Lectures: Sakura, la caçadora de cartes

Tenia els 18 anys fets des de feia mesos quan es va estrenar al Canal 33 una sèrie de dibuixos protagonitzada per una nena de 10 anys amb poders, un gènere que difícilment podia estar més lluny dels interessos que, com a noi adolescent, se'm pressuposaven. Però sempre he estat obert de ment en aquest sentit, i li vaig donar una oportunitat que no vaig lamentar.

De seguida em va captivar la qualitat de l'animació, 70 episodis de bellíssima realització i signats pel prestigiós estudi Madhouse que contrastaven amb la irregularitat dels dissenys i les animacions que ens trobem, gairebé sempre, en els diferents capítols de les sèries d'anime. Bola de Drac n'és un exemple ben clar. Però a banda de l'aspecte visual la història de Sakura, la caçadora de cartes també valia la pena, i és per això que m'alegro que s'arribés a publicar en català la seva versió original, el còmic, que ara ressenyo perquè, per fi, l'he llegit sencer.

Les CLAMP, el quartet de mangakes més famós del sector, gairebé no necessiten presentació, i n'he llegit unes quantes coses, però m'han impressionat especialment Tokyo Babylon i Chobits, i sens dubte Sakura, la caçadora de cartes passa a formar part de les meves obres preferides de les també anomenades Reines del Shôjo o manga per a noies. Penso que tant pel que fa al guió com al dibuix, es trobaven en estat de gràcia i van crear un còmic que és una delícia.

La premissa d'aquest manga serialitzat a la revista Nakayoshi entre 1996 i 2000 i recopilat en 12 volums és ben senzilla, però té més profunditat del que sembla en un primer moment: la Sakura Kinomoto és una nena de quart de primària que naturalment té 10 anys (curiosament, a l'edició en castellà es diu que en té 12, de manera equivocada) i que és la cosa més dolça i ensucrada que ens podem tirar a la cara, cosa que també podem dir de diversos personatges del seu entorn i de l'obra en si mateixa.

Resident de la fictícia Tomoeda, li agrada patinar (sempre va així a l'escola i així en torna), dormir i fa el que pot a la cuina, però la seva rutinària —i tot i així feliç— vida fa un canvi considerable quan tot xafardejant un llibre treu accidentalment el segell d'unes cartes màgiques creades pel difunt i poderosíssim mag Clow Reed.

Aquesta involuntària acció desperta també un dels guardians de les cartes, en Keroberos, un lleó d'aspecte imponent que, amb l'energia sota mínims, actualment té l'aparença d'un animalet de peluix que esdevé, així, la típica mascota voladora que no pot faltar en un manga d'aquest gènere conegut com el de les magical girls, figura que també trobem en d'altres obres de les CLAMP.

En Kero, perquè així és com l'anomena ella de manera afectuosa, guiarà la Sakura en una aventura que consisteix a recuperar les cartes disseminades per tota la ciutat, cadascuna amb un poder i una predisposició a deixar-se atrapar diferents. L'objectiu, doncs, és evitar els desastres que poden provocar mentre estan en llibertat, reunir-les i fer-les seves, i pel camí la nena va augmentant la seva màgia innata i les seves habilitats.

L'estructura de les històries podria semblar autoconclusiva, i en part ho és, però algunes de les aventures que ens expliquen al manga duren més d'un episodi i, a més, les subtrames es mantenen i s'encaminen a una resolució que no veurem fins a la segona meitat del manga, en què després de reunir totes les cartes la Sakura n'ha de tornar a fer servir els poders i dominar-les del tot, com si es tractés d'un videojoc d'aquells en què hem de repetir les pantalles, ara més difícils. De fet Sakura, la caçadora de cartes ja la té una mica, l'estructura d'un videojoc, i se n'han fet alguns.

Però un dels punts forts de l'obra són els personatges secundaris, que n'hi ha uns quants i, encara que no s'acaba aprofundint del tot en alguns d'ells, com el pare de la Sakura, en Fujitaka, o la Sonomi, són força entranyables. Començant per la millor amiga de la Sakura, la Tomoyo, però també tenim el seu germà Tôya, que sempre es fa el dur però no deixa mai de protegir-la, i el millor amic d'aquest, en Yukito, de qui la protagonista està enamorada.

Ens deixàvem en Shaoran, un nen que ve de Hong Kong i és descendent d'en Clow Reed. També busca les cartes i té una relació tensa amb la Sakura, que amb el pas dels episodis es va suavitzant fins que esdevé un aliat imprescindible en la seva aventura.

Gairebé tots els personatges tenen un paper més important del que sembla al principi, i els misteris que amaguen molts d'ells es van revelant al llarg de la història, encara que potser per una qüestió d'espai, o de temps, o de totes dues coses alhora, algunes de les revelacions pot ser que no ens facin ni fred ni calor i d'altres són evidents des del principi. Però això queda compensat per algunes sorpreses que, per a qui gaudeix de la història per primera vegada —i per tant diluïdes quan s'ha vist primer la sèrie animada o ens trobem fent una relectura del manga—, tenen un cert impacte.

A banda del component aventurer, o més aviat complementant-lo, tenim les relacions romàntiques, que també són un ingredient indispensable en el manga per a noies. Com és habitual les CLAMP van més enllà que moltes i molts col·legues i, tot i que és un còmic per a un públic força jove, presenten amb tota la naturalitat, cosa que celebro, enamoraments tant heterosexuals com, sobretot, homosexuals. I fan que els seus personatges en parlin, o els considerin, com el que haurien de ser: normals. Sense bromes, sense recrear-s'hi en excés, sense concentrar-s'hi tant que s'acabi perdent la naturalitat.

També n'hi ha algun de més polèmic, algun que té un caràcter tan secundari, o terciari, que potser per això ha passat més desapercebut, però que em continua sorprenent que no fes rodar caps, sincerament.

En definitiva, Sakura, la caçadora de cartes, o Card Captor Sakura, és un manga magníficament dibuixat —els combats, per exemple, són espectaculars i no tan confusos com en d'altres títols de les autores— d'aventures, màgia i amor, amb un to ensucrat que excepcionalment no considero un problema, ans al contrari. És una lectura d'allò més agradable i tendra, amb moments d'humor i d'altres de més dramàtics, i més complexitat argumental del que podria semblar en una primera ullada o després de llegir sencer el seu primer volum.

Amb els seus defectes, que en té i ja els he esmentat, és fàcilment un dels meus manga preferits, i la seva lectura confirma les sensacions que em vaig endur amb la versió animada, que per cert té la seva conclusió, a diferència del manga, a la segona de les dues pel·lícules que se'n van fer, per sort disponibles en català (la primera, però, només al pack limitat de 3 DVD que Jonu va fer amb totes dues).

Si no heu llegit cap shôjo i voleu una bona recomanació, aquesta n'és una. Estem parlant d'una història que em va agradar, sense formar part en absolut del seu públic objectiu ni per edat ni per sexe, tant als 18 anys com ara, als 32.