El temps no perdona: A Cor Obert

Se m'ha acudit inaugurar una nova secció, en la qual veurem què se n'ha fet, d'aquells personatges de sèries mítiques de la nostra infantesa o adolescència. Avui parlaré dels de la sèrie A Cor Obert (1982-1988), anomenada St. Elsewhere en anglès. No sé si la vèieu, i en realitat jo no en recordo gaire línies argumentals, per no dir cap, però els personatges sí que, com a mínim, em sonen. Particularment recordava aquest senyor:

Aquest era el doctor Wayne Fiscus, que recordo perquè en un capítol li van disparar al cor i em va impactar molt. Doncs ara té 54 anys i fa aquesta fila:

Es diu Howie Mandel i la seva carrera està plena d'actuacions secundàries, però el més curiós que va fer és, sens dubte, posar la veu original al Gizmo de Gremlins i Gremlins 2.

No puc parlar, naturalment, de tot el repartiment de la sèrie, però sí de les cares que més recordo. Una d'elles és la del doctor Jack Morrison, que veiem en aquesta foto com l'home amb els cabells arrissats:

Sí, també hi podem veure en Denzel Washington i l'Ed Begley, Jr., que no comentaré en aquesta entrada perquè són molt coneguts, especialment el primer, i ja sabem més o menys com els va ara. L'altre, el doctor Morrison, es diu en realitat David Morse i fa aquesta cara:

I encara m'he quedat curt, perquè he vist fotos més recents on se'l veu més envellit. Tot i que, com molts dels seus companys, no va triomfar excessivament i no va sortir dels papers secundaris i esporàdics en sèries posteriors a la que li va donar la fama, és una cara que sona molt, oi?

També recordo un metge molt gran (durant la sèrie va esdevenir septuagenari), l'entranyable doctor Daniel Auschlander, que en realitat es deia Norman Lloyd.

Recordo que en un capítol li diagnosticaven càncer de pròstata, més temible en aquella època que no pas ara. Una curiositat que he descobert mirant la Wikipedia: aquest gir argumental va sorgir del fet que l'actor tenia càncer de fetge amb metàstasi i s'esperava que no acabés viu la sèrie, de manera que es van voler guarir en salut (té collons, la cosa). Doncs bé, aquest senyor encara viu, i té 95 anys!

Aquí el tenim en una foto de 2007. Menys entranyable (de fet em sona que era bastant malparit) em semblava el doctor Mark Craig, interpretat per William Daniels:

Era el del bigoti de la sèrie, vaja, si l'hem de definir d'alguna manera. Doncs bé, aquí el tenim recollint un Emmy per la seva actuació a la sèrie, el 1986, acompanyat de la seva senyora, la Bonnie Bartlett, que va aconseguir el mateix en la categoria femenina, i que també interpretava la seva esposa a la sèrie. I no només a A Cor Obert, sinó també a una altra sèrie anomenada Boy Meets World. Per cert, és la primera parella que va guanyar un Emmy en la mateixa edició en la categoria de televisió.

Ara el senyor Daniels té 82 anys, i en aquesta foto fa una impressió totalment diferent de la que oferia el seu personatge exigent i perfeccionista a la sèrie que el va fer famós. 

Per acabar, el següent que us poso és un personatge que jo no recordo, però que veient l'opening de la sèrie m'he adonat que era una cara molt coneguda, si bé novament a còpia d'aparèixer en petites trames de desenes de sèries, o telefilms de tota mena. 

Potser la seva cara no sona tant de jove, però de més gran és impossible que no us soni gens. Ja ho veureu. On ha sortit? En coses no gaire famoses, però per alguna raó ens resulta familiar.

I això és tot per avui. Més endavant faré el mateix exercici amb altres sèries, no necessàriament tan antigues. Per exemple, amb l'aspecte actual del repartiment d'El Príncep de Bel-Air. Atents a les pantalles dels vostres ordinadors. Ah, no vull marxar sense posar l'opening de la sèrie, una cançó inoblidable:

Pell de gallina! I que malament que s'ha conservat la imatge, eh? Sempre m'ha cridat l'atenció.

Cançons que em fan estremir

Avui volia compartir amb vosaltres alguns openings (cançons d'entrada) i endings (de sortida) de les sèries de dibuixos que més m'han agradat durant la meva vida, que em porten molts records i que em fan posar els pèls de punta i experimentar una intensa nostàlgia. Sé que és una entrada de bloc fàcil però també és cert que em ve de gust fer-la. Som-hi.

El Mikan! Aquest era l'ending d'una sèrie que no he tornat a veure mai més i que he oblidat del tot. Només me'n queda una sensació de nostàlgia, perquè sé que m'agradava molt. 

Un altre ending, el segon de Sakura, la caçadora de cartes, una sèrie que van emetre al 33 quan ja era un ganàpia i tot i així me la vaig gravar sencera en VHS, perquè sí, perquè m'agrada i és una de les meves obres preferides de les CLAMP.



I continuem amb les cançons del final, en aquest cas aquesta bonica peça de Conan, el nen del futur, mítica sèrie de 1978 dirigida per Hayao Miyazaki, el futur líder de l'Studio Ghibli.

Oh! L'ending de Bola de Drac! A més, està muntat sobre un vídeo original japonès que aquí no ens va arribar. Quins records... sembla que em traslladi a aquella època en què dibuixava els personatges en situacions recreades i també inventades... Temps que mai no tornaran.

En Ranma és prodigiós... Que dolenta que era, i a sobre era un refregit de la versió francesa, però fa reviure en mi l'emoció de saber que la tornaven a fer (portaven anys sense passar-la per Antena 3, no la vaig enganxar i, com ja he dit en alguna ocasió, jo vaig començar pel manga), i a sobre en català. Aquesta feia d'opening i ending alhora.

No podia faltar aquest! Qui no la cantusseja ara, de tant en tant, eh? 

La música em sembla molt bona, què voleu? Ara, Supergol no era res comparada amb...

No és el primer cop que el poso, però en un article com el d'avui no podia ser que no hi fos. Una altra d'esportiva, Juana y Sergio (que en realitat es deia Dos fuera de serie, però a aquesta li passava com a la de l'Oliver, que tothom la coneixia pel seu sobrenom):

Qui no l'ha cantat alguna vegada adaptant els noms a companys de classe que en teoria s'agradaven? I ara que ja està repassat l'anime, passem als dibuixos no japonesos (tot i que en molts casos hi ha cooperació per part de televisions d'allà):

Ara se m'acaba de posar la pell de gallina. D'Artacan y los tres mosqueperros, sèrie que adapta molt lliurement un dels meus llibres preferits, Els tres mosqueters. Com m'agradava quan era petit, però molt petit... Estic tenint un atac d'esgarrifances... Crec que és la millor sèrie de dibuixos de casa nostra de la història (que sí, que hi havia col·laboració amb teles japoneses, però ja m'enteneu). Altres de la mateixa corda:

Que grans, els Bobobobs... Recordo que vaig crear una reproducció de la seva nau amb una nou i plastilina, i el pal era un escuradents (la bandera no ho recordo)! I també recordo la col·lecció de cromos, quina nostàlgia! Quins personatges més carismàtics... 

Una altra que no podia faltar. També em feia els cromos... I la següent és una cançó d'una gran qualitat musical, especialment el tros instrumental.

 

I aquestes són les que jo recordo i que em fan posar els pèls de punta quan les sento, cadascú deu tenir les seves, melodies que durant la nostra infantesa i adolescència es van enganxar als nostres records i ens traslladaran sempre a l'època a què pertanyen.