Cinema: The Wild Robot

Enguany ha estat molt dolent pel que fa a freqüència de visites a les sales de cinema, per part meva, el pitjor que recordo, però de tant en tant hi ha algun film que volem veure amb la nena i que a nosaltres també ens agrada i ens treu una mica el cuquet. Després de mesos de sequera, però, aviat hi haurà una altra sessió, així que no trigaré gaire a publicar una altra entrada de cinema.

El cas és que fa poc vam veure'n una que jo, sincerament, no tenia controlada, però que vaig veure algunes persones recomanant molt i, un cop vista, em ve de gust parlar-ne una mica.

The Wild Robot és una pel·lícula escrita i dirigida per Chris Sanders (Lilo & Stitch, Com ensinistrar un drac, Els Crood...) basant-se en una novel·la de Peter Brown de 2016, i té més d'una reminiscència de l'Studio Ghibli, començant per la seva protagonista, una ginoide que recorda l'icònic robot de El castell al cel, però també pel seu missatge ecologista.

Produïda per Dreamworks, que com ja sabem tots plegats ens ha portat en les darreres dècades coses com Shrek, Madagascar o l'esmentada saga Com ensinistrar un drac, la pel·lícula mostra un estil visual diferent del que havíem vist fins ara en la companyia, amb un colorit que recorda traços de pintura i que remet, per exemple, als films animats del multivers de l'Spider-man. 

Tornant a la seva protagonista, es diu ROZZUM unitat 7134, abreujat com a "Roz", i és un robot assistent que va a parar a un bosc després de l'accident que pateix l'avió que en transportava un carregament, del qual és l'única supervivent. 

Allà, amb la informació de què disposa, intenta trobar un client que li encarregui una missió, cosa que produeix situacions divertides en tractar-se, tots els éssers vius amb què es topa, d'animals salvatges. Quan troba la manera de comunicar-s'hi, la història passa a ser una mena de faula amb tot d'animals que parlen l'idioma de l'espectador -malauradament, tot i la importància de la cinta, no s'ha doblat al català- i es relacionen entre si deixant de banda, gràcies a la suspensió de la incredulitat, les relacions de predador i presa pròpies de les respectives espècies, o si més no convertint-les en amenaces i bromes per no traumatitzar-nos amb les horribles morts dels personatges amb què connectem i que sí que es produirien al món real. 

Argumentalment està justificat amb l'efecte positiu que exerceix la Roz en els animals del bosc, tot i que, al principi, la seva arribada provoca un terrabastall i el lògic recel de les bèsties. La més afectada, però, és un pollet d'oca que perd tota la família en caure la Roz damunt del niu on la mare covava uns ous. 

Així, la protagonista se'n fa càrrec perquè una guineu, en Fink, que es volia menjar l'ou, li dona consells a contracor, tot esdevenint el típic dolent reconvertit en bo amb què es completa el trio principal de personatges.

Però, quan les coses s'estaven posant en ordre, la pel·lícula ens recorda que, al capdavall, la robot és un producte de consum i l'empresa que la va fabricar, en aquest món futur on la tecnologia ha fet possible la seva existència, la vol recuperar, i això introdueix el conflicte i la tensió en aquesta història que no és, malgrat el que podria semblar, necessàriament per al públic més jove, que com sol passar amb aquestes pel·lícules d'animació modernes no en sabrà llegir tots els missatges.

The Wild Robot és una història emotiva, divertida, dramàtica quan cal, que ens parla de la natura i els seus cicles, la lletja petjada de la humanitat al planeta, l'acceptació i la confiança en un mateix, però, sobretot, de la família i les diferents i sorprenents formes en què es pot presentar.

És una pel·lícula molt bonica en tots els sentits, i si no la podeu veure en pantalla gran us recomano que ho feu quan la distribueixin en qualsevol de les plataformes d'streaming que tots més o menys tenim, o que us la compreu en suport físic. 

Ha tingut una acollida excel·lent i acumula premis. Qui sap si s'endurà també l'Oscar a la millor pel·lícula d'animació a l'edició de 2025...
 

Lectures: El viatge de Shuna

Quan vaig ser al Japó em vaig comprar força coses, entre les quals manga que pensava que no arribaria mai aquí. Títols que, tal com estava la situació del nostre mercat, era raonable pensar que no es podrien consumir traduïdes. 

Amb els anys, n'hi ha hagut algunes que m'he hagut de "menjar", però segurament la més sorprenent ha estat aquesta, que no només ens ha acabat arribant, sinó que, encara millor, ho ha fet també en català. 

El viatge de Shuna és un llibre publicat originalment al Japó el 1983 i signat pel mestre Hayao Miyazaki, perquè encara que no s'hi va prodigar gaire, el director d'animació japonès més conegut del planeta també va fer algunes obres en paper, la més coneguda de les quals Nausicaä de la Vall del Vent, adaptada a llargmetratge, però la que ressenyo avui és igualment essència Miyazaki, encara que no sigui tan coneguda per la manca d'una versió animada i el fet que, fins fa molt poc, no s'havia traduït a cap idioma.

Abans de continuar he de dir que, tal com m'havia passat en fullejar-ne l'edició japonesa que em vaig comprar fa uns anys i que vaig descobrir per casualitat en una botiga dedicada a l'Studio Ghibli de Tòquio, no queda del tot clar si es tracta d'un còmic o d'una història il·lustrada, però probablement ens hem de decantar per la segona opció, perquè la immensíssima majoria dels textos, també els diàlegs, es presenten surant fora de globus, i només veiem les típiques bafarades de còmic en comptadíssimes ocasions, aparentment sense un criteri que ho justifiqui.

A través de bellíssims dibuixos immediatament identificables com a l'estil que tenen tots els dissenys dels productes Ghibli, que com podem veure venen de lluny, i un ús del color amb efecte aquarel·la, Miyazaki ens explica una història basada en una llegenda tibetana que aquí, convenientment modificada perquè sigui realment una obra original, té com a protagonista en Shuna del títol, el príncep d'un regne petit i pobre que s'embarca en una aventura per seguir la pista d'una llavor mítica que hauria d'acabar amb la pobresa del seu poble.

Pel camí el veiem passar per paratges desèrtics i alhora preciosos, topar-se amb personatges pintorescs i ser testimoni de la pitjor cara de l'espècie humana en una població més gran, on les desigualtats queden més accentuades. A més, coneix dos personatges que afegiran un propòsit nou a la seva aventura.

Sense voler entrar en més detalls d'una història que tampoc aprofundeix en excés sobre cap qüestió concreta -i també per això té una aura més de relat il·lustrat que de novel·la gràfica-, El viatge de Shuna conté la llavor -joc de paraules intencionat- de l'imaginari Ghibli que tant coneixem i estimem.

Hi veurem semblances raonables tant en disseny de personatges -els clàssics bigotis de morsa, les ancianes amb aspecte de bruixa, gegants antropomòrfics o una noia clavada a la Nausicaä- com en animals, paisatges, vestuari i fins i tot exòtics fruits, al capdavall es va desenvolupar en paral·lel amb l'esmentada Nausicaä de la Vall del Vent i hi trobem temes i escenaris similars, si bé al cèlebre manga el text i la història són molt més densos i ambigus. 

A l'epíleg trobem interessants articles sobre la creació d'El viatge de Shuna que ajuden a veure aquestes semblances, reminiscències i inspiracions, i s'esmenta encertadament també la saga Terramar d'Ursula K. LeGuin, que com sabem va ser adaptada a pel·lícula de l'Studio Ghibli molts anys després i amb poc èxit, i estic d'acord amb aquestes coincidències.

L'últim aspecte que volia comentar era aquesta edició, que podem celebrar perquè era una aposta relativament arriscada, i tot i així sembla que la versió catalana s'ha venut prou bé com per garantir-ne almenys una segona impressió, que és la que he llegit jo.

Amb tapa dura i tractament, doncs, més de llibre que de manga estàndard, l'únic que no m'ha acabat de convèncer és l'elecció de paper gruixut no satinat, a diferència de l'edició japonesa que tinc, perquè crea un efecte de traç en llapis que, tot i que és molt bonic, en realitat sembla que no era ben bé la intenció original, i prova d'això són algunes imatges que trobem per internet, com la que hi ha aquí al damunt, on les línies es veuen més fosques, a tinta. He de dir, però, que la versió original estaria a mig camí entre aquests negres tan negres, segurament retocats, i el traç fluix -però, hi insisteixo, bonic i amb toc artesanal- de l'edició catalana del segell Salamandra Graphic de l'editorial Penguin Random House. 

En qualsevol cas, gaudeix d'una molt bona traducció, que flueix àgilment, i el bon regust que deixa en acabar de llegir-la la converteix en una recomanació indubtable per a qualsevol amant dels còmics, les històries il·lustrades i, evidentment, els fans de Ghibli.

Visionats: Red

Sembla que les facin cada quinze dies, les pel·lícules de Pixar, però el cas és que són bones, i com que en no acabar de fer net de la COVID-19 s'estrena directament a la plataforma Disney+ allà on n'hi ha -i on no, quin remei, al cinema-, el cert és que no hem de pagar entrada per veure-les, més enllà de la subscripció que ja teníem de totes maneres.

Estrenada l'11 de març a l'esmentada plataforma, i després d'algunes dificultats per quadrar horaris de pares i filla, a casa per fi hem vist l'última proposta de la productora capdavantera del món de l'animació per ordinador, i és hora de parlar-ne.

Red (en anglès Turning Red) es pot veure des de fa, quan escric aquesta entrada, gairebé un mes, i en català, a Disney+, i és una excel·lent nova cinta -bé, ja no es fan en cinta, però m'enteneu perfectament- que distreu els més menuts però que també explica temes més profunds, en aquest cas més propers en el temps a aquest públic més infantil que no pas als pares, però amb la diferència essencial que nosaltres ja hem passat pel que passa la protagonista del film i la canalla, no, de manera que ens hi identifiquem més els i les grans.

En fi, dirigida per Domee Shi (del curt Bao, també de Pixar i de tema asiàtic), amb guió d'ella mateixa i de Julia Cho, i produïda per Lindsey Collins, es tracta de la primera pel·lícula de la companyia en què les principals responsables són totes dones, cosa que malauradament hem de destacar perquè no passa gaire sovint, i es basa en les experiències de la pròpia directora com a adolescent canadenca d'origen xinès a l'època en què té lloc la història, l'any 2002.

La protagonista del film és la Meilin Lee, una noia de 13 anys que viu a Toronto i és bona estudiant, té un grup de tres amigues d'allò més divertides i li encanten les boy bands, com a qualsevol adolescent normal i corrent. 

I, també com a la resta d'adolescents, li fa vergonya que la mare la continuï tractant com si fos una nena, sobretot davant de la gent, i s'enfronta als dubtes i les inseguretats típics d'aquesta etapa. En el cas de les noies, a més, arriba un moment que, no per més anunciat i conegut, és menys angoixant, i és el de...

...l'aparició del panda vermell, encara que això només passa a la seva família i a ella ningú l'havia avisat que un dia s'hi trobaria. Resulta que, quan sent una emoció forta, es transforma involuntàriament en aquest bufó animal que, donada la seva mida, també és una mica perillós per al seu entorn, tant físic com personal. 

Curiosament, els companys i les companyes de classe s'ho prenen molt bé i la Mei fins i tot li acaba trobant la gràcia, mentre que a casa seva l'obsessió, sobretot de la mare, és que se'n desfaci tot seguint un ritual ancestral. 

Sense entrar en més detalls de la trama, perquè espero que mireu la pel·lícula i que us agradi, Red és una història sobre la pubertat, amb la metàfora del panda vermell però sense cap vergonya a l'hora d'esmentar explícitament la menstruació -cosa que les guionistes es pensaven que Pixar tombaria, però afortunadament no, que ja està bé de mantenir aquests tabús a aquestes altures-, sobre els canvis que patim en aquestes edats i que de vegades ens fan sentir que el nostre cos ens traeix, fins i tot que ens hem convertit en horribles monstres. 

El panda no n'és pas, d'horrible, ni de monstre, però les seves dimensions provoquen més d'un maldecap a la Mei, com també ens els provoquen els canvis que vivim durant l'adolescència, i que transformen per sempre la nostra relació amb els pares, sigui amb el progressiu allunyament que es produeix o, en els pitjors casos, enfrontaments, xocs de personalitats i voluntats, que és l'altra gran tema de la pel·lícula, en què la protagonista viu turmentada per una mare que l'estima, evidentment, però que és extremament estricta i protectora.

Amb metàfores i no metàfores, Red és una cinta, com deia més amunt, amb un missatge profund alhora que diverteix la canalla, que ja tindrà temps d'entendre tot això al cap d'una o dues dècades, més encara quan tingui l'edat dels seus pares, un nou exemple del que se sol dir sobre Pixar i la seva capacitat d'agradar grans i petits.

Per als amants de l'anime, i reconegut per la pròpia Domee Shi, hi ha algunes picades d'ullet com ara les expressions facials (o oculars) típiques d'obres com Sailor Moon, o el fet que el panda recorda cert personatge gros i pelut d'una pel·lícula de l'Studio Ghibli. 

Molt recomanable, doncs, i amb un bon doblatge en català, deixant de banda que a l'inici hi ha un horrible minut en què se senten expressions com "bitxo raro", "empollona" o "xivata", que no són res més que el reflex de la tendència actual a fer els doblatges en un català "com el que es parla al carrer". I trobo que és una llàstima que, per a mi, però, no desmereix el que se sent durant la resta de la pel·lícula.

 
  

Visionats: Omoide no Marnie

Podríem classificar les pel·lícules de l'Studio Ghibli en "grans" i "petites" o "menors", entenent les grans com aquelles que qualsevol que conegui la productora d'animació japonesa recitaria sense consultar cap llista, i les altres, aquelles que la mateixa Ghibli ha tractat com a projectes de segona categoria i que, com a tals, no han passat pels nostres cinemes i han sortit en DVD com a màxim, Blu-ray ni somiar-ho.

La pel·lícula de què vull parlar avui la tenia mentalment mal classificada, tot i saber que havia estat nominada als Oscars a la categoria de Millor Pel·lícula d'Animació -però, reconeguem-ho, des del triomf de El viatge de Chihiro és habitual que un film de Ghibli ho sigui, sempre perdent davant de Disney o Pixar-, la van arribar a estrenar als nostres cinemes i tot, i la tenia pendent des de feia temps. Ara l'he vist i l'he de reclassificar, perquè ha passat a ser una de les meves preferides, tot i que sense entrar al meu Top 3 particular (recordem: Nausicaä de la Vall del Vent, El castell al cel i La tomba de les lluernes, sense ordre concret). 

Omoide no Marnie, en anglès When Marnie Was There, és un film de 2014 que és l'últim que va publicar l'Studio Ghibli abans de plegar, i així es coneixeria fins que es va anunciar que torna i que aviat en començarem a rebre nous films.

Dirigida per en Hiromasa Yonebayashi (Arrietty i el món dels remenuts), i basada en el llibre When Marnie Was There de Joan G. Robinson, de 1967. Va rebre diverses nominacions, com l'esmentada dels Oscars de l'Acadèmia de Cinema de Hollywood, però també dels prestigiosos Annie i, de fet, va guanyar el premi a la millor pel·lícula animada al Festival Internacional de Cinema Infantil de Chicago.

Entrant en matèria, el film comença quan l'Anna Sasaki, una nena de 12 anys introvertida i que viu amb els seus pares adoptius a Sapporo, a l'illa septentrional de Hokkaidô (Japó), pateix un atac d'asma i li recomanen que se'n vagi una temporada a un lloc amb l'aire més net. Els seus pares l'envien, doncs, a un poble de costa a viure un temps amb uns parents que tenen. 

Allà, com que continua sent introvertida i, a més, té l'autoestima baixa i la torturen els problemes identitaris causats pel fet de no tenir els pares biològics, no sembla que sigui gaire feliç, i passa els dies avorrida i sense somriure.

Un dia, però, a la finestra d'una mansió que havia pertangut a una família estrangera, veu una noia de casa bona, es coneixen i es fan amigues. 

No és cap misteri per a l'espectador que aquesta noia, la Marnie, forma part d'alguna mena de somni, barreja de dimensions o una al·lucinació, perquè, per començar, es veu que ella i la seva família són d'una altra època, i també la veiem desaparèixer o, de sobte, com l'Anna es desperta després d'haver-se desmaiat i ja no queda ni rastre de la seva nova amiga.

En tot cas, els inicis més aviat lents -en la línia Ghibli, no ens enganyem- de la pel·lícula donen pas, poc a poc, a unes trobades cada cop més boniques i emotives entre les dues noies, que es van coneixent i confiant-se les inquietuds i els problemes, tot i que cadascuna enveja, per diversos motius, la vida de l'altra. 

Sense anar més lluny, l'aparent vida perfecta de la Marnie no té res a veure amb la realitat, en què la noia pràcticament no veu mai els seus pares, que es passen la vida viatjant i, quan són a casa, la deixen al càrrec del personal de la mansió mentre ells fan festes de l'alta societat.

La seva amistat va creixent, cada cop estan més unides per una connexió que ni elles s'expliquen i que ens pot dur a pensar en uns camins que serien sorprenents en un film d'aquest estudi, i llavors el film entra en una recta final tremendament commovedora.

Sabrem finalment qui és la Marnie? Quina és la seva relació amb la protagonista? Com és que la veu si, clarament, no pertanyen a la mateixa època? 

No penso rebentar-li el final a ningú, ja he parlat prou de la premissa de la pel·lícula, però tot i els elements innegablement fantàstics de la història -podríem parlar, potser, de realisme màgic-, ens trobem davant d'un relat ben lligat, que ens fa anar per on vol però sense que ens sentim estafats, i que ens prepara per als últims minuts un bon nus a la gola. 

Potser em va agafar en un moment especialment tendre i en un futur visionat no penso el mateix, no ho sé, però de moment m'ha semblat una de les pel·lícules d'animació més tristes que he vist, molt bonica i rodona. No us la perdeu.

 

Unes compretes (Reis amb retard)

L'altre dia vaig fer servir una targeta de regal de la FNAC que em van regalar per Reis. Ja tocava. I el que vaig fer va ser aprofitar-la amb DVD d'anime. Repassem-los:

El DVD amb la minisèrie completa de 8 episodis d'Osamu Tezuka (basada en el seu manga original) Don Drácula. No n'he llegit el manga ni en sé res, però... és Tezuka!

Aquesta feia temps que la volia: l'única adaptació animada que ens ha arribat del clàssic de Tezuka Hi no Tori (Fénix en la seva cancel·lada edició en manga en castellà), la pel·lícula Hi no Tori 2772. 

I per acabar, l'edició de col·leccionista d'El meu veí Totoro (Tonari no Totoro), descatalogada i que he trobat perquè a la FNAC encara en quedaven algunes còpies. Surt més cara que la reedició de dos discs que n'han fet, però té coses que l'altra no té: un pòster, un calendari de 2010 (que quedarà sense tocar, doncs), i l'edició especial de 2 discs amb estoig metàl·lic que és la que s'ha reeditat ara amb caixa normal de plàstic. 

Digueu-me friki, però a l'hora de decidir-me per aquesta edició ha pesat tant aquesta collonada del tipus d'estoig com els regalets que porta. No penjaré el pòster ni faré servir el calendari, però per una vegada que em podia comprar una edició de col·leccionista de Ghibli, i més sabent que ja s'acaben i que no surten als catàlegs en línia de les botigues, ho havia d'aprofitar. Estic a punt d'acabar-me la col·lecció de llargmetrarges de l'Studio Ghibli, només em falten Kaze no tani no Nausicaä, Mononoke Hime, Omohide poro poro (Only yesterday) i Umi ga kikoeru (Puedo escuchar el mar).

Visionats: La Ponyo al penya-segat

I torno a veure un llargmetratge de l'Studio Ghibli, en aquest cas el més recent dels que ha fet la productora japonesa responsable, entre altres, d'imprescindibles obres com Kaze no tani no Nausicaä, Majo no takkyûbin, Gedo Senki, Tenkû no shiro Lapyuta, Porco Rosso, El meu veí Totoro o El viatge de Chihiro. 

Com és habitual, la tenia precintada des que me la van regalar fa una pila de mesos, pel sant. Tinc casos pitjors als meus prestatges, tant de pel·lícules com de còmics, creieu-me. Doncs bé, l'altre dia vaig veure, per fi, La Ponyo al penya-segat, títol català de Gake no ue no Ponyo, que es va estrenar als cinemes en la nostra llengua i que, seguint la lògica (tot i que no sempre és així), inclou l'àudio en català a les versions domèstiques de DVD i Blu-ray. 

Estrenada el 2008 al Japó, va ser un autèntic èxit de crítica i públic. El film és responsabilitat d'en Hayao Miyazaki, que el va dirigir però també el va escriure, inspirant-se lleugerament en el clàssic conte de La Sireneta d'Andersen. Una altra influència que es nota és l'òpera de Wagner La Valquíria, musicalment però també en algunes coses de l'argument (com ara l'autèntic nom de la Ponyo), malgrat que he de reconèixer les limitacions de la meva cultura i admetre que només em vaig adonar de la part musical i, tot i així, l'únic que vaig pensar va ser que "semblava" Wagner. 

Ja que parlem de l'argument, Ponyo ens explica la història d'un nen, en Sôsuke, que viu amb la seva mare (el seu pare és mariner i para poc per casa) en una casa dalt de tot d'un poble de la costa i que un dia es troba un petit ésser marí amb cara humana. Gràcies a la màgia de la factoria Ghibli el nen, lluny d'espantar-se, decideix adoptar-la instantàniament i l'anomena "Ponyo", que és una onomatopeia que representa el soroll que fan les coses petites i tovetes. En conèixer en Sôsuke, la Ponyo decideix que vol deixar el món marí on viu i convertir-se en humana per poder estar sempre amb el nen.

A partir d'aquí comença una senzilla història de to bastant més infantil del que és habitual en les obres de l'estudi (sí, sempre són de dibuixos, però per a petits i grans, mentre que aquesta és directament una pel·lícula infantil), amb un argument sense extremades complicacions, sense grans reflexions ni denúncia de problemes socials, deixant de banda el tema de la contaminació del mar, que es toca de passada. 

No diria que és una de les meves preferides, però tot i així la trobo molt bona. És una bonica història d'amor infantil amb el toc Ghibli que sempre és garantia de qualitat. M'agraden més, ja ho sabeu, els relats dramàtics o que et fan patir durant molta estona, però de tant en tant ja m'està bé que una pel·lícula em deixi amb un somriure. És el cas de Ponyo, perquè un cop t'adones que és diferent del que estàs acostumat a veure en els films d'en Miyazaki i companyia ja no li demanes el que li demanaries a Nausicaä o d'altres de to més dur, i fet aquest canvi de xip en gaudeixes. 

Naturalment, l'argument no seria interessant si no hi hagués dificultats per resoldre, i n'hi ha, però saps que no és La tomba de les lluernes, per entendre'ns. Mentrestant, ens passa per davant una pel·lícula plena de colors, personatges entranyables (això no falta mai, amb Ghibli, i aquí el que sembla "el dolent" ni tan sols ho és) i un disseny que també és una mica diferent de l'habitual, més senzill (els escenaris semblen com dibuixats amb llapissos de colors, per exemple) i més artesanal, aspecte que el director, que va dibuixar personalment les onades del mar, volia potenciar. 

La banda sonora és a càrrec del gran Joe Hisaishi, com de costum, i hi fa una bona feina, tot i que no una de les més enganxadisses. El que sí que s'enganxa, i molt, és la cançó Gake no ue no Ponyo, que fins i tot ve en versió karaoke (en castellà i en japonès, no pas en català) a l'edició "especial" del DVD editat per Aurum. Entre cometes perquè, per desgràcia, es tracta d'un nou cas en què des del Japó no s'ha volgut compartir material extra amb les edicions europees i ens trobem amb la típica edició de dos discs amb estoig metàl·lic que, en realitat, surt més cara que la senzilla però no porta gairebé res. 

Una pel·lícula que s'ha de veure, com tot el que ha fet i farà l'Studio Ghibli. Són joies de l'animació que no poden faltar als prestatges de cap amant dels dibuixos animats i del bon cinema en general. Us recomano també que llegiu l'entrada que n'ha fet l'Eli, que va veure amb mi la pel·lícula. 

Visionats: Tenkû no shiro Lapyuta (El castell al cel)

M'encanta l'Studio Ghibli. Tot el que fa sota aquest nom, el que havia fet abans d'esdevenir la "Disney japonesa", i fins i tot els projectes dels quals sento a parlar m'agraden abans que es facin realitat. Quan em demano per reis, sants, aniversaris o nadals les pel·lícules en DVD que van sortint me les regalen, però suposo que pensen que sóc massa ganàpia per veure dibuixos animats. Se me'n fum. Les pel·lis de l'Studio Ghibli les hauria de veure tothom. Algunes tenen un to infantil, d'altres tot el contrari, i d'altres estan a mig camí, però la seva bellesa, tant visual com narrativa, converteix totes les obres de l'estudi en visionats imprescindibles. 

Això no treu que jo vagi posposant aquestes sessions ghíbliques i que desprecinti els DVD mesos i mesos després que me'ls regalin, però ep, quan en veig una la comento. Ja ho vaig fer amb Nicky, la aprendiz de bruja, i també amb Cuentos de Terramar i Nausicaä del Valle del Viento (aquestes dues després de veure-les al cine). 

Avui és el torn de El castell al cel, originalment Tenkû no shiro Lapyuta, que traduïda al castellà correctament hauria estat Laputa, el Castillo del Cielo. Per raons òbvies, el seu director i guionista, en Hayao Miyazaki (sí, el de la Heidi, el Marco, etc.), va fer la que suposo que és la concessió de més bon grat de la seva carrera en adonar-se que en els països de parla hispana hi havia alguna cosa que grinyolava, i va acceptar que es conegués internacionalment amb el nom de Castle in the Sky. Això sí, durant el metratge s'esmenta el nom del lloc diverses vegades i no s'ha pogut evitar que els personatges l'anomenin i que sembli que, en realitat, estan sorpresos per alguna cosa. Però això va ser fa relativament poc, perquè al principi es va deixar igual i a la versió en castellà deien "Lapuntu".

Tocat el tema del polèmic nom, entrem en el que és pròpiament la pel·lícula, que molts consideren la millor de la història de l'Studio Ghibli i que, de fet, va ser la primera que es va fer amb la productora oficialment constituïda. Llançada originalment el 1986, és una història original però té influències de Els Viatges de Gulliver de Jonathan Swift, on hi apareix també una illa voladora anomenada Laputa.

Com sempre, en l'aspecte visual hi ha reflectides experiències d'en Miyazaki, en el cas d'aquesta pel·lícula la vida dels miners que havia pogut observar a Gal·les dos anys abans. En general, a més, l'ambientació és d'aquelles que fan les delícies dels fans de l'steampunk, un món tecnològicament avançat però basat en les màquines de vapor, encara que a diferència de Nausicaä no se situa en un futur post-apocalíptic, sinó senzillament en un país fictici però d'ambient pseudovictorià, de finals del segle XIX, amb la presència de les esmentades mines, els trens de vapor i l'aparició d'un únic automòbil com a aparell llavors poc estès. Els sofisticadíssims avions són, per la seva banda, la característica més steampunk del film, perquè estan fets de fusta però alhora fan la impressió de ser molt avançats.

És en aquest punt on Laputa ens recorda fàcilment l'anterior pel·lícula d'en Miyazaki, Kaze no tani no Nausicaä, feta dos anys abans, perquè en aquella història hi tenien molta presència els objectes voladors (i també per l'aparició, a Laputa, de gats-esquirol com el que acompanyava la Nausicaä). De fet, els avions són la passió del Disney japonès, afició que queda ben clara, a banda d'aquests dos films, amb Porco Rosso, del que ja ha dit que aviat farà una seqüela situada temporalment a la Guerra Civil Espanyola. 

També és inevitable, en veure els dos protagonistes, la Sheeta i en Pazu, pensar en Conan, el noi del futur, la mítica sèrie de 1978 que també és de visionat imprescindible i de la que ja parlaré un altre dia, ara que la tinc tota baixada (i que em vinguin a buscar, que l'edició en DVD no porta el català i per tant no pot ser delicte). 

Però centrem-nos ara en l'argument del film. En Pazu és un noi que treballa ajudant a la mina i que viu sol, i un dia que està acabant la seva jornada veu caure del cel una noia, la Sheeta, que al seu torn havia caigut d'un dirigible on la tenien segrestada uns homes misteriosos que volien un penjoll que duia. 

El cas és que en Pazu se l'endú a casa i ella es desperta allà el dia següent sense saber ben bé què ha passat. Ell està fascinat amb la Sheeta i la seva manera d'aterrar (literalment) al poble, i l'haurà de protegir quan vegi que la persegueixen diverses faccions per culpa del penjoll, que té propietats màgiques i que està relacionat amb l'illa voladora de Laputa, un indret llegendari que el pare d'en Pazu havia vist però al qual no va poder arribar mai, un somni que va morir sense poder satisfer, i que naturalment en Pazu s'ha marcat com a objectiu a la vida. 

Pel que fa als perseguidors de la Sheeta —que era una noieta que en quedar-se òrfena havia heretat una granja que portava ella sola i on vivia tranquil·la abans de ficar-se en aquest merder—, el que volen és la pedra que duu penjada el coll (no pas per casualitat, ja ho veurem), que se suposa que guiarà el seu portador a Laputa, on cadascun dels grups que persegueixen la noia pretén arribar per motius diferents. 

Tot això dóna lloc a una magnífica pel·lícula d'aventures amb l'animació i els dissenys marca de la casa Ghibli (la Dora, la líder dels pirates, per posar un exemple, té aquella cara de senyora gran que s'ha vist en tantes produccions de la companyia), paisatges bellíssims, animalons de tota mena, un missatge clarament ecologista però al mateix temps compassiu amb els robots, la preciosa banda sonora composada per en Joe Hisaishi (com sempre, però probablement una de les millors que ha fet), i un ritme que, tot i els moments de silenci que a les versions americanes anteriors van modificar afegint-hi més música de la que hi havia, és prou trepidant com per mantenir-nos enganxats i interessats durant les dues hores ben bones que dura la cinta. 

Una de les coses que més m'agraden de Laputa, narrativament parlant, és que en Miyazaki aconsegueix crear una història prou interessant i rica i alhora mantenir el misteri sobre què és exactament l'illa (només se'n sap que havia estat habitada, provocava el terror en "els veïns de sota" i  finalment va caure en desgràcia), i de retruc ens fa reflexionar, entre altres temes típics d'ell com la lluita entre la tecnologia i la natura, sobre la situació històrica del film: si Laputa formava part d'una avançadíssima civilització que va morir sense transmetre's a la població de la superfície terrestre, és una història futurista, en realitat, o un univers alternatiu?

 

 

Acabo, doncs, recomanant amb totes les meves forces aquesta pel·lícula a qualsevol que tingui un mínim interès en l'animació, i que entengui, com per desgràcia no gaire gent entén, que no és només per al públic infantil. Als seguidors de l'Studio Ghibli que encara no l'hagin vist, per descomptat. Una aventura amb moments bellíssims, d'altres que ens faran posar nerviós (sobretot si no ens agraden les alçades) i uns altres que ens arrencaran somriures, i també personatges entranyables, com els pobres i abandonats robots o alguns que comencen la pel·lícula com els dolents però que ens acabarem estimant sense poder-ho evitar, i en general tots els elements típicament Ghibli que han donat a l'estudi una fama i un èxit que de manera injusta només han esdevingut internacionals en temps relativament recents. 

N'he posat un minitràiler perquè el tràiler sencer trobo que és menys emotiu i fa massa spoilers, però amb aquesta mostra n'hi ha prou, suposo, per veure una mica com és Tenkû no shiro Lapyuta, juntament amb Kaze no tani no Nausicaä i Hotaru no Haka la meva pel·lícula preferida de l'Studio Ghibli.