Menú

dijous, 7 de juny del 2012

Lectures: Kimagure Orange Road

He acabat la lectura d'un clàssic del manga, un dels més llegendaris i influents dels anys 80, que els otakus de l'estat espanyol de certa edat coneixen per la sèrie que, amb el nom de Johnny y sus amigos, va emetre Telecinco als anys 90. 

No pertanyo a aquest grup, ja que l'anime em va començar a interessar amb Musculman i Bola de Drac i no era conscient que eren produccions japoneses, però volia llegir Kimagure Orange Road perquè n'havia sentit parlar molt bé i ho he fet.


Ho vaig començar a fer quan es va anunciar que Glénat (ara EDT) en trauria una edició "de butxaca" i es publicaria sencera per primer cop, després d'un intent fracassat de Norma als anys 90, que la va haver de cancel·lar perquè es va equivocar en el format. 

Per primera vegada (i fins ara única) l'editorial publicava un manga en castellà i en català alhora, però això no va fer que el públic català interessat en l'obra d'Izumi Matsumoto es decantés per la versió catalana: entenc que el gruix dels lectors estava format pels que en recordaven l'anime i concretament la versió en castellà de Telecinco, no pas la que va passar en català pel K3 pocs anys abans de l'edició del manga. Va anar tan malament que després del volum 7 (dels 10 que formaven aquesta edició) la catalana es va aturar i només va continuar quan la castellana ja havia acabat. Un desastre. 


També sóc un desastre jo, que vaig acabar molt en fer-me-la i en llegir-me-la. Però ara que ho he fet he volgut dedicar una entrada del bloc a l'obra més coneguda d'un home que, per cert, me'n va dedicar el primer volum al XVI Saló del Manga.

Kimagure Orange Road és un shônen publicat originalment a la Shônen Jump de 1984 a 1987 i que va donar per a un total de 18 volums recopilatoris, que en aquesta edició més gruixuda (estil Musculman) són 10. Va tenir una sèrie animada de 48 capítols entre 1987 i 1988, un llargmetratge el mateix 1988, un videojoc, una OVA de 8 episodis entre 1989 i 1991 i una altra pel·lícula el 1996, però jo només n'he llegit el manga.


Entrem ja en matèria, si us sembla bé. Kimagure Orange Road és la història d'en Kyôsuke Kasuga, un noi d'uns 15 anys que s'ha mudat amb la seva família a Tòquio (o això sembla per algunes escenes que es veuen al llarg de l'obra), i es veu que és quelcom que han de fer sovint perquè tenen poders (teletransportació, telequinesi, salts en el temps, hipnosi...) i, naturalment, cada cop que algú els descobreix han de marxar d'allà on viuen.

Això dels poders és, però, un recurs que dóna joc per a les situacions humorístiques que es produeixen en aquest manga, però no és un element clau ni va més enllà d'una excusa. 


Les germanes d'en Kyôsuke, més petites i bessones, són la Manami i la Kurumi i també tenen poders. La Manami (esquerra) és més responsable i la Kurumi (dreta) és l'esbojarrada i cap de trons, però totes dues fan anar de cap el seu germà gran. El pare, en Takashi, és fotògraf i no té poders, perquè aquests vénen per part de la mare, que va morir per complicacions del part de les bessones. I és força habitual, que falti la mare en còmics d'aquella època, com Ranma 1/2 o Touch


A Kimagure Orange Road hi ha diversos secundaris i altres parents que provoquen tota mena de situacions, des de l'avi fins als cosins dels Kasuga, passant també per un parell de companys de classe desaprofitats o la creguda Sayuri, però els altres dos personatges que s'han d'esmentar són la Hikaru Hiyama i la Madoka Ayukawa, les noies que completen el que es coneix com el triangle amorós més famós de la història del manga.


La Hikaru s'encaterina (quina paraula més bonica, eh?) d'en Kyôsuke des que el coneix, però és dos anys més petita (va a la classe de les seves germanes). És una noia problemàtica, però des que s'enamora del protagonista canvia el comportament i es torna dolça fins a un punt realment embafador i el declara el seu xicot sense que ell, un cagadubtes, hi pugui dir la seva.


En realitat està enamorat de la Madoka, a qui coneix just abans del seu primer dia d'institut. És una noia atractiva, que va a la mateixa classe que en Kyôsuke però que és coneguda pel seu caràcter esquerp i també problemàtic. Tant ella com la Hikaru, per exemple, al principi de la història fumen, cosa que escandalitza els seus companys.

La Madoka Ayukawa és un dels personatges femenins més importants de la història del manga, la noia de qui s'han enamorat milers de lectors, com si fossin talment en Kyôsuke. Però ell és un cagadubtes incapaç de confessar clarament els seus sentiments i trencar la relació que té amb la Hikaru, la millor amiga, gairebé una germana petita, de la Madoka. 


És evident des del principi que qui li agrada és la Madoka, i poc a poc anem veient com ella, sense paraules però sí amb accions, demostra que sent el mateix, cosa que és força inversemblant perquè no entenem què li troba, però ell no deixa les coses clares amb la Hikaru i es veu empès a tenir-hi una relació que en realitat no vol per tal de no fer-li mal. I en realitat està fent mal a la Madoka, que no té intenció de fer cap pas endavant, i al cap i a la fi a si mateix, que no pot tenir la noia que vol. La Hikaru, per la seva banda, viu feliç pensant en el seu reietó i sense adonar-se de res.


Hem dit que la Madoka no fa cap pas endavant, se sacrifica per la seva amiga, però de vegades provoca en Kyôsuke o es comporta de manera que demostra la seva gelosia, ocasions que ell no aprofita per solucionar l'embolic en què s'ha ficat. I amb aquest triangle, que en realitat no és triangle, passen 3 anys.

La idea no és dolenta del tot, però sí que s'estira innecessàriament amb històries autoconclusives o de pocs capítols que tenen alguna de les següents estructures: en Kyôsuke queda amb totes dues i fa servir els seus poders per tal d'assistir a les dues cites, per algun problema (generalment l'alcohol o les trapelleries dels seus cosins) els poders d'en Kyôsuke no funcionen bé i embolica la troca, hi ha algun malentès lingüístic (que en la traducció es perd i en comptes d'aguantar-se amb pinces penja d'un fil, que és pitjor) o el protagonista té un somni premonitori que interpreta malament i el fa anar de bòlit per tal d'intentar impedir-lo. 


Naturalment també hi ha escenes de platja i de seminuesa (no oblidem que es publicava en una revista per a preadolescents i adolescents i hi havia uns límits), que són un recurs del que s'abusa a Kimagure Orange Road, però juntament amb les estructures arquetípiques que hem vist més amunt és el que dóna lloc a la comèdia i l'humor poca-solta i naïf que impregna l'obra.

La sensació que provoca KOR és de repetició agònica, desespera en molts moments veure la ingenuïtat ja no dels seus personatges, sinó de les situacions. No s'entén que uns personatges que essent menors d'edat treballen, beuen, viatgen sols i van a discoteques s'escandalitzin per un petó a la galta, com tampoc no s'entén com la Madoka, tan sofisticada i complexa, es pot sentir atreta per un paio tan galifardeu. 


Com deia, el concepte no està pas malament: un amor gairebé impossible, o simplement complicat, i persones que en poden sortir ferides. Però trobo (i sé que no sóc l'únic) que s'estira massa i que sovint dóna lloc a situacions sense gaire sentit.

No he vist res de l'anime, i es veu que la gent el considera millor. Potser la música, la manera de narrar la història i els dissenys de la famosa Akemi Takada (Maison Ikkoku, Lamu, Patlabor) hi ajuden. Sens dubte, el dibuix del mestre Matsumoto és molt millorable i evoluciona poc amb el temps. 


Pel que fa a aquesta edició "de butxaca" trobo que és el format adequat, perquè tot i que és repetitiva el cas és que enganxa i els seus capítols es devoren, encara que sembli contradictori. A més, el darrer volum inclou per primera vegada un episodi especial que es va publicar el 1996 en color en un CD-Rom de la revista Comic On, projecte de còmic digital del mateix Izumi Matsumoto. 

Aquí és en blanc i negre i es nota, tant això com el fet que es va dissenyar amb un ordinador, però s'agraeix, tot i que la història és prescindible i només serveix per a mostrar, per primer cop, les protagonistes de Kimagure Orange Road nues i sense censura, i és que el 1998 es va publicar en paper a la revista Super Jump, per a un públic més madur. No fa gaire, el 2009, la revista la va tornar a publicar, aquest cop en color.


Pel que fa a la traducció està força bé, malgrat que fallen gairebé tots els "li" i "l'hi" i es perden, com deia abans, alguns equívocs lingüístics que a l'original deuen tenir més sentit. 

La pregunta és: calia que Kimagure Orange Road fos traduïda al català? Sí, sí que calia, però si el criteri era que feia relativament poc se n'havia emès l'anime en la nostra llengua es van equivocar, perquè era conegut sobretot per gent que el recordava (i l'idealitzava) en castellà. Hauria estat molt més encertat que sortís en català Ranma 1/2, per popularitat entre els catalans i per qualitat de l'obra en si, però ja he perdut l'esperança que això passi. 

Acabo amb l'altra gran pregunta: recomano aquesta obra? Mireu, recomano llegir-la perquè és un clàssic de què segurament heu sentit a parlar, però no feu cas d'aquells que us la venguin com a imprescindible de la història del còmic japonès. Segurament l'anime és millor (i es consumeix més ràpidament), però si teniu ganes de tastar-la en el seu format original i teniu paciència també us ho podeu passar bé llegint el manga.


11 comentaris:

  1. Només una cosa. Glénat (ara EDT)en un principi si que volia publicar KOR en edició de butxaca, però ho van canviar per l'edició en que finalment s'ha publicat: Tankobon (tom normal) doble, com Musculman.

    En el meu cas jo no vaig esser de la quinta de "Johnny y sus amigos" (T5 portava els animes d'Itàlia). El meu primer contacte amb KOR doncs va venir per l'emissió anime per l'antic K3.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, bé, però aquests volums dobles que semblen de butxaca en realitat no ho són. Vaig tenir el privilegi de revisar la traducció d'alguns volums i en fer-ho tocava els originals, aquells sí que eren petits. No em queixo del format, però.

      Pel que fa a que et captessin a tu com a lector en català, que entenc que sí, estarem d'acord que, igual que jo, ho fas més per militància que per naturalitat, oi? Vull dir que l'ideal seria enganxar gent catalana que volgués conèixer l'obra en català sense ser de la ceba, però té l'inconvenient que és antiga i el públic potencialment interessat, gran i ja veterà, "hi està acostumat" en castellà.

      Elimina
    2. Cert.
      - Arriba l'anime en català. El miro. 2 vegades segurament.
      - Arriba el manga en català. El compro. Aquí hi ha més la militància envers el còmic en català, que no pas la naturalitat. La naturalitat per exemple la vaig tenir amb Bola de Drac en la seva Edició Definitiva o amb Musculman.
      - Tal com has dit: Hauria tingut més sentit, que llavors, en aquell moment Glénat hagués tret Ranma 1/2 en català, en lloc de KOR? Doncs sí.

      Però la cosa ha anat així, i és la situació que hi ha.
      I també hi ha un fet. Una cosa es mirar dibuixos animats en català per la tele. L'altra es saber que és diu anime, que es basa en un còmic japonès (manga), saber que hi ha editorials de manga, i que algú té la valentia de portar-ne en català, i tu comprar-lo.
      Entre "dibuixos animats a la tele" a "comprar el seu manga en català" hi ha una grandiosa distancia, són dos mons. I t'hi has d'interessar, hi has d'entrar-hi per fer aquest pas de gegant. I això explica que KOR tingues una aturada i Cinturó Negre malauradament surti a comptagotes i pengi d'un fil.

      Elimina
    3. Sí sí, si tens tota la raó. I diuen que el tom 1 de Cinturó Negre va triomfar força, però primer ens emocionem molt i després ens cansem de pagar cada mes o cada dos mesos. Som així.

      Tot i així penso que si el criteri era "anime popular = provem de treure'n el manga", aplicat a Love Hina o a Sakura la Caçadora de Cartes, per exemple, Ranma 1/2 era un candidat ideal, i més quan ara n'ha començat una nova edició. Ocasió perduda. :(

      Elimina
    4. I una de les ocasions perdudes més importants és la Dr. Slump Edició Definitiva.

      Bé deixe-m'ho aquí.

      Salut

      Elimina
    5. Encara no he perdut del tot l'esperança que compleixin el que van dir, de plantejar-se-la si en castellà sortia bé, però estem en les mateixes: si passa serà quan molta gent ja s'haurà rendit i l'haurà comprat en castellà. Hauria d'haver estat una edició simultània amb la castellana, en un idioma en què la sèrie original no es va arribar a emetre mai. Només gent com tu i jo ens la comprarem.

      Elimina
  2. Molt bon article senyor
    Kimagure Orange Road és un dels meus mangues preferits. Jo sóc un dels veterans que va conèixer la serie gràcies a Tele5, que es van atrevir a traduir com Johnny, Sabrina i Rosa (degut, com ja saveu, als noms que hi van posar a Itàlia), bastant censurada, per cert.
    Ràpidament em vaig comprar els 18 volums en versió original (fa 20 anys era impensable que arrivessin a traduirlos, tot i que, com ja has comentat, Norma ho va intentar, però la va cagar amb el format).
    Fa uns quants anys, Jonu Media la va reeditar en DVD, refent el doblatge amb els mateixos actors (que, per cert, són catalans), una de les millors edicions que podeu trobar, com quasi tot el que feia Jonu Media. I finalment, i gràcies a Déu, Glénat va decidir portar-la tota sencera, cosa que, evidentment, també va caure. Això si, en castellà, perquè és com m'identifico amb ella. Vaig intentar veure algun capítol al K3 però em sonava molt extrany.
    També caldria destacar, la pel·lícula que van fer després (es titula "Quiero volver a ese día"), recomanadíssima i que es sitúa en el context de després de l'institut, on Kiosuke i Madoka van a la universitat. Bastant dura, ja que per primer cop, el seu comportament envers la Hikaru és molt més contundent (hi ha una escena entre ells dos brutalment dura).
    GRANISSIM article, sí senyor

    ResponElimina
    Respostes
    1. Caram, celebro que tot i que "em fiqui" amb una de les teves obres preferides qualifiquis de "grandíssim article" la meva entrada. Moltes gràcies.

      Veus? Ets un exemple de per què deia que potser no era la millor decisió treure aquesta obra en català (sí treure-la, però no al preu de no treure'n una altra de més adequada): ets un fan veterà i hi estàs acostumat en un altre idioma.

      Gràcies per les aportacions que fas sobre l'anime i la història post-manga, que no havia comentat gaire perquè com ja he dit no n'he vist ni un segon, de la versió animada. Tindré en compte la recomanació de la pel·lícula. :)

      Elimina
  3. Bé, que tingui una opinió diferent en alguns aspectes no treu que l'article estigui molt bé i ben documentat.
    Jo no comparteixo el que Madoka no es pugui enamorar d'un galifardeu (com tu dius xD), ja que és una situació bastant habitual en els shônen o shojo, ni molt menys en lo de situacions repetitives (jo me la he llegit tres cops, i l'he vist uns quants més i no em canso).
    On sí t'haig de donar la raó és en la qualitat del dibuix, bastant millorable, sobretot si la comparem amb obres de Masakazu Katsura (I's o Video Girl Ai) o la pròpia Rumiko Takahashi, i millor no mencionar el Katsuhiro Otomo. L'anime, en canvi, és infinitament millor i val la pena veure'l (com tu bé dius, es nota la mà de l'Akemi Takada).

    ResponElimina
  4. L’anime, certament, va passar bastant desapercebut per aquí. Els pocs capítols que vaig enganxar em van semblar massa el que tu dius: no s’entén com la Madoka perdi la xaveta per algú com el Kyôsuke. A sobre, KOR rep la qualificació de “Bíblia de la Joventut dels ‘80”! Jo és que no ho entenc: si et comportes com el Kyôsuke, al que més pots aspirar (i encara gràcies) és ser el típic col•lega/amic més o menys simpàtic i que no crida gaire l’atenció. És com Mangaline, que anava que afirmant que ‘Azuki’ era un “manual del amor” xDD

    Mira que em tiren molt els clàssics, però és que amb algunes obres no puc. Siguin shôjos, siguin shônens, si hi ha un triangle/harem el centre del qual és un protagonista sense gràcia i on es donen aquesta mena de circumstàncies que no porten enlloc, la història se’m fa d’allò més feixuga. A més, els autèntics triangles amorosos són escassos. La balança, ja de bon principi, se sol decantar cap a una banda.

    Tinc el primer tom del manga i si precisament el conservo és perquè m’encanta la traducció, amb totes aquestes expressions tan passades de moda. Suposo que, o bé se’m va passar, o bé els defectes en la traducció que comentes es troben més endavant.

    D’altra banda, crec que la Madoka no és ni de lluny la primera tsundere de la història per molt que es digui. El seu mèrit, però, és el mite eròtic en el qual es va convertir. Això no li ho pot negar ningú.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sabia que no t'agradaria, pel que he anat coneixent de tu a través dels comentaris. :P

      És una de les coses que deia, que potser és perquè eren altres temps, però el gènere fronterer shônen-shôjo crec que està molt més ben representat pels mestres Takahashi i Adachi. Ni punt de comparació, per molt que la gent hi insisteixi.

      I de la traducció que consti que només dic que hi ha alguna coseta com la confusió "l'hi-li", però en general està bé, eh?

      Elimina

Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails