divendres, 9 de maig de 2014

Cinema: Kaze Tachinu

Ha estat remarcable la cobertura que s'ha fet de la darrera pel·lícula de l'Studio Ghibli estrenada a l'estat espanyol. De fet, el film anterior de la productora d'animació més famosa d'Orient, Kokuriko-zaka kara (2011), no ha arribat a les nostres pantalles de cinema i no sembla que, a aquestes alçades, hagi d'arribar. 

Però és clar, la que ressenyo avui és l'última pel·lícula dirigida (i escrita) per en Hayao Miyazaki, que va anunciar l'any passat la seva retirada com a director, si bé continuarà duent a terme tasques importants a l'empresa que va cofundar i amb la qual ens ha donat tants llargmetratges memorables, com Nausicaä de la Vall del Vent (tècnicament abans que es fundés Ghibli com a tal), Laputa: el castell al cel, El meu veí Totoro, Nicky l'aprenent de bruixa, La princesa Mononoke, El viatge de Chihiro o l'última que havia dirigit el mestre Miyazaki, La Ponyo al penya-segat, el 2008, 5 anys abans de la que avui ens ocupa.


Totes aquestes circumstàncies ja eren suficients com per cridar l'atenció dels responsables de decidir si una pel·li d'anime ens arriba a través del cinema o directament en format domèstic, però que rebés premis i nominacions (entre altres coses per la banda sonora de l'admirat Joe Hisaishi) i competís als darrers premis Oscar en la categoria de Millor Pel·lícula Animada i fos vençuda només —d'altra banda com era d'esperar— perquè una de les altres nominades era Frozen, permetia pràcticament assegurar que l'acabaríem veient en pantalla gran, i així ha estat.

La qüestió és que fins i tot la publicitat d'alguns autobusos ens ha fet saber que Kaze tachinu, en castellà El viento se levanta (esperem que quan surti en DVD i Blu-ray inclogui l'àudio català), arribava, i evidentment la vaig anar a veure i en vaig sortir prou satisfet.


Nascuda com a manga, format gens habitual en Miyazaki (destaca, en aquest sentit, l'esmentada Nausicaä), i al seu torn parcialment basada en una novel·la de finals dels anys 30 del segle XX escrita per Tatsuo Hori, Kaze Tachinu és la biografia en gran part fictícia d'en Jirô Horikoshi (1903-1982), dissenyador d'aclamats avions de guerra que es van fer servir a la II Guerra Mundial, concretament el Mitsubishi A5M i el Mitsubishi A6M Zero.

Que aquest fos el seu protagonista ja va provocar prou polèmica, perquè està força mal vist que qualsevol japonès s'enorgulleixi d'aquella època, però a sobre el personatge fuma, i per tot plegat el director va rebre pals per totes bandes. Ara bé —i en això estic totalment amb ell—, la pel·lícula explica la història d'un nen que sempre ha somiat amb dissenyar avions bells i ràpids, independentment de l'ús que el govern els acabés donant.


No és cap secret que al senyor Miyazaki l'apassiona el món de l'aviació, ho vam veure per exemple a Porco Rosso (pel·lícula de la qual Ghibli continua pensant fer una seqüela, però ja no la dirigirà ell), i a Kaze tachinu es deixa anar i ens en parla a bastament, segurament identificant-se amb el protagonista.

Aquest cop, però, es tracta d'una pel·lícula d'estil realista, i si la voleu veure perquè és d'en Miyazaki però el que més us agrada d'ell són els mons de fantasia i els éssers estranys i màgics, canvieu el xip o deixeu-ho córrer, perquè en sortiríeu decebuts (ja he llegit més d'un comentari negatiu en aquest sentit).


Aquí l'únic que s'assembla al món oníric habitual als films de Miyazaki és precisament això: els somnis que en Jirô té de manera recurrent i on conversa amb el dissenyador italià que admira, en Giovanni Battista Caproni, i amb qui es va trobant, també en somnis, a mesura que es va fent gran.

Precisament en aquests somnis s'adona que, com que duu ulleres, no podrà pilotar mai avions, però en canvi sí que els pot dissenyar, i decideix dedicar-se a aquesta feina que l'absorbirà i li permetrà ben poques distraccions.


L'única que té, a banda del tabac i algunes escenes de contemplació i converses amb entranyables personatges en els seus viatges, gairebé sempre relacionats amb la feina, és la Naoko (curiosament als subtítols de la versió original estrenada, "Nahoko"), una noia que coneix per casualitat en un tren el dia del gran terratrèmol de la regió de Kantô del 1923 i que més endavant retroba, de manera que s'introdueix una refrescant història d'amor que dóna força a un film que, per molt que ens arribi a interessar el tema del disseny d'avions, i per molt que ens convencem que és un biopic en dibuixos animats, necessitava aquest contrapunt per tal de no esdevenir avorrit.

Una història d'amor molt bonica que és la part fictícia de la biografia, perquè això no va passar mai, i que Miyazaki extreu del llibre de Tatsuo Hori. De fet, l'amor no és un tema absent en les pel·lícules d'aquest home, però segurament a Kaze tachinu és on el tracta més, i d'una manera més adulta i punyent, sense que ens sobrin (ans al contrari) les escenes d'enjogassament on el vent del títol té un paper fonamental. 


Kaze tachinu és la història d'un home que viu per a dissenyar bons avions, que ho fa perquè li agrada, no per ajudar el país ni per acabar amb l'enemic, i de pas resulta que li permet guanyar-se la vida. Però no és que no pensi en les repercussions mortals que té la seva aportació a la guerra, de fet és quelcom que el tortura en somnis, especialment quan els anys de la II Guerra Mundial han passat, però també en els anys previs en què el Japó va estar fent maleses per les seves rodalies. De manera que, en realitat, una part de crítica amb la política del país sí que hi ha, encara que no tanta, ni tan detallada, com un sector del públic hauria volgut.


És una pel·lícula seriosa, en alguns moments lenta i centrada en un tema molt específic, i això pot desagradar els que s'hi acostin pensant en les produccions esmentades més amunt i en aquella agradable combinació d'animació adreçada tant als menuts com als adults, però si es deixa de banda aquesta idea preconcebuda som davant d'un tipus d'història, i una manera de narrar-la, que hem vist sense queixar-nos, diverses vegades, al cinema d'imatge real (per exemple, sí, L'aviador de Martin Scorsese). La diferència és que s'ha fet en dibuixos animats i això pot confondre. 




4 comentaris:

  1. Ja saps que a mi algunes de les pelis de Ghibli les trobo més pesadetes o fins i tot abvorridetes, però en aquest cas em va agradar :D

    No recordo això que es fa dissenyador perquè no pot pilotar per les ulleres, o no me'n vaig adonar directament, però ara entenc l'escena en que pilota i no veu res XDDDDD :P

    La recomano :D

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs pel que tenia entès i veient el tema, pensava que t'hi avorriries força xD

      Elimina
  2. Uepa! Justament estava cercant una ressenya d'aquesta pel·lícula i arribo al teu blog! Quina meravella poder-la llegir en català! He fet una bona trobada, veig que generalment tractes temes molt interessants, així que ja tens una lectora més! ^^

    Passant a Kaze Tachinu, que et podria fer una consulta, si no és molta molèstia? Em fa molta il·lusió anar a veure aquesta pel·lícula, però em preocupa el tema del doblatge. Estic molt acostumada a escoltar-ho tot en versió original i (sé que és una xorrada) però passo pena que no m'acabi de fer la versió doblada. Està prou aconseguida la versió en castellà?

    Moltes gràcies pel teu temps i fins una altra! ;D

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sempre és un plaer que la gent et descobreixi i li agradi el que fas. Benvinguda doncs i gràcies!

      Pel que fa al que em preguntes, potser se't va escapar una frase del text, (curiosament als subtítols de la versió original estrenada, "Nahoko"), que fa evident que la vaig veure en japonès :P

      Com que estudio japonès, i a més sóc de veure les coses en versió original sempre que puc, la vaig veure així. Ara bé, l'empresa que s'ha encarregat del text per al doblatge, Daruma Serveis Lingüístics, és la referència del sector i segur que ho ha fet molt bé. Quant al doblatge en si, en el sentit de les veus, no en tinc ni idea, però suposo que han fet servir professionals.

      De tota manera, com que dius que acostumes a veure-ho tot en versió original (de xorrada res, és el que hauríem de fer tots), és tan fàcil com anar a veure aquesta també en japonès :)

      Elimina

Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails