El temps no perdona: Stargate

Fa uns mesos vaig dedicar una entrada a Stargate, una franquícia formada per diverses sèries, les dues principals de les quals vaig gaudir a través de 314 capítols. I trobo que ha arribat el moment de veure què se n'ha fet, dels seus actors i les seves actrius més destacats/des, en els anys que han passat des que es van acabar tant Stargate: SG-1 com Stargate Atlantis.

Comencem, però, per la pel·lícula de 1994 que és l'inici de tot. La cara més coneguda d'aquell film era la d'en Kurt Russell, que interpretava el general O'Neill i que des de llavors ha aparegut en diverses pel·lícules, probablement la més destacada Death Proof (2007), d'en Quentin Tarantino, i enguany l'hem pogut veure a Furious 7, amb 64 anys d'edat.

Probablement ha fet més fortuna en James Spader, que al film feia de doctor Daniel Jackson i que, amb un aspecte totalment canviat i actualment 55 anys, hem pogut veure fent d'Alan Shore a The Practice (2003-2004) i Boston Legal (2004-2008), però que també ha interpretat personatges de certa durada a la versió nord-americana de The Office i des de 2013 surt a The Blacklist. A més, és la veu de l'Ultron a Avengers: Age of Ultron.

Passem als intèrprets de les sèries i comencem amb en Richard Dean Anderson, ara amb 65 anys, associat per sempre al seu personatge a McGyver i també al general O'Neill, que va interpretar durant tota la sèrie, fins i tot quan va deixar de sortir-hi habitualment. De fet, també a Stargate Universe, entre 2009 i 2010, va aparèixer un parell de vegades.

Ja fa uns anys que no apareix enlloc, i les últimes vegades que ho havia fet havia estat en forma de cameo, recuperació d'un dels seus dos personatges més coneguts o en papers molt petits. Però si se n'ha parlat en els darrers anys ha estat pel seu notable augment de volum corporal, i no precisament en múscul.

Es conserva millor -també és cert que té 44 anys- en Michael Shanks, l'inoblidable doctor Daniel Jackson televisiu, que igual que el seu company va aparèixer tant a la sèrie principal com a Stargate Atlantis i Stargate Universe.

Tanmateix, ha anat fent cosetes i des de 2012 apareix a la sèrie mèdica Saving Hope, i ha tingut aparicions més breus en diverses altres produccions, que ha compaginat amb tasques de direcció i guió que ja havia dut a terme a la mateixa Stargate: SG-1.

L'Amanda Tapping, la Samantha Carter (no li poso el càrrec perquè al llarg de la història va ascendint), ara té 49 anys i, com els seus companys, va sortir tant a SG-1 com a les altres dues sèries, però a Atlantis s'hi va estar més temps.

A més de sortir en diverses pel·lícules, val a dir que poc conegudes, a la televisió el seu paper recent més llarg va ser a Supernatural, on va aparèixer en 7 episodis entre 2012 i 2013.

Aquest senyor tan de la conya és en Christopher Judge, de 50 anys, que segurament recordareu com l'entranyable (i seriós) Teal'c, ben conegut i important a la saga. Com els seus companys, el personatge de Stargate queda com el més important que ha interpretat. 

Ha anat fent papers poc rellevants, sí, i si mirem la Wikipedia el 2014 va participar en un munt de pel·lícules, i aparicions en trobades amb els fans en diverses convencions frikis.

Stargate: SG-1 va tenir 10 temporades i cap al final hi va haver un relleu parcial, amb l'entrada de personatges nous. Un d'ells va ser la irritant però finalment entranyable Vala Mal Doran, interpretada per la Claudia Black, de 42 anys, que ha aparegut recentment a The Originals, però que destaca sobretot per posar la veu en desenes de videojocs. 

Més canviat veig en Ben Browder, de 52 anys, que feia de Cameron Mitchell i que, curiosament, havia protagonitzat Farscape amb la senyora Black abans de debutar a SG-1 amb ella. 

Com tots els altres, papers breus en alguna sèrie de televisió (es veu que va sortir en dos episodis d'Arrow fent del mercenari Ted Gaynor, però no me n'havia adonat) i pel·lícules desconegudes. 

Notareu que no he parlat del general Hammond, que tenia la cara i la veu d'en Don S. Davis, però és que el pobre home va morir -i es va esmentar a la sèrie anys després que el personatge deixés de sortir-. El va substituir el general Landry, interpretat per en Beau Bridges, de 73 anys, germà gran d'en Jeff Bridges i veterà tant del cinema com de la televisió, que li han donat múltiples premis i nominacions (he de dir que personalment no m'agrada gaire, el seu estil).

Darrerament el més destacat que ha fet ha estat un personatge secundari a Masters of Sex i ha protagonitzat, entre 2013 i la seva cancel·lació el 2015, The Millers.

Passem als de Stargate Atlantis, que ja fa 6 anys que es va acabar, a veure com els ha anat la cosa. A en Joe Flanigan, de 48 anys, que feia de John Sheppard, li hem perdut la pista des de 2013, any en què va sortir a Major Crimes, i si en repassem la trajectòria veiem que li ha passat més o menys com a gairebé tots els altres: el seu personatge a Stargate va ser el cim de la seva carrera. 

La doctora Elizabeth Weir, interpretada per la Torri Higginson, va deixar de sortir a Stargate Atlantis el 2007 i se'n va anar a treballar a NCIS. Des de llavors, ho endevineu? Ha fet poca cosa i no gaire rellevant, a més de celebrar els 45 anys. Aquest 2015 ha sortit en un episodi de Dark Matter.

Un any menys té la Rachel Luttrell, la Teyla, que segons la Wikipedia, a més de no haver fet res de gaire important després de Stargate Atlantis, té la carrera en pausa des de 2013. El 2011, però, va llançar un disc de jazz anomenat I wish you love. 

El doctor Rodney McKay té la cara d'en David Hewlett, de 47 anys, que té una extensa carrera tant al cinema com a la televisió, però que també des de 2013 sembla pràcticament aturada. Recenment se l'ha vist, igual que la Torri Higginson, a Dark Matter. No deu ser casualitat que els creadors d'aquesta sèrie, en Joseph Malozzi i en Paul Mullie, haguessin treballat a la franquícia Stargate. 

L'altre científic de Stargate Atlantis era el doctor McKay, al qual donava vida en Paul McGillion, ara de 46 anys, que hem pogut veure recentment en un petit paper a Tomorrowland i que ha sortit, entre altres petits papers, en dos episodis de Supernatural, un el 2009 i l'altre el 2015, fent papers diferents. 

També ha sortit a Supernatural la Jewel Staite (33 anys), la doctora Jennifer Keller, que el 2012 va protagonitzar la sèrie The L.A. Complex, i que entre 2013 i 2014 va sortir a The Killing. 

Qui més ha sortit a Supernatural? En Robert Picardo (61 anys), el senyor Richard Woolsey, que cap al final de Stargate Atlantis pren un paper més protagonista tot i que ja se'l coneixia d'abans, i el va tornar a interpretar el 2011 a Stargate Universe. Des del final d'Atlantis se l'ha vist, per exemple, a Castle, a The Mentalist o Bones, i properament reprendrà el seu paper de doctor Lewis Zimmerman a la sèrie Star Trake: Renegades. 

Ens en queda un, i naturalment és en Jason Momoa, de 35 anys, que interpretava el corpulent Ronon Dex i que des del final de la sèrie ha fet coses com el Conan de Conan the Barbarian (2011), la cancel·lada sèrie The Read Road (2014-2015) i, abans d'aquesta, una tal Game of Thrones amb el paper de Khal Drogo durant la primera temporada. 

Tanmateix, s'espera per a l'any que ve el seu paper d'Aquaman a la pel·lícula Batman v Superman: Dawn of Justice. 

Ja els hem repassat tots i hem vist que, en general, sembla que hi hagi una maledicció, perquè gairebé cap dels actors i les actrius que han participat en algun dels productes de la franquícia Stargate ha tornat a fer res de destacable. Econòmicament profitós segurament sí, però memorable més aviat no. 

Cinema: Avengers - Age of Ultron

A diferència del que va passar amb el debut cinematogràfic dels Avengers, el 2012, aquest cop he vist la seqüela el dia de l'estrena, i després dels nous films individuals dels personatges i les sèries de televisió que hi estan relacionades el cert és que en tenia moltes ganes.

Així, doncs, em disposo a donar la meva opinió d'un film que, ja ho avanço, no sé si trobo millor o pitjor que el primer, però que té molts punts forts especialment en aspectes que afavoreixen l'equilibri i en d'altres que s'acostumen a oblidar.

Avengers: Age of Ultron, que a casa nostra s'ha estrenat un dia abans que als Estats Units, arrenca amb l'assalt a una base de Hydra descoberta per S.H.I.E.L.D., com es podia veure a l'episodi de Marvel's Agents of S.H.I.E.L.D. emès immediatament abans de l'estrena de la pel·lícula.

Reprèn una situació que ve de la primera pel·lícula i alhora un tema, el de l'experimentació amb humans per part de l'agència d'inspiració nazi, que enllaça amb l'esmentada i exitosa sèrie televisiva. Aquí s'acaben les connexions, però, perquè encara que m'hauria agradat molt no hi ha cap cameo dels personatges de la cada cop menys petita pantalla, llevat del baró von Strucker i d'altres que ja fa temps que apareixen en els dos formats, com en Nick Fury (Samuel L. Jackson) i la Maria Hill (Cobie Smulders).

No és un defecte en si mateix, sinó una petita decepció personal, per tant no l'hi tindrem en compte. Deia més amunt que té molts punts forts, ja no en aspectes importants com la trama, sinó en l'increment dels moments de descans, gairebé civils, que sempre agraden als fans, o en divertits gags disseminats per la pel·lícula, aspectes que ajuden a digerir les enormes quantitats d'acció de vegades gairebé caòtica que, en el fons, són l'atractiu més gran del film.

Però tot plegat no és res més que la proverbial calma que precedeix la tempesta, cap sorpresa en aquest sentit. I la tempesta és de les bones, perquè aquesta vegada l'enemic a què s'han d'enfrontar els Avengers, superada la qüestió de Hydra, ve de dins. 

Es tracta de l'Ultron (James Spader), el fallit resultat de l'experimentació amb intel·ligència artificial per part d'un Tony Stark que, en actuar pel seu compte, pràcticament destrueix el grup tot sembrant la desconfiança mútua entre els seus membres.

Si a The Avengers l'enemic venia directament de l'univers d'en Thor, aquest cop el regust és més Iron Man, amb els protagonistes lluitant contra un exèrcit de robots liderats per aquest Ultron disposat a eliminar la raça humana per tal d'aconseguir la seva versió de la pau. No és el primer dolent de còmic en proposar una cosa així, de fet.

El tràiler ens dóna una bona idea del que ens trobarem a la pel·lícula, tot i que, com sempre, no deixa gaire lloc per a les sorpreses. Tanmateix, els seguidors dels còmics del grup de superherois més poderós del món —encara que ho siguin, com jo, a un nivell molt modest— ja saben qui és qui i més o menys què acabarà passant amb determinats personatges.

Parlant de personatges, entrem en un dels punts que més m'han agradat de la pel·lícula. Se'n presenten de nous, amb uns coneixements bàsics del còmic sabem qui són, però hi ha coses interessants des del punt de vista cinematogràfic: en Quicksilver (Aaron Taylor-Johnson, protagonista de Kick-Ass) i la Scarlet Witch (Elizabeth Olsen, germana petita de les bessones Olsen, sí), dos Avengers clàssics, ja havien sortit l'any passat a X-Men: Days of Future Past!

Com ja sabem, l'Univers Cinemàtic Marvel (MCU en anglès) està agafant forma d'una manera més que lloable, tot surt rodat, però hi ha algunes franquícies que al cinema pertanyen a la Fox, com són Els 4 Fantàstics, l'Spider-man (que ja hi ha un acord per tal que pugui aparèixer també als films dels estudis de la Marvel) i els X-Men, i és per això que la Fox no pot tocar els personatges de Marvel Studios i viceversa. Amb els bessons Maximoff s'ha fet una excepció, ja que són de tota la vida mutants deixebles d'en Magneto... però també, posteriorment, membres dels Avengers.

A banda de la presentació d'aquests dos personatges del país fictici de Sokovia ben carismàtics, que es guanyen la simpatia de l'espectador, un altre encert de Avengers: Age of Ultron és l'aprofundiment en la història dels personatges que no han tingut pel·lícula pròpia. 

Poc a poc s'han de construir, aquests personatges, per tal d'equilibrar-se amb aquells que ja coneixem bé, com són el Capità Amèrica (Chris Evans), l'Iron Man (Robert Downey, Jr.) i en Thor (Chris Hemsworth). Ho han anat fent en petites dosis, però en aquest film guanyen metratge i protagonisme la Black Widow (Scarlett Johansson), en Hawkeye (Jeremy Renner) i en Hulk (Mark Ruffalo), que sí que ha tingut pel·lícules individuals, però amb canvi d'actor cada vegada i amb una primera part gairebé considerada fora del cànon, de manera que també rep aquest tractament privilegiat en la interessant relació amb la Black Widow, tant en la seva forma verda i musculada com en la de l'introvertit físic Bruce Banner.

Pel que fa a la pel·lícula en general, en Joss Whedon ens torna a oferir espectacle en estat pur, entreteniment de més de 2 hores i 20 minuts (cal veure els crèdits, com sempre) que semblen 1 hora i mitja, i un grapat de combats tan poc respectuosos amb l'entorn —edificis, vehicles i, sobretot, població civil— que ens fan preguntar-nos, exagerant una mica, si el resultat hauria estat gaire diferent en cas que els Avengers haguessin deixat fer l'enemic. 

En qualsevol cas, el ritme és l'ideal per a una pel·lícula d'aquestes característiques, i hauria de satisfer, del tot o parcialment, qualsevol que hagi gaudit amb la primera part i, naturalment, dels films individuals dels personatges que n'han tingut.

A favor:

-Més humor que a la primera part, i li va molt bé. Sovint es veu a venir, però fa gràcia de totes maneres

-En Thor i l'Iron Man fardant de xicota i, per una vegada en aquesta mena de situacions (per desgràcia ho hem de celebrar), fent referència únicament a les seves capacitats intel·lectuals

-L'aparició, encara que sigui en cameo, de diversos personatges secundaris que no esperàvem necessàriament. Es nota, per exemple, l'èxit de la sèrie Marvel's Agent Carter. Pràcticament només hi falten les esmentades xicotes del punt anterior

-Que des del punt de vista temàtic s'acosti més a d'Iron Man, pel tipus d'enemic, i es distanciï una mica de Thor, franquícia que personalment m'atrau menys

-La jugada amb en Paul Bettany, que fins ara no vèiem però sí sentíem com a veu d'en J.A.R.V.I.S. Genial. 

En contra:

-És una apreciació personal, ja ho he dit al principi, però si no havien d'aparèixer físicament, almenys m'hauria agradat sentir els noms d'alguns personatges de Marvel's Agents of S.H.I.E.L.D.

-Que calgui esperar fins al 2018 per a la seqüela, Infinity War, que a sobre es dividirà en dues parts, la segona de les quals prevista per a 2019 

-La destrucció de ciutats i la implícita pèrdua de milers de vides recorda massa els esdeveniments del primer film. Sembla que, ara que ja cou menys la ferida de l'11-S, cal mostrar edificis ensorrats i gent ferida i plena de pols