Lectures: Kimagure Orange Road

He acabat la lectura d'un clàssic del manga, un dels més llegendaris i influents dels anys 80, que els otakus de l'estat espanyol de certa edat coneixen per la sèrie que, amb el nom de Johnny y sus amigos, va emetre Telecinco als anys 90. 

No pertanyo a aquest grup, ja que l'anime em va començar a interessar amb Musculman i Bola de Drac i no era conscient que eren produccions japoneses, però volia llegir Kimagure Orange Road perquè n'havia sentit parlar molt bé i ho he fet.

Ho vaig començar a fer quan es va anunciar que Glénat (ara EDT) en trauria una edició "de butxaca" i es publicaria sencera per primer cop, després d'un intent fracassat de Norma als anys 90, que la va haver de cancel·lar perquè es va equivocar en el format. 

Per primera vegada (i fins ara única) l'editorial publicava un manga en castellà i en català alhora, però això no va fer que el públic català interessat en l'obra d'Izumi Matsumoto es decantés per la versió catalana: entenc que el gruix dels lectors estava format pels que en recordaven l'anime i concretament la versió en castellà de Telecinco, no pas la que va passar en català pel K3 pocs anys abans de l'edició del manga. Va anar tan malament que després del volum 7 (dels 10 que formaven aquesta edició) la catalana es va aturar i només va continuar quan la castellana ja havia acabat. Un desastre. 

També sóc un desastre jo, que vaig acabar molt en fer-me-la i en llegir-me-la. Però ara que ho he fet he volgut dedicar una entrada del bloc a l'obra més coneguda d'un home que, per cert, me'n va dedicar el primer volum al XVI Saló del Manga.

Kimagure Orange Road és un shônen publicat originalment a la Shônen Jump de 1984 a 1987 i que va donar per a un total de 18 volums recopilatoris, que en aquesta edició més gruixuda (estil Musculman) són 10. Va tenir una sèrie animada de 48 capítols entre 1987 i 1988, un llargmetratge el mateix 1988, un videojoc, una OVA de 8 episodis entre 1989 i 1991 i una altra pel·lícula el 1996, però jo només n'he llegit el manga.

Entrem ja en matèria, si us sembla bé. Kimagure Orange Road és la història d'en Kyôsuke Kasuga, un noi d'uns 15 anys que s'ha mudat amb la seva família a Tòquio (o això sembla per algunes escenes que es veuen al llarg de l'obra), i es veu que és quelcom que han de fer sovint perquè tenen poders (teletransportació, telequinesi, salts en el temps, hipnosi...) i, naturalment, cada cop que algú els descobreix han de marxar d'allà on viuen.

Això dels poders és, però, un recurs que dóna joc per a les situacions humorístiques que es produeixen en aquest manga, però no és un element clau ni va més enllà d'una excusa. 

Les germanes d'en Kyôsuke, més petites i bessones, són la Manami i la Kurumi i també tenen poders. La Manami (esquerra) és més responsable i la Kurumi (dreta) és l'esbojarrada i cap de trons, però totes dues fan anar de cap el seu germà gran. El pare, en Takashi, és fotògraf i no té poders, perquè aquests vénen per part de la mare, que va morir per complicacions del part de les bessones. I és força habitual, que falti la mare en còmics d'aquella època, com Ranma 1/2 o Touch. 

A Kimagure Orange Road hi ha diversos secundaris i altres parents que provoquen tota mena de situacions, des de l'avi fins als cosins dels Kasuga, passant també per un parell de companys de classe desaprofitats o la creguda Sayuri, però els altres dos personatges que s'han d'esmentar són la Hikaru Hiyama i la Madoka Ayukawa, les noies que completen el que es coneix com el triangle amorós més famós de la història del manga.

La Hikaru s'encaterina (quina paraula més bonica, eh?) d'en Kyôsuke des que el coneix, però és dos anys més petita (va a la classe de les seves germanes). És una noia problemàtica, però des que s'enamora del protagonista canvia el comportament i es torna dolça fins a un punt realment embafador i el declara el seu xicot sense que ell, un cagadubtes, hi pugui dir la seva.

En realitat està enamorat de la Madoka, a qui coneix just abans del seu primer dia d'institut. És una noia atractiva, que va a la mateixa classe que en Kyôsuke però que és coneguda pel seu caràcter esquerp i també problemàtic. Tant ella com la Hikaru, per exemple, al principi de la història fumen, cosa que escandalitza els seus companys.

La Madoka Ayukawa és un dels personatges femenins més importants de la història del manga, la noia de qui s'han enamorat milers de lectors, com si fossin talment en Kyôsuke. Però ell és un cagadubtes incapaç de confessar clarament els seus sentiments i trencar la relació que té amb la Hikaru, la millor amiga, gairebé una germana petita, de la Madoka. 

És evident des del principi que qui li agrada és la Madoka, i poc a poc anem veient com ella, sense paraules però sí amb accions, demostra que sent el mateix, cosa que és força inversemblant perquè no entenem què li troba, però ell no deixa les coses clares amb la Hikaru i es veu empès a tenir-hi una relació que en realitat no vol per tal de no fer-li mal. I en realitat està fent mal a la Madoka, que no té intenció de fer cap pas endavant, i al cap i a la fi a si mateix, que no pot tenir la noia que vol. La Hikaru, per la seva banda, viu feliç pensant en el seu reietó i sense adonar-se de res.

Hem dit que la Madoka no fa cap pas endavant, se sacrifica per la seva amiga, però de vegades provoca en Kyôsuke o es comporta de manera que demostra la seva gelosia, ocasions que ell no aprofita per solucionar l'embolic en què s'ha ficat. I amb aquest triangle, que en realitat no és triangle, passen 3 anys.

La idea no és dolenta del tot, però sí que s'estira innecessàriament amb històries autoconclusives o de pocs capítols que tenen alguna de les següents estructures: en Kyôsuke queda amb totes dues i fa servir els seus poders per tal d'assistir a les dues cites, per algun problema (generalment l'alcohol o les trapelleries dels seus cosins) els poders d'en Kyôsuke no funcionen bé i embolica la troca, hi ha algun malentès lingüístic (que en la traducció es perd i en comptes d'aguantar-se amb pinces penja d'un fil, que és pitjor) o el protagonista té un somni premonitori que interpreta malament i el fa anar de bòlit per tal d'intentar impedir-lo. 

Naturalment també hi ha escenes de platja i de seminuesa (no oblidem que es publicava en una revista per a preadolescents i adolescents i hi havia uns límits), que són un recurs del que s'abusa a Kimagure Orange Road, però juntament amb les estructures arquetípiques que hem vist més amunt és el que dóna lloc a la comèdia i l'humor poca-solta i naïf que impregna l'obra.

La sensació que provoca KOR és de repetició agònica, desespera en molts moments veure la ingenuïtat ja no dels seus personatges, sinó de les situacions. No s'entén que uns personatges que essent menors d'edat treballen, beuen, viatgen sols i van a discoteques s'escandalitzin per un petó a la galta, com tampoc no s'entén com la Madoka, tan sofisticada i complexa, es pot sentir atreta per un paio tan galifardeu. 

Com deia, el concepte no està pas malament: un amor gairebé impossible, o simplement complicat, i persones que en poden sortir ferides. Però trobo (i sé que no sóc l'únic) que s'estira massa i que sovint dóna lloc a situacions sense gaire sentit.

No he vist res de l'anime, i es veu que la gent el considera millor. Potser la música, la manera de narrar la història i els dissenys de la famosa Akemi Takada (Maison Ikkoku, Lamu, Patlabor) hi ajuden. Sens dubte, el dibuix del mestre Matsumoto és molt millorable i evoluciona poc amb el temps. 

Pel que fa a aquesta edició "de butxaca" trobo que és el format adequat, perquè tot i que és repetitiva el cas és que enganxa i els seus capítols es devoren, encara que sembli contradictori. A més, el darrer volum inclou per primera vegada un episodi especial que es va publicar el 1996 en color en un CD-Rom de la revista Comic On, projecte de còmic digital del mateix Izumi Matsumoto. 

Aquí és en blanc i negre i es nota, tant això com el fet que es va dissenyar amb un ordinador, però s'agraeix, tot i que la història és prescindible i només serveix per a mostrar, per primer cop, les protagonistes de Kimagure Orange Road nues i sense censura, i és que el 1998 es va publicar en paper a la revista Super Jump, per a un públic més madur. No fa gaire, el 2009, la revista la va tornar a publicar, aquest cop en color.

Pel que fa a la traducció està força bé, malgrat que fallen gairebé tots els "li" i "l'hi" i es perden, com deia abans, alguns equívocs lingüístics que a l'original deuen tenir més sentit. 

La pregunta és: calia que Kimagure Orange Road fos traduïda al català? Sí, sí que calia, però si el criteri era que feia relativament poc se n'havia emès l'anime en la nostra llengua es van equivocar, perquè era conegut sobretot per gent que el recordava (i l'idealitzava) en castellà. Hauria estat molt més encertat que sortís en català Ranma 1/2, per popularitat entre els catalans i per qualitat de l'obra en si, però ja he perdut l'esperança que això passi. 

Acabo amb l'altra gran pregunta: recomano aquesta obra? Mireu, recomano llegir-la perquè és un clàssic de què segurament heu sentit a parlar, però no feu cas d'aquells que us la venguin com a imprescindible de la història del còmic japonès. Segurament l'anime és millor (i es consumeix més ràpidament), però si teniu ganes de tastar-la en el seu format original i teniu paciència també us ho podeu passar bé llegint el manga.