Avui volia compartir amb vosaltres alguns openings (cançons d'entrada) i endings (de sortida) de les sèries de dibuixos que més m'han agradat durant la meva vida, que em porten molts records i que em fan posar els pèls de punta i experimentar una intensa nostàlgia. Sé que és una entrada de bloc fàcil però també és cert que em ve de gust fer-la. Som-hi.
El Mikan! Aquest era l'ending d'una sèrie que no he tornat a veure mai més i que he oblidat del tot. Només me'n queda una sensació de nostàlgia, perquè sé que m'agradava molt.
Un altre ending, el segon de Sakura, la caçadora de cartes, una sèrie que van emetre al 33 quan ja era un ganàpia i tot i així me la vaig gravar sencera en VHS, perquè sí, perquè m'agrada i és una de les meves obres preferides de les CLAMP.
I continuem amb les cançons del final, en aquest cas aquesta bonica peça de Conan, el nen del futur, mítica sèrie de 1978 dirigida per Hayao Miyazaki, el futur líder de l'Studio Ghibli.
I continuem amb les cançons del final, en aquest cas aquesta bonica peça de Conan, el nen del futur, mítica sèrie de 1978 dirigida per Hayao Miyazaki, el futur líder de l'Studio Ghibli.
Oh! L'ending de Bola de Drac! A més, està muntat sobre un vídeo original japonès que aquí no ens va arribar. Quins records... sembla que em traslladi a aquella època en què dibuixava els personatges en situacions recreades i també inventades... Temps que mai no tornaran.
En Ranma és prodigiós... Que dolenta que era, i a sobre era un refregit de la versió francesa, però fa reviure en mi l'emoció de saber que la tornaven a fer (portaven anys sense passar-la per Antena 3, no la vaig enganxar i, com ja he dit en alguna ocasió, jo vaig començar pel manga), i a sobre en català. Aquesta feia d'opening i ending alhora.
No podia faltar aquest! Qui no la cantusseja ara, de tant en tant, eh?
La música em sembla molt bona, què voleu? Ara, Supergol no era res comparada amb...
No és el primer cop que el poso, però en un article com el d'avui no podia ser que no hi fos. Una altra d'esportiva, Juana y Sergio (que en realitat es deia Dos fuera de serie, però a aquesta li passava com a la de l'Oliver, que tothom la coneixia pel seu sobrenom):
Qui no l'ha cantat alguna vegada adaptant els noms a companys de classe que en teoria s'agradaven? I ara que ja està repassat l'anime, passem als dibuixos no japonesos (tot i que en molts casos hi ha cooperació per part de televisions d'allà):
Ara se m'acaba de posar la pell de gallina. D'Artacan y los tres mosqueperros, sèrie que adapta molt lliurement un dels meus llibres preferits, Els tres mosqueters. Com m'agradava quan era petit, però molt petit... Estic tenint un atac d'esgarrifances... Crec que és la millor sèrie de dibuixos de casa nostra de la història (que sí, que hi havia col·laboració amb teles japoneses, però ja m'enteneu). Altres de la mateixa corda:
Que grans, els Bobobobs... Recordo que vaig crear una reproducció de la seva nau amb una nou i plastilina, i el pal era un escuradents (la bandera no ho recordo)! I també recordo la col·lecció de cromos, quina nostàlgia! Quins personatges més carismàtics...
Una altra que no podia faltar. També em feia els cromos... I la següent és una cançó d'una gran qualitat musical, especialment el tros instrumental.
I aquestes són les que jo recordo i que em fan posar els pèls de punta quan les sento, cadascú deu tenir les seves, melodies que durant la nostra infantesa i adolescència es van enganxar als nostres records i ens traslladaran sempre a l'època a què pertanyen.
