Hi ha sèries que conec de nom, me n'informo i me les apunto amb la ferma decisió de posar-me a mirar-les algun dia, però en veig tantes alhora que no puc afegir-ne gaires més, de manera que aquestes pendents les vaig ajornant fins que s'obre un foradet, petit però suficient.
Em va passar amb la sèrie de què parlaré avui, que ara ja puc dir que porto al dia i que estic esperant la propera temporada per tal de continuar gaudint d'una interessant i original història d'espies que miren de compaginar la falsa però còmoda vida respectable i aparentment normal amb una profunda infiltració en una societat enemiga del seu país, que consisteix en perilloses missions, cada cop més feixugues.
Aquest pòster, juntament amb la premissa que es tracta d'un matrimoni d'espies soviètics que viu tenint com a veí del davant un agent de l'FBI, podria donar lloc a una història marcadament humorística, una sitcom de fet, però per sort no és pas així i es tracta d'una de les sèries dramàtiques i d'època més interessants de la televisió actual.
Creada per Joe Weisberg, antic agent de la CIA, i amb quatre temporades emeses quan escric aquesta entrada, The Americans se situa, a l'inici, l'any 1981, i a la ciutat de Washington, DC.
Allà viuen l'Elizabeth (Keri Russell, la Felicity de la sèrie del mateix nom) i en Phil Jennings (Matthew Rhys), un matrimoni amb la quarantena estrenada de no fa gaire i que es dedica, oficialment, a dur una agència de viatges. En realitat, generalment a la nit però sempre que el deure els cridi són força flexibles, la seva principal feina és exercir d'espies per a la KGB, l'agència d'intel·ligència de la Unió Soviètica.
Convenientment integrats a la societat estatunidenca, aquests dos actors que en realitat no saben parlar rus pràcticament mai no diran una paraula en aquest bell idioma, un gir ben pensat i que també fa més creïble la seva tapadora davant els autèntics nord-americans i els seus fills, nascuts en territori occidental i sense sospitar ni per un moment qui són, en realitat, els seus pares.
Són en Henry (Keidrich Sellati), personatge molt secundari, i la gran, la Paige (Holly Taylor), un dels més interessants de la història perquè, com que va creixent i és una noia intel·ligent i amb iniciativa, sabem que tard o d'hora acabarà sabent la veritat i haurà de prendre decisions importantíssimes.
Els Jenning fan una vida d'allò més normal per a una família tradicional de classe mitjana, veient com interactuen els seus membres no pensaríem mai que hi passa alguna cosa estranya. Tot forma part d'una façana, una interpretació, que els surt de meravella.
Tant, que el seu veí del davant, l'Stan Beeman (Noah Emmerich), un agent de l'FBI dedicat precisament al contraespionatge, no sospita absolutament res, i no és perquè sigui un despistat ni perquè hi parli poc. Al contrari, és d'aquells veïns que agafen confiança i cada dos per tres es presenten a casa de l'altre i se serveixen una cervesa sense que els ho hagin de dir.
No es pot dir que sigui un babau, però tal com la sèrie retrata el dia a dia del seu departament queda clar que els soviètics els passen la mà per la cara, almenys durant les primeres temporades.
El punt de connexió més clar entre la KGB i l'FBI és la Nina Sergeevna Krilova (Annet Mahendru), que l'FBI enxampa fent contraban i l'obliga a treballar com a doble agent. No és un spoiler terrible dir que l'Stan, l'agent per a qui informa, se n'enamora i això posa en un compromís la seva tasca.
És un dels personatges per a mi més interessants i gràcies a ella i les seves interaccions amb els altres membres de l'ambaixada de la URSS a Washington, que conté extraoficialment la KGB, sentim parlar rus un munt de vegades a cada episodi, tal com vaig explicar en una entrada.
És quelcom poc habitual, però The Americans posa tanta atenció al detall i al realisme que no es limita a esmentar fets històrics reals o cuidar el vestuari i la fotografia -per cert, excel·lent, de manera que sembla que estiguem veient una sèrie realment feta als 80-, sinó que ens podem oblidar de sentir russos parlant en anglès -amb accent- entre ells. Per una vegada, malauradament una excepció, l'ús dels idiomes no principals és lògic i natural.
Les interpretacions també són un dels punts forts de la sèrie, especialment la d'en Phil, per part d'un Matthew Rhys que jo no coneixia d'abans i que em convenç amb el seu paper de pare de família, membre d'un tàndem d'espies i individu amoïnat per la seva família i amb molts dubtes sobre si la façana d'americà normal i corrent és realment una façana o ja se la creu tant que li agradaria ser un ciutadà sense lligams amb l'espionatge.
No ho té tan clar la seva dona, molt més dura en aquest sentit, i el seu matrimoni se'n ressenteix, de manera que en bona part The Americans és una sèrie sobre els problemes d'aquesta parella, sense deixar de banda les missions que els encarreguen i les trames i subtrames a què els aboquen aquestes missions.
Una sèrie interessantíssima i trepidant, pausada però amb la tensió creixent sempre present, que no seria el que és si demonitzés els soviètics i es pintés els americans com a herois immaculats. Aquí, més aviat tot el contrari: l'FBI fa el que pot, i els russos, tant els infiltrats com els que treballen públicament a l'ambaixada, són excel·lents en la seva feina però també humans i sensibles, la història no qüestiona gaire els seus ideals, de manera que el resultat és força imparcial, i ens hi podem identificar.
Aquest pòster, juntament amb la premissa que es tracta d'un matrimoni d'espies soviètics que viu tenint com a veí del davant un agent de l'FBI, podria donar lloc a una història marcadament humorística, una sitcom de fet, però per sort no és pas així i es tracta d'una de les sèries dramàtiques i d'època més interessants de la televisió actual.
Creada per Joe Weisberg, antic agent de la CIA, i amb quatre temporades emeses quan escric aquesta entrada, The Americans se situa, a l'inici, l'any 1981, i a la ciutat de Washington, DC.
Allà viuen l'Elizabeth (Keri Russell, la Felicity de la sèrie del mateix nom) i en Phil Jennings (Matthew Rhys), un matrimoni amb la quarantena estrenada de no fa gaire i que es dedica, oficialment, a dur una agència de viatges. En realitat, generalment a la nit però sempre que el deure els cridi són força flexibles, la seva principal feina és exercir d'espies per a la KGB, l'agència d'intel·ligència de la Unió Soviètica.
Convenientment integrats a la societat estatunidenca, aquests dos actors que en realitat no saben parlar rus pràcticament mai no diran una paraula en aquest bell idioma, un gir ben pensat i que també fa més creïble la seva tapadora davant els autèntics nord-americans i els seus fills, nascuts en territori occidental i sense sospitar ni per un moment qui són, en realitat, els seus pares.
Són en Henry (Keidrich Sellati), personatge molt secundari, i la gran, la Paige (Holly Taylor), un dels més interessants de la història perquè, com que va creixent i és una noia intel·ligent i amb iniciativa, sabem que tard o d'hora acabarà sabent la veritat i haurà de prendre decisions importantíssimes.
Els Jenning fan una vida d'allò més normal per a una família tradicional de classe mitjana, veient com interactuen els seus membres no pensaríem mai que hi passa alguna cosa estranya. Tot forma part d'una façana, una interpretació, que els surt de meravella.
Tant, que el seu veí del davant, l'Stan Beeman (Noah Emmerich), un agent de l'FBI dedicat precisament al contraespionatge, no sospita absolutament res, i no és perquè sigui un despistat ni perquè hi parli poc. Al contrari, és d'aquells veïns que agafen confiança i cada dos per tres es presenten a casa de l'altre i se serveixen una cervesa sense que els ho hagin de dir.
No es pot dir que sigui un babau, però tal com la sèrie retrata el dia a dia del seu departament queda clar que els soviètics els passen la mà per la cara, almenys durant les primeres temporades.
El punt de connexió més clar entre la KGB i l'FBI és la Nina Sergeevna Krilova (Annet Mahendru), que l'FBI enxampa fent contraban i l'obliga a treballar com a doble agent. No és un spoiler terrible dir que l'Stan, l'agent per a qui informa, se n'enamora i això posa en un compromís la seva tasca.
És un dels personatges per a mi més interessants i gràcies a ella i les seves interaccions amb els altres membres de l'ambaixada de la URSS a Washington, que conté extraoficialment la KGB, sentim parlar rus un munt de vegades a cada episodi, tal com vaig explicar en una entrada.
És quelcom poc habitual, però The Americans posa tanta atenció al detall i al realisme que no es limita a esmentar fets històrics reals o cuidar el vestuari i la fotografia -per cert, excel·lent, de manera que sembla que estiguem veient una sèrie realment feta als 80-, sinó que ens podem oblidar de sentir russos parlant en anglès -amb accent- entre ells. Per una vegada, malauradament una excepció, l'ús dels idiomes no principals és lògic i natural.
Les interpretacions també són un dels punts forts de la sèrie, especialment la d'en Phil, per part d'un Matthew Rhys que jo no coneixia d'abans i que em convenç amb el seu paper de pare de família, membre d'un tàndem d'espies i individu amoïnat per la seva família i amb molts dubtes sobre si la façana d'americà normal i corrent és realment una façana o ja se la creu tant que li agradaria ser un ciutadà sense lligams amb l'espionatge.
No ho té tan clar la seva dona, molt més dura en aquest sentit, i el seu matrimoni se'n ressenteix, de manera que en bona part The Americans és una sèrie sobre els problemes d'aquesta parella, sense deixar de banda les missions que els encarreguen i les trames i subtrames a què els aboquen aquestes missions.
Una sèrie interessantíssima i trepidant, pausada però amb la tensió creixent sempre present, que no seria el que és si demonitzés els soviètics i es pintés els americans com a herois immaculats. Aquí, més aviat tot el contrari: l'FBI fa el que pot, i els russos, tant els infiltrats com els que treballen públicament a l'ambaixada, són excel·lents en la seva feina però també humans i sensibles, la història no qüestiona gaire els seus ideals, de manera que el resultat és força imparcial, i ens hi podem identificar.
