poc paper, estafats pel Pingüí, però que tindran més protagonisme en propers números. És el cas del Mr. Combustible (a la imatge), en Gas Man i l'Hypnotic, que veurem si aconsegueixen fer-se un lloc gaire durador a la impressionant galeria de dolents del Cavaller Fosc. A més, el número 5 conté una breu història en poques pàgines on se'ns presenta el fill d'un dels enemics clàssics d'en Batman, que col·labora en aquest cas amb la Catwoman.

M'agrada que en Tony S. Daniel s'hagi fet càrrec d'una de les dues col·leccions principals d'en Batman, i trobo que ha fet una bona feina amb aquest rellançament, que va bé tant als nouvinguts com als fans de sempre, que trobaran canvis poc traumàtics en l'univers Batman. A més, en el mateix volum ens presenta dues addictives trames, sempre amb un particular estil narratiu amb què aconsegueix presentar-nos situacions que no acabem d'entendre però lligant sempre caps al final, cosa que ens posa al mateix nivell de desconcert i posterior enteniment que al seu protagonista. Molt recomanable.

Alan Scott, gai en la seva nova encarnació

El tema d'avui no és pas notícia, o si més no es tracta de quelcom que els fans dels còmics de DC saben des de fa unes setmanes, però com que el 28 de juny és el dia de l'Orgull LGBT (lesbià, gai, bisexual i transsexual) és avui que en parlaré.

Diversos mitjans no especialitzats en còmics, tot demostrant més o menys coneixements dels còmics de DC, se n'han fet ressò, i és una llàstima perquè això significa que l'homosexualitat encara no està normalitzada, però jo també ho vull fer perquè, tot i que penso que és una cosa de la qual no hauria de ser necessari parlar, és un pas endavant per a l'esmentada normalització dels personatges LGBT als còmics.

Resulta que el nou Alan Scott, que fins ara havia estat el Green Lantern de la primera col·lecció que va dur aquest nom i un estimat membre dels herois de l'Edat d'Or que apareixia al present com a anomalia del multivers juntament amb altres superherois veterans, ha estat redissenyat com a gai en la seva nova encarnació dins l'onada de rellançaments que DC Comics va aplicar a totes les seves col·leccions la tardor de 2011.

En aquest cas concret passa al número 2 d'Earth 2, que pertany a una nova onada de col·leccions i que en teoria té data d'agost, però altres fonts en situen la sortida el 6 de juny. El cas és que ja es pot trobar per internet, i així l'he llegit. Aquí els herois de Terra-2, els superherois envellits que coneixíem abans del rellançament, apareixen redissenyats amb nous orígens i un aspecte jove, tot i que en el món actual (o una de les versions del món actual), i l'Alan Scott és gai. 

Podem veure en aquestes pàgines que manté una relació a distància però estable amb un home i que fins i tot li proposa matrimoni, tot plegat amb molt bon gust i sense estereotipar cap dels dos personatges. Curiosament, però, l'única relació de l'Alan Scott amb l'homosexualitat abans d'aquest redisseny era que un dels seus fills, l'Obsidian, era gai (i en aquesta pàgina hi tenim una broma al respecte):

S'ha de dir, però, que malgrat tota l'atenció que aquest tema ha despertat entre els lectors de còmics i els mitjans de comunicació generalistes i morbosos, la gran majoria de pàgines dels dos primers números de la col·lecció mostren altres herois, i se sap ben poc d'aquesta nova versió del Green Lantern de Terra-2, que serà el protagonista de la tercera entrega. 

30è Saló del Còmic: Dia 3

Tal com vaig dir a l'entrada sobre el segon dia del Saló, el tercer va ser el d'anar més tranquils, sense l'estrès de les signatures, però no vol dir que no n'hagi tingut. Al límit del temps de la sessió del matí del meu admirat Greg Rucka l'hem enganxat amb la cua buida i he aprofitat per passar-li tots els còmics que portava i on volia la seva dedicatòria.

I com que hi anava ben acompanyat vaig poder ser retratat amb el senyor Rucka, que posava amb el volum que em feia més gràcia que em signés perquè em va encantar, Batwoman: Elegy. 

Sí que em va agradar, sí, i tant. De fet li vaig dedicar una entrada al bloc i tot, a aquest llibre tan ben fet visual i argumentalment parlant.

Els números recopilats en aquell volum contenien unes pàgines extra amb les aventures de la Question que es van recopilar al seu torn i excepcionalment a The Question: Pipeline, que també va escriure ell i que em va signar.

El número 1 de la seva etapa a Wonder Woman, que en ser un còmic en format grapa em va signar, com sembla que és tradició, a la mateixa portada. 

El mateix que va fer amb el número 1 de 52, col·lecció que em va agradar força i on era un dels quatre guionistes, tots ells superestrelles de DC Comics d'aquell moment. Amb ell s'acabava la part de les signatures, ja que els dibuixants els hauré d'atrapar avui diumenge, quan reparteixin número a primera hora, matinant i posant-me a la cua de l'entrada del recinte abans que obri portes. 

La resta de la jornada va consistir en fer un altre tomb per les botigues, mirar amb més deteniment algunes coses, fer-nos fotos com aquesta al costat del símbol del meu estimat Batman...

...o del mateix Batman, el de les pel·lícules d'en Christopher Nolan concretament...

...o al costat d'aquest senyor tan lleig a qui li han posat cordes perquè fins el dia abans la gent feia cas omís del que posa el cartell que hi ha al costat, a l'alçada de la seva espatlla aproximadament.

També havia d'anar a recollir l'edició facsímil del primer número de Bola de Drac de la sèrie blanca que regalaven a l'estand de Planeta DeAgostini perquè tot just ara, al maig, se celebren els 20 anys de la primera edició del manga d'Akira Toriyama. És un número com el primer que va sortir, però amb textos de diversos editors al final i, malauradament, pàgines escanejades (en algunes es nota més que en d'altres, i si ja era així a l'original no me'n recordo) i amb una olor diferent de la que feien els còmics originals, però vaja, era de franc.

També hi va haver lloc per a les exposicions, com per exemple aquesta de l'anomenada The New 52, el rellançament complet de DC tallant amb les històries que hi havia hagut fins ara i començant des de zero. Hi havia pàgines de diverses col·leccions on dibuixants o entintadors amb origen a l'estat espanyol havien participat. 

Aquesta l'havia vist el primer dia, però en parlo ara perquè igualment li vam fer una ullada ahir també. Resulta que l'Spider-man també està d'aniversari, i concretament enguany arriba als 50, que no està gens malament. Una exposició repassa els seus orígens i també dóna especial importància al pas d'autors originaris de l'estat espanyol per les seves diverses col·leccions, especialment durant els darrers anys.

La de la Xina, que era el país convidat, ens mostra la producció creixent de còmic al seu país encara que ho faci "inspirant-se" gràficament en el manga del seu odiat país veí.

Una altra exposició repassava breument la trajectòria del recentment desaparegut Jean "Moebius" Giraud, a qui ja vaig dedicar una entrada quan va morir.

La de Mazinger Z estava cantada, aprofitant que venia el seu creador, en Go Nagai, però també perquè el tema d'aquest Saló són els robots. I a banda del més famós dels robots japonesos...

...amb el permís de l'Astroboy...

...i en Doraemon...

...també hi havia mostres de la presència d'aquests éssers artificials en tota mena de còmics com ara els de Mortadel·lo i Filemó (que ja podem anomenar així perquè a partir d'ara es publicaran també en català), els de Superllopis o els del mateix Capitán Trueno, encara que sembli mentida.

Ja que s'hi han posat, han aprofitat per dur-nos alguns robots de debò, no tan avançats com els que veiem a la ciència-ficció, però que igualment estaven envoltats de gent que els volia veure de ben a prop. Aquest feia dibuixos, els signava, els desava, agafava noves làmines i en feia més. 

Aquesta altra exposició, que ja havia visitat el dia anterior però que ahir vaig voler tornar a mirar per sobre, gira al voltant de Little Nemo, un dels primers còmics de la història i també un dels més famosos, que s'ha recuperat parcialment en una edició de 2 volums enormes, respectuosa amb el format de 1905 que va ser l'any que va veure néixer aquesta obra de Winsor McCay, i que tenen un preu de 125 euros cadascun, segons l'edició en castellà de Norma Editorial, perquè són edicions limitades de 1.000 còpies.

Afegeixo aquest paràgraf després de tornar del meu frustrat quart dia de Saló, que volia fer servir per a aconseguir un dibuix d'en Rags Morales, en Greg Capullo, en Guillem March o en Pere Pérez, però no ha pogut ser: ni anant-hi 50 minuts abans d'obrir portes, ni corrent tot el que he pogut pel recinte un cop han obert... res de res. Al final el caos i les corredisses han fet que de 30 persones que tenia al davant passés a 40 i ECC Ediciones s'ha quedat sense números amb dret a dibuix. Caca de la vaca i cap a casa.

Si voleu llegir com van anar els altres dos dies del Saló aquí teniu el primer i el segon.