Lectures: Batgirl - Death of the Family

Continuem amb les ressenyes de còmics i concretament de l'esdeveniment Death of the Family, que va sacsejar la Batfamília durant uns mesos de 2013 i el nucli principal del qual es troba a Batman: Death of the Family, que vaig ressenyar l'última vegada.

Allà vaig dir que el crossover afectava diverses de les col·leccions protagonitzades pels aliats del Cavaller Fosc, però també que no en tots els casos els números eren igual d'importants o interessants. Doncs bé, el d'avui és un cas excepcional perquè es tracta d'un recopilatori molt i molt bo.

Batgirl: Death of the Family és el tercer recopilatori des que es va reiniciar la sèrie, ara amb una Barbara Gordon que torna a caminar, i continua la bona ratxa que duia amb els dos primers volums, dels quals ja havia parlat fa temps.

En aquest cas s'inclouen els números 14 a 19 de la col·lecció, publicats originalment de gener a juny de 2013, així com el primer Annual de la nova etapa (desembre de 2012), les pàgines corresponents del Young Romance 1 (per Sant Valentí de 2013) i el 17 de Batman, ja que és on té lloc el clímax de la història.

Comencem amb l'Annual, que cronològicament va abans i també ens posen en primer lloc en aquest llibre: els especials anuals normalment són números dedicats a explicar una història especial en un gruix de pàgines força superior a l'habitual, i en el cas de Batgirl la guionista Gail Simone aprofita per a recuperar la Nit dels Mussols o les Òlibes —que en la part que afectava la Babs vam veure al volum anterior— i alhora ens presenta la primera col·laboració o team-up entre la protagonista i la Catwoman.

Després trobarem també el segment que afecta la Barbara Gordon de l'especial de Sant Valentí, Young Romance, on s'inicia el que sembla que serà la seva relació sentimental civil amb un personatge conegut al volum anterior. No especialment memorable, però ja està bé que la pobra noia tingui també alguna alegria i una mica de vida privada.

Però anem a la història principal. Per si no voleu llegir la ressenya de l'esmentat Batman: Death of the Family, o només us interessa la Batgirl, el cas és que aquesta saga ens presenta un Joker desfermat i més poderós que mai que acorrala els aliats d'en Batman i els ataca allà on els fa més mal, amb l'objectiu de destruir-los i que en Batman perdi el que el malvat considera els seus punts febles i, amb això, els seus encontres esdevinguin més "interessants". 

I com que li agraden tant les posades en escena, en Joker recrea alguns dels seus actes més sonats, i en el cas de la Batgirl això es concreta en una colla d'esbirros que es presenten a casa seva amb la intenció de tornar-la a deixar paraplègica d'un tret a l'espinada, però aquesta vegada la Babs està més ben preparada i no se surten amb la seva.

Tant li fa, perquè en Joker té una altra sorpresa reservada per a la pèl-roja més famosa dels còmics de DC, amb el permís de la Starfire: una altra pèl-roja, la Barbara Gordon Sr., que havien recuperat en aquesta nova etapa després de passar-se dècades limitant-se a existir perquè a en Frank Miller li va venir de gust inventar-se-la a Batman: Year One, esdevé ostatge del Príncep Pallasso del Crim.

Amb aquesta situació s'aconsegueixen moments d'absoluta desesperació per a aquesta heroïna que ja havia superat les seves pors i els seus dubtes i estava en plena forma, preparada per a enfrontar-se al seu pitjor malson si mai se li tornava a presentar, com passa en aquest volum.

Però és clar, si en Joker té tants recursos com en aquesta saga poca cosa s'hi pot fer, i a més se li acut la bogeria de casar-se amb la noia, que l'ha d'obeir si no vol que aquest infinitament temible personatge es carregui la seva recentment retrobada mare.

Les coses es compliquen quan un altre personatge inventat al llegendari Batman: Year One, en James Gordon Jr. (que, recordem, es va recuperar magníficament reconvertit en psicòpata a Batman: The Black Mirror després de gairebé 20 anys sense aparèixer en cap còmic), es descobreix que ha estat fent la punyeta a la seva germana —de qui coneix la identitat superheroica i no ho amaga— i, per tal de fer-ho, també ha col·laborat amb en Joker.

Però després dels números que corresponen a Death of the Family aquesta línia continua en un tram final de recopilatori d'allò més tens en què, metafòricament (o no), el nom del volum continua sent vàlid perquè els Gordon viuen el seu pitjor moment com a família. En James Jr., fora de si, obliga la Batgirl a prendre una decisió molt complicada, a triar entre dues persones que estima i que són de la seva sang, encara que una d'elles estigui demanant a crits que l'enviïn a fer punyetes. I el final, també memorable, ens convida a no perdre'ns el següent llibre, Wanted, on veurem les conseqüències d'aquests números.

Així doncs, Batgirl: Death of the Family és un altre tom imprescindible del personatge en aquesta gloriosa nova etapa que es va iniciar amb The New 52 la tardor de 2011 i que continua combinant el nou origen amb el respecte al passat anterior al reinici. També agraeixo la coherència creativa amb la senyora Simone fent-se càrrec dels guions de gairebé tots els números (llevat d'un parell cap al final, d'en Ray Fawkes) i el barceloní Daniel Sampere dels llapissos, amb la col·laboració ocasional del mític Ed Benes.

Lectures: Bola de Drac (edició definitiva) 19 i 20

Fa unes setmanes, a l'anterior ressenya de l'edició definitiva de Bola de Drac, defensava la saga de Namek com a més interessant del que ens va semblar quan la vam veure a l'anime, però també deia que arrencava una mica a mig gas. 

Avui, en veure què passa als volums 19 i 20 de la mateixa edició, puc afirmar que la cosa s'anima i s'acosta al clímax d'aquesta etapa no sempre tan ben recordada com es mereix.

Perquè als números anteriors vam veure coses interessants, com ara l'aparició dels nameks, tots molt semblants a en Cor Petit i Déu, i de les tropes d'en Frízer, compostes per extraterrestres de diversos planetes i amb diversos nivells de força i habilitats amb què els nous protagonistes (Son Gohan, Krilín i Vegeta) mesuren les seves noves forces. 

Als volums 19 i 20 els combats pugen com a mínim un graó i la cosa es posa seriosa, sobretot amb l'arribada de les Forces Especials d'en Gíneu (sí, així es diu a la traducció que ens ocupa). 

Tot i que en japonès, seguint els jocs de paraules que fa l'autor amb els noms dels personatges, els seus components tenen noms alterats de productes lactis, a la traducció catalana es diuen, d'esquerra a dreta i de dalt a baix, Força Brutal, Força Infernal, Força Animal, Força Pura i, al davant, el Capità Gíneu. 

Des del principi ens els presenten com uns éssers més aviat ridículs, perquè els agrada fer posturetes al més pur estil de les sèries japoneses del gènere super sentai, en què els herois disfressats treballen en grup i fan precisament aquestes postures. Tot i així, els components de les Forces Especials d'en Gíneu són d'allò més temibles, i en Frízer els crida precisament perquè acabin d'una vegada amb els inesperadament forts terrícoles i un Vegeta cada cop més poderós.

En el primer combat els toca enfrontar-se a en Força Animal, que té poders psíquics i pot aturar el temps momentàniament, i encara que en Krilín i en Son Gohan aguanten força bé al final hi ha d'intervenir en Vegeta, que el liquida tot decapitant-lo amb facilitat i, com a efecte col·lateral, ajuda directament els seus vells enemics per primera vegada.

Però després els toca en Força Brutal, que és molt per sobre del seu predecessor i obliga en Vegeta, en Son Gohan i en Krilín a lluitar junts per primera vegada, col·laborant i passant-les magres només per sobreviure. 

El combat val a dir que és força espectacular, amb un Vegeta que té alguns recursos però que aviat és superat àmpliament pel rival, i en Son Gohan i en Krilín que s'ho miren fins que es veuen obligats a ficar-s'hi i, en la jugada més ben coordinada del combat, la que veieu a la imatge, el que aconsegueixen és simplement salvar en Vegeta, que consideren un aliat necessari per a fer front a aquests enemics mentre esperen en Goku. 

En certa manera és un combat que recorda el de la colla contra en Nappa a la Terra, pocs volums enrere, amb la curiositat que aquest cop en Vegeta no s'ho mira des de lluny i amb aire de superioritat, sinó que forma part de la "Resistència". 

La sensació continua i fins i tot creix amb l'arribada providencial i esperadíssima d'en Goku, que recupera el protagonisme que havia cedit temporalment als altres i venç en Força Brutal sense suar gaire, deixant-lo inconscient d'un cop.

Encara més: a continuació es desfà d'en Força Infernal, presumptament el més ràpid de l'univers, de qui no arribem a veure què és capaç de fer perquè en Goku el tomba i també el deixa inutilitzat, amb una escena gairebé calcada d'aquella on sostenia un Nappa ja inservible davant la sorpresa de tothom. 

El desplegament de força i habilitats d'en Goku és, doncs, molt semblant al que va fer a la Terra tot just acabat de ressuscitar, encara que aquest cop el reparteixi en dos enemics. Ara bé, per alguna raó la cessió del protagonisme a en Son Gohan i en Krilín devia agradar o bé als lectors o bé a l'autor, perquè al cap de poc tornaria a passar.

No és perquè en Krilín embogeixi i li clavi una pallissa, encara que aquesta imatge ens agradi als que volíem un altre resultat a la semifinal del 22è Gran Torneig de les Arts Marcials: el que passa és que en Gíneu, en veure de seguida que la força d'en Goku és superior, recorre a la seva tècnica secreta, el canvi de cos, i es veu que no l'havia provat mai, perquè no s'adona que té un greu punt feble: controlar el cos d'una altra persona no és gens fàcil i no se'n pot treure gaire profit. 

Després de diverses caramboles i en plena desesperació, ja que ha perdut l'últim aliat que li quedava quan en Vegeta s'ha carregat en Força Pura, en Gíneu abusa de la tècnica i té un final més aviat humorístic, però tràgic en si mateix, que tots coneixem i que a l'anime va donar lloc a algun capítol de farciment amb la Bulma implicada.

Exacte: el cos d'en Gíneu passa a ser propietat d'una mena de granota namekiana i ell va a parar al cos d'aquest animal, de manera que està condemnat a quedar-s'hi per sempre. Aquest és el trist i patètic final del Capità Gíneu. En conjunt, les seves forces especials podrien haver donat més de si. 

Suposo —i potser estic donant massa crèdit al reconegudament mandrós Toriyama— que és el típic recurs amb què, davant d'un enemic que ens fan pensar que és molt poderós, els protagonistes se'n surten fàcilment i els percebem com més forts del que crèiem. 

El cas és que el cos d'en Goku queda destrossat pels cops rebuts mentre el controlava en Gíneu i ha de passar "uns 50 minuts" (veurem com és bastant més) en una màquina de curació com la que va fer servir en Vegeta al principi de la saga, i els altres tornen a agafar el testimoni, aquest cop ja amb l'esperada aparició del drac de Namek, en Porunga.

Quan en Krilín i en Son Gohan troben les boles aprofitant que en Vegeta fa una becaina no poden fer-lo aparèixer, de manera que decideixen anar a trobar en Dende, que al seu torn ha rebut el permís del Venerable Ancià per a ajudar-los a demanar els desitjos, que s'han de formular en l'idioma de Namek (però curiosament el drac respon en la llengua de la traducció, i en japonès a l'original). 

Tot plegat agafa desprevinguts tant en Vegeta com en Frízer, que ha anat a veure precisament el Venerable Ancià per saber per què les boles de drac "no funcionen". I ens té en tensió, perquè descobrim que el drac original pot concedir 3 desitjos i sembla que no hagin de tenir temps per a demanar-los tots abans no vingui un dels dos poderosos éssers que volen assolir la vida eterna. De fet, mentre es plantegen concedir-la a en Vegeta com un mal menor per tal de fer front a en Frízer, en Porunga marxa i les boles cauen del cel transformades en pedra: el Venerable Ancià ha mort de vell.

I arriba en Frízer, que evidentment està molt empipat i no li costa gaire dur a terme la seva primera transformació, la que el fa augmentar de mida tot mantenint l'aspecte original, de manera que apallissa fàcilment els seus contrincants en imatges brutals com la que podem veure aquí damunt. 

Encara que poc després sabem que en Dende té poders curatius i en Krilín se salva, veure-ho fa emprenyar en Son Gohan, que ofereix un dels seus esporàdics recitals de força i agafa en Frízer per sorpresa, tot i que de seguida se'n recupera i demostra que està molt per sobre del fill d'en Goku, el seu millor amic i un recentment convertit en aliat Vegeta que comença a comprendre el significat de la paraula "por". 

Ara bé, el volum 20 s'acomiada amb l'arribada d'en Cor Petit, que ha ressuscitat amb el primer desig, ha arribat a Namek amb el segon i ha multiplicat enormement la seva força assimilant en Neil, el namek de raça guerrera més fort que quedava i que estava moribund després d'un combat amb en Frízer en què no havia pogut fer res més que guanyar temps per a en Dende.

A la propera ressenya de Bola de Drac veurem com en Frízer és més terrorífic del que hem vist fins ara, i també com arriba en Goku i per fi s'enfronten, però de moment hem tingut un parell de volums força trepidants, l'aparició del drac de Namek (encara que la recerca de les boles de drac no ha estat tan divertida ni original com la primera de totes), almenys un combat realment interessant contra en Força Brutal i el retorn d'un personatge estimat des de l'Altre Món. I, evidentment, en Frízer en acció.