dijous, 6 de maig de 2010

Megalectura: 52 i conseqüències

Avui comentaré una lectura inaugurant la modalitat de "Megalectura", en què repassaré una col·lecció o una llarga etapa d'una col·lecció concreta. Començaré amb 52, que va ser un exitós experiment de DC Comics consistent en publicar una sèrie setmanal en "temps real", és a dir que cobrís esdeveniments dins l'Univers DC en tantes entregues com setmanes té un any. 


La idea és la següent: després dels esdeveniments de Infinite Crisis, totes les col·leccions de DC van fer un salt temporal d'un any, i se suposa que deixaven caps sense lligar sobre el que havia passat en aquest any. Un misteri que s'havia de resoldre a 52, que es publicava mentre les sèries tiraven endavant amb el segell "Un any després".

Jo em vaig començar a comprar la col·lecció i em va decebre bastant, perquè no responia cap d'aquestes preguntes (bàsicament què havien fet en Batman, en Superman i la Wonder Woman durant el darrer any, d'aquí l'espectacular portada del primer número), sinó que se centrava en personatges que fins llavors havien estat secundaris (o terciaris) en diverses col·leccions.


I fins aquí vaig arribar, fins el número 29, fart de veure trossos de la vida dels personatges que em semblava que no tenien sentit ni relació entre ells, segurament una manera de narrar imposadan per en Grant Morrison, pel que he anat veient d'aquest guionista. Però vet aquí que molt temps després, havent continuat la lectura de diverses sèries i sense trobar res a faltar pel fet de no haver llegit 52, vaig decidir donar-li una segona oportunitat i em vaig llegir tot el que faltava. Sí, és cert, no complia amb el que van prometre els editors, i ells mateixos ho reconeixen, però a canvi va fer interessants els secundaris que abans esmentava i va crear una trama al principi embolicada però que es va acabar animant. 

I és que DC va encarregar el projecte als guionistes estrella de l'editorial, que són en Geoff Johns, en Mark Waid, en Greg Rucka i en Grant Morrison. Això és com el Madrid galàctic, que no per tenir un equip ple d'estrelles fas una bona feina, però en aquesta ocasió la jugada els va sortir molt bé.


Tot i així, DC volia satisfer una mica més els seguidors i donar una mica més de protagonisme als personatges més coneguts, de manera que va idear uns especials que complementarien la sèrie. En primer lloc hi ha el tom World War III, que s'insereix entre els números 50 i 51, i bé, no és necessari per entendre res, però aprofundeix en els esdeveniments del 50, en una batalla espectacular que es produeix. És com si fos la versió extesa de l'esmentada lluita.

Acabada la que és pròpiament 52, tenim dues minisèries, recopilades en sengles volums: Crime Bible i The Four Horsemen. La primera se centra en el personatge de la Renée Montoya, la famosa detectiu dels còmics d'en Batman que per una sèrie d'esdeveniments narrats al final de Gotham Central s'acaba emmerdant en la trama de 52, i hi adquireix un protagonisme que la canvia per sempre, en molts sentits. També desenvolupa el personatge de la Batwoman, renascut a 52 després d'haver estat retirat de l'Univers DC anys enrere.


La segona minisèrie, The Four Horsemen, ja se centra concretament en la Trinitat de DC (Batman, Superman i Wonder Woman), i en les conseqüències de 52. Una història entretinguda, però que tampoc no respon a cap pregunta que ens poguéssim haver formulat un any enrere a les seves respectives col·leccions, i és que en realitat no hi havia cap pregunta per fer. Jo, almenys, als còmics d'en Batman no em vaig sentir perdut perquè em faltés cap informació. I si ens posem estrictes, l'excusa argumental de The Four Horsemen sembla una mica forçada per tal d'allargar la cosa i que hi apareguin aquests tres personatges, perquè bàsicament es produeix el retorn de l'enemic vençut a 52, però bé, és entretinguda i val la pena. 


En general, doncs, he d'admetre que malgrat la meva decepció inicial estic content d'haver continuat llegint aquest "event anual" de DC. Els personatges d'aquest univers sempre m'han agradat més que els de Marvel, però no tinc cap problema en acceptar que a l'hora de crear "events de l'any" Marvel els fa més interessants i més treballats. DC els fa massa seguits, no deixa gaire descans entre un i el següent, et fa creure que no podràs entendre cap col·lecció de les que estàs llegint si no et compres el crossover de l'any, i a sobre embolica les trames de mala manera, nega fets de l'anterior gran esdeveniment i vol coordinar totes les col·leccions sense gaire èxit, creant un caos com un campanar cada any. 

Si a això hi afegim que l'editorial que en té els drets a l'estat espanyol, Planeta, no és coneguda precisament per la seva seriositat pel que fa a la periodicitat de les publicacions, ja us podeu imaginar com els va anar amb el seu intent de treure 52 setmanalment. Malgrat això, si jutgem l'obra i no qui la va publicar aquí, penso que excepcionalment DC va fer una feina molt acceptable. No puc dir el mateix de Final Crisis, però d'això ja en parlarem quan toqui.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails