dilluns, 16 de març de 2015

Visionats: Kokurikozaka kara

Així com Kaze tachinu ha adquirit una gran rellevància no només pels seus mèrits, sinó perquè es tracta de l'última pel·lícula de l'Studio Ghibli dirigida per en Hayao Miyazaki (i la penúltima absoluta de la productora, ara que ha plegat de fer films), hi ha una altra obra, dos anys anterior, que ha passat més desapercebuda per diversos motius, entre els quals la no estrena cinematogràfica a l'estat espanyol (tampoc no s'ha llançat en formats domèstics) o la direcció per part d'en Gorô Miyazaki, el fill del mestre, després que la seva primera obra, Gedo Senki, no acabés de convèncer el públic ni la crítica.

Però que hagi passa més desapercebuda no significa que no sigui una pel·lícula excel·lent de la gent que ens ha fet gaudir amb llargmetratges com El viatge de Chihiro, Mononoke hime, El Castell al Cel, Nausicaä de la Vall del Vent o La tomba de les lluernes. És Studio Ghibli i es nota, i amb això n'hi ha prou.


Kokurikozaka kara (From Up on Poppy Hill en anglès, que seria Des del turó de les roselles) es va estrenar al Japó el 2011 amb direcció de l'esmentat fill primogènit del mestre Miyazaki i guió del mateix Hayao Miyazaki i Keiko Niwa, tot plegat en base al manga shôjo de Tetsurô Sayama i Chizuru Takahashi, publicat a la revista Nakayoshi entre 1979 i 1980 i recopilat en 2 volums.

A l'extensa filmografia de Ghibli, i també en produccions anteriors al naixement de l'estudi, com ara Heidi, Marco o Conan, el noi del futur, es pot apreciar sense gaires dificultats el que és pràcticament una obsessió per temes, escenaris i personatges d'inspiració europea o pseudoeuropea. Això, malgrat que la majoria de llargmetratges s'ambienta en diferents èpoques de la història del Japó, amb la fantasia jugant-hi un paper més o menys important.


Kokurikozaka kara ens situa al Japó de 1963, un any abans de la celebració dels primers Jocs Olímpics de Tòquio (ara sabem que el 2020 hi haurà els segons), i en un context en què en plena recuperació dels devastadors efectes de la 2a Guerra Mundial els estudiants japonesos s'impliquen en causes diverses, en el naixement de l'activisme estudiantil que acabaria en importants revoltes.

Aquesta situació, els efectes de la postguerra i les esmentades Olimpíades, a més d'una banda sonora molt de l'època, són el rerefons històric d'un argument aquest cop realista (en aquest film no veurem cap element fantàstic ni oníric, i això sí que és rar de trobar a les produccions de l'estudi) que té com a protagonistes dos estudiants de batxillerat.


Ella és l'Umi Matsuzaki, que viu en una fonda amb la seva àvia, dos germans petits i un parell d'hostes, mentre que la mare acaba els estudis de Medicina als Estats Units. Entre les tasques que l'Umi duu a terme n'hi ha una d'autoimposada, que és hissar uns banderes de senyalització marítima per al seu pare, que va morir a la Guerra de Corea.

Ell és en Shun Kazama, el responsable del diari de l'institut i un dels líders en la defensa de l'edifici de clubs, que està previst que enderroquin per tal de construir-ne un altre. Ella s'hi veu implicada sense voler-ho i aviat fan amistat i alguna cosa més, que esdevé el nucli de la pel·lícula, encara que hi ha un gir que m'estimo més no esmentar (i que el tràiler rebenta, motiu pel qual no l'he posat).


En part perquè Kokurikozaka kara és un film molt costumista, sense grans esdeveniments i de ritme tranquil que en termes argumentals es recolza únicament en la qüestió de l'edifici i la relació entre els seus dos protagonistes, una relació tòpicament japonesa —o com les relacions romàntiques japoneses tal com ens les han estat mostrant durant dècades al manga i l'anime— en què, si no fos per l'esment verbal explícit, no sabríem si estem davant d'uns amics o d'una parella. Però no és una simple història d'amor, sinó que aquesta es desenvolupa en paral·lel a la cerca dels orígens dels interessats, en un moment clau per a la formació de la personalitat com és l'adolescència.

En fi, no crec que sigui una pel·lícula per a aquells que busquen emocions fortes, castells voladors o ambulants, porcs que piloten avions, nenes que es perden en mons de fantasia o batalles medievals, però si us agraden les històries en què sembla que no hi passi gran cosa, i que tot i així deixen un bon regust, Kokurikozaka kara és d'allò més recomanable.

Alguna cosa ha de tenir, si es va endur un munt de nominacions i premis com ara el de millor animació de l'any per part de l'Acadèmia Japonesa i el mateix guardó al Premi Tokyo Anime el 2012), a més d'haver passat per diversos festivals arreu del món.

El millor

  • El regust de l'Studio Ghibli, al capdavall és una de les seves pel·lícules, es nota i hauria d'agradar als seus seguidors
  • Un relat costumista amb protagonistes sense poders, visions ni odissees, realista i calmat, de tant en tant també està bé

El pitjor

  • Que hagi quedat eclipsada per Kaze tachinu i no tingui gaires possibilitats d'arribar a la gran pantalla del nostre país com altres produccions, sobretot quan ja han passat 3 anys
  • Que pugui fer desconfiar aquells que van quedar decebuts amb Gedo Senki només perquè el seu director és el mateix 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails