dimecres, 20 de novembre de 2013

Sèries: Polseres Vermelles

Ara que portava un temps sense parlar de sèries, avui escombrem cap a casa, perquè la protagonista és una sèrie catalana que de tant sentir-ne parlar, i de tant rebombori que provocava mentre s'emetia, vaig acabar mirant sencera no fa gaire.


M'imagino que més o menys tothom com a mínim n'ha sentit a parlar, i probablement si esteu llegint això és perquè l'heu vist o us interessa, però no hi fa res, perquè escriuré evitant spoilers de tota manera, com sempre que parlo d'una obra en el seu conjunt (quan ho faig temporada a temporada la cosa canvia), si bé Polseres Vermelles tècnicament, si hem de fer cas del seu creador, ha de tenir 5 temporades que es rodaran cada uns quants anys per tal de permetre créixer els actors que interpreten els seus personatges.

De moment se n'han rodat i emès dues temporades, una de 13 episodis i l'altra, més dramàtica, de 15, que s'han emès en primícia a TV3, amb un èxit que ha conduït a la creació d'una versió doblada al castellà (emesa a la TNT amb actors de doblatge professionals i l'opció de triar també l'àudio en català) i a què diversos països en compressin els drets per a adaptar-la. El cas més conegut és el dels Estats Units, on no només s'ha arribat a emetre en català amb subtítols en anglès, sinó que el mateix Steven Spielberg en prepara la versió amb intèrprets autòctons i, evidentment, una adaptació cultural adequada.


Creada pel famós guionista i escriptor Albert Espinosa basant-se en els anys d'hospitalització que va haver de patir durant la seva infantesa per culpa del càncer, i dirigida per Pau Freixas, Polseres Vermelles és una sèrie que gira molt al voltant dels seus personatges, més que no pas seguint una trama.

Són adolescents que es troben al fictici Hospital Miramar de Barcelona (en realitat un antic centre de rehabilitació de Cabrils) per diferents motius i que formen un grup conegut com els Polseres Vermelles, perquè això és el que duen als canells. Com no pot ser d'una altra manera, només podem continuar parlant de cadascun d'ells.


En Lleó (Àlex Monner, vist a Herois i Els nens salvatges) és el protagonista principal, l'ànima de la sèrie i del grup, a més del seu líder. Alter ego de l'Albert Espinosa, està ingressat des que era petit per culpa del càncer, que va fer que li haguessin d'amputar una cama. Només el visita la seva germana, després que la seva mare morís de malaltia i que el seu pare no vulgui posar un peu a l'hospital.

Representa que és un nano que ha patit molt i que de resultes d'això s'ha fet madur abans d'hora, però les actituds que li veiem sovint, sobretot quan les coses no surten com vol, són més aviat de nen malcriat. No és pas culpa de l'actor, que treballa molt bé i de manera molt natural, i al qual només li falla la part de plorar, que sense llàgrimes és difícil de creure.


La sèrie comença amb l'arribada del seu nou company d'habitació, en Jordi (Igor Szpakowski), que també té càncer i que està a punt de perdre, també, la cama dreta. En Lleó l'ajuda a prendre-s'ho amb més calma, ja que és la veu de l'experiència en aquest sentit, i aviat es fan amics. És el primer nou membre del grup, amb el càrrec de segon líder, que seria líder si no hi hagués el líder.

En Jordi, andorrà, és més petit i físicament es nota, i només pensa en posar-se bo i sortir de l'hospital. A nivell personal els seus traumes tenen a veure amb els seus pares, ja que és cert que la mare li està sempre a sobre, però el pare sempre té reunions.


La Cris (Joana Vilapuig) té anorèxia i evidentment es converteix en la noia del grup, així com també la persona de qui s'enamoraran tant en Jordi com en Lleó, cosa que juntament amb les preferències de la pròpia Cris podria haver donat lloc a una rivalitat amorosa, però això és quelcom que no devia interessar els creadors, ja que no s'arriba a desenvolupar en excés.

De cara a la segona temporada, on representa que han passat uns dos anys, el ràpid creixement de l'actriu i l'adquisició de marcades formes femenines fa que sigui ridícul que se la continuï considerant anorèxica (bé, representa que passa a ser bulímica però que encara està "massa prima"), i és només un dels molts detalls de la sèrie que es podrien haver treballat més. De fet, ja a la primera temporada és inevitable pensar que potser no calia agafar una actriu anorèxica de debò, però sí que hi ha d'haver noies més primes que la sana Vilapuig, que haurien donat més realisme a la malaltia del personatge.


En Toni (Marc Balaguer, vist a Herois) és el més gran, comença amb 17 anys i està hospitalitzat per un accident de moto que a més fa perillar la custòdia exercida per part del seu avi, amb qui viu des que els seus pares van morir.

És el llest del grup, un adjectiu gairebé irònic perquè des del principi veiem que parla i actua d'una manera estranya, que no acaba de girar rodó, vaja, però és cert que de vegades és el que diu les coses més assenyades. 

Més endavant sabem que representa que té la síndrome d'Asperger, malaltia semblant a l'autisme que en aquest cas està molt mal entesa, perquè el paper que fa l'actor s'assembla més al del disminuït psíquic Narcís d'El Cor de la Ciutat que no pas al d'un pacient d'aquesta malaltia, que en realitat es caracteritza més pels problemes de relació amb els altres que no pas per un retard mental.


El guapo del grup és l'Ignasi (Mikel Iglesias), un petit macarra bastant malparit que els guionistes aconsegueixen que ens acabem estimant, però que no deixa de tractar com una merda l'únic noi que el ve a visitar a l'hospital, de tants amics que es pensava que tenia.

Pateix del cor i al seu costat té la seva madrastra, que li fa de mare des que va perdre, de ben petit, la seva mare biològica. No li fa gens de gràcia estar ingressat i es resisteix a fer amistat amb els altres, però després és un polsera vermella de ple dret.


El grup es completa amb el petit, en Roc (Nil Cardoner, vist a Infidels i Fènix 11*23), un nen que per culpa d'una mala caiguda a la piscina duu dos anys en coma. 

Al principi fa de narrador en off i el veiem també en escenes del llimb en què es troba, que de vegades comparteix amb els personatges que es troben entre la vida i la mort. El consideren l'imprescindible del grup, encara que a causa del seu estat no fa aportacions, si deixem de banda les converses mentals que manté amb en Toni i que als altres els costa creure.


Fora del grup en sí hi ha alguns personatges que hem d'esmentar per la seva importància, com el senyor Benito (Andreu Benito), un senyor gran que ha estat una mena de segon pare per a en Lleó des que va ingressar a l'hospital de petit. 

Té una estranya malaltia i dóna savis consells al seu protegit, a qui també dóna la idea de muntar el grup. A la segona temporada coneixem els seus orígens en un emotiu capítol.


El meu personatge femení (i absolut) preferit és l'Àlex (Mireia Vilapuig, germana petita de l'actriu que fa de Cris, vista a Herois, Els nens salvatges i Fènix 11*23), una nena misteriosa que apareix molt poc però que sempre ho fa en moments clau, i a qui en Toni considera una mena d'àngel de la guarda. És una nena molt dolça i veient-la parlar en entrevistes fa l'efecte que és així en realitat. En sóc molt fan.


De molt a prop en les meves preferències la segueix la Rym (Laia Costa), que debuta a la segona temporada i fa de tercer personatge amb càncer, en aquest cas de pit. A través d'ella la sèrie tracta el trauma d'una mastectomia, especialment dur en l'adolescència.

Des del principi té una relació d'amor-odi amb en Lleó que acaba derivant en una bonica amistat, però lamento que cap al final es desaprofités com a personatge.


Polseres Vermelles segueix les vides i les aventures dels nois i noies ingressats centrant-se sobretot en el Lleó, però té temps per a presentar altres personatges de menys importància, com ara alguns metges o una nova generació d'entranyables pacients infantils que veiem a la segona temporada.

No hi ha dubte que és un drama, però també té moments d'humor i optimisme. I no escatima en realisme (quan li interessa), de manera que la mort és quelcom que pot arribar perfectament, i arriba, en qualsevol moment i a qualsevol edat, cosa que la sèrie reflecteix amb encert.


Tanmateix hi ha coses inversemblants, i no parlo dels elements més fantàstics com la telepatia, el llimb entre la vida i la mort o la presència de fantasmes, que no ens intenten fer passar necessàriament com a reals, sinó de coses com ara que un personatge que ho té tot trencat de sobte es recuperi ràpidament i tot i així continuï ingressat durant mesos, o que uns pacients infantils puguin voltar lliurement per un hospital, o que tinguin tant poder de decisió sobre el dia que els donen o no l'alta. 

Detalls com aquests, o com els esmentats abans sobre la síndrome d'Asperger o l'anorèxia, se sumen a la llista de coses negatives (o que a mi no m'han agradat) d'una sèrie on també hi ha un ús del català que vol ser massa de carrer, massa influït pel castellà, i incorpora ja no falques acceptables com "vale", sinó coses greus com dir contínuament "despedida" i derivats (pronunciat amb les es neutres, a la catalana, com si fos una paraula acceptada en la nostra llengua) quan existeix la paraula "comiat", que no és tan estranya.

Entre el català de la traducció dels còmics d'en Tintín de finals dels anys 70 i la porqueria que se sent i es llegeix dels adolescents d'avui dia hi ha un bon tros on cap perfectament un idioma correcte i estàndard sense deixar de ser modern. Al cap i a la fi produccions tan influents com aquesta han d'anar amb compte amb aquestes coses, sobretot en aquest cas, en què el públic objectiu és l'adolescent, que el dia de demà ha de parlar bé i aprèn a parlar amb allò que sent als mitjans de comunicació.


Vull acabar les crítiques negatives amb la interpretació dels actors: n'hi ha de millors i de pitjors, i reconec que de cara a la segona temporada els que anaven més fluixos milloren força, però a la primera no vaig poder evitar sentir-me decebut pel nivell de la generació actual d'actors i actrius infantils i adolescents de Catalunya.

Sóc gat vell i he vist unes quantes de les telenovel·les catalanes, on naturalment surten nens i nenes, nois i noies, i fins ara no m'havien grinyolat les seves interpretacions. Els actors i actrius de Polseres Vermelles, en canvi, per molt amiguets que siguin de l'Albert Espinosa (que ja en coneixia uns quants d'abans, d'Herois), no acaben de donar la talla, amb alguna excepció (concretament l'Àlex Monner, en Marc Balaguer, la Mireia Vilapuig i la Laia Costa), i de vegades sembla que estiguin recitant, no interpretant, el text après. Per sort, com deia, a la segona temporada la cosa millora.

De tota manera Polseres Vermelles, amb els seus defectes i les seves mancances, que segurament he detectat perquè amb tot el rebombori n'esperava massa, i que al públic adolescent (que és el target) li deuen passar per alt, m'ha enganxat prou, i encara que penso que està tan sobrevalorada com el propi Albert Espinosa (diuen que els seus llibres toquen sempre els mateixos temes), si mai se'n fa la tercera temporada tinc intenció de mirar-la.


4 comentaris:

  1. Bona entrada per començar.

    Està clar que hi ha coses que no tinc tan en compte com el tema del català més o menys castellanitzat ja que hi ha coses que canten moltíssim i altres que detectes només tu xD

    però els actors és clar que alguns es veuen molt forçats, sobretot quan ploren, i que la Cris no cola gaire per anorèxica i podrien camuflar-ho una mica millor xD

    A veure si fan les altres temporades, ja que això de fer cada molt, pot fer que passi qualsevol cosa i potser és complicat... al final ens avançaran els d'USA XD

    ResponElimina
    Respostes
    1. Home, si la intenció de l'Espinosa és que es vegi com han crescut i ja diu que vol que passin anys, em temo que els teus desitjos no es faran realitat xD

      Elimina
  2. A mi em va passar una mica el mateix que tu. Tothom en parlava tant que aquest estiu quan la van repetir a TV3 m'hi vaig enganxar prou. Tot i que no he vist tots els capítols, ni molt menys.

    A mi el que m'agrada més de la sèrie és que, malgrat ser realista i tractar temes "delicats", ho fa d'una manera bastant sensible (vaja, com normalment es fa a TV3!). I mostra allò que ningú vol veure, però que hi és (nens/adolescents malalts que pateixen alguna malaltia, i en algun cas no sobreviuen). És una sèrie que fa emocionar en alguns punts.

    Pel que fa als temes negatius, estic completament d'acord amb la qüestionable actuació d'alguns actors i en el mal ús del català. Entenc que moltes sèries o programes de TV3 de vegades volen parlar el català tan correcte que fa riure i tot. Però clar.. d'aquí a utilitzar paraules com "despedida" hi ha un pas molt gran...

    Estic contenta que la sèrie (que m'agrada però no és una de les meves preferides) hagi assolit aquest èxit internacional. M'agradarà veure com serà l'adaptació als EEUU, a veure si seran fidels a la sèrie original o la voldran fer més morbosa (per dir-ho d'alguna manera).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo trobo que fa molt temps que no hi ha sèries que facin servir un català antiquat. Com a molt recordo Poblenou, i mira si en fa, d'anys.

      En canvi la tendència des de fa temps és la contrària, la de voler retratar el català del carrer encara que tingui castellanismes. Trobo que hi ha un punt mig. I al cap i a la fi els mitjans de comunicació, tant audiovisuals com escrits, són els que determinen com parla la gent, de manera que no estaria malament forçar una mica, de vegades, per tal que el català oral sortís una mica de l'ambient contaminat en què es troba.

      D'influències del castellà (i a sobre del castellà incorrecte, perquè d'expressions castellanes incorrectes que la gent ha calcat en català també n'hi ha) penso que ja n'hi ha moltes i en aquest sentit ens superen en nombre. Les poques que tenim en català haurien de ser correctes. No superacadèmiques, sinó correctes.

      Elimina

Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails