Exposició: Osamu Tezuka, el Déu del Manga

Diria que mai havia fet cap entrada sobre una exposició, però també és veritat que no hi vaig gairebé mai, i que tampoc no se'n fan tantes de relacionades amb els còmics o amb l'oci de què tracto en aquest blog.

Però no és cada dia que el Museu Nacional d'Art de Catalunya té una exposició sobre el Déu del Manga, el desaparegut mestre Osamu Tezuka, així que l'excepcionalitat és benvinguda. 

Osamu Tezuka: El Déu del Manga es va poder visitar del 31 d'octubre de 2019 fins al 6 de gener d'aquest 2020, i va ser possible gràcies a la col·laboració entre el MNAC, Ficomic (precisament s'inaugurava coincidint amb la 25a edició del Manga Barcelona), el prestigiós Festival de la Bande Dessinée d'Angulema i Tezuka Productions. 

La cosa anava més enllà del que podria haver estat una treballada però al capdavall més senzilla exposició d'un Saló del Manga qualsevol, i com a tal es mereixia un escenari a l'alçada. 

Com a admirador de la seva obra i la seva trajectòria, tampoc esperava aprendre res sobre Tezuka, però això no vol dir que no tingués moltes ganes d'anar-hi i veure els més de 200 originals de pàgines d'aquesta figura sense la qual no s'entendria el manga tal com el coneixem, l'home que va influir diverses generacions d'autores i autors de còmic japonès a partir de després de la Segona Guerra Mundial amb la seva llavors innovadora manera de narrar, dinàmica i cinematogràfica, i posteriorment amb la creació de gèneres, l'experimentació i el canvi de to per un de més adult, dramàtic i seriós, a més de les seves importantíssimes aportacions al camp de l'animació.

Uns originals que s'exposaven per primer cop a casa nostra, i per segona vegada a Europa, de fet, només s'havia pogut veure a l'esmentat festival d'Angulema, la fira del còmic de referència del Vell Continent.

S'hi podia apreciar el traç net del mestre Tezuka, entre altres coses com l'humor autorreferencial, i els rètols que acompanyaven aquests tresors -en català, i per al castellà calia recórrer a la lectura de codis QR, per fi posant la llengua de Catalunya al lloc que li correspon- s'hi podia llegir un munt d'informació de caràcter didàctic, interessantíssima per als neòfits i amè recordatori per als que ja seguíem l'autor, pel que fa a la trajectòria del mestre, les aportacions de cada títol representat i curiositats de la seva obra, com ara l'anomenat Tezuka Star System.

Evidentment hi havia lloc per a algunes de les seves obres més conegudes i populars, com Astroboy, Black Jack, Hi no tori, però també de les més dures i no tan citades -algunes de les quals igualment publicades en castellà- i, és clar, per a coses inèdites.

Però, sobretot, el millor era la sensació de ser a pocs centímetres de les pàgines originals d'un autor tan important en el còmic japonès, sí, però també mundial, un material que es mereixia ser exposat en un museu -i l'autor també se'n mereix un, i el té-, com ha estat el cas. 

Així s'ha donat a conèixer, de ben segur, a una part del públic que potser s'hi va acostar per curiositat, lectora de còmics o no, i que a partir d'ara ja sap qui és l'Osamu Tezuka. Sembla mentida, però durant massa temps ha estat un autor conegut només pels aficionats al manga, i dins d'aquests tampoc de manera general, però poc a poc, gràcies a iniciatives com aquesta i el ressorgiment de l'interès editorial en la seva obra, aquest problema es va solucionant.

No era una exposició gaire gran, però com a punt negatiu he de dir que em va saber greu que en comprar l'entrada no avisessin que quedava aproximadament una hora per al tancament, així que el darrer tros, precisament el que coneixia menys, el del Tezuka experimental, el vaig haver de veure per sobre, ben ràpidament. Tanmateix, el regust final va ser ben bo i espero que qualsevol que tingués un mínim interès en aquesta llegenda del còmic tingués l'ocasió d'anar a l'exposició.

Lectures: Black Jack

Tot i que normalment faig les entrades sobre còmics de més d'un volum quan m'he acabat la col·lecció, i alguna vegada fins i tot havia fet ressenyes de primers volums, de vegades hi pot haver excepcions, com és aquest cas.

No he llegit la totalitat de l'obra de què vull parlar avui -em falta poc i se solucionarà en el futur-, però pel que n'he de dir no és necessari, i més encara quan no té un final definit i, al capdavall, l'edició que ens en va arribar estava reordenada pel mateix autor segons les seves preferències.

Això pel que fa a l'edició que comento, de Glénat/EDT, en 17 volums d'unes 300 pàgines basades en el material original, en 25 volums estàndard, que al Japó recopilaven el material serialitzat a la revista setmanal Shônen Champion entre 1973 i 1983. Però anteriorment Glénat n'havia llançat una col·lecció incompleta de 12 volums de gruix normal, en sentit de lectura occidental i traduïts del francès. 

Per tant, la que començava el 2006 era l'edició definitiva d'aquest clàssic del Déu del Manga, el mestre Osamu Tezuka, autor també d'Astroboy, Jungle Taitei, Hi no tori, MW, Adolf, Buda i tants altres títols, molts dels quals han tingut les seves crítiques aquí, en aquest blog. 

Black Jack és un dels meus còmics preferits del meu autor preferit, només superat per l'esmentada Hi no Tori o Fénix, que algun dia acabaré de llegir i comentaré. 

I si és un dels meus títols preferits del pare del manga tal com el coneixem és perquè, tot i que m'agraden també els seus inicis disneyans, alegres i per a tots els públics, on crec -com tanta gent- que brilla amb llum pròpia és en els manga per a adults que va dibuixar més endavant, especialment als 70 i als 80, i Black Jack és una de les obres que mostren millor aquest Tezuka fosc, seriós i un pèl macabre. 

Aquesta és una obra que sense el seu protagonista no seria res, encara que hi hagi capítols en què apareix a l'últim moment, perquè té una personalitat molt marcada i realment dona molt de joc.

En Black Jack és un cirurgià genial, també en diuen "el cirurgià d'allò impossible", però per diverses circumstàncies, la més important de les quals que no vol formar part del corrupte món de la Medicina japonesa, opera -mai més ben dit- des de la clandestinitat, a la seva cabana i cobrant per les operacions sumes indecents de diners. 

Curiosament es coneix la localització de la seva cabana, dalt d'un penya-segat, però no el van mai a detenir. Qui hi va són precisament candidats a pacients als quals ja els està bé pagar el preu que sigui per guarir-se o salvar la vida, tant perquè es tracta de delinqüents que no volen passar pels hospitals oficials com perquè tenen malalties estranyes que només podria guarir aquest doctor. 

Però l'antipatia inicial que ens pot provocar el protagonista -i que sens dubte provoca en molts dels personatges que hi interactuen- queda compensada quan anem coneixent detalls de la seva vida, els seus tràgics orígens i el fet que, en el fons, les seves exigències econòmiques tenen a veure amb el perfil del pacient, de manera que als més necessitats o honrats sovint acaba perdonant-los la factura o rebaixant-la a quantitats ridícules, mentre que als rics, els delinqüents i altres persones d'aquesta mena no els en perdona ni una. 

És un personatge interessantíssim que eclipsa un cop rere l'altre els secundaris que en cada cas van apareixent a la història, tot i que n'hi ha de recurrents que val la pena esmentar.

És el cas de la Pinoko, formada per les restes d'un fetus dins el cos de la que hauria estat la seva bessona, i reconstruïda pel doctor amb membres artificials, que té l'aspecte i el comportament d'una nena petita, però es considera a si mateixa adulta, perquè dins la seva germana ha "viscut" 18 anys. A més, s'autoproclama la dona d'en Black Jack i fa de qüestionable mestressa de casa.

Aporta el toc d'humor ocasional en aquest manga que, d'altra banda, com és habitual a l'obra de Tezuka, està esquitxat de gags per treure tensió, però que no per això perd el to dramàtic que el caracteritza en general.

Cal esmentar igualment personatges com el Doctor Honma, el mentor del protagonista, que li va salvar la vida contra tot pronòstic quan era petit i encara es deia Kurô Hazama; el Doctor Kiriko, gran defensor de l'eutanàsia i per tant enemic natural d'en Black Jack; la doctora Konomi "Black Queen" Kuwata, d'amputacions fàcils; o la Megumi Kisaragi, un antic amor del protagonista.

També, com era d'esperar, anem veient cares conegudes de la bibliografia de l'autor, l'anomenat Tezuka Star System, que són personatges d'altres còmics que aquí fan un altre paper, però que són immediatament recognoscibles. Per exemple, en una història hi apareix en Kimba, el lleó blanc, però també veurem desfilar per les pàgines de Black Jack una versió diferent de l'Astroboy o el mateix Osamu Tezuka, així com altres personatges-actors com són en Shunsaku Ban o l'Acetylene Lamp.

Black Jack està dividit en històries autoconclusives normalment d'unes 20 pàgines, la típica entrega setmanal de les revistes japoneses de còmics, i hi veiem casos mèdics d'allò més estrambòtics, barrejats  amb d'altres de més plausibles, tot plegat basant-se en els coneixements mèdics del mestre Tezuka, que com és ben sabut va estudiar Medicina, però no la va exercir. 

Es veu un esforç per la qualitat del dibuix i el seu detall, típic d'aquesta última etapa de l'autor, i pel que fa a les trames atrapen de mala manera amb premisses interessants, moments de tensió -hi ha persecucions, trets, baralles...-, drama i escenes entendridores, amb -ja ho he dit abans- esporàdics gags humorístics. El conjunt és d'allò més amè i fa d'aquest títol no només un dels meus manga preferits d'Osamu Tezuka, sinó també un dels meus còmics preferits en general.

Tot i que no va assolir la fama i la popularitat d'Astroboy, també va tenir diverses adaptacions animades: una OVA de 12 episodis (1993-2011), una sèrie de 62 entregues (2004-2006) i una altra de 17 l'any 2006, a més d'un especial de televisió de 4 episodis (2003) i diversos llargmetratges, entre els quals alguns d'imatge real i tot. 

En qualsevol cas, tot fora de l'època en què es publicava el manga, però la influència d'aquesta obra és innegable, i una prova d'això són també altres còmics d'homenatge que se n'han fet.

Pel que fa al manga original, properament en sortirà una nova edició, amb volums d'unes 600 pàgines, ara amb el segell de Planeta Cómic. No deixeu escapar l'oportunitat. Val la pena.

Visita al Museu Osamu Tezuka

Si el Museu Ghibli era un dels punts de pelegrinatge otaku que volia visitar en el meu viatge al Japó, pel que fa al manga el lloc que no em podia perdre era el que protagonitza la crònica d'avui, el Museu Osamu Tezuka, dedicat al Déu del Manga (1928-1989), l'home que va fer que el còmic japonès fos com és ara, una persona incansable que va crear centenars d'obres, entre les quals Astroboy, Black Jack, Hi no tori, Buda, Adolf...

Situat a la petita ciutat de Takarazuka, lloc d'origen del gènere de teatre del mateix nom, en què tots els papers són representats per dones (sembla que al Déu del Manga li encantava i això es va reflectir en obres com Ribbon no Kishi -La princesa caballero en castellà-) i les fans, que corren pel carrer per veure si se les troben -comprovat- també, és un museu acollidor i ple de coses interessants.

En realitat, si des de l'estació de tren agafem el carrer Hana no michi (Camí de les flors), al final del qual hi ha el museu i una mica abans el famós teatre, trobem homenatges a l'obra immortal del mestre.

I abans d'entrar al museu ens estarem uns minuts fent fotos dels preciosos detalls que hi ha a la part de fora, amb la gran estàtua del Fènix -protagonista d'un dels meus manga preferits- com a element més destacat, però també fictícies empremptes de les mans i els peus d'alguns dels personatges més importants de l'extensíssima bibliografia de l'autor.

Un cop dins, l'entrada ja ens deixa bocabadats amb tot de colors i figures, i en aquest museu, al contrari del que passa amb el dedicat a l'Studio Ghibli, es pot fotografiat TOT. El preu, 700 iens per visitant adult, ben assequible.

Superats els primers minuts amb la boca badada, passem a l'espai en què s'exposen, en càpsules de vidre allargades, tot de fotografies de la vida de l'autor, objectes personals, exemples d'obres seves, influències (per exemple, la ja coneguda i innegable de Disney)... que ens permeten repassar la seva història, tot i que els textos estan únicament en japonès.

En aquest punt nosaltres vam aturar el recorregut per a entrar a veure la projecció del dia, que era un curt anomenat Osamu to Musashi, dirigit pel famós director Rintaro, en què se'ns explica amb imatges i molt esporàdics textos sobreposats un relat sobre el petit Osamu i el seu interès pels insectes i dibuixar manga, dues de les seves passions d'infantesa. 

Abans de començar la projecció, però, mirada cap amunt i altre cop al·lucinant amb els dibuixos del sostre.

Tot el museu és ple de detalls: les parets, les portes de l'ascensor i fins i tot els lavabos! Increïble...

El recorregut en el nostre cas va continuar a la planta de dalt, on hi havia l'exposició temporal dedicada a l'Ultraman -personatge pel qual no tinc cap interès-, on vam fer una mica el ximple, després foto a la màquina purikura temàtica i pas per la botiga del museu -cara com totes les botigues de museu, però l'únic lloc on he vist marxandatge del mestre en tot el viatge- on em vaig comprar tots els punts de llibre que hi havia i els dos volums extra d'Astroboy, inèdits en castellà per la desaparició de Glénat/EDT -que havia dit que els publicaria però ho va posposar tant que ens en vam quedar sense- i que no trobava ni en anglès ni en japonès, però en comprar-los allà almenys els tinc nous de trinca.

La part que quedava a la planta de dalt era la biblioteca, on es podien agafar obres de l'autor i llegir-les allà (res de préstecs) i on hi havia exemples de traduccions a diversos idiomes, una zona de jocs senzills d'ordinador, el bar ambientat en Jungle Taitei (Kimba, el lleó blanc) i una paret plena de volums de diverses obres del sensei.

La visita va acabar amb la planta -1, dedicada a l'animació, perquè Osamu Tezuka, a més de ser el pare del manga modern i influència per a generacions d'autors contemporanis i posteriors, també va ser pioner en l'anime tal com el coneixem, entre altres coses en el format de sèrie setmanal, que es va estrenar amb l'adaptació d'Astroboy.

En aquesta planta hi ha un petit taller d'animació que ens permet provar ximpleries que consisteixen en combinar clips d'animació, parts del cos de diversos personatges i coses així en uns ordinadors. Aquesta part me l'esperava diferent. Em sembla que antigament era més analògica i interessant i després la van modernitzar.

Sigui com sigui el museu em va agradar moltíssim, repetiria si tornés al Japó i em va deixar impressionat amb tants detalls, colors, imatges... No se l'hauria de perdre ningú. I si Osamu Tezuka és el vostre dibuixant preferit, o un d'ells, com en el meu cas, encara menys.

25 anys sense Osamu Tezuka, el Déu del Manga

El 9 de febrer, que quan es publica aquesta entrada és ahir, es commemoraven els 25 anys de la desaparició del mestre Osamu Tezuka, també conegut com a "Déu del Manga" (manga no kami-sama) gràcies a la seva enormement prolífica carrera però sobretot per les abundants i importantíssimes aportacions que va fer a la indústria del manga i també de l'anime, sense deixar de banda la innegable influència que va tenir la seva manera de fer en les següents generacions d'autors de còmics del Japó, fins al punt que també se'l considera el pare del manga tal i com el coneixem.

Osamu Tezuka (1928-1989, curiosament els mateixos anys que va durar l'era Shôwa japonesa) va estudiar Medicina però no la va exercir, sinó que va reorientar brutalment la seva carrera cap al món del còmic i posteriorment de l'animació.

Influït per les pel·lícules tant d'imatge real com animades que venien d'Occident, concretament dels Estats Units, l'adolescent Tezuka ja va començar a dibuixar còmics, que distribuïa entre els companys de classe, quan anava a l'escola. Més endavant va revolucionar la indústria en introduir-hi una cosa que fins llavors no s'estilava: els story manga, és a dir els manga amb històries més aviat llargues, que cobrien molt més que les típiques tires de quatre vinyetes.

 
Però aquest terme també fa referència a altres elements que va començar a fer servir a les pàgines dels seus còmics: un llenguatge força cinematogràfic, amb zooms, línies cinètiques i en general uns dissenys d'allò més dinàmics, malgrat que també molt infantils i que recordaven una de les seves grans influències, els dibuixos de Disney.

Els seus primers èxits, que no van ser precisament moderats, inclouen obres que ens han arribat traduïdes com ara La nueva isla del tesoro (1947) Lost World (1948), Metropolis (1949), Next World (1951) o Jungle Taitei (1950-1954, la versió animada de la qual va ser la primera sèrie de dibuixos en color del Japó), però el mestre Tezuka és sobretot conegut per un títol molt representatiu i comercial anomenat Tetsuwan Atom (1952-1968) o, com es coneix millor internacionalment, Astroboy.

Protagonitzat per un nen robot i situat en el "futur" 2003, és un manga que llegit ara es fa una mica feixuc i es veu profundament naïf (ho podeu comprovar a l'edició parcial que en va fer Glénat en castellà), però va ser un autèntic èxit comercial i a partir de 1963 es va convertir en la primera sèrie animada (encara en blanc i negre) produïda segons els estàndards que des de llavors serien la norma en l'animació japonesa, tant en durada com periodicitat.



Osamu Tezuka va ser el responsable de la difusió, i sovint també la creació, d'una pila de gèneres i subgèneres dins el manga, perquè va tocar de tot: des del manga d'aventures per al públic masculí infantil (shônen) fins al manga romàntic per a noies (shôjo) exemplificat per Ribbon no Kishi (1953-1956, publicada en castellà com a La princesa caballero), i més endavant, com que els seus lectors creixien i demanaven històries adaptades a la seva maduresa, va crear una gran quantitat de títols per a adults que van satisfer aquella demanda i van passar a la història com a imprescindibles per a qualsevol lector no només de manga, sinó de còmics en general, com Adolf (1983-1985), Buda (1972-1983), Ayako (1972-1973), MW (1976-1978), Oda a Kirihito (1970-1971), El libro de los insectos humanos (1970-1971), Black Jack (1973-1983) o Fénix (1956-1989, inacabada), aquestes dues probablement les meves preferides.

Osamu Tezuka era un home tot terreny, capaç d'explicar qualsevol mena d'història, també algunes d'eròtiques, adaptant-se al públic a què s'adreçava tant en termes argumentals com gràfics. Als manga per a adults, per exemple, empra un estil més esbelt i amb més detalls, sense perdre però el seu grafisme característic ni tampoc alguns gags marca de la casa, fins i tot en les històries més dramàtiques.

Però al conjunt de la seva obra detectem reflexions sobre temes recurrents com ara la conservació de la natura, el valor de la vida tant humana com animal i vegetal, el conflicte entre la part bona i la malvada de les persones o el mateix concepte de l'amor.

Era un home que mai no es cansava de treballar i provava coses noves contínuament tot demostrant una imaginació desbordant. Per exemple va liderar publicacions com la COM, de manga experimental, i en el camp de l'animació va crear la seva pròpia productora, Mushi Production, amb què va animar diversos dels seus còmics després que l'empresa d'animació on treballava, la gran Toei, no li renovés el contracte. Entre ells destaca Cleopatra, de 1970, que és la primera pel·lícula animada de la història classificada X als Estats Units.

Tot plegat li va donar més d'un disgust econòmic (el 1973 Mushi Pro va fer fallida i des de 1977 n'existeix una altra amb el mateix nom, però l'hereva és Tezuka Productions, en marxa des de 1968 i parcialment propietat del fill del mestre, en Macoto Tezuka), encara que quan el 1989 va morir a la prematura edat de 60 anys a causa d'un càncer d'estómac se'n va anar amb més de 700 obres publicades i un total de més de 150.000 pàgines, i evidentment havent influït diverses generacions de nous mangaka.

A més de les característiques de l'obra d'Osamu Tezuka que ja he citat, vull destacar també el que es coneix com el Tezuka Star System, que consisteix en un conjunt de personatges que apareixen en una pila dels seus títols, duent a terme diferents papers però sovint conservant els seus noms, com ara en Shunsaku Ban (l'home del bigoti blanc), en Ham Egg (el del somriure sospitós de dalt a la dreta) o l'Acetylene Lamp (el de les ulleres amb una espelma al cap). Però no només això, sinó que alguns dels més emblemàtics, com l'Astroboy o en Black Jack, també fan aparicions estel·lars, de vegades, en forma de cameo.

En aquesta entrada on he citat només algunes de les moltíssimes obres de Tezuka no he dit res del Déu del Manga que no s'hagi dit abans, i de fet moltes de les coses ja les havia dit més o menys en les diverses entrades que he dedicat a ressenyar lectures de les seves obres, però volia fer un petit homenatge al meu autor de manga preferit ara que s'han complert 25 anys de la seva desaparició. Si en només 40 anys de carrera va fer tantíssima feina, qui sap quantes noves obres mestres ens hauria donat si hagués viscut un parell de dècades més...

Quan penso en aquest senyor sento tristesa, encara que no vaig conèixer la seva existència fins molt després de la seva mort, i alhora agraïment per les grans estones que em fa passar cada cop que llegeixo alguna de les seves obres.

Per desgràcia moltes d'aquestes no s'han venut gaire bé al nostre mercat, que fuig dels clàssics i els estils de dibuix que no siguin els actuals, i les editorials del nostre país han après a no arriscar-s'hi gaire veient com la que sí que ho feia, Glénat, hi va perdre molts diners (mentre Planeta va apostar per les obres adultes, les que podien atraure el gran públic, l'editorial d'origen francès ens va dur coses més obsoletes, que el públic no va digerir bé), però de tant en tant encara ens sorprenen amb alguna llicència (com la més recent, Apollo no uta, d'ECC Ediciones) que als que sabem apreciar el que és bo ens permet tenir una ració més de la màgia d'aquest home.

Tanmateix, entre les raons comercials i la seva carrera tan prolífica podem afirmar que mai no ens les acabarem totes. Si més no en versió traduïda. I si no sempre ens quedarà visitar el seu museu a Takarazuka, la localitat on va créixer, que és un dels meus objectius irrenunciables per quan, per fi, pugui visitar el Japó per primera vegada.

Regals frikis de les Festes 2013-2014

El Pare Noel i els Reis d'Orient s'han portat molt bé amb mi, han estat generosos com sempre i entre les coses que m'han dut n'hi ha algunes que entrarien en la categoria de "frikis" (és a dir, aquelles que les persones més grans de la família et regalen amb cara de "a veure quan et passa la ximpleria") i que, per tant, vull compartir amb les lectores i els lectors d'aquest bloc, de manera que els he fet fotos i us les vull presentar.

Al novembre l'editorial EDT, antiga Glénat, va fer una liquidació de còmics amb l'excusa d'un trasllat d'oficines que de moment encara està pendent. El cas és que hi vaig anar i em vaig endur unes quantes coses i, com que em vaig passar una mica, algunes les vaig convertir en regals de Nadal i Reis que després he rebut a diferents cases. 

Una de les coses és aquest pack format pels números 1, 2, 3, 5 i 6 (els que hi havia) de Saint Seiya en edició integral o definitiva, actualment en mans de Planeta DeAgostini. Jo havia començat l'edició anterior, en volums de gruix i mida estàndard, però em vaig desfer dels números que tenia quan es va anunciar aquesta i, com sempre em passa, els diners no van sobreviure a l'espera. 

En la mateixa categoria tenim els volums 10, 12 i 17 de Black Jack, una de les meves obres preferides d'Osamu Tezuka, amb què completo per fi la col·lecció. 

També els números 4, 5, 6, 7 i 11 de Sakura, la caçadora de cartes (en català, sí), col·lecció que tenia pendent acabar des de feia molts anys...

...I que per fi vaig completar quan per Reis em va arribar el número 3, que el dia de l'outlet d'EDT no hi era (o estava molt malmès i llavors sortia massa car per estar en unes condicions de segona mà mal cuidada).

Fora d'EDT, de Panini els Reis em van portar l'11 i el 12 de Hunter x Hunter, i com que ja tenia el 13 i el 14 em poso per fi al dia i podré llegir-ne uns quants de seguits. 

De Planeta DeAgostini em van portar el volum 6 de Master Keaton, amb el qual també em poso al dia, però no n'hi ha foto perquè hi va haver un petit error i en comptes de ser el 6 era el 7, problema que està a punt de resoldre's.

Sortim de l'àmbit estricte dels còmics, però no del paper, perquè el Pare Noel em va dur un pack de paquets de mocadors de superherois de DC Comics, que sospito que només decoren els plàstics i els mocadors en si són blancs, però que de tota manera no penso obrir i queden, així, per a funcions decoratives.

En l'àmbit del marxandatge els Reis em van portar un clauer d'en P-chan, conegut a Catalunya com a "Baconet", que és el Ryôga de Ranma 1/2 transformat per culpa de l'aigua freda. 

Fa poc vaig perdre el que tenia des de feia moltíssims anys, perquè aquests clauers tenen tendència a descargolar-se de la cadena, i tot i que vaig manifestar que no en calia un altre els Reis han decidit que volen que torni a patir per si aquest també se'm perd.

Aquest cop no havia demanat cap videojoc, perquè fa poc me'n vaig comprar alguns i els que tinc al punt de mira encara no han assolit els preus que estic disposat a pagar o a fer pagar (i parlo d'Anglaterra, on són sempre molt més barats que aquí), però vaig tenir l'agradable sorpresa de rebre El profesor Layton y la Caja de Pandora, de la Nintendo DS.

La història d'aquest regal és que el dia de Sant Esteve, quan ens reunim tots els cosins, vam dur a terme la primera edició de l'amic invisible entre cosins, amb la variant —molt diferent de l'original— de jugar-se els regals als daus i anar-ne desembolicant un a cada ronda. El cas és que ajustant-me al pressupost màxim de 10 euros que havíem establert jo vaig portar una còpia d'aquest joc, d'oferta a Opencor, i com que vaig dir que si em tocava a mi mateix no em suposaria cap desgràcia, perquè em faltava i el volia, els Reis van parar l'orella i me'n van dur una altra còpia.

Acabem amb un altre article de marxandatge, en aquest cas de videojocs, que no em podia esperar de cap manera perquè no sabia que existia. Es tracta de la figura del Koopa Troopa, la tortuga dels jocs d'en Mario, amb el seu kart.

La qüestió és que sempre l'havia volgut, perquè és el personatge que agafo més sovint als títols de la saga Mario Kart, la meva preferida, però les diverses col·leccions de ninots amb kart que havien sortit fins ara no havien inclòs mai aquest personatge, i ja no esperava veure-la mai. No sabia, i per tant va ser una sorpresa molt agradable, que a les del Mario Kart 7 (Nintendo 3DS) sí que l'havien tingut en compte.