Sèries: Card Captor Sakura - Clear Card

Fa uns anys vaig poder, per fi, llegir la col·lecció completa del manga Sakura, la caçadora de cartes, una història que ja m'havia captivat quan n'havia vist la sèrie animada que es va emetre en català a partir de l'any 2000. 

Ha passat el temps i les autores del manga, les CLAMP, n'estan dibuixant una seqüela, de la qual ja hi ha sèrie animada, la primera temporada de la qual ja he vist gràcies a l'emissió simultània amb el Japó, format de moda a l'anime, i en què he treballat com a ajustador en el procés que ha fet possible aquesta rapidesa a l'hora de portar la sèrie.

Card Captor Sakura: Clear Card va començar com a manga el 2016 i la primera part de l'anime s'ha emès durant aquesta primera meitat de 2018 en 22 episodis, i com que la versió original en paper encara duu pocs volums (4 quan escric aquestes línies, 1 d'ells ja editat en castellà -per desgràcia no en català, ja que Norma no és la desapareguda Glénat-) ja s'ha hagut d'inventar algunes coses perquè havia superat el punt en què s'havia quedat la versió en paper.

No hi fa res, però. Produïda, igual que la sèrie de 2000, per Madhouse, la nova sèrie és una delícia visual i sonora, amb una qualitat d'animació potser ara més estàndard i no tan sorprenent com la de la primera sèrie, però en tot cas digna del que esperaríem d'uns dibuixos animats de la Sakura. Curiosament, però, en aquest cas s'han fet servir uns tons més pastel.

Pel que fa a l'argument, Clear Card ens situa dos anys després del final de la història original, amb una Sakura de 12 anys que comença secundària i es retroba amb les seves amigues, però també amb el retorn d'en Syaoran -ara es veu que s'escriu així-. 

Veurem moltes cares conegudes i aparicions de personatges secundaris que ja no viuen al Japó, però com que només amb això ens estancaríem també tenim l'arribada d'algun personatge nou, com l'Akiho Shinomoto o el seu misteriós majordom Yuna D. Kaito. 

L'Akiho és una noia dolça que s'ha criat a l'estranger, té dificultats per parlar el japonès amb naturalitat -empra un registre formal- i està obsessionada amb uns llibres, però a banda d'això és entranyable i de seguida ens cau tan bé com a la Sakura. 

Però, evidentment, la seva aparició no té res de casual, i representa l'element misteriós de la nova trama, que arrenca amb la transformació de les cartes de la Sakura en unes cartes totalment blanques i uns somnis inquietants que té la protagonista. Quina deu ser la seva connexió amb la nova alumna de l'institut de Tomoeda?

Seguint una estructura autoconclusiva que ja havíem vist a la sèrie original, d'enemic per episodi, la Sakura i els seus aliats s'enfronten a unes noves cartes, aquestes transparents, i fa l'efecte que tot plegat és repetitiu i que no innova -les característiques de les cartes són les mateixes que les de la primera sèrie, però per alguna raó, segurament per la mestria amb què es dosifica l'element misteriós, Clear Card no es fa gens pesada, de la mateixa manera que el seu ensucrament extrem ens molesta tan poc com ens molestava a l'obra original, encara que en aquest cas tot plegat té un to més fosc i segurament hi ajuda.

Per tant, estem parlant d'una sèrie animada -i d'un manga- que no decebrà cap fan de la Sakura, i espero que, quan acabi, puguem recordar amb el mateix afecte amb què recordem els 70 episodis originals. De moment sembla que va pel bon camí.

Lectures: Sakura, la caçadora de cartes

Tenia els 18 anys fets des de feia mesos quan es va estrenar al Canal 33 una sèrie de dibuixos protagonitzada per una nena de 10 anys amb poders, un gènere que difícilment podia estar més lluny dels interessos que, com a noi adolescent, se'm pressuposaven. Però sempre he estat obert de ment en aquest sentit, i li vaig donar una oportunitat que no vaig lamentar.

De seguida em va captivar la qualitat de l'animació, 70 episodis de bellíssima realització i signats pel prestigiós estudi Madhouse que contrastaven amb la irregularitat dels dissenys i les animacions que ens trobem, gairebé sempre, en els diferents capítols de les sèries d'anime. Bola de Drac n'és un exemple ben clar. Però a banda de l'aspecte visual la història de Sakura, la caçadora de cartes també valia la pena, i és per això que m'alegro que s'arribés a publicar en català la seva versió original, el còmic, que ara ressenyo perquè, per fi, l'he llegit sencer.

Les CLAMP, el quartet de mangakes més famós del sector, gairebé no necessiten presentació, i n'he llegit unes quantes coses, però m'han impressionat especialment Tokyo Babylon i Chobits, i sens dubte Sakura, la caçadora de cartes passa a formar part de les meves obres preferides de les també anomenades Reines del Shôjo o manga per a noies. Penso que tant pel que fa al guió com al dibuix, es trobaven en estat de gràcia i van crear un còmic que és una delícia.

La premissa d'aquest manga serialitzat a la revista Nakayoshi entre 1996 i 2000 i recopilat en 12 volums és ben senzilla, però té més profunditat del que sembla en un primer moment: la Sakura Kinomoto és una nena de quart de primària que naturalment té 10 anys (curiosament, a l'edició en castellà es diu que en té 12, de manera equivocada) i que és la cosa més dolça i ensucrada que ens podem tirar a la cara, cosa que també podem dir de diversos personatges del seu entorn i de l'obra en si mateixa.

Resident de la fictícia Tomoeda, li agrada patinar (sempre va així a l'escola i així en torna), dormir i fa el que pot a la cuina, però la seva rutinària —i tot i així feliç— vida fa un canvi considerable quan tot xafardejant un llibre treu accidentalment el segell d'unes cartes màgiques creades pel difunt i poderosíssim mag Clow Reed.

Aquesta involuntària acció desperta també un dels guardians de les cartes, en Keroberos, un lleó d'aspecte imponent que, amb l'energia sota mínims, actualment té l'aparença d'un animalet de peluix que esdevé, així, la típica mascota voladora que no pot faltar en un manga d'aquest gènere conegut com el de les magical girls, figura que també trobem en d'altres obres de les CLAMP.

En Kero, perquè així és com l'anomena ella de manera afectuosa, guiarà la Sakura en una aventura que consisteix a recuperar les cartes disseminades per tota la ciutat, cadascuna amb un poder i una predisposició a deixar-se atrapar diferents. L'objectiu, doncs, és evitar els desastres que poden provocar mentre estan en llibertat, reunir-les i fer-les seves, i pel camí la nena va augmentant la seva màgia innata i les seves habilitats.

L'estructura de les històries podria semblar autoconclusiva, i en part ho és, però algunes de les aventures que ens expliquen al manga duren més d'un episodi i, a més, les subtrames es mantenen i s'encaminen a una resolució que no veurem fins a la segona meitat del manga, en què després de reunir totes les cartes la Sakura n'ha de tornar a fer servir els poders i dominar-les del tot, com si es tractés d'un videojoc d'aquells en què hem de repetir les pantalles, ara més difícils. De fet Sakura, la caçadora de cartes ja la té una mica, l'estructura d'un videojoc, i se n'han fet alguns.

Però un dels punts forts de l'obra són els personatges secundaris, que n'hi ha uns quants i, encara que no s'acaba aprofundint del tot en alguns d'ells, com el pare de la Sakura, en Fujitaka, o la Sonomi, són força entranyables. Començant per la millor amiga de la Sakura, la Tomoyo, però també tenim el seu germà Tôya, que sempre es fa el dur però no deixa mai de protegir-la, i el millor amic d'aquest, en Yukito, de qui la protagonista està enamorada.

Ens deixàvem en Shaoran, un nen que ve de Hong Kong i és descendent d'en Clow Reed. També busca les cartes i té una relació tensa amb la Sakura, que amb el pas dels episodis es va suavitzant fins que esdevé un aliat imprescindible en la seva aventura.

Gairebé tots els personatges tenen un paper més important del que sembla al principi, i els misteris que amaguen molts d'ells es van revelant al llarg de la història, encara que potser per una qüestió d'espai, o de temps, o de totes dues coses alhora, algunes de les revelacions pot ser que no ens facin ni fred ni calor i d'altres són evidents des del principi. Però això queda compensat per algunes sorpreses que, per a qui gaudeix de la història per primera vegada —i per tant diluïdes quan s'ha vist primer la sèrie animada o ens trobem fent una relectura del manga—, tenen un cert impacte.

A banda del component aventurer, o més aviat complementant-lo, tenim les relacions romàntiques, que també són un ingredient indispensable en el manga per a noies. Com és habitual les CLAMP van més enllà que moltes i molts col·legues i, tot i que és un còmic per a un públic força jove, presenten amb tota la naturalitat, cosa que celebro, enamoraments tant heterosexuals com, sobretot, homosexuals. I fan que els seus personatges en parlin, o els considerin, com el que haurien de ser: normals. Sense bromes, sense recrear-s'hi en excés, sense concentrar-s'hi tant que s'acabi perdent la naturalitat.

També n'hi ha algun de més polèmic, algun que té un caràcter tan secundari, o terciari, que potser per això ha passat més desapercebut, però que em continua sorprenent que no fes rodar caps, sincerament.

En definitiva, Sakura, la caçadora de cartes, o Card Captor Sakura, és un manga magníficament dibuixat —els combats, per exemple, són espectaculars i no tan confusos com en d'altres títols de les autores— d'aventures, màgia i amor, amb un to ensucrat que excepcionalment no considero un problema, ans al contrari. És una lectura d'allò més agradable i tendra, amb moments d'humor i d'altres de més dramàtics, i més complexitat argumental del que podria semblar en una primera ullada o després de llegir sencer el seu primer volum.

Amb els seus defectes, que en té i ja els he esmentat, és fàcilment un dels meus manga preferits, i la seva lectura confirma les sensacions que em vaig endur amb la versió animada, que per cert té la seva conclusió, a diferència del manga, a la segona de les dues pel·lícules que se'n van fer, per sort disponibles en català (la primera, però, només al pack limitat de 3 DVD que Jonu va fer amb totes dues).

Si no heu llegit cap shôjo i voleu una bona recomanació, aquesta n'és una. Estem parlant d'una història que em va agradar, sense formar part en absolut del seu públic objectiu ni per edat ni per sexe, tant als 18 anys com ara, als 32.

Regals frikis de les Festes 2013-2014

El Pare Noel i els Reis d'Orient s'han portat molt bé amb mi, han estat generosos com sempre i entre les coses que m'han dut n'hi ha algunes que entrarien en la categoria de "frikis" (és a dir, aquelles que les persones més grans de la família et regalen amb cara de "a veure quan et passa la ximpleria") i que, per tant, vull compartir amb les lectores i els lectors d'aquest bloc, de manera que els he fet fotos i us les vull presentar.

Al novembre l'editorial EDT, antiga Glénat, va fer una liquidació de còmics amb l'excusa d'un trasllat d'oficines que de moment encara està pendent. El cas és que hi vaig anar i em vaig endur unes quantes coses i, com que em vaig passar una mica, algunes les vaig convertir en regals de Nadal i Reis que després he rebut a diferents cases. 

Una de les coses és aquest pack format pels números 1, 2, 3, 5 i 6 (els que hi havia) de Saint Seiya en edició integral o definitiva, actualment en mans de Planeta DeAgostini. Jo havia començat l'edició anterior, en volums de gruix i mida estàndard, però em vaig desfer dels números que tenia quan es va anunciar aquesta i, com sempre em passa, els diners no van sobreviure a l'espera. 

En la mateixa categoria tenim els volums 10, 12 i 17 de Black Jack, una de les meves obres preferides d'Osamu Tezuka, amb què completo per fi la col·lecció. 

També els números 4, 5, 6, 7 i 11 de Sakura, la caçadora de cartes (en català, sí), col·lecció que tenia pendent acabar des de feia molts anys...

...I que per fi vaig completar quan per Reis em va arribar el número 3, que el dia de l'outlet d'EDT no hi era (o estava molt malmès i llavors sortia massa car per estar en unes condicions de segona mà mal cuidada).

Fora d'EDT, de Panini els Reis em van portar l'11 i el 12 de Hunter x Hunter, i com que ja tenia el 13 i el 14 em poso per fi al dia i podré llegir-ne uns quants de seguits. 

De Planeta DeAgostini em van portar el volum 6 de Master Keaton, amb el qual també em poso al dia, però no n'hi ha foto perquè hi va haver un petit error i en comptes de ser el 6 era el 7, problema que està a punt de resoldre's.

Sortim de l'àmbit estricte dels còmics, però no del paper, perquè el Pare Noel em va dur un pack de paquets de mocadors de superherois de DC Comics, que sospito que només decoren els plàstics i els mocadors en si són blancs, però que de tota manera no penso obrir i queden, així, per a funcions decoratives.

En l'àmbit del marxandatge els Reis em van portar un clauer d'en P-chan, conegut a Catalunya com a "Baconet", que és el Ryôga de Ranma 1/2 transformat per culpa de l'aigua freda. 

Fa poc vaig perdre el que tenia des de feia moltíssims anys, perquè aquests clauers tenen tendència a descargolar-se de la cadena, i tot i que vaig manifestar que no en calia un altre els Reis han decidit que volen que torni a patir per si aquest també se'm perd.

Aquest cop no havia demanat cap videojoc, perquè fa poc me'n vaig comprar alguns i els que tinc al punt de mira encara no han assolit els preus que estic disposat a pagar o a fer pagar (i parlo d'Anglaterra, on són sempre molt més barats que aquí), però vaig tenir l'agradable sorpresa de rebre El profesor Layton y la Caja de Pandora, de la Nintendo DS.

La història d'aquest regal és que el dia de Sant Esteve, quan ens reunim tots els cosins, vam dur a terme la primera edició de l'amic invisible entre cosins, amb la variant —molt diferent de l'original— de jugar-se els regals als daus i anar-ne desembolicant un a cada ronda. El cas és que ajustant-me al pressupost màxim de 10 euros que havíem establert jo vaig portar una còpia d'aquest joc, d'oferta a Opencor, i com que vaig dir que si em tocava a mi mateix no em suposaria cap desgràcia, perquè em faltava i el volia, els Reis van parar l'orella i me'n van dur una altra còpia.

Acabem amb un altre article de marxandatge, en aquest cas de videojocs, que no em podia esperar de cap manera perquè no sabia que existia. Es tracta de la figura del Koopa Troopa, la tortuga dels jocs d'en Mario, amb el seu kart.

La qüestió és que sempre l'havia volgut, perquè és el personatge que agafo més sovint als títols de la saga Mario Kart, la meva preferida, però les diverses col·leccions de ninots amb kart que havien sortit fins ara no havien inclòs mai aquest personatge, i ja no esperava veure-la mai. No sabia, i per tant va ser una sorpresa molt agradable, que a les del Mario Kart 7 (Nintendo 3DS) sí que l'havien tingut en compte. 

Cançons que em fan estremir

Avui volia compartir amb vosaltres alguns openings (cançons d'entrada) i endings (de sortida) de les sèries de dibuixos que més m'han agradat durant la meva vida, que em porten molts records i que em fan posar els pèls de punta i experimentar una intensa nostàlgia. Sé que és una entrada de bloc fàcil però també és cert que em ve de gust fer-la. Som-hi.

El Mikan! Aquest era l'ending d'una sèrie que no he tornat a veure mai més i que he oblidat del tot. Només me'n queda una sensació de nostàlgia, perquè sé que m'agradava molt. 

Un altre ending, el segon de Sakura, la caçadora de cartes, una sèrie que van emetre al 33 quan ja era un ganàpia i tot i així me la vaig gravar sencera en VHS, perquè sí, perquè m'agrada i és una de les meves obres preferides de les CLAMP.



I continuem amb les cançons del final, en aquest cas aquesta bonica peça de Conan, el nen del futur, mítica sèrie de 1978 dirigida per Hayao Miyazaki, el futur líder de l'Studio Ghibli.

Oh! L'ending de Bola de Drac! A més, està muntat sobre un vídeo original japonès que aquí no ens va arribar. Quins records... sembla que em traslladi a aquella època en què dibuixava els personatges en situacions recreades i també inventades... Temps que mai no tornaran.

En Ranma és prodigiós... Que dolenta que era, i a sobre era un refregit de la versió francesa, però fa reviure en mi l'emoció de saber que la tornaven a fer (portaven anys sense passar-la per Antena 3, no la vaig enganxar i, com ja he dit en alguna ocasió, jo vaig començar pel manga), i a sobre en català. Aquesta feia d'opening i ending alhora.

No podia faltar aquest! Qui no la cantusseja ara, de tant en tant, eh? 

La música em sembla molt bona, què voleu? Ara, Supergol no era res comparada amb...

No és el primer cop que el poso, però en un article com el d'avui no podia ser que no hi fos. Una altra d'esportiva, Juana y Sergio (que en realitat es deia Dos fuera de serie, però a aquesta li passava com a la de l'Oliver, que tothom la coneixia pel seu sobrenom):

Qui no l'ha cantat alguna vegada adaptant els noms a companys de classe que en teoria s'agradaven? I ara que ja està repassat l'anime, passem als dibuixos no japonesos (tot i que en molts casos hi ha cooperació per part de televisions d'allà):

Ara se m'acaba de posar la pell de gallina. D'Artacan y los tres mosqueperros, sèrie que adapta molt lliurement un dels meus llibres preferits, Els tres mosqueters. Com m'agradava quan era petit, però molt petit... Estic tenint un atac d'esgarrifances... Crec que és la millor sèrie de dibuixos de casa nostra de la història (que sí, que hi havia col·laboració amb teles japoneses, però ja m'enteneu). Altres de la mateixa corda:

Que grans, els Bobobobs... Recordo que vaig crear una reproducció de la seva nau amb una nou i plastilina, i el pal era un escuradents (la bandera no ho recordo)! I també recordo la col·lecció de cromos, quina nostàlgia! Quins personatges més carismàtics... 

Una altra que no podia faltar. També em feia els cromos... I la següent és una cançó d'una gran qualitat musical, especialment el tros instrumental.

 

I aquestes són les que jo recordo i que em fan posar els pèls de punta quan les sento, cadascú deu tenir les seves, melodies que durant la nostra infantesa i adolescència es van enganxar als nostres records i ens traslladaran sempre a l'època a què pertanyen.