Lectures: El viatge de Shuna

Quan vaig ser al Japó em vaig comprar força coses, entre les quals manga que pensava que no arribaria mai aquí. Títols que, tal com estava la situació del nostre mercat, era raonable pensar que no es podrien consumir traduïdes. 

Amb els anys, n'hi ha hagut algunes que m'he hagut de "menjar", però segurament la més sorprenent ha estat aquesta, que no només ens ha acabat arribant, sinó que, encara millor, ho ha fet també en català. 

El viatge de Shuna és un llibre publicat originalment al Japó el 1983 i signat pel mestre Hayao Miyazaki, perquè encara que no s'hi va prodigar gaire, el director d'animació japonès més conegut del planeta també va fer algunes obres en paper, la més coneguda de les quals Nausicaä de la Vall del Vent, adaptada a llargmetratge, però la que ressenyo avui és igualment essència Miyazaki, encara que no sigui tan coneguda per la manca d'una versió animada i el fet que, fins fa molt poc, no s'havia traduït a cap idioma.

Abans de continuar he de dir que, tal com m'havia passat en fullejar-ne l'edició japonesa que em vaig comprar fa uns anys i que vaig descobrir per casualitat en una botiga dedicada a l'Studio Ghibli de Tòquio, no queda del tot clar si es tracta d'un còmic o d'una història il·lustrada, però probablement ens hem de decantar per la segona opció, perquè la immensíssima majoria dels textos, també els diàlegs, es presenten surant fora de globus, i només veiem les típiques bafarades de còmic en comptadíssimes ocasions, aparentment sense un criteri que ho justifiqui.

A través de bellíssims dibuixos immediatament identificables com a l'estil que tenen tots els dissenys dels productes Ghibli, que com podem veure venen de lluny, i un ús del color amb efecte aquarel·la, Miyazaki ens explica una història basada en una llegenda tibetana que aquí, convenientment modificada perquè sigui realment una obra original, té com a protagonista en Shuna del títol, el príncep d'un regne petit i pobre que s'embarca en una aventura per seguir la pista d'una llavor mítica que hauria d'acabar amb la pobresa del seu poble.

Pel camí el veiem passar per paratges desèrtics i alhora preciosos, topar-se amb personatges pintorescs i ser testimoni de la pitjor cara de l'espècie humana en una població més gran, on les desigualtats queden més accentuades. A més, coneix dos personatges que afegiran un propòsit nou a la seva aventura.

Sense voler entrar en més detalls d'una història que tampoc aprofundeix en excés sobre cap qüestió concreta -i també per això té una aura més de relat il·lustrat que de novel·la gràfica-, El viatge de Shuna conté la llavor -joc de paraules intencionat- de l'imaginari Ghibli que tant coneixem i estimem.

Hi veurem semblances raonables tant en disseny de personatges -els clàssics bigotis de morsa, les ancianes amb aspecte de bruixa, gegants antropomòrfics o una noia clavada a la Nausicaä- com en animals, paisatges, vestuari i fins i tot exòtics fruits, al capdavall es va desenvolupar en paral·lel amb l'esmentada Nausicaä de la Vall del Vent i hi trobem temes i escenaris similars, si bé al cèlebre manga el text i la història són molt més densos i ambigus. 

A l'epíleg trobem interessants articles sobre la creació d'El viatge de Shuna que ajuden a veure aquestes semblances, reminiscències i inspiracions, i s'esmenta encertadament també la saga Terramar d'Ursula K. LeGuin, que com sabem va ser adaptada a pel·lícula de l'Studio Ghibli molts anys després i amb poc èxit, i estic d'acord amb aquestes coincidències.

L'últim aspecte que volia comentar era aquesta edició, que podem celebrar perquè era una aposta relativament arriscada, i tot i així sembla que la versió catalana s'ha venut prou bé com per garantir-ne almenys una segona impressió, que és la que he llegit jo.

Amb tapa dura i tractament, doncs, més de llibre que de manga estàndard, l'únic que no m'ha acabat de convèncer és l'elecció de paper gruixut no satinat, a diferència de l'edició japonesa que tinc, perquè crea un efecte de traç en llapis que, tot i que és molt bonic, en realitat sembla que no era ben bé la intenció original, i prova d'això són algunes imatges que trobem per internet, com la que hi ha aquí al damunt, on les línies es veuen més fosques, a tinta. He de dir, però, que la versió original estaria a mig camí entre aquests negres tan negres, segurament retocats, i el traç fluix -però, hi insisteixo, bonic i amb toc artesanal- de l'edició catalana del segell Salamandra Graphic de l'editorial Penguin Random House. 

En qualsevol cas, gaudeix d'una molt bona traducció, que flueix àgilment, i el bon regust que deixa en acabar de llegir-la la converteix en una recomanació indubtable per a qualsevol amant dels còmics, les històries il·lustrades i, evidentment, els fans de Ghibli.

Adéu a Isao Takahata, mig Studio Ghibli

Fa uns dies, concretament el 5 d'abril, ens deixava per culpa d'un càncer de pulmó un dels directors d'animació més importants del Japó, l'Isao Takahata, a l'edat de 82 anys.

La notícia ja estava donada i jo acabava de publicar una altra cosa al blog, de manera que li dedico ara aquesta entrada d'homenatge, atès que es tracta d'un dels cofundadors de l'Studio Ghibli i, per tant, una figura cabdal per als aficionats a l'anime d'arreu del món.

Nascut a Ise, a la prefectura de Mie, el 29 d'octubre de 1935, va començar al món de l'animació, que el fascinava des de jove, treballant a la prestigiosa Tôei Animation, amb la qual va acabar fent el seu debut com a director d'una pel·lícula, Taijô no ôji Horus no daibôken ("La gran aventura d'Horus, el príncep del sol"), el 1968.

En aquella pel·lícula hi va treballar també, en tasques d'animació, un tal Hayao Miyazaki, però tot i que amb el temps es va acabar elogiant la pel·lícula, en aquell moment va ser un fracàs comercial i el mestre Takahata va ser degradat, ens diu la Wikipedia. I, com que no va millorar la seva reputació a l'empresa, el 1971 la va abandonar.

El van acompanyar l'esmentat Miyazaki i també el senyor Yôichi Kotabe, conegut com a futur animador de l'equip de l'Studio Ghibli, però també per fer els dissenys oficials de portades de videojocs i promocions de Nintendo durant molts anys.

Poc després, havent format un estudi anomenat A Production, van tenir la idea de fer una adaptació animada de les aventures de la Pippi Långstrump, però tal com vaig explicar en una entrada fa uns quants anys no en van aconseguir els drets, de manera que ens en vam quedar sense.

La cosa no acabava d'arrencar, però els va arribar l'encàrrec d'aixecar les audiències d'una sèrie que s'estava enfonsant, Lupin III, entre 1971 i 1972. L'Isao Takahata va dirigir aproximadament la segona meitat dels episodis.

Entre aquella mítica feina i algunes altres petites aportacions posteriors, el 1974 el teníem dirigint Heidi, sèrie animada que va arribar a l'estat espanyol molt abans que s'escampés el terme "anime" i que, en general, la gent fos conscient que existien els dibuixos animats japonesos.

El 1976 el mestre Takahata dirigiria la sèrie "cosina" de Heidi, que no va ser altra que Marco (en realitat De los Apeninos a los Andes), de títol original Haha wo tazunete sanzenri, o "3.000 llegües a la cerca de la mare". L'any 1978, amb la col·laboració del seu amic Miyazaki, va participar en els storyboards i/o la direcció d'alguns episodis de la genial Conan, el nen del futur.

També va ser el director i guionista de molts episodis d'Akage no An, és a dir Anne of the Green Garbles, sèrie que es va poder veure en castellà com a Ana de las Tejas Verdes i que es va estrenar al Japó el 1979.

En televisió, després d'allò, va dirigir la molt desconeguda Jarinko Chie (1981-1983) i la seva adaptació a llargmetratge, però després es va dedicar a les pel·lícules d'animació com a director o productor, cas de Goshu, el violoncelista (1982), i va fundar amb en Hayao Miyazaki, entre altres, un nou estudi anomenat Studio Ghibli.

Allò va ser arran de l'èxit de la pel·lícula de 1984 Nausicaä de la Vall del Vent, que s'acostuma a considerar part de la filmografia de Ghibli, però que en realitat es va fer abans de la creació de l'empresa.

Tant en aquesta com a El castell al cel (1986) va fer de productor, però el seu primer llargmetratge com a director per a la popularíssima productora va ser La tomba de les lluernes (1988).

Una de les meves pel·lícules preferides de Ghibli, i de l'animació en general, se situava a la II Guerra Mundial i es basava en el llibre del mateix nom d'Akiyuki Nosaka (també disponible en català, per cert), però hi havia coses que formaven part de l'experiència del mateix Takahata, que va sobreviure a un bombardeig estatunidenc a la ciutat d'Okayama.

Probablement és la seva obra més famosa amb el segell de Ghibli, ja que si repassem el catàleg de la companyia hi veiem algunes obres no tan populars -que no vol dir que siguin pitjors-, segurament perquè no eren tan del gust internacional, com Only yesterday (1991), Pompoko (1994, a la imatge) o Tonari no Yamada-kun (1999).

Però si hi ha una pel·lícula que pot desbancar La tomba de les lluernes com a obra cinematogràfica més coneguda del mestre Isao Takahata, en part també perquè és més recent, és una que va rebre molts premis i nominacions i que va optar a -i al final no va obtenir- l'Oscar a la Millor Pel·lícula d'Animació.

Parlem de Kaguya-hime no monogatari, o "El conte de la princesa Kaguya", de 2013, una bellíssima producció que potser no és per a tots els gustos, però que val la pena.

Després d'allò també va estar implicat com a productor el 2016 a la genial La tortuga roja, i aquesta col·laboració es va exagerar amb intencions comercials tractant-la pràcticament de film de l'Studio Ghibli, però bé, el cas és que aquesta entrada homenatja l'Isao Takahata, i és veritat que hi va participar.

Ens ha deixat, doncs, un home del qual es diu que va tenir molta influència en els temes triats per en Hayao Miyazaki per a les seves famoses i populars pel·lícules, la seva mà dreta i sens dubte no tan conegut arreu del món, però que va ser responsable, de manera total o parcial, de moltes obres importantíssimes de l'animació japonesa que han fet gaudir i han influït tanta gent al llarg de dècades. Descansi en pau.

Visita al Museu Ghibli

Com alguns i algunes de vosaltres ja sabeu, perquè sobretot em llegeix gent que em coneix personalment i/o amb la qual ens seguim a les xarxes socials, aquest any les vacances d'estiu han estat molt especials, ja que m'he casat i he anat de viatge al Japó, somni de feia més de 15 anys.

Una de les visites obligades com a aficionat als còmics i l'animació japonesa era, evidentment, el Museu Ghibli, obert el 2001 a Mitaka, un suburbi de Tòquio. Com ja saben tots aquells que hi han anat, per tal d'entrar-hi cal comprar l'entrada amb mesos d'antelació i estar a l'aguait, perquè des de l'estranger, almenys des de Catalunya, s'ha de fer a través d'una agència concreta de viatges, que s'endú la seva comissió i converteix en 1.500 iens els molt raonables 1.000 que costa en realitat l'entrada a un dels punts de pelegrinatge dels amants de l'animació per a petits i grans. I les entrades volen.

Doncs bé, per fi hi he pogut anar i volia compartir amb els meus lectors i les meves lectores el que m'ha semblat el famós museu.

El camí des de l'estació de Mitaka al museu és molt directe i fàcil, i les ganes d'arribar-hi augmenten a mesura que ens hi acostem, perquè a sobre hi ha rètols i parades de bus on trobem l'omnipresent Totoro, protagonista d'El meu veí Totoro i mascota dels estudis.

Un cop allà, tot i que ja ho havia llegit i no va ser cap sorpresa, estricta política de no fer fotos a l'interior del museu (cap problema amb les terrasses i els patis), però òbviament en vam fer algunes d'amagatotis, i ens van cridar l'atenció -molt amablement, això sí- unes treballadores vestides de blau que trobàvem més sovint que l'esmentat Totoro.

La decoració del museu, amb predomini de la fusta, és -com no podia ser d'una altra manera- d'estil europeu (tots els rètols amb les explicacions només en japonès, això sí), molt bufona i acollidora i més aviat inspirada en el segle XIX, i les seccions són sorprenentment poques però molt interessants. Si serveix com a referència, nosaltres ens hi vam estar aproximadament 2 hores.

Comptant el curt que tocava aquell dia, Mei to Koneko Bus (La Mei i el petit Gatbús), una mena de spin-off de El meu veí Totoro protagonitzat, com diu el títol, per la petita Mei i una cria de Gatbús. Divertit, i segurament el més popular dels 9 que existeixen i que es van alternant segons el dia que es visiti el museu. Llàstima que només es puguin veure allà i no n'existeixi una edició física, però suposo que és un dels al·licients del museu. Llàstima també que només es pugui veure el que toca aquell dia i una sola vegada.

Precisament una de les seccions està dedicada a aquests curtmetratges, mentre que les altres són sobre el procés d'elaboració d'una pel·lícula, amb materials molt interessants exposats, els orígens del cinema en general amb exemples dels diversos sistemes adaptats a l'univers Ghibli, contes infantils il·lustrats per la companyia, i el mític Gatbús que és una zona de jocs infantils... i que des de l'actualització del museu -reobert precisament, i per sort, 13 dies abans de la nostra visita- té també una versió per a totes les edats on vam poder seure.

Un dels llocs més esperats del museu era la seva teulada, on hi ha una reproducció a mida "real" del robot de El castell al cel. Allà sí que hom s'hi podia fer fotos.

I la gran decepció va ser la botiga del museu: tot caríssim, més del que es podia esperar per als estàndards d'una botiga de museu, i massa centrat en el Totoro dels nassos. I n'érem encara més conscients perquè havíem vist productes Ghibli en algunes botigues (imprescindible la cadena Donguri), no diré que barats, perquè no ho eren, però almenys no tan exageradament inflats.

Vam marxar d'allà quan consideràvem que ja ho havíem vist tot i, casualment, a la tarda teníem previst visitar el mirador de la torre Môri, a Roppongi Hills (Tòquio)... on amb el preu de l'entrada s'incloïa una gens petita exposició temporal precisament de l'Studio Ghibli!

No se solapava amb la visita al museu, al contrari: la complementava amb coses molt diferents, com un recull de pòsters de totes les pel·lícules, anuncis en mitjans de comunicació en paper, objectes relacionats amb la producció dels films, marxandatge i articles promocionals de tota mena (i no a la venda, encara que hi havia una botiga oficial d'aquesta exposició amb productes més convencionals i tan inflats com al museu...) i una zona que reflectia l'obsessió del mestre Miyazaki pels vehicles voladors.

Per tant, en realitat vam visitar dos museus Ghibli diferents el mateix dia, i em vaig quedar amb ganes de tornar a veure les pel·lícules que tinc i veure per primer cop les que encara no he vist, algunes de les quals sí que tinc però no he desprecintat. Mateu-me.

Visionats: Kokurikozaka kara

Així com Kaze tachinu ha adquirit una gran rellevància no només pels seus mèrits, sinó perquè es tracta de l'última pel·lícula de l'Studio Ghibli dirigida per en Hayao Miyazaki (i la penúltima absoluta de la productora, ara que ha plegat de fer films), hi ha una altra obra, dos anys anterior, que ha passat més desapercebuda per diversos motius, entre els quals la no estrena cinematogràfica a l'estat espanyol (tampoc no s'ha llançat en formats domèstics) o la direcció per part d'en Gorô Miyazaki, el fill del mestre, després que la seva primera obra, Gedo Senki, no acabés de convèncer el públic ni la crítica.

Però que hagi passa més desapercebuda no significa que no sigui una pel·lícula excel·lent de la gent que ens ha fet gaudir amb llargmetratges com El viatge de Chihiro, Mononoke hime, El Castell al Cel, Nausicaä de la Vall del Vent o La tomba de les lluernes. És Studio Ghibli i es nota, i amb això n'hi ha prou.

Kokurikozaka kara (From Up on Poppy Hill en anglès, que seria Des del turó de les roselles) es va estrenar al Japó el 2011 amb direcció de l'esmentat fill primogènit del mestre Miyazaki i guió del mateix Hayao Miyazaki i Keiko Niwa, tot plegat en base al manga shôjo de Tetsurô Sayama i Chizuru Takahashi, publicat a la revista Nakayoshi entre 1979 i 1980 i recopilat en 2 volums.

A l'extensa filmografia de Ghibli, i també en produccions anteriors al naixement de l'estudi, com ara Heidi, Marco o Conan, el noi del futur, es pot apreciar sense gaires dificultats el que és pràcticament una obsessió per temes, escenaris i personatges d'inspiració europea o pseudoeuropea. Això, malgrat que la majoria de llargmetratges s'ambienta en diferents èpoques de la història del Japó, amb la fantasia jugant-hi un paper més o menys important.

Kokurikozaka kara ens situa al Japó de 1963, un any abans de la celebració dels primers Jocs Olímpics de Tòquio (ara sabem que el 2020 hi haurà els segons), i en un context en què en plena recuperació dels devastadors efectes de la 2a Guerra Mundial els estudiants japonesos s'impliquen en causes diverses, en el naixement de l'activisme estudiantil que acabaria en importants revoltes.

Aquesta situació, els efectes de la postguerra i les esmentades Olimpíades, a més d'una banda sonora molt de l'època, són el rerefons històric d'un argument aquest cop realista (en aquest film no veurem cap element fantàstic ni oníric, i això sí que és rar de trobar a les produccions de l'estudi) que té com a protagonistes dos estudiants de batxillerat.

Ella és l'Umi Matsuzaki, que viu en una fonda amb la seva àvia, dos germans petits i un parell d'hostes, mentre que la mare acaba els estudis de Medicina als Estats Units. Entre les tasques que l'Umi duu a terme n'hi ha una d'autoimposada, que és hissar uns banderes de senyalització marítima per al seu pare, que va morir a la Guerra de Corea.

Ell és en Shun Kazama, el responsable del diari de l'institut i un dels líders en la defensa de l'edifici de clubs, que està previst que enderroquin per tal de construir-ne un altre. Ella s'hi veu implicada sense voler-ho i aviat fan amistat i alguna cosa més, que esdevé el nucli de la pel·lícula, encara que hi ha un gir que m'estimo més no esmentar (i que el tràiler rebenta, motiu pel qual no l'he posat).

En part perquè Kokurikozaka kara és un film molt realista, sense grans esdeveniments i de ritme tranquil que en termes argumentals es recolza únicament en la qüestió de l'edifici i la relació entre els seus dos protagonistes, una relació tòpicament japonesa —o com les relacions romàntiques japoneses tal com ens les han estat mostrant durant dècades al manga i l'anime— en què, si no fos per l'esment verbal explícit, no sabríem si estem davant d'uns amics o d'una parella. Però no és una simple història d'amor, sinó que aquesta es desenvolupa en paral·lel a la cerca dels orígens dels interessats, en un moment clau per a la formació de la personalitat com és l'adolescència.

En fi, no crec que sigui una pel·lícula per a aquells que busquen emocions fortes, castells voladors o ambulants, porcs que piloten avions, nenes que es perden en mons de fantasia o batalles medievals, però si us agraden les històries en què sembla que no hi passi gran cosa, i que tot i així deixen un bon regust, Kokurikozaka kara és d'allò més recomanable.

Alguna cosa ha de tenir, si es va endur un munt de nominacions i premis com ara el de millor animació de l'any per part de l'Acadèmia Japonesa i el mateix guardó al Premi Tokyo Anime el 2012), a més d'haver passat per diversos festivals arreu del món.

El millor

• El regust de l'Studio Ghibli, al capdavall és una de les seves pel·lícules, es nota i hauria d'agradar als seus seguidors
• Un relat realista amb protagonistes sense poders, visions ni odissees, realista i calmat, de tant en tant també està bé

El pitjor

• Que hagi quedat eclipsada per Kaze tachinu i no tingui gaires possibilitats d'arribar a la gran pantalla del nostre país com altres produccions, sobretot quan ja han passat 3 anys
• Que pugui fer desconfiar aquells que van quedar decebuts amb Gedo Senki només perquè el seu director és el mateix 

Cinema: Kaze Tachinu

Ha estat remarcable la cobertura que s'ha fet de la darrera pel·lícula de l'Studio Ghibli estrenada a l'estat espanyol. De fet, el film anterior de la productora d'animació més famosa d'Orient, Kokuriko-zaka kara (2011), no ha arribat a les nostres pantalles de cinema i no sembla que, a aquestes alçades, hagi d'arribar. 

Però és clar, la que ressenyo avui és l'última pel·lícula dirigida (i escrita) per en Hayao Miyazaki, que va anunciar l'any passat la seva retirada com a director, si bé continuarà duent a terme tasques importants a l'empresa que va cofundar i amb la qual ens ha donat tants llargmetratges memorables, com Nausicaä de la Vall del Vent (tècnicament abans que es fundés Ghibli com a tal), Laputa: el castell al cel, El meu veí Totoro, Nicky l'aprenent de bruixa, La princesa Mononoke, El viatge de Chihiro o l'última que havia dirigit el mestre Miyazaki, La Ponyo al penya-segat, el 2008, 5 anys abans de la que avui ens ocupa.

Totes aquestes circumstàncies ja eren suficients com per cridar l'atenció dels responsables de decidir si una pel·li d'anime ens arriba a través del cinema o directament en format domèstic, però que rebés premis i nominacions (entre altres coses per la banda sonora de l'admirat Joe Hisaishi) i competís als darrers premis Oscar en la categoria de Millor Pel·lícula Animada i fos vençuda només —d'altra banda com era d'esperar— perquè una de les altres nominades era Frozen, permetia pràcticament assegurar que l'acabaríem veient en pantalla gran, i així ha estat.

La qüestió és que fins i tot la publicitat d'alguns autobusos ens ha fet saber que Kaze tachinu, en castellà El viento se levanta (esperem que quan surti en DVD i Blu-ray inclogui l'àudio català), arribava, i evidentment la vaig anar a veure i en vaig sortir prou satisfet.

Nascuda com a manga, format gens habitual en Miyazaki (destaca, en aquest sentit, l'esmentada Nausicaä), i al seu torn parcialment basada en una novel·la de finals dels anys 30 del segle XX escrita per Tatsuo Hori, Kaze Tachinu és la biografia en gran part fictícia d'en Jirô Horikoshi (1903-1982), dissenyador d'aclamats avions de guerra que es van fer servir a la II Guerra Mundial, concretament el Mitsubishi A5M i el Mitsubishi A6M Zero.

Que aquest fos el seu protagonista ja va provocar prou polèmica, perquè està força mal vist que qualsevol japonès s'enorgulleixi d'aquella època, però a sobre el personatge fuma, i per tot plegat el director va rebre pals per totes bandes. Ara bé —i en això estic totalment amb ell—, la pel·lícula explica la història d'un nen que sempre ha somiat amb dissenyar avions bells i ràpids, independentment de l'ús que el govern els acabés donant.

No és cap secret que al senyor Miyazaki l'apassiona el món de l'aviació, ho vam veure per exemple a Porco Rosso (pel·lícula de la qual Ghibli continua pensant fer una seqüela, però ja no la dirigirà ell), i a Kaze tachinu es deixa anar i ens en parla a bastament, segurament identificant-se amb el protagonista.

Aquest cop, però, es tracta d'una pel·lícula d'estil realista, i si la voleu veure perquè és d'en Miyazaki però el que més us agrada d'ell són els mons de fantasia i els éssers estranys i màgics, canvieu el xip o deixeu-ho córrer, perquè en sortiríeu decebuts (ja he llegit més d'un comentari negatiu en aquest sentit).

Aquí l'únic que s'assembla al món oníric habitual als films de Miyazaki és precisament això: els somnis que en Jirô té de manera recurrent i on conversa amb el dissenyador italià que admira, en Giovanni Battista Caproni, i amb qui es va trobant, també en somnis, a mesura que es va fent gran.

Precisament en aquests somnis s'adona que, com que duu ulleres, no podrà pilotar mai avions, però en canvi sí que els pot dissenyar, i decideix dedicar-se a aquesta feina que l'absorbirà i li permetrà ben poques distraccions.

L'única que té, a banda del tabac i algunes escenes de contemplació i converses amb entranyables personatges en els seus viatges, gairebé sempre relacionats amb la feina, és la Naoko (curiosament als subtítols de la versió original estrenada, "Nahoko"), una noia que coneix per casualitat en un tren el dia del gran terratrèmol de la regió de Kantô del 1923 i que més endavant retroba, de manera que s'introdueix una refrescant història d'amor que dóna força a un film que, per molt que ens arribi a interessar el tema del disseny d'avions, i per molt que ens convencem que és un biopic en dibuixos animats, necessitava aquest contrapunt per tal de no esdevenir avorrit.

Una història d'amor molt bonica que és la part fictícia de la biografia, perquè això no va passar mai, i que Miyazaki extreu del llibre de Tatsuo Hori. De fet, l'amor no és un tema absent en les pel·lícules d'aquest home, però segurament a Kaze tachinu és on el tracta més, i d'una manera més adulta i punyent, sense que ens sobrin (ans al contrari) les escenes d'enjogassament on el vent del títol té un paper fonamental. 

Kaze tachinu és la història d'un home que viu per a dissenyar bons avions, que ho fa perquè li agrada, no per ajudar el país ni per acabar amb l'enemic, i de pas resulta que li permet guanyar-se la vida. Però no és que no pensi en les repercussions mortals que té la seva aportació a la guerra, de fet és quelcom que el tortura en somnis, especialment quan els anys de la II Guerra Mundial han passat, però també en els anys previs en què el Japó va estar fent maleses per les seves rodalies. De manera que, en realitat, una part de crítica amb la política del país sí que hi ha, encara que no tanta, ni tan detallada, com un sector del públic hauria volgut.

És una pel·lícula seriosa, en alguns moments lenta i centrada en un tema molt específic, i això pot desagradar els que s'hi acostin pensant en les produccions esmentades més amunt i en aquella agradable combinació d'animació adreçada tant als menuts com als adults, però si es deixa de banda aquesta idea preconcebuda som davant d'un tipus d'història, i una manera de narrar-la, que hem vist sense queixar-nos, diverses vegades, al cinema d'imatge real (per exemple, sí, L'aviador de Martin Scorsese). La diferència és que s'ha fet en dibuixos animats i això pot confondre. 

Visionats: El viatge de Chihiro

Cada cop que surt una pel·lícula de l'Studio Ghibli en DVD sé que tard o d'hora me la compraré, però el que no sé és quan la veuré. La que comento avui, El viatge de Chihiro (Sen to Chihiro no Kamikakushi en japonès) és de les que tenia des de feia més temps, però encara l'havia de veure, si bé és cert que fa molts anys la vaig veure descarregada d'internet i amb una resolució pèssima. Ara ja n'he pogut gaudir, per fi, en pantalla de 32 polzades i amb àudio en català. 

Estrenada el 2001 al Japó, va esdevenir amb 274 milions de dòlars la pel·lícula de més èxit comercial de la història en aquell país, per damunt de Titanic, i en principi aquesta dada encara és vàlida. A més, va guanyar l'Oscar a la Millor Pel·lícula Animada i l'Ós d'Or al Festival de Berlín. 

Després d'aquestes impressionants dades cal que continuem endavant i parlem de la pel·lícula, digirida per en Hayao Miyazaki, líder de l'Studio Ghibli, i amb el que potser és la més gran concentració d'elements característics de la productora. 

Per començar tenim la protagonista, com gairebé sempre femenina i encara en la infantesa, que s'està mudant amb els seus pares i descobreix, amb ells, el que sembla una fira abandonada. Mentre la nena explora la zona, els pares s'atipen del menjar que troben i que tenen intenció de pagar després (si no fossin japonesos simplement s'ho menjarien tot i fotrien el camp), però quan ella torna se'ls troba transformats en porcs. 

És llavors quan, espantada, s'endinsa en un món fantàstic ple d'esperits del folklore japonès, els yôkai, representat en aquest cas per una casa de banys on els clients són déus tradicionals d'aquell país. Per tal de desfer l'encanteri que ha caigut sobre els seus pares haurà de passar desapercebuda fins que trobi una feina que li permeti l'estada en aquest lloc. 

Qui ho ha de permetre és la Yubaba, la típica vella Ghibli, que aquí és una bruixa que lidera la casa de banys i que accepta a contracor donar feina a la Chihiro, tot i que li canvia el nom per Sen (aprofitant el primer kanji del seu nom, que també es pot llegir així), fet que té més transcendència de la que sembla: amb el temps la bruixa compta amb què la Chihiro oblidi el seu autèntic nom i també d'on ha vingut, de manera que no pugui tornar mai al seu món.

Precisament això és el que li va passar a en Haku, un noi que ajudarà la Chihiro d'amagat, tot i que oficialment és l'ajudant de la Yubaba. Amb ell es completa, per cert, la també típica parella protagonista de molts dels films de l'Studio Ghibli.

Però no la podrà ajudar tota l'estona, ja he dit que ho fa d'amagat, i la Chihiro s'haurà d'espavilar sola i confiar en el seu instint per tal de sortir-se'n i no només sobreviure a la casa de banys dels esperits, sinó també trobar la manera de tornar al seu món i recuperar els seus pares.

És aquest, el viatge de la Chihiro del títol català (en japonès seria una cosa així com "La desaparició divina de la Chihiro i la Sen"), on la nena passa de repel·lent i ploramiques a valenta i generosa i, de pas, aconsegueix una maduresa que no tenia quan va entrar en aquest món.

Tot això se'ns explica amb la concentració més gran de màgia i personatges fantàstics de tota la filmografia de l'Studio Ghibli, on fins i tot tornen a aparèixer els susuwatari, els esperits del sutge d'El meu veí Totoro. Hi veurem també personatges humanoides, granotes antropomòrfiques, l'entranyable Kamaji, que és el portador d'un dels típics mostatxos-barba que acostumem a veure a la factoria Miyazaki, i altres éssers que acompanyen la Chihiro en aquest viatge espiritual on creix com a persona però on també aprèn a desfer els embolics que ella mateixa provoca. 

El viatge de Chihiro conté, com totes les pel·lícules de Ghibli, alguns missatges que van més enllà del que el públic infantil pot apreciar en un primer cop d'ull, com són el respecte pel medi ambient (en aquest cas concretament pel que fa a la brutícia d'un riu), el respecte també per les tradicions i una crítica a la societat moderna i consumista, que condueix a bombolles econòmiques que rebenten i provoquen crisis, cosa que els japonesos ja van viure abans que nosaltres. 

No considero aquesta pel·lícula una de les meves preferides de l'Studio Ghibli, però és que el llistó és molt amunt i, al cap i a la fi, tothom té films més estimats que d'altres. Això significa que igualment la trobo d'allò més recomanable i un producte excel·lent que qualsevol aficionat a l'animació, tant japonesa com general, hauria de veure com a mínim una vegada.

Visionats: El meu veí Totoro

Des que Aurum va començar a recuperar o editar per primer cop, segons el cas, les pel·lícules de l'Studio Ghibli en DVD jo he estat comprant-me o fent-me regalar totes les que he pogut aprofitant baixades de preu, èpoques de rebaixes i situacions similars. Com s'ha pogut veure en aquest bloc més d'un cop, són pel·lícules que m'agraden molt i n'acostumo a fer ressenyes, i tard o d'hora havia d'arribar la d'una de les més populars i importants d'en Hayao Miyazaki i companyia, com és El meu veí Totoro (Tonari no Totoro).

Cap de les edicions dels films de l'Studio Ghibli és una meravella, però excepcionalment aquesta pel·lícula estava disponible en una edició limitada que conté la capsa metàl·lica amb l'edició de 2 discs (un dels quals amb extres, pobres com sempre, però extres al cap i a la fi), una agenda de 2010 i un pòster japonès, tot plegat dins d'una capsa gruixuda que es tanca amb imant. I aquesta és la que em vaig comprar, perquè per una vegada que hi havia una edició amb cara i ulls volia aconseguir-la. 

El cas és que la tenia des de feia molt temps però havia acordat veure-la amb l'Eli, i no ens havíem vist des de feia molt temps. Per fi l'hem vist i, com és natural, en faré un comentari. De fet jo l'havia vist fa moltíssims anys, ja que l'havia comprat en VHS de segona mà, però no l'havia tornat a veure, i aquest cop ho he pogut fer en català.

El meu veí Totoro és una pel·lícula de l'Studio Ghibli estrenada al Japó el 1988 amb gran èxit, una història dirigida i escrita (perquè més d'una pel·lícula d'aquest estudi es basa en llibres) pel mateix Hayao Miyazaki, que va començar a rebre l'atenció d'Occident amb aquest film.

Un film que ens explica una entranyable i bonica història ambientada el 1958, orientada al públic jove però que també podem gaudir perfectament els adults, i protagonitzada per dues noies que se'n van amb el seu pare a viure al camp per tal de poder ser més a prop de l'hospital on està ingressada la mare, que pateix una malaltia que no s'especifica i que, pel que sembla, no es pot tractar a la ciutat.

Allà les nenes, que són la Mei (4 anys) i la Satsuki (10), gaudeixen amb la mudança i la descoberta d'una casa on no viuran soles, perquè a banda del seu pare també hi ha els misteriosos i petits "conillets de la pols" (terme que no havia sentit mai, personalment), en realitat esperits del sutge que en japonès s'anomenen susuwatari i que també surten a El viatge de Chihiro.

La vida de la família transcorre amb tranquil·litat fins que la petita, la Mei, que és extremadament curiosa i no té por de res, veu uns éssers sobrenaturals que decideix seguir i que la condueixen, sense voler-ho perquè en realitat fugen d'ella, fins al rei del bosc, el Totoro del títol.

Tot i que qualsevol de nosaltres s'espantaria en veure un ésser pelut tan gran i amb aspecte d'ós barrejat amb gat la Mei, ben al contrari, decideix fer-se amiga d'ell i compartir el coneixement de la seva existència amb sa germana i son pare, que al principi afirmen que se la creuen per seguir-li el corrent, però aquest encontre marcarà la resta de la història.

Perquè El meu veí Totoro és una pel·lícula senzilla, sense complicacions ni gaires conflictes, però se'n produeix un quan el permís de cap de setmana de la mare és cancel·lat i la Mei, preocupada, decideix fer tota sola el camí que "un home gran i fort" faria en 3 hores. La Satsuki, preocupada, la busca pertot arreu i acaba demanant ajuda a en Totoro, que hi accedeix de bon grat.

Si penseu que us he fet spoilers en realitat no és així, no dic gaire cosa més del que trobareu en qualsevol sinopsi de la pel·lícula. Ja he dit que era un film senzill i sense complicacions, però val molt la pena i és ple de moments bonics que ens arrenquen un somriure, paisatges bells, amor per la natura, elements de fantasia que trobem sorprenentment naturals, com si ens tornéssim nens de sobte i tot fos possible, i en general la màgia Ghibli que ha fet tan popular El meu veí Totoro i les seves altres produccions.

Una de les escenes més conegudes de la pel·lícula és la de la pluja a la parada de l'autobús, que surt al pòster i que, gràcies a l'esmentada Eli, he sabut que conté una curiositat: qui és la nena? És una barreja de la Satsuki i la Mei? És una versió alternativa de la Satsuki? Doncs no se sap, però es veu que la idea inicial era que a la pel·lícula només hi hagués una nena, cosa que hauria canviat bona part del seu argument, i devien deixar aquesta il·lustració tan preliminar com a pòster final per alguna raó que no conec i que no he estat capaç de trobar.



També n'havia de posar el tràiler, que té una de les cançons més conegudes de la cada cop més extensa filmografia de l'Studio Ghibli. Sí, el so i la imatge no maten, però trobeu-me'n un en japonès que es vegi i se senti millor i el canviaré amb molt de gust.

Si us agrada la història, que segur que sí, i teniu la sort d'anar algun dia al Museu Ghibli (per a mi parada obligatòria si mai arribo a anar al Japó), allà hi podreu veure el curt exclusiu, ja que no ha sortit editat de cap manera, Mei to Nekobasu, és a dir La mei i el Gatbús, una seqüela de 13 minuts feta el 2003 i on ens presenten el fill del Gatbús de la pel·lícula original.

 
Però el personatge realment famós, fins al punt de ser un dels més populars per als infants i no tan infants japonesos i, de fet, present al logo del mateix Studio Ghibli, és en Totoro, que també ha fet "cameos" en diverses produccions d'altres orígens i tipus, com aquesta que veiem de Toy Story 3 (2010).

Fins i tot a la sèrie South Park, segons la Wikipedia diverses vegades, però també en un dels còmics de The Sandman, de Neil Gaiman, i en altres pel·lícules de l'Studio Ghibli, com Kiki l'aprenent de bruixa, Pompoko i Mimi wo sumaseba. A més, el 1994 es va descobrir un cinturó d'asteroides que va ser batejat com a 10160 Totoro.

Ho deixem reiterant la recomanació de veure aquest bonic film i mostrant una fotografia real d'un Totoro esperant l'autobús, cosa que els altres que s'esperen es prenen amb tota la naturalitat del món, i això que no són japonesos.

Tot i així no puc deixar d'esmentar el Totoro Forest Project, que es va posar en marxa el 2008 per tal de salvar el bosc de Sayama, proper a Tòquio i inspirador dels paisatges que es poden veure a la pel·lícula. Consistia en una sèrie d'il·lustracions fetes per diversos artistes amb en Totoro com a protagonista que després es van subhastar.

Aquells diners, i els que s'obtenen de la venda del llibre que reuneix les il·lustracions, a més de les donacions que encara es poden fer a la web oficial d'aquest projecte solidari, es destinen a evitar que el desenvolupament urbanístic de la zona faci desaparèixer el bosc, però la iniciativa encara va més enllà i lluita per permetre als habitants del camp que mantinguin el seu estil de vida tot proporcionant-los mitjans i que d'aquesta manera puguin continuar duent a terme la vida de sempre a la terra que els va veure néixer.

Adéu a Jean Giraud, "Moebius"

Se n'ha anat un dels grans del còmic europeu i, per què no, mundial. Jean Giraud, més conegut pel seu nom artístic de Moebius, moria ahir de càncer als 73 anys, i tot i que jo no n'era un seguidor en el sentit d'haver llegit gaires obres seves em sap greu, perquè era un home que havia aportat coses molt importants al món del còmic i a partir d'ara ja no ho podrà fer més. 

Tampoc no em podrà signar mai cap exemplar de cap còmic, com va fer als assistents del Saló del Còmic de Barcelona el 2009 sense que jo hi donés prou importància i m'ho fes venir bé per tal d'assistir-hi com sí que he començat a fer després amb altres autors.

Nascut el 1938 a Nogent-sur-Marne, als afores de París, va començar la seva carrera amb el gènere del western, co-creant el personatge del Tinent Blueberry juntament amb Jean-Michel Charlier, que era el guionista dels seus dibuixos fins que el 1990 va morir i Giraud va continuar els àlbums en solitari tot introduint-hi canvis estètics que s'acostaven més a la resta de la seva obra.

L'estil realista dels còmics de l'Oest que dibuixava com a Jean Giraud era diferent del que es podia veure a les seves obres del gènere de la ciència-ficció i la fantasia, també impressionant però d'una altra manera. Va ser a partir de 1975 que va adoptar el pseudònim de Moebius (o Möbius) i es va dedicar a aquests gènere sovint indestriables, amb obres com Arzach (que sembla que ara s'ha de dir Arzak), The Long Tomorrow (que era en anglès) o Le garage hérmetique.

De 1981 a 1988 va dibuixar els sis àlbums que formen L'Incal, aparentment (no he pogut contrastar-ho) l'única de les seves obres que ha estat traduïda al català i l'única que he llegit, malgrat que no en vaig fer cap ressenya en el seu dia. Aprofito per dir que em va agradar força però que la seva complexitat requereix més d'una lectura, i que l'únic punt negre que hi veig és una millorable edició per part de Glénat, tant en retolació com, més important encara, traducció.

La sèrie principal, la que esmento, la va dibuixar amb guions del famós Alejandro Jodorowsky, que va escriure altres àlbums relacionats amb la sèrie, només un dels quals va tenir novament Moebius com a dibuixant, Après L'Incal.

Aquesta imatge pertany a l'esmentada Arzach, de 1976, i la comento ara per més d'un motiu: no només es tracta d'una de les seves obres més celebrades, sinó que destaca per haver introduït als còmics de ciència-ficció (o almenys haver-ne estat un dels pioners) la barreja d'elements medievals (fins i tot prehistòrics com el pterodàctil on viatje el seu protagonista) i futurístics. 

Una ambientació que podem veure per exemple a Kaze no tani no Nausicaä, manga de Hayao Miyazaki dibuixat entre 1982 i 1994 i que va originar la famosa pel·lícula pre-Studio Ghibli de què ja vaig parlar fa temps. I el dibuix que he compartit és una il·lustració feta pel mateix Moebius en homenatge a aquesta obra.

No és pas casualitat, perquè resulta que els dos mestres eren amics i tot va començar, si ens hem de refiar d'una cita que apareix a la Wikipedia, quan Miyazaki va descobrir Arzach el 1980. Sabent això, no és excessivament paranoic entendre que el característic l'aparell volador de la Nausicaä està inspirat en el pterodàctil de la primera imatge que hem vist.

Aquest és el cartell d'una exposició conjunta que van fer els dos autors a París entre 2004 i 2005, una mostra més de la seva amistat, que queda encara més reflectida quan sabem que una filla de Moebius té el nom de Nausicaä, i que va ser batejada així pel manga i la pel·lícula que, al seu torn, estaven inspirats en el còmic de l'artista francès.

Al mestre Giraud no li agradava, com a molts altres autors europeus, el poder i la influència que exercien els còmics nord-americans de superherois, però sí que va fer una col·laboració amb Marvel el 1988, a través d'una minisèrie de dues entregues d'en Silver Surfer amb el nom de Parable, amb guió del mític Stan Lee. Tot i que les incoherències amb la línia oficial del personatge van fer que es considerés una història alternativa, va obtenir el 1989 el premi Eisner a la millor sèrie limitada. 

I a banda de sortir ocasionalment del còmic europeu també va sortir del còmic en si mateix, per exemple amb els dissenys conceptuals de pel·lícules com El cinquè element (1997), Willow (1988), Tron (1982) o Alien (1979). 

Tot això deixant de banda aquelles pel·lícules del gènere cyberpunk que es van inspirar estèticament en els universos creats per l'artista als seus còmics sense que treballés directament en els films, com Blade Runner (visualment inspirada en The Long Tomorrow tal com va reconèixer el seu director Ridley Scott) o Escape from New York, i fins i tot va influir en la novel·la pionera del cyberpunk Neuromàntic, de William Gibson.

De 2000 a 2010 Giraud, o Moebius, va dibuixar una autobiografia anomenada Inside Moebius en què repassava la seva carrera tot retrobant-se amb els seus personatges, i va aprofitar l'ocasió per tal de crear noves aventures d'alguns d'ells. 

Qui sap què ens hauria pogut oferir si hagués viscut uns quants anys més, però la mort no fa distincions i ja ha posat fi a la seva trajectòria.