He dit alguna vegada que en Naoki Urasawa és un dels meus autors de manga preferits. No és gens original, afirmar això, atès que ho pot dir amb sinceritat bona part dels lectors de còmic japonès d'arreu del món.
Tanmateix, i per diverses circumstàncies (principalment d'inconstància adquisitiva), fins ara he llegit completes ben poques de les seves obres. Tenint en compte que Cinturó Negre ha quedat cancel·lada de facto només puc col·locar en aquesta llista el gruixut volum Historias cortas de Naoki Urasawa, Pluto i ara, per fi, Monster, un dels treballs que sempre s'esmenten per tal d'acompanyar el nom d'un autor que, fins que no va aparèixer el manga que avui ens ocupa, els catalans associàvem indefectiblement a la història de la Yawara "Ginger" Inokuma.
Però bé, ja l'he llegit, i ho he fet a través dels 9 volums de l'edició kanzenban o definitiva, de gruix doble, que recopilen els 18 volums originals recopilats al Japó a mesura que s'anava serialitzant a la Big Comic Original entre 1994 i 2001. Si es vol, cadascun d'aquests volums kanzenban conté 4 dels mitjos volums (Biblioteca Manga) amb què Planeta DeAgostini havia publicat anteriorment Monster, una edició que duia per la meitat i que vaig vendre tan bon punt es va estrenar aquesta. Per cert, també n'existeix una sèrie animada, de 74 episodis, que es va emetre en català.
En fi, si us sembla bé entrem en matèria. Monster és la història de tres personatges principals i un fotimer de secundaris i terciaris que giren al seu voltant i donen capes i capes de profunditat al relat. Personatges carismàtics en el bon i en el mal sentit de la paraula, segons el cas, i magníficament caracteritzats com s'espera de qualsevol còmic del senyor Urasawa, que en aquest cas (no sempre és així) fa tant de dibuixant com de guionista en solitari.
D'entre els principals, el protagonista és el doctor Kenzô Tenma, un geni de la neurocirurgia que treballa a l'Hospital Memorial Eisler, de Düsseldorf, a la llavors Alemanya Occidental, el 1986. Surt amb la bella i rica filla del director del centre, l'Eva Heinemann, que ens recorda inevitablement l'arquetip urasawenc (invento la paraula) segons el qual s'han modelat, abans i després, personatges com la Sayaka de Cinturó Negre o la Chôko de Happy!, i viu un ascens meteòric en la seva carrera.
Un mal dia decideix ésser honest amb si mateix —i la professió mèdica— i opera un nen amb una ferida de bala al cap en comptes de l'alcalde de la ciutat, que ha tingut un aneurisma, seguint el just criteri de l'ordre d'arribada i desoint les ordres dels seus superiors. Això, que havia de suposar un gran cop per a la seva carrera, queda eclipsat per les morts sobtades dels seus superiors, un cop de sort que duu en Tenma a esdevenir el cap de cirurgia. Però les conseqüències de l'elecció que va dur a terme aquella nit acaben arribant, i van molt més enllà del que podia esperar.
Perquè gairebé des del primer moment el nen, en Johan Liebert (erròniament transcrit com a "Liebheart"), demostra unes inclinacions assassines que el duen a sembrar el pànic i la mort, circumstància que continua després del salt de 9 anys que fa la història i que ens situa al 1995, ja amb Alemanya unificada. És un personatge intel·ligentíssim, fred i manipulador i exerceix una enorme influència en un munt de gent que està disposada a fer el que sigui per ell, de manera que molts dels crims que tenen lloc a l'obra són, en realitat, executats pels seus titelles.
Podríem dir que Monster és l'odissea del doctor Tenma per tal de "reparar" l'error que va cometre en salvar la vida d'aquest monstre, una missió que el duu a abandonar-ho tot i no pensar en res més, ni tan sols en el que hom qualificaria de més immediat, però que hi va lligat, que és la demostració de la seva pròpia innocència. Una feina gens fàcil perquè, des del punt de vista policial —i amb no poques dosis d'obsessió esbiaixada per part de l'inspector Lunge—, ell és el principal sospitós de la pila d'assassinats que s'han produït des que en Johan va ingressar a l'hospital.
El tercer personatge principal de la història és l'Anne Liebert, la germana bessona d'en Johan, que també havia ingressat a l'hospital però més que res pel xoc traumàtic que li havien provocat els esdeveniments de la fatídica nit en què arrenca el relat.
A l'edat de 19 anys, amnèsica pel que fa a la seva infantesa i amb el nom de Nina Förtner, és una alegre i popular estudiant de dret a la universitat de Heidelberg, però en fer els 20 es veu arrossegada pels inescrutables plans d'en Johan i es va involucrant més i més en la lluita per fer-lo caure, de manera que esdevé la principal aliada d'en Tenma, encara que treballen per separat.
Amb aquests elements la història podria haver estat prou interessant, però l'autor hi va voler donar profunditat i és per això que hi va introduir, gradualment, una colla de personatges de menys categoria, però súmmament interessants, que per la banda dels bons acaben formant una xarxa de col·laboració al voltant d'en Tenma i la Nina/Anne, i per la dels dolents una cosa similar, en forma de misteriosa organització, dirigida o inspirada, segons el cas, per les idees i els plans d'en Johan. Vull esmentar per exemple en Grimmer (a la imatge), el nen Dieter, el temible Roberto o el doctor Reichwein (el doble de la versió del tezukià Professor Mostatxo que l'Urasawa va dibuixar a Pluto).
Pel camí, un camí angoixant i desconcertant tant per a en Tenma com per a nosaltres, anem coneixent esdeveniments del passat, sobretot relacionats amb un diabòlic internat de la part soviètica de Berlín, al seu torn lligat a un misteriós projecte i uns llibres d'il·lustracions que esdevenen, per a en Johan, una mena de Bíblia.
Naoki Urasawa —no és cap sorpresa però a Monster hi tenim potser el més clar exponent— demostra un enorme domini del ritme narratiu, mestria en el dibuix (ja no hi ha ni rastre de les imperfeccions que encara es podien detectar a Cinturó Negre o Master Keaton), control del to que ha de tenir un bon representant del gènere del thriller psicològic, i una documentació exhaustiva, o almenys és la sensació que provoca, pel que fa a la història i l'aspecte dels seus bellíssims i gairebé fotogràfics escenaris.
Amb guardons com ara el de la categoria general del prestigiós Premi Shôgakukan el 2001 o el Gran Premi Osamu Tezuka el 1999, per citar els més reconeguts, és una obra mestra imprescindible a la biblioteca de qualsevol amant del còmic japonès i del còmic mundial, de fet. Una mostra més del motiu pel qual se'l considera un dels millors autors de còmic de l'actualitat, i des de fa anys.
Monster és tot el que he dit més amunt, i també tremendament interessant, i enganxa, però em vull desmarcar dels que l'idolatren cegament perquè, a nivell personal, li trobo alguns defectes. Són defectes segurament menors, que potser fins i tot se'm poden atribuir a mi com a lector, però al capdavall és la meva ressenya i parlo de les coses que a mi m'han agradat i les que no tant.
Concretament en són dues: per una banda trobo que el nivell de detall, l'aprofundiment absolut en gairebé tots els personatges que hi surten, és una arma de doble tall. Perquè demostra una cura extremada, un perfeccionisme malaltís i sobretot una voluntat ferma de construir un producte ben acabat, però alhora pot arribar a distreure de la trama principal —prou complicada—, i en més d'una ocasió m'ha fet la sensació, en no veure en Tenma durant diversos capítols, i potser també per l'ambientació europea, que estava llegint alguna de les interessantíssimes històries autoconclusives de Master Keaton, del mateix autor. Com que a Monster no és aquesta la idea, ho considero un punt feble.
L'altra cosa, i em sembla que això pot empipar més gent, és que després d'anys de marejar el lector —com qualsevol bona obra de misteri— el final és poc clar, poc definit, amb uns quants caps sense lligar i massa obert a interpretacions. No és el primer cop que em passa amb un producte de ficció, i em consta que és quelcom intencionat, però em sento un xic estafat quan després de tenir-me enganxat molt de temps em tanquen la porta als nassos quan m'esperava, i em mereixia, una explicació.
Entenc que de vegades l'explicació es vulgui deixar a la interpretació del lector, si bé no és el meu mètode preferit, però quan això s'uneix a una escena més aviat al·lucinògena i de regust irreal, el mal és doble. Em sap greu, però el final de Monster no m'ha convençut. M'ho he passat molt bé llegint-lo i penso tornar-lo a llegir en el futur, el recomano amb totes les meves forces, però no el puc considerar un còmic perfecte.
En fi, si us sembla bé entrem en matèria. Monster és la història de tres personatges principals i un fotimer de secundaris i terciaris que giren al seu voltant i donen capes i capes de profunditat al relat. Personatges carismàtics en el bon i en el mal sentit de la paraula, segons el cas, i magníficament caracteritzats com s'espera de qualsevol còmic del senyor Urasawa, que en aquest cas (no sempre és així) fa tant de dibuixant com de guionista en solitari.
D'entre els principals, el protagonista és el doctor Kenzô Tenma, un geni de la neurocirurgia que treballa a l'Hospital Memorial Eisler, de Düsseldorf, a la llavors Alemanya Occidental, el 1986. Surt amb la bella i rica filla del director del centre, l'Eva Heinemann, que ens recorda inevitablement l'arquetip urasawenc (invento la paraula) segons el qual s'han modelat, abans i després, personatges com la Sayaka de Cinturó Negre o la Chôko de Happy!, i viu un ascens meteòric en la seva carrera.
Un mal dia decideix ésser honest amb si mateix —i la professió mèdica— i opera un nen amb una ferida de bala al cap en comptes de l'alcalde de la ciutat, que ha tingut un aneurisma, seguint el just criteri de l'ordre d'arribada i desoint les ordres dels seus superiors. Això, que havia de suposar un gran cop per a la seva carrera, queda eclipsat per les morts sobtades dels seus superiors, un cop de sort que duu en Tenma a esdevenir el cap de cirurgia. Però les conseqüències de l'elecció que va dur a terme aquella nit acaben arribant, i van molt més enllà del que podia esperar.
Perquè gairebé des del primer moment el nen, en Johan Liebert (erròniament transcrit com a "Liebheart"), demostra unes inclinacions assassines que el duen a sembrar el pànic i la mort, circumstància que continua després del salt de 9 anys que fa la història i que ens situa al 1995, ja amb Alemanya unificada. És un personatge intel·ligentíssim, fred i manipulador i exerceix una enorme influència en un munt de gent que està disposada a fer el que sigui per ell, de manera que molts dels crims que tenen lloc a l'obra són, en realitat, executats pels seus titelles.
Podríem dir que Monster és l'odissea del doctor Tenma per tal de "reparar" l'error que va cometre en salvar la vida d'aquest monstre, una missió que el duu a abandonar-ho tot i no pensar en res més, ni tan sols en el que hom qualificaria de més immediat, però que hi va lligat, que és la demostració de la seva pròpia innocència. Una feina gens fàcil perquè, des del punt de vista policial —i amb no poques dosis d'obsessió esbiaixada per part de l'inspector Lunge—, ell és el principal sospitós de la pila d'assassinats que s'han produït des que en Johan va ingressar a l'hospital.
El tercer personatge principal de la història és l'Anne Liebert, la germana bessona d'en Johan, que també havia ingressat a l'hospital però més que res pel xoc traumàtic que li havien provocat els esdeveniments de la fatídica nit en què arrenca el relat.
A l'edat de 19 anys, amnèsica pel que fa a la seva infantesa i amb el nom de Nina Förtner, és una alegre i popular estudiant de dret a la universitat de Heidelberg, però en fer els 20 es veu arrossegada pels inescrutables plans d'en Johan i es va involucrant més i més en la lluita per fer-lo caure, de manera que esdevé la principal aliada d'en Tenma, encara que treballen per separat.
Amb aquests elements la història podria haver estat prou interessant, però l'autor hi va voler donar profunditat i és per això que hi va introduir, gradualment, una colla de personatges de menys categoria, però súmmament interessants, que per la banda dels bons acaben formant una xarxa de col·laboració al voltant d'en Tenma i la Nina/Anne, i per la dels dolents una cosa similar, en forma de misteriosa organització, dirigida o inspirada, segons el cas, per les idees i els plans d'en Johan. Vull esmentar per exemple en Grimmer (a la imatge), el nen Dieter, el temible Roberto o el doctor Reichwein (el doble de la versió del tezukià Professor Mostatxo que l'Urasawa va dibuixar a Pluto).
Pel camí, un camí angoixant i desconcertant tant per a en Tenma com per a nosaltres, anem coneixent esdeveniments del passat, sobretot relacionats amb un diabòlic internat de la part soviètica de Berlín, al seu torn lligat a un misteriós projecte i uns llibres d'il·lustracions que esdevenen, per a en Johan, una mena de Bíblia.
Naoki Urasawa —no és cap sorpresa però a Monster hi tenim potser el més clar exponent— demostra un enorme domini del ritme narratiu, mestria en el dibuix (ja no hi ha ni rastre de les imperfeccions que encara es podien detectar a Cinturó Negre o Master Keaton), control del to que ha de tenir un bon representant del gènere del thriller psicològic, i una documentació exhaustiva, o almenys és la sensació que provoca, pel que fa a la història i l'aspecte dels seus bellíssims i gairebé fotogràfics escenaris.
Amb guardons com ara el de la categoria general del prestigiós Premi Shôgakukan el 2001 o el Gran Premi Osamu Tezuka el 1999, per citar els més reconeguts, és una obra mestra imprescindible a la biblioteca de qualsevol amant del còmic japonès i del còmic mundial, de fet. Una mostra més del motiu pel qual se'l considera un dels millors autors de còmic de l'actualitat, i des de fa anys.
Monster és tot el que he dit més amunt, i també tremendament interessant, i enganxa, però em vull desmarcar dels que l'idolatren cegament perquè, a nivell personal, li trobo alguns defectes. Són defectes segurament menors, que potser fins i tot se'm poden atribuir a mi com a lector, però al capdavall és la meva ressenya i parlo de les coses que a mi m'han agradat i les que no tant.
Concretament en són dues: per una banda trobo que el nivell de detall, l'aprofundiment absolut en gairebé tots els personatges que hi surten, és una arma de doble tall. Perquè demostra una cura extremada, un perfeccionisme malaltís i sobretot una voluntat ferma de construir un producte ben acabat, però alhora pot arribar a distreure de la trama principal —prou complicada—, i en més d'una ocasió m'ha fet la sensació, en no veure en Tenma durant diversos capítols, i potser també per l'ambientació europea, que estava llegint alguna de les interessantíssimes històries autoconclusives de Master Keaton, del mateix autor. Com que a Monster no és aquesta la idea, ho considero un punt feble.
L'altra cosa, i em sembla que això pot empipar més gent, és que després d'anys de marejar el lector —com qualsevol bona obra de misteri— el final és poc clar, poc definit, amb uns quants caps sense lligar i massa obert a interpretacions. No és el primer cop que em passa amb un producte de ficció, i em consta que és quelcom intencionat, però em sento un xic estafat quan després de tenir-me enganxat molt de temps em tanquen la porta als nassos quan m'esperava, i em mereixia, una explicació.
Entenc que de vegades l'explicació es vulgui deixar a la interpretació del lector, si bé no és el meu mètode preferit, però quan això s'uneix a una escena més aviat al·lucinògena i de regust irreal, el mal és doble. Em sap greu, però el final de Monster no m'ha convençut. M'ho he passat molt bé llegint-lo i penso tornar-lo a llegir en el futur, el recomano amb totes les meves forces, però no el puc considerar un còmic perfecte.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada