Futurama - Temporada 7 (2a part)

Quan el setembre de 2012 vaig parlar de la primera part de la 7a temporada de Futurama ja vaig dir que la segona part de la sisena no havia tingut entrada, i que esperava que no em passés el mateix amb la setena. 

Doncs bé, no ha estat a punt de passar-me això, sinó una altra cosa: malgrat com m'agrada aquesta sèrie, amb l'espera d'un any fins a l'arribada de la segona part de la setena temporada me n'havia oblidat i la vaig començar a veure quan ja havia acabat. 

Amb aquesta promoció de 3 minuts s'anunciava l'arribada, a l'estiu que llavors se situava al futur, de la temporada 7-B de Futurama, també coneguda com l'última part —ara sí que diuen que de debò— de la sèrie creada per en Matt Groening (Els Simpson).

Perquè ja va ser cancel·lada el 2003, per després tornar el 2006 en forma de 4 pel·lícules llançades directament en DVD, i el 2010, gràcies al fet que la cadena Comedy Central en va comprar els drets d'emissió, va tornar en forma de sèrie, de manera que n'hem tingut 13 nous episodis cada any des de llavors... i fins ara, que ni tan sols la Comedy Central l'ha volgut renovar. 

Però en fi, és el que tenen aquelles obres que es consideren "de culte": les veu poca gent, no prou per als executius de les televisions, però la poca que les veu les troba excel·lents. I la segona part de la 7a temporada no ha estat menys que les anteriors, ans al contrari.

Començava amb un episodi on en Fry i la Leela es prenen unes accidentades vacances en parella, i és que en aquests 13 últims capítols és on la relació sentimental entre tots dos —insinuada des de molt al principi de la sèrie— s'ha explotat més, cosa que em va agradar i que no és gaire habitual en una sèrie humorística animada d'aquestes característiques. És una de les coses que la fan diferent.

Un altre dels episodis destacables de la temporada va ser un en què els personatges protagonitzen versions d'alguns dibuixos animats clàssics de l'imaginari nord-americà, com ara Scooby Doo, però admeto que va ser un episodi estrany sense el qual els fans de la sèrie podríem continuar vivint.

Abans de destacar-ne més n'esmentaré algun altre, com un en què els protagonistes van a parar a un món en 2 dimensions, un altre en què en Bender es fa bomber o un on la Leela comença a patir mutacions que l'allunyen del seu aspecte humanoide (recordem que no és humana del tot).

Em vaig divertir força amb Assie come home, un capítol en què en Bender recorre l'espai a la recerca del seu cul, que perd després que uns gàngsters li desmantellin el cos. 

Un dels meus preferits és Game of Tones, en què per tal de resoldre el misteri d'una melodia que emet una nau que s'acosta a la Terra la colla es fica als records d'en Fry (amb clares referències a Inception) i tot plegat ofereix una excusa per a un d'aquells capítols tan bons en què tornem al 1999 i veiem la família d'en Fry i el seu gos Seymour. L'episodi és d'allò més emotiu, però aquesta vegada no és pas pel gos.

També em va agradar força Stench and Stenchibility, en què el sempre estrany (i no només pel seu aspecte) Dr. Zoidberg troba parella, una atractiva humana... que no té sentit de l'olfacte i, per tant, no té cap problema amb acostar-se al mol·lusc humanoide (que fins ara no sabíem que feia tanta pudor, de fet).

El problema és que ella es guanya la vida venent flors i vol saber quina olor fan, de manera que en Zoidberg l'operarà tot i saber que amb això la perdrà... o no?

Ara bé, la cirereta del pastís és l'últim episodi, Meanwhile, en què el professor Farnsworth inventa un dispositiu que permet retrocedir 10 segons en el temps i en Fry, en abusar-ne per tal de fer-li a la Leela la petició de mà més romàntica possible, provoca una sèrie de problemes i paradoxes que desemboquen en la congelació del temps per a tothom... excepte en Fry i la Leela. 

No en puc dir res més sense rebentar la sorpresa, però el resultat és un episodi meravellós, emotiu, i el colofó perfecte per a una sèrie que sempre he dit que té un humor un esglaó per sobre del d'Els Simpson, i això que sóc un ferm defensor i seguidor d'aquesta sèrie que curiosament tanta gent fa 10 temporades que no veu però tot i així es creu amb dret de criticar. 

Per bé que va ser un episodi ideal com a final de Futurama, vull que continuï d'alguna manera, encara que sembli contradictori. I segons els seus creadors això no quedarà així, però és bastant segur que com a sèrie ja s'ha acomiadat de la televisió. Ja veurem què passa.

De moment ha dit adéu amb una segona meitat de temporada amb guions inspirats, uns quants episodis memorables i l'humor de sempre: paròdies de la nostra societat des d'un futur imaginari, sarcasme, convidats especials, trames ben lligades i plenes de referències culturals i també moments emotius que ens agafen per sorpresa i fan de Futurama una sèrie especial que, per desgràcia, no ha conquistat el gran públic. Tornarem a veure els personatges, però, a l'últim episodi de la 25a i actual temporada d'Els Simpson.

Lectures: Otaku in Love

N'havia sentit a parlar bé, però admeto que no em vaig plantejar comprar-la, ni tan sols sabent que eren només 3 volums, fins que no es va saber que se saldava, primer en volums unitaris i posteriorment en un pack que per 10 euros contenia la col·lecció sencera gràcies (o a causa de) la política de liquidacions de la moribunda EDT, abans Glénat. I bé, ja l'he llegit.

El que sabia del seinen Otaku in Love, de Hidenori Hara, originalment Densha Otoko: Net-hatsu, Kakueki-teisha no Love Story, era que reflectia una història presumptament real d'un friki que havia lligat en un tren, història que s'havia pogut seguir en un fòrum japonès.

Concretament, ara que he llegit el manga en conec més detalls: tot va començar quan el 2004 un noi amant del manga i l'anime va obrir un fil al fòrum japonès 2channel explicant que havia plantat cara a un borratxo i s'havia guanyat les lloances de les dones a qui estava fent nosa aquell paio. Després d'aquesta "heroïcitat" les dones li demanen les dades (WTF!?), i una d'elles és la noia jove i maca que el protagonista s'estava mirant abans de l'incident.

Després d'aquesta anècdota no passa gaire temps abans que un bon dia rebi un regal de la noia, un joc de tasses de te de la coneguda i caríssima marca Hermès, un gest d'agraïment que el noi explica al fòrum, on tothom l'anima a trucar la noia, a partir d'ara batejada precisament com a Hermès, i veure què en surt de tot plegat.

En fer-ho, decidit a convidar-la a sopar per tal d'agrair-li el que troba que és un regal excessiu, comença una dinàmica en què ells van parlant i quedant i tot el que passa s'explica i es debat al fòrum, on per cert no es fan servir nicks, sinó que tothom es fa dir Mr. Nanashi-san, que en castellà s'ha traduït com a Mr. Sinnombre, i quan s'ha d'identificar ho fa dient "sóc el del missatge número...". 

S'agraeix que al final del primer volum se'ns expliqui el funcionament d'aquest fòrum, perquè en un primer moment en veure que tothom es deia Mr. Sinnombre pensava que es tractava d'un lamentable error de retolació i no era el cas, però se'm pot perdonar perquè hi ha moltíssims precedents d'aquesta mena, per desgràcia, amb el que publica aquesta editorial, fins i tot després de canviar-se el nom pel d'EDT.

En fi, bona part de la història es desenvolupa a la xarxa, amb cadascun dels personatges secundaris, sense nom, donant la seva opinió sobre els avenços de la relació entre en Tren (així anomenen el protagonista) i l'Hermès. 

Són uns avenços evidents, perquè després del primer sopar d'agraïment, de cortesia, en Tren i l'Hermès van quedant, com qui no vol la cosa, per tal de descobrir nous locals. Ara en diuen així, de lligar i sortir. 

I els que participen al fòrum —dels que per cert no sabem gairebé res, a banda del que mengen, la roba que porten i la poca feina que deuen tenir— gaudeixen amb qualsevol engruna de nova informació que el renovat Tren (es talla les grenyes, es posa lents de contacte, es compra roba nova i fins i tot llença bona part del marxandatge otaku que conservava al seu miniapartament amb tot l'amor del món, tot per agradar la noia) els va aportant, però lluny de ser simples depredadors de xafarderies alienes li donen consells útils, l'animen i s'emocionen amb ell, així com també el prenen com a exemple per a l'esperança dels solters empedreïts, especialment els otaku. 

És possible que el dibuix no sigui especialment atractiu, o més ben dit que no s'assembli gaire al que esperem d'un manga. En el còmic japonès hi ha molts estils, és cert, però hi ha unes característiques comunes que ens permeten identificar-lo com a manga. En canvi, llegint Otaku in Love he pensat que a banda dels ulls grans la resta em recordava més aviat el còmic francobelga. Això no és pas dolent, però com que hi ha gent tancada de ment que si no li agrada el dibuix d'un manga no el llegeix... jo aviso.

Les converses cibernètiques, per altra banda, estan reflectides amb les típiques abreviatures que es fan servir amb l'ordinador o el mòbil (jo no ho faig, de fet ho odio), cosa que en traslladar-se al castellà es veu una mica estranya, amb les c canviades per k i poca cosa més, i unes emoticones que jo diria que no són gaire populars o que aquí no es fan servir. 

Però tot i que això entorpeix una mica la lectura (igual que el fet que tothom es digui Mr. Sinnombre, ja ho he explicat abans) s'ha de dir que Otaku in Love és un manga ameníssim, que sap mantenir la tensió i l'emoció d'un relat que en el fons és d'allò més quotidià i que, encara que té alguns moments poc versemblants (com pot ser que quan la noia ja ha donat desenes de senyals que està interessada en el protagonista la gent encara es pregunti si té parella?), és l'inici d'una sorprenentment realista història d'amor amb què ens podem identificar fàcilment, i això és molt poc habitual al manga, on l'amor s'acostuma a explicar amb floretes al shôjo i amb calces al shônen. De debò, m'ha agradat més que no m'esperava.

No volia acabar sense dir que el que es coneix com a Densha Otoko és un conjunt de productes basats en aquell llegendari fil del fòrum, alguns dels missatges del qual es van recopilar posteriorment en un llibre escrit (reunit, vaja) per Nakano Hitori el 2004, que al seu torn va generar l'any següent una pel·lícula i una sèrie d'imatge real de 13 episodis (a la que pertany la foto), ambdues coses amb molt d'èxit, i 4 manga diferents, el més important i conegut dels quals el que va arribar aquí i he ressenyat avui.