Futurama - Temporada 7 (2a part)

Quan el setembre de 2012 vaig parlar de la primera part de la 7a temporada de Futurama ja vaig dir que la segona part de la sisena no havia tingut entrada, i que esperava que no em passés el mateix amb la setena. 

Doncs bé, no ha estat a punt de passar-me això, sinó una altra cosa: malgrat com m'agrada aquesta sèrie, amb l'espera d'un any fins a l'arribada de la segona part de la setena temporada me n'havia oblidat i la vaig començar a veure quan ja havia acabat. 

Amb aquesta promoció de 3 minuts s'anunciava l'arribada, a l'estiu que llavors se situava al futur, de la temporada 7-B de Futurama, també coneguda com l'última part —ara sí que diuen que de debò— de la sèrie creada per en Matt Groening (Els Simpson).

Perquè ja va ser cancel·lada el 2003, per després tornar el 2006 en forma de 4 pel·lícules llançades directament en DVD, i el 2010, gràcies al fet que la cadena Comedy Central en va comprar els drets d'emissió, va tornar en forma de sèrie, de manera que n'hem tingut 13 nous episodis cada any des de llavors... i fins ara, que ni tan sols la Comedy Central l'ha volgut renovar. 

Però en fi, és el que tenen aquelles obres que es consideren "de culte": les veu poca gent, no prou per als executius de les televisions, però la poca que les veu les troba excel·lents. I la segona part de la 7a temporada no ha estat menys que les anteriors, ans al contrari.

Començava amb un episodi on en Fry i la Leela es prenen unes accidentades vacances en parella, i és que en aquests 13 últims capítols és on la relació sentimental entre tots dos —insinuada des de molt al principi de la sèrie— s'ha explotat més, cosa que em va agradar i que no és gaire habitual en una sèrie humorística animada d'aquestes característiques. És una de les coses que la fan diferent.

Un altre dels episodis destacables de la temporada va ser un en què els personatges protagonitzen versions d'alguns dibuixos animats clàssics de l'imaginari nord-americà, com ara Scooby Doo, però admeto que va ser un episodi estrany sense el qual els fans de la sèrie podríem continuar vivint.

Abans de destacar-ne més n'esmentaré algun altre, com un en què els protagonistes van a parar a un món en 2 dimensions, un altre en què en Bender es fa bomber o un on la Leela comença a patir mutacions que l'allunyen del seu aspecte humanoide (recordem que no és humana del tot).

Em vaig divertir força amb Assie come home, un capítol en què en Bender recorre l'espai a la recerca del seu cul, que perd després que uns gàngsters li desmantellin el cos. 

Un dels meus preferits és Game of Tones, en què per tal de resoldre el misteri d'una melodia que emet una nau que s'acosta a la Terra la colla es fica als records d'en Fry (amb clares referències a Inception) i tot plegat ofereix una excusa per a un d'aquells capítols tan bons en què tornem al 1999 i veiem la família d'en Fry i el seu gos Seymour. L'episodi és d'allò més emotiu, però aquesta vegada no és pas pel gos.

També em va agradar força Stench and Stenchibility, en què el sempre estrany (i no només pel seu aspecte) Dr. Zoidberg troba parella, una atractiva humana... que no té sentit de l'olfacte i, per tant, no té cap problema amb acostar-se al mol·lusc humanoide (que fins ara no sabíem que feia tanta pudor, de fet).

El problema és que ella es guanya la vida venent flors i vol saber quina olor fan, de manera que en Zoidberg l'operarà tot i saber que amb això la perdrà... o no?

Ara bé, la cirereta del pastís és l'últim episodi, Meanwhile, en què el professor Farnsworth inventa un dispositiu que permet retrocedir 10 segons en el temps i en Fry, en abusar-ne per tal de fer-li a la Leela la petició de mà més romàntica possible, provoca una sèrie de problemes i paradoxes que desemboquen en la congelació del temps per a tothom... excepte en Fry i la Leela. 

No en puc dir res més sense rebentar la sorpresa, però el resultat és un episodi meravellós, emotiu, i el colofó perfecte per a una sèrie que sempre he dit que té un humor un esglaó per sobre del d'Els Simpson, i això que sóc un ferm defensor i seguidor d'aquesta sèrie que curiosament tanta gent fa 10 temporades que no veu però tot i així es creu amb dret de criticar. 

Per bé que va ser un episodi ideal com a final de Futurama, vull que continuï d'alguna manera, encara que sembli contradictori. I segons els seus creadors això no quedarà així, però és bastant segur que com a sèrie ja s'ha acomiadat de la televisió. Ja veurem què passa.

De moment ha dit adéu amb una segona meitat de temporada amb guions inspirats, uns quants episodis memorables i l'humor de sempre: paròdies de la nostra societat des d'un futur imaginari, sarcasme, convidats especials, trames ben lligades i plenes de referències culturals i també moments emotius que ens agafen per sorpresa i fan de Futurama una sèrie especial que, per desgràcia, no ha conquistat el gran públic. Tornarem a veure els personatges, però, a l'últim episodi de la 25a i actual temporada d'Els Simpson.