Lectures: Master Keaton

Per fi, semblava que no havia d'arribar mai el moment però ja he pogut llegir sencera una obra que durant molts anys no es va poder publicar fora del Japó -després en parlo- i que, gràcies al fet que ha trigat tant en arribar, hem pogut gaudir en edició definitiva o kanzenban directament, sense passar per una edició estàndard.

Una edició definitiva en què Planeta DeAgostini, ara Planeta Cómic, va picar una mica massa alt pel que fa al preu -14,95 € per cadascun dels 12 volums que formen la col·lecció-, amb una relació pàgines/qualitat del paper/preu menys interessant que en el cas de la kanzenban de Monster. 

Però bé, el cas és que ja està llegida i he de dir que, sense comptar 20th Century Boys, que no he llegit encara perquè no la tinc completa, ni Billy Bat, que va per molt bon camí i podria ser que en el futur em fes canviar el que diré ara, és la meva obra preferida del mestre Naoki Urasawa. De moment.

Master Keaton, que es va publicar a la revista Big Comic Original de 1988 a 1994 (i es va solapar durant un temps amb Cinturó Negre) i es va recopilar inicialment en 18 volums de gruix i mida estàndard, va començar amb els dibuixos d'en Naoki Urasawa i el guió d'en Hokusei Katsushika (pseudònim inspiradíssim en el de l'artista Hokusai Katsushika), però després que aquest morís el 2004 el senyor Urasawa va declarar que, atès que feia molt temps que en realitat era ell mateix qui escrivia els guions i el difunt se n'havia desentès després d'una discussió, volia que el seu nom sortís més gran a la portada. La qüestió és que es va generar una controvèrsia que va mantenir bloquejades les opcions de reedició i edició internacional d'aquest còmic durant molts anys.

Resoltes les disputes, no va trigar gaire a arribar la versió en castellà d'aquesta obra mestra formada per històries autoconclusives, de vegades de fins a dos o tres capítols de durada i amb un apoteòsic volum final, el 12è, que té una trama més complexa, llarga i que ens farà pensar, inevitablement, en el thriller que és Monster, possiblement la més celebrada de les seves obres -si més no, la que va canviar la percepció de "Naoki Urasawa, el de Cinturó Negre"-, on sens dubte l'autor va posar en pràctica moltes de les coses que va aprendre creant Master Keaton.

I de què van aquestes històries autoconclusives? Doncs les protagonitza en Taichi Hiraga-Keaton, un exinstructor de supervivència al Servei Aeri Especial (SAS en anglès) de l'Exèrcit Britànic que havia estat estudiant d'arqueologia i, en no trobar cap feina com a professor en allò que l'apassiona, s'ha reciclat com a investigador d'assegurances per a la Lloyd's de Londres, capital del país on realment es va criar quan se'n va anar allà a viure amb la seva mare britànica després que aquesta se separés del seu pare japonès. 

Aquesta curiosa i múltiple formació li permet afrontar els casos que donen lloc a l'estructura d'històries autoconclusives del manga i que el porten a viatjar per nombrosos països -poques vegades el veurem al Japó, on visita el seu pare, el vell verd Tahei, i la seva filla adolescent, la Yuriko, que va tenir amb la seva exdona-. Tanmateix, el seu somni és acabar fent de professor i posar-se a excavar per tal de demostrar la seva teoria, segons la qual la civilització més antiga d'Europa va néixer al Danubi.

A mesura que resol misteris de tota mena, des de segrestos i assassinats fins a casos més simpàtics relacionats amb objectes perduts o fins i tot gastronomia -però tot sempre lligat d'alguna manera a la investigació d'assegurances-, descobrim que aquest paio és un crac, una mena de McGyver japobritànic que recorda en Jed Goshi, el protagonista de l'anterior Pineapple Army, amb guió de Kazuya Kudô i aquí inèdita -em temo que ens quedarem per sempre amb el primer (de 8) volum editat per Planeta en aquella època en què el manga era en sentit de lectura occidental i es traduïa de l'anglès-. 

Però ho amaga sota un aspecte i un actitud de tros de pa, de vegades despistat i tímid que el converteixen en un dels pocs protagonistes de còmic que realment m'agraden. Val a dir, però, que malgrat que hi ha alguns personatges secundaris recurrents, pràcticament tot gira al voltant d'en Keaton, sense que això afecti la capacitat de l'autor (aquí, recordem, ajudat per un guionista almenys durant els primers anys) de presentar-nos personatges d'allò més diversos i diferenciats tant en l'aspecte físic com en el psicòlogic, ja que altrament no ens podria explicar tot aquest munt d'històries de curta durada.

Llegint Master Keaton després de Monster, a banda de l'entrenament en el gènere del misteri, també veiem plasmat l'interès del mestre Urasawa en la cultura occidental, concretament europea, perquè entre els escenaris en què es mou el protagonista sovint trobem poblacions del Regne Unit, però també d'Alemanya -l'Alemanya encara tocada per l'infame mur que tant de protagonisme tindria a Monster-, i fins i tot el veiem passar per Barcelona.

La sensació que tenim llegint Master Keaton és que al senyor Urasawa li encanta Europa, i que es documenta moltíssim... o si més no ho intenta, perquè la imatge que dóna de Barcelona és la típica que tenen els japonesos, la dels toros, el flamenc i l'espanyolitat, més fidel -tot s'ha de dir- el 1992 que no pas ara. En aquest capítol concret es parla de Terra Lliure, i se'n diuen coses molt concretes, tant que sospito que el traductor, en Marc Bernabé, hi va ficar collita pròpia, però també hi ha inexactituds com el caràcter sanguinari i assassí que l'autor atribueix a una organització, d'altra banda censurable, que bàsicament només volia espantar i que va provocar una sola mort, del tot accidental.

En qualsevol cas se n'aprèn moltíssim, llegint aquesta obra, de la història de l'Europa dels anys 80 i principis dels 90, i el detall gràfic amb què presenta paisatges, edificis, carrers, roba, vehicles... és una delícia. Pel que fa al disseny dels personatges, veiem tot el repertori de cares de què és capaç l'autor -més hàbil en aquest sentit que la majoria dels seus col·legues-, però és clar, tot té limitacions i la Yuriko, per exemple, és pastada a la Yawara (Ginger) o la Miyuki de Happy! En canvi, en Keaton és immediatament reconeixible entre tots els personatges de la seva obra pel nas de patata que té.

Malauradament no hi ha gaires imatges pujades a internet que reflecteixin bé tot això que estic dient, però espero que us refieu de la meva paraula. Un altre element interessant, en què almenys jo em fixo sempre quan es tracta d'una obra llarga i especialment quan conec l'autor d'haver-ne llegit obres anteriors i posteriors, és l'evolució de l'estil. 

Amb Master Keaton veiem la transformació de l'Urasawa de l'esmentada Pineapple Army i Historias Cortas de Naoki Urasawa, encara amb mancances en anatomia com ara les mans, en el perfeccionat de Monster, i és tan subtil que només ens n'adonem quan comparem l'últim volum amb el primer.

M'ho he passat molt bé, llegint aquest manga. No li trobo cap contra, perquè encara que no sóc gaire amic de les trames episòdiques i m'estimo més els arguments allargats en el temps, la diversitat temàtica que permet la premissa d'aquest còmic fa que no cansi en absolut, que tot el que explica sigui interessantíssim, i a sobre de tant en tant ens regala algun capítol més relaxat amb el pare d'en Keaton, o la seva filla, com a protagonistes.

Amb un final relativament obert, però ben encaminat, insisteixo en què, de moment, és el meu manga preferit d'en Naoki Urasawa. A més, entre 2012 i 2014 se'n va publicar una seqüela, Master Keaton Re-Master, que recopilada en un volum únic -suposo que no trigarà gaire més a arribar-nos traduïda- recupera el personatge 20 anys després del còmic que he ressenyat avui. Un còmic que, per cert, té adaptació animada en forma de sèrie de televisió de 24 episodis (1998-1999) i OVA de 15 (1999-2000). 

Regals frikis de les Festes 2013-2014

El Pare Noel i els Reis d'Orient s'han portat molt bé amb mi, han estat generosos com sempre i entre les coses que m'han dut n'hi ha algunes que entrarien en la categoria de "frikis" (és a dir, aquelles que les persones més grans de la família et regalen amb cara de "a veure quan et passa la ximpleria") i que, per tant, vull compartir amb les lectores i els lectors d'aquest bloc, de manera que els he fet fotos i us les vull presentar.

Al novembre l'editorial EDT, antiga Glénat, va fer una liquidació de còmics amb l'excusa d'un trasllat d'oficines que de moment encara està pendent. El cas és que hi vaig anar i em vaig endur unes quantes coses i, com que em vaig passar una mica, algunes les vaig convertir en regals de Nadal i Reis que després he rebut a diferents cases. 

Una de les coses és aquest pack format pels números 1, 2, 3, 5 i 6 (els que hi havia) de Saint Seiya en edició integral o definitiva, actualment en mans de Planeta DeAgostini. Jo havia començat l'edició anterior, en volums de gruix i mida estàndard, però em vaig desfer dels números que tenia quan es va anunciar aquesta i, com sempre em passa, els diners no van sobreviure a l'espera. 

En la mateixa categoria tenim els volums 10, 12 i 17 de Black Jack, una de les meves obres preferides d'Osamu Tezuka, amb què completo per fi la col·lecció. 

També els números 4, 5, 6, 7 i 11 de Sakura, la caçadora de cartes (en català, sí), col·lecció que tenia pendent acabar des de feia molts anys...

...I que per fi vaig completar quan per Reis em va arribar el número 3, que el dia de l'outlet d'EDT no hi era (o estava molt malmès i llavors sortia massa car per estar en unes condicions de segona mà mal cuidada).

Fora d'EDT, de Panini els Reis em van portar l'11 i el 12 de Hunter x Hunter, i com que ja tenia el 13 i el 14 em poso per fi al dia i podré llegir-ne uns quants de seguits. 

De Planeta DeAgostini em van portar el volum 6 de Master Keaton, amb el qual també em poso al dia, però no n'hi ha foto perquè hi va haver un petit error i en comptes de ser el 6 era el 7, problema que està a punt de resoldre's.

Sortim de l'àmbit estricte dels còmics, però no del paper, perquè el Pare Noel em va dur un pack de paquets de mocadors de superherois de DC Comics, que sospito que només decoren els plàstics i els mocadors en si són blancs, però que de tota manera no penso obrir i queden, així, per a funcions decoratives.

En l'àmbit del marxandatge els Reis em van portar un clauer d'en P-chan, conegut a Catalunya com a "Baconet", que és el Ryôga de Ranma 1/2 transformat per culpa de l'aigua freda. 

Fa poc vaig perdre el que tenia des de feia moltíssims anys, perquè aquests clauers tenen tendència a descargolar-se de la cadena, i tot i que vaig manifestar que no en calia un altre els Reis han decidit que volen que torni a patir per si aquest també se'm perd.

Aquest cop no havia demanat cap videojoc, perquè fa poc me'n vaig comprar alguns i els que tinc al punt de mira encara no han assolit els preus que estic disposat a pagar o a fer pagar (i parlo d'Anglaterra, on són sempre molt més barats que aquí), però vaig tenir l'agradable sorpresa de rebre El profesor Layton y la Caja de Pandora, de la Nintendo DS.

La història d'aquest regal és que el dia de Sant Esteve, quan ens reunim tots els cosins, vam dur a terme la primera edició de l'amic invisible entre cosins, amb la variant —molt diferent de l'original— de jugar-se els regals als daus i anar-ne desembolicant un a cada ronda. El cas és que ajustant-me al pressupost màxim de 10 euros que havíem establert jo vaig portar una còpia d'aquest joc, d'oferta a Opencor, i com que vaig dir que si em tocava a mi mateix no em suposaria cap desgràcia, perquè em faltava i el volia, els Reis van parar l'orella i me'n van dur una altra còpia.

Acabem amb un altre article de marxandatge, en aquest cas de videojocs, que no em podia esperar de cap manera perquè no sabia que existia. Es tracta de la figura del Koopa Troopa, la tortuga dels jocs d'en Mario, amb el seu kart.

La qüestió és que sempre l'havia volgut, perquè és el personatge que agafo més sovint als títols de la saga Mario Kart, la meva preferida, però les diverses col·leccions de ninots amb kart que havien sortit fins ara no havien inclòs mai aquest personatge, i ja no esperava veure-la mai. No sabia, i per tant va ser una sorpresa molt agradable, que a les del Mario Kart 7 (Nintendo 3DS) sí que l'havien tingut en compte.