Els meus dolents preferits

Veient el títol és probable que us penseu que parlaré de la trilogia Gru, i si és així em sap greu decebre-us, perquè la cosa va per una altra banda. 

Vull fer una entrada d'aquelles de caire més personal, una llista de preferències meves, i en aquest cas la protagonitzaran alguns dolents de la ficció, o no necessàriament dolents, però sí enemics/rivals dels protagonistes, que m'han agradat al llarg de la meva vida. I ja aviso ara que no hi ha cap ordre.

Hi ha dolents que viuen una transformació que els fa passar al bàndol dels bons, i d'això Bola de Drac en té uns quants exemples. Però el més emblemàtic d'ells és el d'en Vegeta, el més gran rival d'en Goku, que a la saga de Namek, sense que ens n'adonéssim, i gràcies a l'habilitat no sempre reconeguda al mestre Toriyama pel que fa a la construcció de personatges, va començar a importar-nos, fins al punt que la seva mort a mans d'en Freezer ens va commoure. 

Després va passar a formar part de la colla protagonista, però sempre amb la seva actitud esquerpa, resistint-se a compartir rialles amb els altres. No és estrany, doncs, que sigui el personatge preferit, o almenys un dels preferits, de tantíssims fans de la sèrie.

No sé si l'anomenaria "entranyable", però el T-800 que era el temible enemic a The Terminator (1984) es va convertir, a Terminator 2: Judgement Day (1991), en l'heroi que pretenia salvar el fill de la dona que intentava matar a la primera pel·lícula, i això a mi em sembla una genialitat.

Tractant-se d'un androide feia un posat seriós, i tampoc no es podria dir que fos afectuós, però es feia estimar, i la continuació de la saga va contribuir a augmentar aquesta percepció, encara que els films en si no hagin estat gaire ben rebuts.   

I què me'n dieu, de quan ens pensem que un personatge és dolent, perquè també ens expliquen la història de manera que ho creguem així, però resulta que al final no és així? 

És el que passa amb el professor Snape de la saga Harry Potter, un personatge que ara, sabent-ho tot, sembla que m'ho inventi, però que m'agradava des del principi, i no té res a veure amb aquest postureig pro-Slytherin tan estès.

És un personatge tremendament ben escrit, amb un passat desafortunat, decisions equivocades i un paper d'espia per al bàndol dels bons que li va costar la reputació i el respecte de bona part dels alumnes de l'escola on ensenyava. Al final s'acaba sabent la tràgica veritat, però els sacrificis que va assumir són pràcticament incalculables.

Al manga Mugen no jûnin, en castellà La espada del inmortal, l'enemic dels protagonistes és en Kagehisa Anotsu, líder de l'Itto-ryû, un moviment que pretén acabar amb les rígides i obsoletes tradicions dels samurais, però ho fa amb mètodes letals que converteixen els seus membres en temibles assassins.

Causant de la mort dels pares d'una dels protagonistes, i per tant el seu enemic jurat, al manga ens el mostren com una persona intel·ligent, raonable i calmada, i no el podem odiar com se suposa que l'hauríem d'odiar, igual que la noia, la Rin, que se'l troba més d'un cop i hi conversa.

No hi ha dubte que l'enemic d'en Batman per excel·lència és en Joker, això no ho penso discutir. Però el que més m'agrada a mi és en Dues Cares, nom de dolent d'en Harvey Dent, el Fiscal del Districte de Gotham que, per culpa de l'àcid amb què un acusat li va esquitxar la cara en un judici, almenys segons la primera versió dels seus orígens, ha de viure amb mitja cara desfigurada.

Això ha fet, amb aquelles lògiques simplistes i ingènues dels còmics de fa dècades i dècades, que pateixi un transtorn de personalitat que fa que prengui les decisions segons el resultat d'un llançament de moneda. Abans, però, era un fiscal del districte honrat i incorruptible que treballava colze a colze amb el comissari Gordon i en Batman per acabar amb els crims a la perillosa i fictícia ciutat estatunidenca. 

Els dilemes, que resol a la seva particular manera, i el seu tràgic origen me'l fan més simpàtic i interessant que no pas el Príncep Pallasso del Crim, amb un passat desconegut i una maldat pura, amb la qual no ens podem identificar. 

Tinc pendent acabar de veure, i amb els anys que han passat hauria de tornar-la a començar, Charmed, la sèrie de les tres germanes bruixes de San Francisco que recentment ha vist néixer un remake. 

Era una sèrie clarament femenina pel que fa a les seves protagonistes i el públic objectiu al qual s'adreçaven, però un dels seus personatges masculins m'agradava molt, i no pels mateixos motius que al públic objectiu. 

En Cole Turner, l'advocat que era fill d'un humà i una dimònia, i que es va considerar el dimoni més poderós de la història, en Belthazor. Es va convertir en advocat per tal d'infiltrar-se al món humà, i va esdevenir ajudant del Fiscal del Districte de San Francisco. Com que se li va encarregar que acabés amb les germanes Halliwell, s'apropa a elles i comença a sortir amb la Phoebe, un amor fingit que després esdevé real, de manera que sempre es troba entre l'espasa i la paret, entre l'encàrrec d'uns éssers malvats que no li permeten desertar i els sentiments humans que acaben superant la seva part de dimoni. Una història ben tràgica.

Ara entrem en l'apartat d'enemics dels protagonistes, però més aviat rivals, o contraris. Quan el protagonista és el malvat, o el dolent, o almenys ens el pinten així, i tanmateix ens posicionem amb ell i volem que les coses li surtin, en realitat desitgem que qui se li oposa, normalment algú que defensa la Llei, falli a l'hora de fer la seva feina. 

Aquest conflicte mental que se'ns provoca és obra de la mestria dels guionistes, però tot i així hi ha policies, detectius o qualsevol altre paper que s'oposa al dolent protagonista que ens desperten tendresa, i és el que em passa a mi amb la Debra Morgan, la germana de l'assassí Dexter de la sèrie del mateix nom. Malparlada, impulsiva i disposada a continuar millorant com a policia, en realitat és una dona sensible i honrada que no es mereix que el seu germà la tingui enganyada d'aquesta manera. I nosaltres som tan dolents que en realitat no volem que el descobreixi. 

Passa una mica com amb l'Stan Beeman de The Americans, un agent de l'FBI que és veí i ràpidament amic d'un parell d'agents del KGB que són russos que es fan passar per americans de tota la vida, i que per més esforços que faci -i els fa, perquè no és un personatge caricaturesc que cometi errors flagrants- no hi ha manera que s'adoni que comparteix cerveses i sopars amb els mateixos enemics que està buscant.

En aquesta sèrie, que humanitza la figura de l'espia soviètic per a un públic que des de fa dècades criminalitza tot el que vingui de Rússia (en el sentit més ampli) i especialment el comunisme, ens posem fàcilment de part dels espies, de manera que l'Stan és el principal perill que cal evitar, però és tan bon jan que també ens l'estimem.

I fins aquí aquest petit repàs a alguns dels dolents/enemics/rivals de ficció que més m'han agradat. Qui sap? Potser algun dia hi haurà una segona part...

Sèries: The Americans

Hi ha sèries que conec de nom, me n'informo i me les apunto amb la ferma decisió de posar-me a mirar-les algun dia, però en veig tantes alhora que no puc afegir-ne gaires més, de manera que aquestes pendents les vaig ajornant fins que s'obre un foradet, petit però suficient. 

Em va passar amb la sèrie de què parlaré avui, que ara ja puc dir que porto al dia i que estic esperant la propera temporada per tal de continuar gaudint d'una interessant i original història d'espies que miren de compaginar la falsa però còmoda vida respectable i aparentment normal amb una profunda infiltració en una societat enemiga del seu país, que consisteix en perilloses missions, cada cop més feixugues.

Aquest pòster, juntament amb la premissa que es tracta d'un matrimoni d'espies soviètics que viu tenint com a veí del davant un agent de l'FBI, podria donar lloc a una història marcadament humorística, una sitcom de fet, però per sort no és pas així i es tracta d'una de les sèries dramàtiques i d'època més interessants de la televisió actual.

Creada per Joe Weisberg, antic agent de la CIA, i amb quatre temporades emeses quan escric aquesta entrada, The Americans se situa, a l'inici, l'any 1981, i a la ciutat de Washington, DC.

Allà viuen l'Elizabeth (Keri Russell, la Felicity de la sèrie del mateix nom) i en Phil Jennings (Matthew Rhys), un matrimoni amb la quarantena estrenada de no fa gaire i que es dedica, oficialment, a dur una agència de viatges. En realitat, generalment a la nit però sempre que el deure els cridi són força flexibles, la seva principal feina és exercir d'espies per a la KGB, l'agència d'intel·ligència de la Unió Soviètica.

Convenientment integrats a la societat estatunidenca, aquests dos actors que en realitat no saben parlar rus pràcticament mai no diran una paraula en aquest bell idioma, un gir ben pensat i que també fa més creïble la seva tapadora davant els autèntics nord-americans i els seus fills, nascuts en territori occidental i sense sospitar ni per un moment qui són, en realitat, els seus pares.

Són en Henry (Keidrich Sellati), personatge molt secundari, i la gran, la Paige (Holly Taylor), un dels més interessants de la història perquè, com que va creixent i és una noia intel·ligent i amb iniciativa, sabem que tard o d'hora acabarà sabent la veritat i haurà de prendre decisions importantíssimes.

Els Jenning fan una vida d'allò més normal per a una família tradicional de classe mitjana, veient com interactuen els seus membres no pensaríem mai que hi passa alguna cosa estranya. Tot forma part d'una façana, una interpretació, que els surt de meravella.

Tant, que el seu veí del davant, l'Stan Beeman (Noah Emmerich), un agent de l'FBI dedicat precisament al contraespionatge, no sospita absolutament res, i no és perquè sigui un despistat ni perquè hi parli poc. Al contrari, és d'aquells veïns que agafen confiança i cada dos per tres es presenten a casa de l'altre i se serveixen una cervesa sense que els ho hagin de dir.

No es pot dir que sigui un babau, però tal com la sèrie retrata el dia a dia del seu departament queda clar que els soviètics els passen la mà per la cara, almenys durant les primeres temporades.

El punt de connexió més clar entre la KGB i l'FBI és la Nina Sergeevna Krilova (Annet Mahendru), que l'FBI enxampa fent contraban i l'obliga a treballar com a doble agent. No és un spoiler terrible dir que l'Stan, l'agent per a qui informa, se n'enamora i això posa en un compromís la seva tasca.

És un dels personatges per a mi més interessants i gràcies a ella i les seves interaccions amb els altres membres de l'ambaixada de la URSS a Washington, que conté extraoficialment la KGB, sentim parlar rus un munt de vegades a cada episodi, tal com vaig explicar en una entrada.

És quelcom poc habitual, però The Americans posa tanta atenció al detall i al realisme que no es limita a esmentar fets històrics reals o cuidar el vestuari i la fotografia -per cert, excel·lent, de manera que sembla que estiguem veient una sèrie realment feta als 80-, sinó que ens podem oblidar de sentir russos parlant en anglès -amb accent- entre ells. Per una vegada, malauradament una excepció, l'ús dels idiomes no principals és lògic i natural.

Les interpretacions també són un dels punts forts de la sèrie, especialment la d'en Phil, per part d'un Matthew Rhys que jo no coneixia d'abans i que em convenç amb el seu paper de pare de família, membre d'un tàndem d'espies i individu amoïnat per la seva família i amb molts dubtes sobre si la façana d'americà normal i corrent és realment una façana o ja se la creu tant que li agradaria ser un ciutadà sense lligams amb l'espionatge.

No ho té tan clar la seva dona, molt més dura en aquest sentit, i el seu matrimoni se'n ressenteix, de manera que en bona part The Americans és una sèrie sobre els problemes d'aquesta parella, sense deixar de banda les missions que els encarreguen i les trames i subtrames a què els aboquen aquestes missions.

Una sèrie interessantíssima i trepidant, pausada però amb la tensió creixent sempre present, que no seria el que és si demonitzés els soviètics i es pintés els americans com a herois immaculats. Aquí, més aviat tot el contrari: l'FBI fa el que pot, i els russos, tant els infiltrats com els que treballen públicament a l'ambaixada, són excel·lents en la seva feina però també humans i sensibles, la història no qüestiona gaire els seus ideals, de manera que el resultat és força imparcial, i ens hi podem identificar.