Fa dos anys s'estrenava Bèsties fantàstiques i on trobar-les, una pel·lícula de l'univers Harry Potter però totalment original, sense estar basada en cap llibre, sinó que agafava l'autor d'un dels llibres d'estudi esmentats a Hogwarts i explicava una història ambientada als anys 20 del segle XX, tot contribuint a detallar una part de la mitologia de la saga.
Era una manera evident de fer calés aprofitant l'èxit del fenomen literari i cinematogràfic amb una preqüela i alhora spin-off, sí, però era divertida i espectacular, i va agradar.
Ara, i reconec que no n'estava al cas tot i que el final d'aquell film ja ho anunciava (la paternitat m'obliga a concentrar-me en una afició i actualment són els videojocs), se n'ha estrenat una segona part, i en vull parlar, malgrat que de la primera pel·lícula no en vaig fer entrada.
Bèsties fantàstiques: Els crims de Grindelwald, dirigida per David Yates i amb guió altre cop de la mateixa J. K. Rowling, autora de les novel·les de mags adolescents que han conquistat lectors de totes les edats, se situa uns mesos després del final de la primera part, amb el trasllat del presoner Gellert Grindelwald del Estats Units -on tenia lloc el primer film- al Regne Unit, per tal que respongui als crims de què se l'acusa al Vell Continent.
Evidentment, i pràcticament no es pot considerar spoiler, ajudat per alguns dels seus seguidors aconsegueix escapar durant el trasllat fallit i esdevé la principal amenaça per a la Conselleria d'Afers Màgics, el Voldemort d'aquella època, per entendre'ns.
Concretament, el perill que volen combatre és la intenció que té de reclutar per al seu bàndol de supremacistes mags en Credence (Ezra Miller), segons una profecia -element que ja apareixia a la saga original, per cert- l'últim d'un llinatge de mags que fins ara, tal com havíem vist al primer film, havia viscut sense saber que tenia aquest poder.
La solució, per a la Conselleria, és matar aquest jove mag pretès per en Grindelwald amb èxit es considera impossible, així que posar-li pals a les rodes és la segona millor opció. Ell, acompanyat de la Nagini (Claudia Kim), futura serp d'en Voldemort, només vol saber la seva autèntica identitat i busca els seus orígens a París.
El perill més gran d'en Grindelwald, màgia a banda, és la seva capacitat de seducció de les masses amb un discurs populista i catastrofista, ja que considera que s'ha donat massa poder i importància als muggles i que són els mags els qui han de governar el món, però ho explica amb frases farcides de paraules boniques com "amor" i "llibertat", que convencen més d'un mag amb problemes i, cal reconèixer-ho, converteix el personatge excel·lentment interpretat per en Johnny Depp en un dolent d'allò més interessant, amb idees amb les quals podem estar parcialment d'acord i que ens fan reflexionar. És aquest, doncs, el perill més gran que encarna.
En aquesta pel·lícula, ateses les circumstàncies, apareix un Dumbledore molt més jove amb la cara d'en Jude Law, però a priori no pot participar en la batalla per motius personals i secrets, i per això encarrega al seu exalumne Newt Scamander que protegeixi en Credence, tot desobeïnt, doncs, una Conselleria, que vol una solució més dràstica i definitiva.
La representen, per cert, personatges com en Theseus Scamander (Callum Turner), germà d'en Newt, i la Leta Lestrange (Zoë Kravitz), promesa d'ell i excompanya de Hogwarts del protagonista i encara enamorada secretament d'ell.
Però en Newt ja el coneixem de la primera pel·lícula, n'era el protagonista tal com ho és en aquesta, malgrat que aquest cop la història és força més coral, i a ell només li interessen les bèsties fantàstiques i no vol ficar-se en política, encara que això el perjudiqui.
Ara bé, com que la proposta del seu exprofessor no implica la mateixa violència que un assassinat hi accedeix a contracor, motivat també per la possibilitat de retrobar-se amb la Tina Goldstein (Katherine Waterstone), i acompanyat pel fidel muggle Jacob (Dan Fogler) se'n va a la capital francesa.
Ja he explicat més que prou de la premissa del film, així que només em queda comentar que Els crims de Grindelwald, tot i que ha rebut algunes crítiques negatives per suposadament complicar massa l'argument amb la intenció de plantar elements per a futures entregues, és un film espectacular -no faltarà l'aparició d'alguna bèstia màgica, encara que ja no són el focus de la història-, ameníssim, ple d'acció i amb més picades d'ullet als coneixedors de Harry Potter que no pas hi havia a la primera pel·lícula, i precisament aquest augment en la complexitat de la seva narrativa -que sí, que és una mostra de com pensen esprémer una saga que en principi tindrà 5 entregues- pren una rellevància superior.
A diferència de Bèsties fantàstiques i on trobar-les, que tenia un to més alegre, amb una missió que consistia a recapturar bèsties màgiques que s'havien escapat de la maleta del protagonista i les situacions còmiques que això provocava, i només cap al final adoptava un caràcter més seriós, a Els crims de Grindewald la cosa té un to marcadament fosc des del principi, amb més violència, morts i misteri.
Ens manté enganxats al desenvolupament de les subtrames amb un estil similar al que vèiem a les darreres entregues de Harry Potter -en això i en l'atenció al detall es nota que tot plegat ho escriu la mateixa persona- i ens deixa amb ganes de més perquè, efectivament, fa aquella sensació de ser "la pel·lícula del mig" d'una trilogia, amb un relat inacabat. Només que, com ja he dit, la intenció és que sigui una pentalogia.
Haurem d'esperar al 2020 per veure com continua la cosa, però de moment s'han posat les bases per a una saga d'allò més interessant que espero que continuï així de bé i que algun dia, potser el 2024, ens ofereixi una conclusió satisfactòria. Crec que, en ser una història més madura, acompanya perfectament els fans de la saga adolescent original que hi van créixer, incloent-hi aquells que en vam gaudir quan ja érem adults, però que ens vam sentir rejovenits temporalment amb Harry Potter.
Bèsties fantàstiques: Els crims de Grindelwald, dirigida per David Yates i amb guió altre cop de la mateixa J. K. Rowling, autora de les novel·les de mags adolescents que han conquistat lectors de totes les edats, se situa uns mesos després del final de la primera part, amb el trasllat del presoner Gellert Grindelwald del Estats Units -on tenia lloc el primer film- al Regne Unit, per tal que respongui als crims de què se l'acusa al Vell Continent.
Evidentment, i pràcticament no es pot considerar spoiler, ajudat per alguns dels seus seguidors aconsegueix escapar durant el trasllat fallit i esdevé la principal amenaça per a la Conselleria d'Afers Màgics, el Voldemort d'aquella època, per entendre'ns.
Concretament, el perill que volen combatre és la intenció que té de reclutar per al seu bàndol de supremacistes mags en Credence (Ezra Miller), segons una profecia -element que ja apareixia a la saga original, per cert- l'últim d'un llinatge de mags que fins ara, tal com havíem vist al primer film, havia viscut sense saber que tenia aquest poder.
La solució, per a la Conselleria, és matar aquest jove mag pretès per en Grindelwald amb èxit es considera impossible, així que posar-li pals a les rodes és la segona millor opció. Ell, acompanyat de la Nagini (Claudia Kim), futura serp d'en Voldemort, només vol saber la seva autèntica identitat i busca els seus orígens a París.
El perill més gran d'en Grindelwald, màgia a banda, és la seva capacitat de seducció de les masses amb un discurs populista i catastrofista, ja que considera que s'ha donat massa poder i importància als muggles i que són els mags els qui han de governar el món, però ho explica amb frases farcides de paraules boniques com "amor" i "llibertat", que convencen més d'un mag amb problemes i, cal reconèixer-ho, converteix el personatge excel·lentment interpretat per en Johnny Depp en un dolent d'allò més interessant, amb idees amb les quals podem estar parcialment d'acord i que ens fan reflexionar. És aquest, doncs, el perill més gran que encarna.
En aquesta pel·lícula, ateses les circumstàncies, apareix un Dumbledore molt més jove amb la cara d'en Jude Law, però a priori no pot participar en la batalla per motius personals i secrets, i per això encarrega al seu exalumne Newt Scamander que protegeixi en Credence, tot desobeïnt, doncs, una Conselleria, que vol una solució més dràstica i definitiva.
La representen, per cert, personatges com en Theseus Scamander (Callum Turner), germà d'en Newt, i la Leta Lestrange (Zoë Kravitz), promesa d'ell i excompanya de Hogwarts del protagonista i encara enamorada secretament d'ell.
Però en Newt ja el coneixem de la primera pel·lícula, n'era el protagonista tal com ho és en aquesta, malgrat que aquest cop la història és força més coral, i a ell només li interessen les bèsties fantàstiques i no vol ficar-se en política, encara que això el perjudiqui.
Ara bé, com que la proposta del seu exprofessor no implica la mateixa violència que un assassinat hi accedeix a contracor, motivat també per la possibilitat de retrobar-se amb la Tina Goldstein (Katherine Waterstone), i acompanyat pel fidel muggle Jacob (Dan Fogler) se'n va a la capital francesa.
Ja he explicat més que prou de la premissa del film, així que només em queda comentar que Els crims de Grindelwald, tot i que ha rebut algunes crítiques negatives per suposadament complicar massa l'argument amb la intenció de plantar elements per a futures entregues, és un film espectacular -no faltarà l'aparició d'alguna bèstia màgica, encara que ja no són el focus de la història-, ameníssim, ple d'acció i amb més picades d'ullet als coneixedors de Harry Potter que no pas hi havia a la primera pel·lícula, i precisament aquest augment en la complexitat de la seva narrativa -que sí, que és una mostra de com pensen esprémer una saga que en principi tindrà 5 entregues- pren una rellevància superior.
A diferència de Bèsties fantàstiques i on trobar-les, que tenia un to més alegre, amb una missió que consistia a recapturar bèsties màgiques que s'havien escapat de la maleta del protagonista i les situacions còmiques que això provocava, i només cap al final adoptava un caràcter més seriós, a Els crims de Grindewald la cosa té un to marcadament fosc des del principi, amb més violència, morts i misteri.
Ens manté enganxats al desenvolupament de les subtrames amb un estil similar al que vèiem a les darreres entregues de Harry Potter -en això i en l'atenció al detall es nota que tot plegat ho escriu la mateixa persona- i ens deixa amb ganes de més perquè, efectivament, fa aquella sensació de ser "la pel·lícula del mig" d'una trilogia, amb un relat inacabat. Només que, com ja he dit, la intenció és que sigui una pentalogia.
Haurem d'esperar al 2020 per veure com continua la cosa, però de moment s'han posat les bases per a una saga d'allò més interessant que espero que continuï així de bé i que algun dia, potser el 2024, ens ofereixi una conclusió satisfactòria. Crec que, en ser una història més madura, acompanya perfectament els fans de la saga adolescent original que hi van créixer, incloent-hi aquells que en vam gaudir quan ja érem adults, però que ens vam sentir rejovenits temporalment amb Harry Potter.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada