Fa anys vaig trobar de segona mà el primer volum d'aquesta obra de manga no comercial, res a veure amb els títols que més es venen, i en una edat en què a mi també m'interessaven més els còmics mainstream, però deien que era molt bo i me'l vaig endur a casa.
Al cap d'uns anys es va anunciar que es reeditaria en català (més tard es reeditaria també en castellà), per fi traduït del japonès (no del francès com era habitual als inicis de Glénat) i amb sentit de lectura oriental, i afortunadament em vaig poder treure de sobre aquella primera entrega i avui puc fer la ressenya d'un dels pocs manga que han estat editats en català havent-lo llegit sencer en la meva llengua.
Es tracta d'Ikkyû, obra mestra del prematurament desaparegut Hisashi Sakaguchi (1946-1995) que es va publicar originalment entre 1993 i l'any de la mort de l'autor, per sort de manera completa. Doncs bé, com deia abans no és pas una obra comercial ni especialment coneguda, però Glénat el 2007 estava pletòrica i publicava diversos títols en el nostre idioma, un d'ells aquest seinen històric protagonitzat per un monjo d'allò més extravagant.
Akanbe Ikkyû, com es coneix al Japó, és una biografia amb elements de ficció de la vida d'en Sôjun Ikkyû (1394-1481), un monjo zen presumptament fill il·legítim de l'emperador Go-Komatsu (1377-1433) que va destacar per la seva manera d'entendre aquesta filosofia, que el va dur de ser el més devot seguidor de les doctrines en els seus primers anys de formació a renegar de tot plegat i oferir al món la seva pròpia visió del budisme.
L'Ikkyû (el més important dels diversos noms que va tenir durant la vida) ben aviat es va adonar que les diferents escoles budistes, tal com passa en tantes altres institucions en què ens organitzem els humans, eren plenes de corrupció amagada sota capes i capes de normes i preceptes inútils, allunyats de la realitat i les preocupacions de la gent normal.
És per això que ja de jove va decidir practicar un budisme zen consistent en viatjar i reflexionar pel seu compte, tot buscant la il·luminació a la seva manera. Amb els anys, però, la seva crítica a la doctrina oficial es va tornant més àcida i cada cop l'amoïna menys mostrar el seu menyspreu pels personatges més respectats, de manera que es guanya una bona colla d'enemics... i alhora també seguidors que el veneren encara que sigui un monjo famós pel seu aspecte de captaire i per la seva afició a les dones i l'alcohol. Al cap i a la fi, afirma que la vida s'ha de viure.
Akanbe Ikkyû, com es coneix al Japó, és una biografia amb elements de ficció de la vida d'en Sôjun Ikkyû (1394-1481), un monjo zen presumptament fill il·legítim de l'emperador Go-Komatsu (1377-1433) que va destacar per la seva manera d'entendre aquesta filosofia, que el va dur de ser el més devot seguidor de les doctrines en els seus primers anys de formació a renegar de tot plegat i oferir al món la seva pròpia visió del budisme.
L'Ikkyû (el més important dels diversos noms que va tenir durant la vida) ben aviat es va adonar que les diferents escoles budistes, tal com passa en tantes altres institucions en què ens organitzem els humans, eren plenes de corrupció amagada sota capes i capes de normes i preceptes inútils, allunyats de la realitat i les preocupacions de la gent normal.
És per això que ja de jove va decidir practicar un budisme zen consistent en viatjar i reflexionar pel seu compte, tot buscant la il·luminació a la seva manera. Amb els anys, però, la seva crítica a la doctrina oficial es va tornant més àcida i cada cop l'amoïna menys mostrar el seu menyspreu pels personatges més respectats, de manera que es guanya una bona colla d'enemics... i alhora també seguidors que el veneren encara que sigui un monjo famós pel seu aspecte de captaire i per la seva afició a les dones i l'alcohol. Al cap i a la fi, afirma que la vida s'ha de viure.
En part, el protagonista arriba a aquestes conclusions després de veure la misèria que l'envolta en una època plena de guerres, revoltes i injustícies socials, que l'autor ens presenta com el context històric en què es desenvolupa la història de l'Ikkyû, tot metrallant-nos amb noms, anys i topònims que al principi poden marejar una mica i fer-nos pensar que som davant d'un manga feixuc, però ens hi acabem acostumant i, encara que llegim totes les notes del traductor, arribem a la conclusió que no podrem memoritzar totes les dades que ens aporten.
Ikkyû és un manga realista, amb humor i drama i un dibuix allunyat de l'estereotip a què acostumem a associar el còmic japonès, però també algunes escenes que trenquen el ritme narratiu i visual i ens ofereixen o bé diàlegs entre els actors de teatre Noh més importants d'aquella època, o bé converses del protagonista amb una aranya imaginària que intenta fer que se surti del seu camí.
Al llarg dels 4 volums que formen l'obra veurem créixer i envellir l'Ikkyû, fer enemics i també amics per culpa de o gràcies a la seva manera de veure les coses, passejar per paisatges bellíssims i reflexionar sobre el món i la vida d'una manera que ens impel·lirà a fer-ho nosaltres també. D'alguna manera, malgrat les desgràcies de què som testimonis, és un manga que ens deixa amb molt bon gust de boca.
L'edició
Normalment dedico un o dos paràgrafs a comentar els aspectes negatius de les edicions, i en el cas d'Ikkyû, almenys en català, per desgràcia trobem molts defectes. Glénat/EDT ha estat sempre "especialista" en equivocar-se en temes de retolació, amb els textos desordenats o repetits com a problema "estrella".
Ikkyû no se'n salva, d'aquest problema concret, i aquesta captura n'és un exemple (ni un dels textos que es veuen és al seu lloc), però sorprenentment no és el que més es repeteix: aquí el que veiem més sovint són unes estranyes ces trencades a l'inici d'algunes frases, problemes amb l'ela geminada durant els primers toms, alguna errada ortogràfica que s'hauria solucionat amb una bona revisió i, el més estrany de tot, kanji (ideogrames) emmirallats.
En aquest cas concret crida especialment l'atenció, perquè a la dreta veiem el kanji invertit (i és un kanji que coneixerà qualsevol estudiant de japonès de primer curs) però a l'esquerra ja surt bé.
Encara que sigui una edició que respecta el sentit de lectura oriental, gairebé sempre que apareixen rètols d'edificis o textos que els personatges escriuen els veiem invertits, com els vèiem abans, quan els manga s'emmirallaven per sistema i ni es considerava la lectura en sentit oriental, l'estàndard avui dia. No sé a què es deu aquest problema, però fa lleig i es repeteix massa.
Acabo amb un altre problema misteriós: l'obra és plena de notes de traducció a peu de pàgina, sens dubte una feinada per part del traductor, necessària per a entendre molts conceptes i contextos (que com he dit més amunt tampoc no hem d'intentar retenir, perquè no ho aconseguirem de tants que n'hi ha), però al volum 4 hi trobem no només les notes corresponents a aquest darrer llibre, sinó també un munt de repetides del volum anterior, dispersades aquí i allà en pàgines que no tenen cap asterisc que cridi a llegir-les. Absurd.
Tot i així és una lectura que recomano, un manga atípic, lluny del que estem acostumats a veure, però també sóc conscient que agradarà sobretot als lectors gurmets, els que busquen narracions per a adults i de caire realista, si pot ser basades en fets reals. Ikkyû és feixuga pel que fa a la immensa quantitat de dades sobre personatges i esdeveniments històrics i escoles i ensenyaments budistes, però tot i així es digereix bé i enganxa.
Fa uns mesos es va poder adquirir l'obra completa, de 4 volums gruixuts i format Big Manga (mida A5 i camisa de paper rugós, com Maison Ikkoku o Lamu, o també l'edició actual de Ranma 1/2), per només 19,95 €, i després es va saldar també en castellà, aquest cop per 15 €, però quan es va anunciar jo, que me l'havia anat comprant poc a poc i de segona mà, ja gairebé l'havia acabat. Si per casualitat en trobeu el pack en alguna botiga petita i perduda, i seria un bon cop de sort, per aquest preu li podeu donar una oportunitat.
Ikkyû!!!!!
ResponEliminaMalament, malament... al final no em vas avisar que te l'anaves a llegir.
Què puc dir que no hagi dit ja d'aquesta magnífica obra? Me'n desvisc. No per res està en el meu top 10.
Molt d'acord amb la teva recensió, però això dels kanjis emmirallats no ho havia vist pas... i no ho entenc, tampoc. No té cap mena de lògica. M'agradaria comparar l'edició en català amb la versió en castellà.
El dibuix em sembla una delícia. En les escenes que tenen a veure amb la il·luminació arriba a brillar. També m'agrada molt l'escena del bambú primaveral.
El guió resulta una mica feixuc i recordo com la primera vegada que vaig llegir l'obra em saltava les representacions del Nô, però en relectures posteriors em semblava mentida que me les hagués pogut saltar. I és que per molt feixuc que sigui el guió, és bo de principi a fi... això sí: és recomanable tenir una llibreta a mà per a anar fent-hi anotacions i no perdre's en la lectura, que amb tants noms resulta bastant fàcil.
El desenvolupament del protagonista és meravellós i els salts en el temps són adequats perquè la història flueixi correctament.
També les trames de poder estan molt ben construïdes i el lector es queda amb la idea que un shôgun important podia arribar a albergar molt més poder a la pràctica que el mateix emperador.
Pel que fa a l'edició en català tinc quelcom positiu a dir-ne: és l'única edició que m'agrada més amb les portades inventades que les originals. Les trobo d'allò més elegants i escollides amb molt bon gust, tot avenint-se a la vegada amb el contingut de cada volum.
Sabia que amb la ressenya d'Ikkyû et faria ressorgir als comentaris del bloc :P
EliminaAra que ho dius sí que em vas dir que t'avisés, però he espaiat força la lectura dels volums, especialment els dos primers. Quan m'hi vaig enganxar, que va ser més tard, les pàgines volaven. :)
I tant, els shôgun aquests me'ls imagino com els presidents/primers ministres, que en realitat són els que remenen les cireres en comptes del monarca. Per molt que el Japó seguís un sistema feudal fins fa relativament poc, queda clar en aquestes pàgines que a diferència de l'Edat Mitjana europea l'Emperador, el seu rei, no era ni de bon tros absolutista.
És curiós això que esmentes de les portades: basant-se en aquest estil Glénat/EDT va voler fer la kanzenban de Fushigi Yûgi en castellà i se'ls van menjar amb patates i els van obligar a rectificar. XD
És que... no creia tenir res a aportar a les darreres entrades sobre Bola de Drac o Cinturó Negre... tampoc a la de Regreso al Mar.
EliminaJa, el conec, ja, el cas de les portades de Fushigi Yugi i en aquest cas no em semblava ni elegant ni escollida amb bon gust. A més, la il·lustració original era mil vegades millor. Si a això li sumem que al públic a què va dirigida aquesta obra li agraden més les portades amb pedreria per sobra de les sòbries, ja ho tenim. Ja et dic: Ikkyû és l'excepció que confirma la regla. Normalment, em solen agradar més les portades originals. El més recent dels casos és el de Nausicaä. Amb com de maques eren les japoneses van i la pifien.
Per cert, ara, pensant en això dels kanjis, he recordat una cosa similar: l'edició d'X francesa, que està publicada en sentit de lectura japonès, té un parell de pàgines emmirallades. No et sabria dir a quin/s volums, per això, que ja els vaig llegir fa cosa de 3 anys.
Però havies vist els errors que comento o no, més enllà de l'emmirallament?
EliminaPerquè m'adono que tinc molt bon ull per a això, però contínuament em trobo que la gent no se n'adona i que passa per bones edicions que són plenes de cagades, i em preocupa. Les editorials s'aprofiten d'aquesta manca de reacció. I els catalans donem les gràcies per tenir edicions en català, tant se val com estiguin. Això també repercuteix en que s'infravalori tant la tasca dels correctors, fins al punt que es prescindeix d'ells. M'entristeix.
Precisament, sóc molt tiquismiquis amb el tema de l'ortografia i m'hi fixo molt... el problema és que ja fa un temps que vaig llegir el manga, així que no recordo els errors exactes, però sí que tenia diverses faltes d'ortografia. Ja et vaig comentar els famosos "somiar amb", que particularment em fan molta ràbia. I pufff... ara mateix estic llegint un llibre on en una escena posa "inglés" en comptes d'"ingles". En llegir-ho em vaig quedar de pasta de moniato. No es tracta d’un fet aïllat: té altres equivocacions, a més. I consti que no es tracta d'una traducció. Els errors com aquest no els detecta Word i deixen molt mala impressió en el lector. Ara mateix no em provoca gens capbussar-me en un altre llibre de l'autora i si aquest l'acabo és perquè me'l va deixar una amiga i perquè la trama és entretinguda. Si una de les dues variables hagués fallat... adéu, Andreu.
EliminaCoincideixo amb tu: els correctors són importants, però dins del panorama del manga espanyol no se'ls valora gaire. Tant li és a la gent una traducció mediocre, que no trobarà la diferència moltes vegades amb una de bona (amb les seves correccions corresponents). La fama del Marc Bernabé és una excepció i en gran part li ve per altres coses (com la seva disponibilitat i simpatia a través de les xarxes socials), però ja em diràs tu quanta gent s'ha queixat de les pífies de Tsubasa o les recents de Sailor Moon, per citar dos exemples estratosfèrics.
Ara que esmentes en Marc, és cert que ens té molt malacostumats, però alhora em sembla que la gent no veu diferència entre les seves traduccions i les d'altres traductors/res, com ara les de Sailor Moon, que ja que la cites et recordo que no és de Daruma. Norma treballa amb Daruma i amb altres traductors, de manera que en alguns casos tenim la sort de tenir grans traduccions i en d'altres, com el de Sailor Moon, més mediocres.
EliminaI a Captain Tsubasa no sé a quins errors et refereixes, però si són els que vaig detectar en la trama del campionat juvenil sub-16 que vaig llegir gràcies als packs de liquidació, el que hi ha en un grau espectacular són errors de col·locació del text, però això no és pas atribuïble a la traducció, sinó a la retolació, autèntic punt feble de Glénat/EDT.
Per "Tsubasa" em referia a Tsubasa Reservoir Chronicle. Captain Tsubasa no l'he llegida, així que no et puc dir, però a TRC la cosa era horrible. Subjectes canviats per predicats, frases que sonaven fatal, no tenia cap mena de llibre d'estil (a vegades adaptaven conceptes del japonès i d'altres els mantenien tal qual, el nom d'un mateix atac el traduïen de manera diferent segons el tom...), alguna que altra falta... i més perles que se'm passen per alt. La traducció no és que sigui mediocre és que és de suspens, per no deixar anar cap renec.
EliminaAh, ok! XD Sí, el que deia abans: Norma treballa amb Daruma però també amb altra gent, i una d'aquestes traductores llegendàries que treballen amb Norma (no en diré el nom perquè després se m'enfaden i m'escriuen indignades)... doncs no és que sigui especialment bona, i la de Tsubasa és la que fa sempre CLAMP.
EliminaJo puc parlar per Daruma, que hi vaig fer precisament de revisor i sé que el procés de traducció té un control de qualitat, però els altres traductors, per lliure o dins d'altres empreses, no sé com treballen, i si tenen algú que els revisa els textos és evident que l'haurien d'acomiadar, perquè no fa la seva feina.