Cinema: Bèsties fantàstiques - Els secrets de Dumbledore

L'any 2018 publicava una entrada sobre la segona pel·lícula d'aquesta saga spin-off de Harry Potter, i en aquell moment ningú sabia que 2020 seria un any que ens canviaria la vida. També va canviar la previsió de la tercera part de la història, que s'havia d'estrenar aquell any però que ens ha arribat ara, el 2022.

Repassant tant aquella entrada com la pel·lícula en si per tal de preparar-me per a la tercera, veig que Els crims de Grindelwald em va agradar més que a la majoria de la gent, perquè té una consideració força negativa. Tant me fa, però ha arribat l'hora de parlar de la seva continuació i de què m'ha semblat, amb els spoilers reduïts a la mínima expressió.

Bèsties fantàstiques: Els secrets de Dumbledore (Fantastic Beasts: The Secrets of Dumbledore en anglès) torna a tenir com a director David Yates, que es va encarregar de les dues primeres entregues i de les pel·lícules 5 a 8 de Harry Potter, i se situa cinc anys després de l'anterior pel·lícula, és a dir, l'any 1932.

El film comença amb una disputa per un ésser mitològic molt cobejat, un qilin, la criatura fantàstica xinesa, que enfronta en Newt (Eddie Redmayne) i els acòlits d'en Grindelwald, entre els quals hi ha un Credence (Ezra Miller) que ara duu els cabells llargs i que és una jove promesa del bàndol dels dolents.

Perquè ara ja es pot parlar en aquests termes: si a la segona entrega en Grindelwald presentava uns arguments que podien arribar a ser atractius en afirmar que no tenia res en contra dels muggles, però que volia que els mags poguessin viure sense restriccions, aquí ja es parla obertament de guerra contra els humans que no tenen poders, i tot és més maniqueu. 

És un dels aspectes que no m'han agradat gaire de la pel·lícula: a la segona, tan criticada, era més fàcil sentir una certa empatia respecte a la ideologia de l'enemic, i s'entenia per què el personatge de la Queenie (Alison Sudol) passava al seu bàndol, per exemple. Tot era més gris, més carn de debat. Ara ja no. 

Un altre aspecte que no m'ha agradat té a veure amb el canvi d'intèrpret de l'esmentat Grindelwald, que ha passat de tenir la cara d'en Johnny Depp a la d'en Mads Mikkelsen per la polèmica provocada per les acusacions de maltractaments de l'Amber Heard al protagonista de Pirates del Carib, que ja va tacar el segon film perquè llavors ja era quelcom públic, però després Warner Bros. va decidir reassignar el personatge. 

Doncs bé, no tinc res en contra del senyor Mikkelsen (tampoc és un actor que conegués d'abans), però m'agradava molt més la caracterització de l'anterior versió, amb uns cabells i un bigoti d'un blanc poc natural i una interpretació més teatral però que trobo que li quedava millor. En fi, qüestió de gustos.

El cas és que la trama del film gira al voltant de l'intent de dominació mundial d'en Grindelwald -temporal i geogràficament evocadora de l'ascens del nazisme- i, a l'altra cara, la força que s'hi oposa, que és una colla de mags -i un no mag, l'entranyable Jacob (Dan Fogler)- reunits per en Dumbledore (Jude Law), que pel pacte de sang que ja es va mostrar a la segona part no es pot enfrontar al seu enemic jurat directament. 

Mentre ell envia en Newt i companyia a frustrar-li els plans, l'altre també maquina intents d'assassinat del director de Hogwarts, sobretot a través d'un Credence que lluita per trobar el seu lloc i demostrar la seva vàlua davant de l'home que va fer tants esforços per reclutar-lo. 

Tot plegat dona lloc a alguns enfrontaments espectaculars i memorables, però a la pel·lícula també trobem escenes d'acció amb un toc més de comèdia, com una que em va agradar especialment que té a veure amb la fuga d'una presó i que lliga més amb el caràcter juvenil de les aventures d'en Harry, l'Hermione i en Ron.

Seguint l'estil d'Els crims de Grindelwald, aquesta entrega també és més fosca, dramàtica i èpica que la primera part, i ara hi podem sumar que el protagonisme està més repartit i no gira tant al voltant d'en Newt Scamander, que, sincerament, sembla que ja no tingui res més per oferir-nos, de manera que ja està bé que es vagi diluint.

Com promet el títol, també parla dels secrets del líder del bàndol dels bons, que no són ni tan nombrosos ni tan secrets, si recordem cert esdeveniment tràgic del seu passat explicat a Harry Potter (llibres i pel·lícules) i vam saber llegir entre línies al segon film quina era la naturalesa de l'antiga aliança entre en Grindelwald i ell -que abans no s'havia explicat mai, és cert, però sí que l'autora dels llibres, la J. K. Rowling, ho afirmava-. 

Vaig dir en parlar de la segona part que es notava que era com la pel·lícula del mig d'una trilogia, tot i que en realitat Bèsties fantàstiques seria una pentalogia, i a la tercera part trobo que li passa el mateix: té un bon ritme i construeix personatges -no tots amb tanta profunditat ni èxit-, però pel que fa a la trama no avança d'una manera gaire notable. El clímax de tota la història queda encara lluny i penso que és evident. 

Veurem com hi reacciona el públic estatunidenc, que quan escric aquesta entrada no l'ha vist encara -s'ha estrenat a Europa una setmana abans que als Estats Units-, però de moment sembla que a la gent d'altres països li ha agradat un pèl més que la segona. Tanmateix, i malgrat els plans que, com he dit, sigui la tercera de cinc entregues, a diferència de l'anterior no acaba amb cap cliffhanger, de manera que, si les coses van mal dades -i podria ser, perquè la gent sembla que esperava una cosa més lleugera, més com l'obra de la qual és spin-off-, es podria tancar així i no ens quedaríem penjats. Qui sap si ja s'ha fet amb aquesta intenció, per si de cas...
 

Els meus dolents preferits

Veient el títol és probable que us penseu que parlaré de la trilogia Gru, i si és així em sap greu decebre-us, perquè la cosa va per una altra banda. 

Vull fer una entrada d'aquelles de caire més personal, una llista de preferències meves, i en aquest cas la protagonitzaran alguns dolents de la ficció, o no necessàriament dolents, però sí enemics/rivals dels protagonistes, que m'han agradat al llarg de la meva vida. I ja aviso ara que no hi ha cap ordre.

Hi ha dolents que viuen una transformació que els fa passar al bàndol dels bons, i d'això Bola de Drac en té uns quants exemples. Però el més emblemàtic d'ells és el d'en Vegeta, el més gran rival d'en Goku, que a la saga de Namek, sense que ens n'adonéssim, i gràcies a l'habilitat no sempre reconeguda al mestre Toriyama pel que fa a la construcció de personatges, va començar a importar-nos, fins al punt que la seva mort a mans d'en Freezer ens va commoure. 

Després va passar a formar part de la colla protagonista, però sempre amb la seva actitud esquerpa, resistint-se a compartir rialles amb els altres. No és estrany, doncs, que sigui el personatge preferit, o almenys un dels preferits, de tantíssims fans de la sèrie.

No sé si l'anomenaria "entranyable", però el T-800 que era el temible enemic a The Terminator (1984) es va convertir, a Terminator 2: Judgement Day (1991), en l'heroi que pretenia salvar el fill de la dona que intentava matar a la primera pel·lícula, i això a mi em sembla una genialitat.

Tractant-se d'un androide feia un posat seriós, i tampoc no es podria dir que fos afectuós, però es feia estimar, i la continuació de la saga va contribuir a augmentar aquesta percepció, encara que els films en si no hagin estat gaire ben rebuts.   

I què me'n dieu, de quan ens pensem que un personatge és dolent, perquè també ens expliquen la història de manera que ho creguem així, però resulta que al final no és així? 

És el que passa amb el professor Snape de la saga Harry Potter, un personatge que ara, sabent-ho tot, sembla que m'ho inventi, però que m'agradava des del principi, i no té res a veure amb aquest postureig pro-Slytherin tan estès.

És un personatge tremendament ben escrit, amb un passat desafortunat, decisions equivocades i un paper d'espia per al bàndol dels bons que li va costar la reputació i el respecte de bona part dels alumnes de l'escola on ensenyava. Al final s'acaba sabent la tràgica veritat, però els sacrificis que va assumir són pràcticament incalculables.

Al manga Mugen no jûnin, en castellà La espada del inmortal, l'enemic dels protagonistes és en Kagehisa Anotsu, líder de l'Itto-ryû, un moviment que pretén acabar amb les rígides i obsoletes tradicions dels samurais, però ho fa amb mètodes letals que converteixen els seus membres en temibles assassins.

Causant de la mort dels pares d'una dels protagonistes, i per tant el seu enemic jurat, al manga ens el mostren com una persona intel·ligent, raonable i calmada, i no el podem odiar com se suposa que l'hauríem d'odiar, igual que la noia, la Rin, que se'l troba més d'un cop i hi conversa.

No hi ha dubte que l'enemic d'en Batman per excel·lència és en Joker, això no ho penso discutir. Però el que més m'agrada a mi és en Dues Cares, nom de dolent d'en Harvey Dent, el Fiscal del Districte de Gotham que, per culpa de l'àcid amb què un acusat li va esquitxar la cara en un judici, almenys segons la primera versió dels seus orígens, ha de viure amb mitja cara desfigurada.

Això ha fet, amb aquelles lògiques simplistes i ingènues dels còmics de fa dècades i dècades, que pateixi un transtorn de personalitat que fa que prengui les decisions segons el resultat d'un llançament de moneda. Abans, però, era un fiscal del districte honrat i incorruptible que treballava colze a colze amb el comissari Gordon i en Batman per acabar amb els crims a la perillosa i fictícia ciutat estatunidenca. 

Els dilemes, que resol a la seva particular manera, i el seu tràgic origen me'l fan més simpàtic i interessant que no pas el Príncep Pallasso del Crim, amb un passat desconegut i una maldat pura, amb la qual no ens podem identificar. 

Tinc pendent acabar de veure, i amb els anys que han passat hauria de tornar-la a començar, Charmed, la sèrie de les tres germanes bruixes de San Francisco que recentment ha vist néixer un remake. 

Era una sèrie clarament femenina pel que fa a les seves protagonistes i el públic objectiu al qual s'adreçaven, però un dels seus personatges masculins m'agradava molt, i no pels mateixos motius que al públic objectiu. 

En Cole Turner, l'advocat que era fill d'un humà i una dimònia, i que es va considerar el dimoni més poderós de la història, en Belthazor. Es va convertir en advocat per tal d'infiltrar-se al món humà, i va esdevenir ajudant del Fiscal del Districte de San Francisco. Com que se li va encarregar que acabés amb les germanes Halliwell, s'apropa a elles i comença a sortir amb la Phoebe, un amor fingit que després esdevé real, de manera que sempre es troba entre l'espasa i la paret, entre l'encàrrec d'uns éssers malvats que no li permeten desertar i els sentiments humans que acaben superant la seva part de dimoni. Una història ben tràgica.

Ara entrem en l'apartat d'enemics dels protagonistes, però més aviat rivals, o contraris. Quan el protagonista és el malvat, o el dolent, o almenys ens el pinten així, i tanmateix ens posicionem amb ell i volem que les coses li surtin, en realitat desitgem que qui se li oposa, normalment algú que defensa la Llei, falli a l'hora de fer la seva feina. 

Aquest conflicte mental que se'ns provoca és obra de la mestria dels guionistes, però tot i així hi ha policies, detectius o qualsevol altre paper que s'oposa al dolent protagonista que ens desperten tendresa, i és el que em passa a mi amb la Debra Morgan, la germana de l'assassí Dexter de la sèrie del mateix nom. Malparlada, impulsiva i disposada a continuar millorant com a policia, en realitat és una dona sensible i honrada que no es mereix que el seu germà la tingui enganyada d'aquesta manera. I nosaltres som tan dolents que en realitat no volem que el descobreixi. 

Passa una mica com amb l'Stan Beeman de The Americans, un agent de l'FBI que és veí i ràpidament amic d'un parell d'agents del KGB que són russos que es fan passar per americans de tota la vida, i que per més esforços que faci -i els fa, perquè no és un personatge caricaturesc que cometi errors flagrants- no hi ha manera que s'adoni que comparteix cerveses i sopars amb els mateixos enemics que està buscant.

En aquesta sèrie, que humanitza la figura de l'espia soviètic per a un públic que des de fa dècades criminalitza tot el que vingui de Rússia (en el sentit més ampli) i especialment el comunisme, ens posem fàcilment de part dels espies, de manera que l'Stan és el principal perill que cal evitar, però és tan bon jan que també ens l'estimem.

I fins aquí aquest petit repàs a alguns dels dolents/enemics/rivals de ficció que més m'han agradat. Qui sap? Potser algun dia hi haurà una segona part...

Cinema: Bèsties fantàstiques - Els crims de Grindelwald

Fa dos anys s'estrenava Bèsties fantàstiques i on trobar-les, una pel·lícula de l'univers Harry Potter però totalment original, sense estar basada en cap llibre, sinó que agafava l'autor d'un dels llibres d'estudi esmentats a Hogwarts i explicava una història ambientada als anys 20 del segle XX, tot contribuint a detallar una part de la mitologia de la saga.

Era una manera evident de fer calés aprofitant l'èxit del fenomen literari i cinematogràfic amb una preqüela i alhora spin-off, sí, però era divertida i espectacular, i va agradar. 

Ara, i reconec que no n'estava al cas tot i que el final d'aquell film ja ho anunciava (la paternitat m'obliga a concentrar-me en una afició i actualment són els videojocs), se n'ha estrenat una segona part, i en vull parlar, malgrat que de la primera pel·lícula no en vaig fer entrada.

Bèsties fantàstiques: Els crims de Grindelwald, dirigida per David Yates i amb guió altre cop de la mateixa J. K. Rowling, autora de les novel·les de mags adolescents que han conquistat lectors de totes les edats, se situa uns mesos després del final de la primera part, amb el trasllat del presoner Gellert Grindelwald del Estats Units -on tenia lloc el primer film- al Regne Unit, per tal que respongui als crims de què se l'acusa al Vell Continent.

Evidentment, i pràcticament no es pot considerar spoiler, ajudat per alguns dels seus seguidors aconsegueix escapar durant el trasllat fallit i esdevé la principal amenaça per a la Conselleria d'Afers Màgics, el Voldemort d'aquella època, per entendre'ns.

Concretament, el perill que volen combatre és la intenció que té de reclutar per al seu bàndol de supremacistes mags en Credence (Ezra Miller), segons una profecia -element que ja apareixia a la saga original, per cert- l'últim d'un llinatge de mags que fins ara, tal com havíem vist al primer film, havia viscut sense saber que tenia aquest poder.

La solució, per a la Conselleria, és matar aquest jove mag pretès per en Grindelwald amb èxit es considera impossible, així que posar-li pals a les rodes és la segona millor opció. Ell, acompanyat de la Nagini (Claudia Kim), futura serp d'en Voldemort, només vol saber la seva autèntica identitat i busca els seus orígens a París.

El perill més gran d'en Grindelwald, màgia a banda, és la seva capacitat de seducció de les masses amb un discurs populista i catastrofista, ja que considera que s'ha donat massa poder i importància als muggles i que són els mags els qui han de governar el món, però ho explica amb frases farcides de paraules boniques com "amor" i "llibertat", que convencen més d'un mag amb problemes i, cal reconèixer-ho, converteix el personatge excel·lentment interpretat per en Johnny Depp en un dolent d'allò més interessant, amb idees amb les quals podem estar parcialment d'acord i que ens fan reflexionar. És aquest, doncs, el perill més gran que encarna.

En aquesta pel·lícula, ateses les circumstàncies, apareix un Dumbledore molt més jove amb la cara d'en Jude Law, però a priori no pot participar en la batalla per motius personals i secrets, i per això encarrega al seu exalumne Newt Scamander que protegeixi en Credence, tot desobeïnt, doncs, una Conselleria, que vol una solució més dràstica i definitiva.

La representen, per cert, personatges com en Theseus Scamander (Callum Turner), germà d'en Newt, i la Leta Lestrange (Zoë Kravitz), promesa d'ell i excompanya de Hogwarts del protagonista i encara enamorada secretament d'ell.

Però en Newt ja el coneixem de la primera pel·lícula, n'era el protagonista tal com ho és en aquesta, malgrat que aquest cop la història és força més coral, i a ell només li interessen les bèsties fantàstiques i no vol ficar-se en política, encara que això el perjudiqui.

Ara bé, com que la proposta del seu exprofessor no implica la mateixa violència que un assassinat hi accedeix a contracor, motivat també per la possibilitat de retrobar-se amb la Tina Goldstein (Katherine Waterstone), i acompanyat pel fidel muggle Jacob (Dan Fogler) se'n va a la capital francesa.

Ja he explicat més que prou de la premissa del film, així que només em queda comentar que Els crims de Grindelwald, tot i que ha rebut algunes crítiques negatives per suposadament complicar massa l'argument amb la intenció de plantar elements per a futures entregues, és un film espectacular -no faltarà l'aparició d'alguna bèstia màgica, encara que ja no són el focus de la història-, ameníssim, ple d'acció i amb més picades d'ullet als coneixedors de Harry Potter que no pas hi havia a la primera pel·lícula, i precisament aquest augment en la complexitat de la seva narrativa -que sí, que és una mostra de com pensen esprémer una saga que en principi tindrà 5 entregues- pren una rellevància superior.

A diferència de Bèsties fantàstiques i on trobar-les, que tenia un to més alegre, amb una missió que consistia a recapturar bèsties màgiques que s'havien escapat de la maleta del protagonista i les situacions còmiques que això provocava, i només cap al final adoptava un caràcter més seriós, a Els crims de Grindewald la cosa té un to marcadament fosc des del principi, amb més violència, morts i misteri.

Ens manté enganxats al desenvolupament de les subtrames amb un estil similar al que vèiem a les darreres entregues de Harry Potter -en això i en l'atenció al detall es nota que tot plegat ho escriu la mateixa persona- i ens deixa amb ganes de més perquè, efectivament, fa aquella sensació de ser "la pel·lícula del mig" d'una trilogia, amb un relat inacabat. Només que, com ja he dit, la intenció és que sigui una pentalogia.

Haurem d'esperar al 2020 per veure com continua la cosa, però de moment s'han posat les bases per a una saga d'allò més interessant que espero que continuï així de bé i que algun dia, potser el 2024, ens ofereixi una conclusió satisfactòria. Crec que, en ser una història més madura, acompanya perfectament els fans de la saga adolescent original que hi van créixer, incloent-hi aquells que en vam gaudir quan ja érem adults, però que ens vam sentir rejovenits temporalment amb Harry Potter.

Harry Potter i Naruto: sospitoses semblances

Ja fa molt de temps que hi penso i que havia decidit fer una entrada al respecte, i cada cop ho veia més clar, fins al punt que no m'estranyaria gens que algú ja se n'hagués adonat i n'hagués parlat. Si és així -que tampoc no em sorprendria, perquè no és que jo sigui cap llumenera-, us asseguro que ni tan sols ho he consultat, així que qualsevol semblança amb entrades de blog similars serà pura coincidència.

El que no sé si és coincidència o hi ha alguna cosa oculta al darrere és el fet que, repassant tota la història de la saga literària Harry Potter i del manga Naruto hi ha unes quantes semblances que m'han anat cridant l'atenció amb els anys i que aquí em disposo a repassar. Ja aviso que, per la naturalesa del tema, hi haurà molts spoilers i de molt importants.

Comencem pel principi de les vides dels seus protagonistes: en Naruto no va conèixer els seus pares perquè es van sacrificar per salvar-lo (i salvar la vila de Konoha) quan era un bebè. D'allò li'n va quedar una marca, en aquest cas un segell de chakra a la panxa que va permetre afeblir l'enemic.

En Harry Potter també va perdre els pares quan era un bebè, i també es van sacrificar per salvar-lo. A ell, però, la marca li va quedar al front, després de repel·lir en Voldemort sense adonar-se'n i fer-li perdre el cos i, per tant, també treure-se'l de sobre temporalment.

Tant a Naruto com a Harry Potter tenim un protagonista clar, que surt al títol de l'obra, però totes dues històries són força corals, és a dir que hi ha molts personatges i de molt pes, on de vegades els secundaris sembla que siguin gairebé protagonistes. Tanmateix, hi ha un clar trio de personatges principals.

Fomenten valors com l'amistat, l'esforç, el treball en equip... i fins i tot coincideixen en què ens mostren els anys de formació dels protagonistes, a Naruto amb l'acadèmia de ninges i els nivells i a Harry Potter amb els cursos de Hogwarts.

I què me'n dieu, de les residències de Harry Potter i els clans de Naruto? A la primera hi ha Gryffindor, Hufflepuff, Ravenclaw i Slytherin, totes elles amb fundadors llegendaris. Hi veig paral·lelismes amb els clans familiars del manga d'en Masashi Kishimoto.

Sense anar més lluny, es considera que a Naruto hi ha 4 clans nobles, més importants que els altres, i un d'ells, el dels Uchiha, més fosc, aïllat i amb membres que tenien tendències malvades... que resulta que no sempre actuaven amb mala fe i, fins i tot, poden despertar moltes simpaties. Algú més veu les semblances entre Slytherin i el clan Uchiha?

Un dels seus membres, precisament, era l'Orochimaru, un ésser caracteritzat amb elements de serp que controla membres d'aquesta espècie i fins i tot s'hi transforma, li'n surten de la boca, en surt ell de dins i altres coses estranyes.

Paral·lelament, un antic membre de la residència Slytherin de Hogwarts és en Voldemort, que a la saga Harry Potter apareix de vegades amb la seva mascota, la serp gegant Nagini, i té trets facials com de rèptil, també.

Acabaré amb una nota més alegre: com acostuma a passar, a les històries comercials, per al gran públic, hi ha històries d'amor. Triangles, especulacions per part dels fans... i a Naruto i Harry Potter no podia ser diferent.

No sé quanta gent volia que en Naruto acabés amb la noia dels seus somnis, la Sakura. Almenys jo no. A mi m'agradava més la tímida Hinata Hyûga, que cada cop que el veia es moria de vergonya. Ja s'ho va fer venir bé, l'autor del manga, per fer que ens l'estiméssim alhora que la vèiem fer-se més forta i superar la seva timidesa.

És una situació i una evolució que em recorda molt la de la Ginny Weasley, que a Harry Potter té la mateixa actitud envers el protagonista -amb alguns xicots entremig, això sí-, i que no és pas la Hermione, que tothom esperava que fos la parella d'en Harry, o almenys és el que semblava que passaria al principi de la història.

Suposo que alguna semblança més hi deu haver, entre les dues històries. Com per exemple que la màgia de Harry Potter s'assembla a les jutsu o tècniques ninja de Naruto, o que tant l'obra de la J.K. Rowling com la d'en Masashi Kishimoto acaben amb un epíleg on veiem els protagonistes de grans i amb fills. Però trobo que ja ha quedat clar el que volia dir. I hi insisteixo: no he mirat si algú més ho pensa, si és tan evident que tothom ho sap o si hi ha hagut plagi en alguna de les direccions.

Lectures: Harry Potter

Fixeu-vos que el títol de l'entrada d'avui no remet al títol concret d'una lectura, i això és perquè avui ressenyo no una novel·la, sinó una saga sencera, una de les més importants de la història de la literatura juvenil, que jo he llegit tard, sí, però que vaig acabar fa setmanes. El que passa és que volia veure'n també les versions cinematogràfiques i, ara que ho he fet, ha arribat el moment de parlar de Harry Potter. 

Confesso que, tot i que coneixia -és impossible no conèixer-la- l'existència d'aquells llibres que estaven revolucionant el panorama de la literatura, havien fet la seva autora, J.K.Rowling, una de les persones més riques d'Anglaterra, i havien aconseguit que milions de nens i nenes -i no tan nens ni tan nenes- d'arreu del món es tornessin a interessar per la lectura, afició en hores baixes amb l'arribada d'altres mitjans d'entreteniment des de feia dècades, la veritat és que a mi no em cridava l'atenció.

Però un dia, suposant que, com tantes altres persones, jo era seguidor de la saga, els meus tiets em van regalar Harry Potter i el Misteri del Príncep, el sisè llibre de les aventures del nen mag, i aquesta va ser la primera entrega que en vaig tenir. 

Com que ja hi estàvem posats vaig decidir que llegiria la saga sencera i en ordre, i em vaig comprar els llibres 2 i 3, perquè va coincidir que a la televisió feien aviat la pel·licula del primer llibre, Harry Potter i la Pedra Filosofal, i la vaig veure. Així, vaig veure el primer film i vaig llegir els llibres 2 i 3. I aquí es va quedar la cosa durant molts anys, fins que em vaig fer regalar els que em faltaven -també el primer-, vaig tornar a llegir els que corresponien a les aventures que ja havia llegit/vist i m'hi vaig posar de debò. 

Amb tot plegat han passat 9 anys des que em van regalar aquell llibre i m'he acabat el setè i he vist les vuit pel·lícules -sí, perquè Harry Potter va ser de les primeres sagues literàries que, en adaptar-se al cinema, va tenir un film més que llibres hi havia, costum cruelment comercial que s'ha estès i ja és gairebé una norma-. Per culpa de la popularitat de la saga, i en un grau superior al del cas de Cançó de Gel i Foc, mentre intentava llegir al meu ritme me n'he hagut d'empassar diversos spoilers fins i tot dels diaris d'informació general, però ara ja n'he gaudit, ja ha passat. Així, doncs, en donaré les meves humils impressions.

Abans de res he de dir que estic d'acord amb molts crítics que diuen que Harry Potter no inventa res de nou, sinó que s'inspira en moltes fonts del gènere fantàstic, però el cas és que en fer-ho presenta un univers ric i atractiu, amb temes més que tractats en el passat com la lluita entre el Bé i el Mal, la força de l'amistat, l'entrada al món dels adults, etc.

Però que no sigui alta literatura tampoc no és dolent. La saga ha arrossegat milions de nens i nenes d'arreu del món a llegir uns llibres, sense prescripció escolar, que si no tinguessin les virtuts que tenen no s'haurien llegit ni obligats -com per desgràcia és l'actitud habitual-, per tant alguna cosa bé devia fer la seva autora.

Ara bé, aquest fenomen cultural que ha representat Harry Potter per a tota una generació -i part de l'anterior- està molt bé, sempre i quan els seus lectors i les seves lectores sàpiguen anar més enllà del best-seller amè i fàcilment digerible i es posin a llegir altres llibres, que no passi com amb aquelles persones adultes que només s'han llegit El codi Da Vinci, la trilogia Millennium, la saga iniciada amb 50 Ombres d'en Grey i para de comptar. Que n'hi ha molta, de gent així.

Per si hi ha cap despistat, faré una breu sinopsi de la història que ens ocupa: en Harry Potter és un nen d'onze anys que va perdre els pares quan tot just era un bebè i que ara convoquen per a començar a estudiar a l'escola de màgia Hogwarts, on per fi trobarà una família després de tota una vida patint la desatenció, sovint el maltractament, dels seus oncles i el seu cosí.

A Hogwarts coneix el seu destí, així com els seus millors amics, en Ron Weasley i la Hermione Granger, altres alumnes que fan papers secundaris i terciaris i professors tan entranyables com el director de l'escola, en Dumbledore, la professora McGonagall o l'animal d'en Hagrid, que és mig gegant. No els puc repassar tots, però vull fer una menció especial al professor Snape -el meu preferit i sembla que el de molta gent-, un personatge tremendament complex que no es pot qualificar d'entranyable, però sí que és una obra mestra en si mateix pel que fa a la construcció de personatges.   

Però a més d'anar a classe i aprendre màgia, i viure -des d'un punt de vista força conservador per part de l'autora- l'adolescència i els problemes que comporta, en Harry s'haurà d'enfrontar a perills relacionats amb la personificació del mal, Lord Voldemort, que d'una manera directa o indirecta li fa la guitza durant els 7 llibres que retraten 7 anys de la vida del protagonista.

La història i l'estil de l'autora són en un punt a mig camí entre les necessàries concessions al públic més jove, que cal que s'enganxi a la lectura i l'aguanti fins al final d'aquests gairebé sempre gruixudíssims llibres, i el grau de misteri que ha atret també el públic adult, cosa que és un dels grans encerts de la saga. També és cert que a mesura que els seus protagonistes es van fent grans s'assumeix que també creixen els seus lectors, i no sobta que la història vagi adquirint un to cada vegada més fosc, amb morts i tot.

Aconsegueix, amb el seu estil amè i clar, que ens interessin tant les lliçons escolars que s'hi descriuen -i que no tenen res a veure amb les d'un centre d'estudis de la vida real- com els partits de l'esport fictici del quidditch i les diverses aventures i cabòries dels seus personatges principals, perquè més enllà del filtre de la fantasia ens sentirem identificats amb més d'una situació en fer-ne paral·lelismes (forçats per culpa del gènere) amb les nostres experiències. A més, és clar, de presentar-nos personatges extremament atractius i tan ben construïts com la història, que l'autora assegura que va idear en un viatge de tren pel que fa als seus punts bàsics, i tot llegint els llibres em sentia inclinat a creure-m'ho.

Parlant de trens, com que un dels símbols més importants de la saga és l'estació de King's Cross i la seva fictícia andana oculta 9 i 3/4, aquí em teniu l'any passat al punt de pelegrinatge imprescindible per als fans de Harry Potter a Londres.

És per totes les virtuts que exposo més amunt que trobo que és tan dolent llegir només Harry Potter i aquesta mena de literatura feta per al gran públic com tot el contrari, rebutjar-lo per pur esnobisme i una -de vegades fingida- afició a la lectura més complexa i elitista de tal o tal altre autor hongarès desconegut. Un best-seller tremendament comercial, que ha mogut milions de persones arreu del món, ha generat fins i tot parcs d'atraccions i no ens farà sentir especials, originals ni més cults que els altres? Té febleses, com ara l'absurdament oberta lleialtat dels alumnes de Slytherin a en Voldemort, quan representa que els seguidors de l'Innominable són intel·ligents i treballen de manera clandestina? La resposta a aquestes dues preguntes és sí, però la qüestió és passar-ho bé, i Harry Potter sens dubte aconsegueix que passem bones estones amb la seva lectura.

Vist l'èxit desmesurat que estaven tenint els llibres des de 1997 -tot i que inicialment amb reticències per part de la crítica, que hi veia l'enèsim invasor best-seller- no és estrany que se'n volguessin fer pel·lícules, i així ha estat.

De 2000 a 2011, amb el segell de Warner Bros. i un alt grau de control per part de l'autora, que va exigir que el repartiment fos gairebé exclusivament britànic -convertint en celebritats els protagonistes Daniel Radcliffe, Emma Watson i en menor mesura Rupert Grint, a més d'atraure un grapat de cares britàniques i irlandeses conegudes i respectades del món de la interpretació com ara en Gary Oldman, en Brendan Gleeson, la Helena Bonham Carter o l'Emma Thompson, de vegades en papers molt secundaris-, es van estrenar 8 pel·lícules que van fer diners a cabassos, van trencar rècords de taquilla i van fer encara més gran el fenomen Harry Potter, amb l'arribada de tot un sector del públic que no n'havia llegit els llibres i que es va sumar als fans que sí que ho havien fet i que en volien veure les adaptacions.

Personalment, com que he vist cada pel·lícula després de llegir el llibre corresponent, no he pogut ni volgut evitar l'anàlisi de la fidelitat, i he de dir que els films són fidels als llibres en esperit, però es prenen moltes llicències que, per sort, tenen a veure bàsicament amb ajustaments obligats per l'exclusió de parts de la història que no cabien en pel·lícules de durada convencional. És a dir, algunes subtrames que donaven riquesa als llibres es perden en la versió cinematogràfica per tal d'evitar que els films superin les 3 hores, i això de vegades obliga a explicar les trames que es mantenen d'una altra manera, però suposo que és un mal menor, perquè totes vuit han estat pel·lícules de gran èxit de crítica i públic.

He d'acabar l'entrada, però, amb una nota negativa: la traducció. La catalana, que és la que he llegit jo. Com acostuma a passar, i no per això ho hem d'acceptar, es nota descuidada, es percep la manca d'una bona repassada final o la por de canviar-li coses a un traductor que és capaç de posar i repetir, un llibre rere l'altre, coses com "despedir", "alfombra", "xàndal", "palma [de la mà]" (aquesta és correcta, però menys usada que "palmell", que sona menys a calc del castellà) i construccions gramaticalment incorrectes com ara "hauria hagut" per "hauria d'haver" (en parlo en aquest article) o "això que" quan vol dir "tot i que". De manera reiterada.

Tot plegat deixant de banda decisions traductològiques discutibles pel que fa als noms d'alguns personatges, que s'han catalanitzat en excés i que fan un magre favor a la causa de captar públic per a les versions catalanes tant dels llibres com de les pel·lícules, ja no només de Harry Potter, sinó de qualsevol altre univers.

Si oferim una traducció amb alguns elements que fan riure -ep, defenso l'opció que soni més catalana quan n'hi ha més d'una, però no cal excedir-se i els noms dels personatges són molt delicats- el resultat no és atractiu, i la llengua catalana, com a part essencial de la nostra cultura, no es pot permetre perdre atractiu amb segons quines llibertats decidides en traduccions de productes tan influents com aquest. Anem amb compte.