Cinema: Elio

Com he dit més d'un cop últimament, enguany estic veient molt poques pel·lícules, però molt poques. I es dona la circumstància que, quan escric això, estem a finals de juliol i només n'he vist 7, de les quals... 4 al cinema! 

Són majoria, doncs, i en part és perquè en un mateix cap de setmana en vaig veure dues, de les quals parlo també en entrades consecutives del blog, essent la primera Superman, de la qual vaig parlar en aquesta entrada, i l'altra la que us porto avui, una que vam anar a veure en família i que s'estrenava alhora que l'adaptació més recent de les aventures del superheroi més famós de tots els temps a la gran pantalla. 

Elio és el nom de la darrera proposta de Pixar, que continua tan prolífica com sempre i ens estrena una pel·lícula cada any. Doncs bé, la d'aquest 2025 ens trasllada a l'espai, amb guió de Julia Cho, Mark Hammer i Mike Jones i direcció de Madeline Sharafian, Domee Shi i Adrian Molina. 

El títol d'aquest llargmetratge que, com de costum amb aquest estudi, s'ha estrenat en català, és el nom del seu protagonista, un nen que -com no podia ser d'una altra manera amb Disney posant-hi els calés- és orfe després que els seus pares morissin en circumstàncies que no ens diu el guió, i viu amb la seva tieta. 

Ella es diu Olga i és comandant a les Forces Aèries dels Estats Units d'Amèrica, però va haver d'abandonar el seu somni d'entrar al programa aeroespacial com a astronauta per fer-se càrrec del seu nebot.

Tanmateix, la relació amb ell no és fàcil, atès que no acaba d'entendre els seus comportaments i, sense voler-ho, el nen la fica en més d'un embolic. Malgrat els malentesos i les discussions, ens queda clar en tot moment que l'estima i que faria qualsevol cosa per ell.

Ell és un nano considerat raret pels seus companys, i és normal que sigui més aviat introvertit, atès el que va passar amb els seus pares, però un dia troba una raó per il·lusionar-se amb la vida, i és la possible existència de vida extraterrestre.

Des de llavors, viu obsessionat amb el somni que l'abdueixin i poder conèixer de primera mà aquest mite de la nostra societat. I, evidentment, perquè hi hagi pel·lícula aquests somnis s'han de fer realitat. Però si no voleu que us aixafi res més, us convido a deixar de llegir, perquè aquest cop no seré capaç de parlar del film sense fer gaires spoilers.

L'Elio, efectivament, arriba a conèixer un munt d'extraterrestres, que van trobar el disc daurat de la sonda Voyager 1 llançada el 1977 amb mostres de la cultura del nostre planeta. Però, més important que això, troba un lloc on vol estar, on se sent important i comprès.

Amb una naturalesa pròpia de la infantesa que el fa estar totalment obert a qualsevol cosa nova, l'Elio està vivint el seu somni, però també hi farà els amics que no té al seu medi natural.

Sobretot, en Glordon, una mena de llimac sense ulls que es troba en una situació similar a la seva, per circumstàncies diferents, i que ajuda la pel·lícula a tractar temes habituals dels films de Pixar, com la família, la dificultat per encaixar i l'amistat. 

Amb el seu sorprenent viatge i alguna decisió poc reflexiva -també pròpia de l'edat-, l'Elio provoca una crisi interplanetària que és el conflicte principal del film, deixant de banda el personal, però no en continuo parlant perquè trobo que ja he dit prou coses de la seva trama. 

Un cop més, Pixar no decep -almenys a mi- i ens porta una història que s'afegeix al seu ja extens i estimat recorregut, amb personatges que passen a formar part del seu univers, mai més ben dit. 

 

Cinema: The Wild Robot

Enguany ha estat molt dolent pel que fa a freqüència de visites a les sales de cinema, per part meva, el pitjor que recordo, però de tant en tant hi ha algun film que volem veure amb la nena i que a nosaltres també ens agrada i ens treu una mica el cuquet. Després de mesos de sequera, però, aviat hi haurà una altra sessió, així que no trigaré gaire a publicar una altra entrada de cinema.

El cas és que fa poc vam veure'n una que jo, sincerament, no tenia controlada, però que vaig veure algunes persones recomanant molt i, un cop vista, em ve de gust parlar-ne una mica.

The Wild Robot és una pel·lícula escrita i dirigida per Chris Sanders (Lilo & Stitch, Com ensinistrar un drac, Els Crood...) basant-se en una novel·la de Peter Brown de 2016, i té més d'una reminiscència de l'Studio Ghibli, començant per la seva protagonista, una ginoide que recorda l'icònic robot de El castell al cel, però també pel seu missatge ecologista.

Produïda per Dreamworks, que com ja sabem tots plegats ens ha portat en les darreres dècades coses com Shrek, Madagascar o l'esmentada saga Com ensinistrar un drac, la pel·lícula mostra un estil visual diferent del que havíem vist fins ara en la companyia, amb un colorit que recorda traços de pintura i que remet, per exemple, als films animats del multivers de l'Spider-man. 

Tornant a la seva protagonista, es diu ROZZUM unitat 7134, abreujat com a "Roz", i és un robot assistent que va a parar a un bosc després de l'accident que pateix l'avió que en transportava un carregament, del qual és l'única supervivent. 

Allà, amb la informació de què disposa, intenta trobar un client que li encarregui una missió, cosa que produeix situacions divertides en tractar-se, tots els éssers vius amb què es topa, d'animals salvatges. Quan troba la manera de comunicar-s'hi, la història passa a ser una mena de faula amb tot d'animals que parlen l'idioma de l'espectador -malauradament, tot i la importància de la cinta, no s'ha doblat al català- i es relacionen entre si deixant de banda, gràcies a la suspensió de la incredulitat, les relacions de predador i presa pròpies de les respectives espècies, o si més no convertint-les en amenaces i bromes per no traumatitzar-nos amb les horribles morts dels personatges amb què connectem i que sí que es produirien al món real. 

Argumentalment està justificat amb l'efecte positiu que exerceix la Roz en els animals del bosc, tot i que, al principi, la seva arribada provoca un terrabastall i el lògic recel de les bèsties. La més afectada, però, és un pollet d'oca que perd tota la família en caure la Roz damunt del niu on la mare covava uns ous. 

Així, la protagonista se'n fa càrrec perquè una guineu, en Fink, que es volia menjar l'ou, li dona consells a contracor, tot esdevenint el típic dolent reconvertit en bo amb què es completa el trio principal de personatges.

Però, quan les coses s'estaven posant en ordre, la pel·lícula ens recorda que, al capdavall, la robot és un producte de consum i l'empresa que la va fabricar, en aquest món futur on la tecnologia ha fet possible la seva existència, la vol recuperar, i això introdueix el conflicte i la tensió en aquesta història que no és, malgrat el que podria semblar, necessàriament per al públic més jove, que com sol passar amb aquestes pel·lícules d'animació modernes no en sabrà llegir tots els missatges.

The Wild Robot és una història emotiva, divertida, dramàtica quan cal, que ens parla de la natura i els seus cicles, la lletja petjada de la humanitat al planeta, l'acceptació i la confiança en un mateix, però, sobretot, de la família i les diferents i sorprenents formes en què es pot presentar.

És una pel·lícula molt bonica en tots els sentits, i si no la podeu veure en pantalla gran us recomano que ho feu quan la distribueixin en qualsevol de les plataformes d'streaming que tots més o menys tenim, o que us la compreu en suport físic. 

Ha tingut una acollida excel·lent i acumula premis. Qui sap si s'endurà també l'Oscar a la millor pel·lícula d'animació a l'edició de 2025...
 

Cinema: Inside Out 2 (Del revés 2)

Si bé Disney ha estat tradicionalment reticent a fer seqüeles de pel·lícules (almenys per al cinema), però últimament s'hi ha animat, a Pixar mai li ha sabut greu recuperar històries d'èxit i ampliar-les per mirar de repetir el triomf, satisfer el públic i continuar obtenint beneficis.

Després que diverses de les seves pel·lícules es convertissin en sagues, ara ha estat el torn d'Inside Out, en català coneguda també com a Del revés, que 9 anys després de la seva estrena el 2015 torna amb la continuació de les aventures de la Riley i les seves emocions.

Inside Out 2 o Del revés 2, dirigida pel debutant Kelsey Mann en comptes d'en Pete Docter, director de la primera part, ha arribat després de molt de temps d'expectació des que se'n va confirmar la producció, i és que Inside Out, per bé que no era dels films més digeribles pel públic infantil i no es pot dir en veu tan alta allò de "les pel·lis de Pixar són per a petits i grans" -i el mateix passa amb aquesta segona entrega-, va agradar molt, en el seu moment, pel retrat que feia de les emocions d'una nena a través de personatges que les representaven i estaven instal·lats al seu cap.

Què ens podia oferir, doncs, aquesta nova pel·lícula? De manera molt intel·ligent, el que fa és entrar en una nova etapa de la vida de la protagonista humana del primer film, la Riley, només dos anys després, però dos anys cabdals perquè, amb 13 d'edat, ja és adolescent.

Amb l'adolescència arriba la pubertat, el perillós però temptador botó vermell de la consola de control de les emocions que se'ns mostrava ja al final de la primera pel·lícula, i que era una pista del que vindria, perquè és això: ara la Riley ha començat a sentir coses que quan era una mica més petita no es podia ni imaginar, i això li provoca canvis d'humor i preocupacions que els seus pares sabien que tard o d'hora arribarien, però que mai són agradables per a ningú.

Ara bé, no es tracta de fer un relat humorístic convencional d'aquesta part de la vida de les persones, tampoc a l'altra pel·li, sinó que, com podíem esperar, Pixar ho fa a través dels personatges que ja coneixíem i que representen les emocions bàsiques de la noia, que van una mica perduts en aquesta nova etapa, però també amb l'arribada de nous personatges que personifiquen les noves i més complexes emocions que donen sentit a la pel·lícula.

Aquestes són la Vergonya, l'Ansietat, l'Enveja i l'Ennui, la paraula francesa per a avorriment, però és el que s'ha decidit des de traducció i ho haurem d'acceptar, així com la llicència popular que s'ha permès en fer servir l'adverbi casi en comptes del correcte quasi o gairebé. Com a mínim, aquest cop no s'han hagut de lamentar quadros, barcos ni enterros.

En fi, els quatre nous personatgets, amb aspecte de titelles de Jim Henson, com les emocions originals, tenen els seus moments per brillar i els seus gags, però també un líder clar, que és l'Ansietat, així com la Joia ho és del grup original, i aquesta adopta un paper antagonista al film perquè, ara que les quatre noves emocions s'han instal·lat a l'interior de la Riley, desplacen per la força les emocions bàsiques que hi havia fins ara, un reflex dels canvis que està experimentant la noia amb l'arribada de la gran P.

A banda de tot això, que és el reclam de la pel·lícula, a l'exterior veiem com és la vida de la Riley més enllà d'ella mateixa i som testimonis de com es replanteja conceptes com l'amistat, perquè ara té dubtes sobre els seus propis principis i objectius, ja que en entrar a l'institut properament el que vol és el que vol tothom: ser acceptada, no tal com és, sinó com ens diu la societat que hem de ser, i això provoca un terrabastall amb les seves amigues dels últims anys.

Inside Out 2 explora aquesta mena de conflictes, aquest ritus de creixement propis de l'adolescència, i veurem com, a través de les metàfores imaginatives del món de l'interior de la Riley, es va decidint el seu destí i quin dels dos grups d'emocions és el que prevaldrà. 

Com deia més amunt, la pel·lícula, encara que transmeti emotius missatges a través de personatges bufons i colorits que viuen aventures amb mil obstacles i força moments d'humor, pot arribar a fer-se llarga per als infants, és quelcom que vaig sentir expressat en veu alta al cinema veient la primera part i m'ha tornat a passar ara, perquè no l'acaben d'entendre, i és que estem parlant, al capdavall, de sentiments complexos, més encara que a la primera Inside Out, i en general tenim tendència a veure audiovisual animat amb criatures només per les idees preconcebudes que tenim tots plegats respecte al format. 

A l'altra banda d'això, és clar, tenim una nova pel·lícula de dibuixos animats més que vàlida per als adults, que en són, trobo, el target principal. De fet, no és estrany que se'ns faci algun nus a la gola amb segons quines situacions amb què ens podem identificar o que estem vivint o sabem que viurem aviat amb la nostra canalla.

Inside Out 2 és una coherent continuació del que ja havíem vist, amb algunes idees noves pel que fa a la representació de les emocions, els sentiments i els pensaments, i sempre és agradable retrobar-se amb mons que ens van deixar un bon regust en el passat. Si li hem de trobar algun punt feble, però, tenim el típic de les seqüeles d'obres sorprenents: que la posada en escena ja no ens sorprèn, perquè ja l'esperàvem així. Tot i aquest inevitable "defecte", penso que és una excel·lent segona part que cap dels fans de la primera s'hauria de perdre.

Visionats: El monstre marí

Darrerament, no sé si per la pressió de les xarxes, subvencions o la famosa llei de l'audiovisual -tot i que al final era d'allò més descafeïnada-, o una mica de tot plegat, algunes plataformes d'streaming han començat a doblar al català coses noves.

Això, per excepcional, malauradament és notícia, però és una bona notícia. Perquè no es tracta únicament de recuperar doblatges existents de productes més antics, apartat on encara hi ha molta feina endarrerida, sinó també de captar públic jove, que comenci a canviar la percepció que el català és una assignatura de l'escola i una llengua dels grans. I la pel·lícula de què us parlo avui, una producció de Netflix, calia que fos doblada a la nostra llengua i la plataforma ho ha fet. I n'estan arribant més.

El monstre marí és el nom d'aquest film de Chris Williams, també coescrit per ell mateix, que narra una aventura marina amb un gir diferent de l'habitual i amb una barreja d'inspiracions que dona un molt bon resultat.

Al principi sembla que estiguem davant d'una història de pirates, tots els tòpics hi són... llevat de la part dels abordatges i els saqueigs, perquè aquí aquestes persones es dediquen a caçar monstres del mar i són aclamades com a herois dels quals els llibres parlen fins i tot mentre encara viuen.

El vaixell protagonista, l'Inevitable, el lidera el capità Crow, tota una llegenda que l'hi té jurada al monstre que el va deixar borni fa dècades, i que és la seva obsessió. Algú més hi veu Moby Dick?

La seva tripulació li és del tot fidel, incloent-hi en Jacob, un arquetip d'heroi del qual s'espera que lideri el vaixell en un futur no gaire llunyà.

Tots aquests plans, però, pateixen un daltabaix per la benintencionada intervenció de la Maisie, una nena que va perdre els pares per culpa d'una d'aquestes bèsties i que té els caçadors de monstres en un altíssim pedestal.

A partir d'aquí el film fa un gir cap a una trama més familiar, alegre i fins i tot ingènua, sobretot en la seva resolució, i val a dir que no excessivament imprevisible. 

Cosa que no treu que hi hagi diverses escenes de combats espectaculars al mar -o entre bèsties, com si fossin kaijû japonesos, moments que ens tenen amb l'ai al cor i dilemes existencials per part dels personatges. I, per als més grans, una crítica a l'obediència cega a la història oficial.

Sense voler entrar en més detalls de la història, em penso que ho deixaré aquí, i només afegiré que és una pel·lícula d'allò més amena, amb picades d'ullet a altres films i relats no sé si sempre intencionats o no, que probablement no serà recordada durant generacions, però això serà perquè malgrat que el seu director és també el de Bolt i Big Hero 6 i l'autor de la història de Vaiana, al capdavall aquesta no és una pel·lícula de Disney, Pixar ni Dreamworks, sinó de Netflix, amb un brevíssim pas per algunes sales de cinema molt concretes.

Amb uns dissenys i una animació per ordinador més que notables, i un bon doblatge al català, recomano el seu visionat a petits i grans, especialment en família.