Cinema: Black Widow

Atesos els esdeveniments de la pel·lícula Avengers: Endgame, que tancava una llarguíssima etapa de dues desenes de films dedicats als superherois de Marvel, sorprenia una mica que arribés finalment la història individual de la Vídua Negra.

Tanmateix, hi havia una manera de fer-la, i s'ha fet, i malgrat una sèrie de circumstàncies personals que a última hora semblava que ho havien d'impedir (almenys que la veiés com volia, en versió original, cosa que a Mataró és en un passi i prou), vam poder anar-la a veure al cinema, així que ha arribat l'hora de comentar-la.

Black Widow és la pel·lícula d'orígens d'un personatge que va començar a sortir a l'Univers Cinematogràfic Marvel a Iron Man 2, l'any 2010, així que ha trigat força a tenir el seu film en solitari. Molt més, és evident, que en Black Panther, que ja havia sortir a Captain America: Civil War abans de protagonitzar un llargmetratge, però entre ambdós moments només van passar dos anys. 

Amb l'assassina russa desertora més famosa de Marvel s'han trigat 11 anys, però també és cert que el personatge s'ha pogut lluir, si bé des d'un segon pla -personalment no ha estat mai dels que més m'han interessat a l'MCU-, en un munt d'aventures prèvies. 

En qualsevol cas, a la Natasha Romanoff (encara em molesta, coneixent com funcionen els cognoms russos, que tenen gènere, que no es digui Romanova) se li devia una cinta en solitari, i amb aquesta que dirigeix Cate Shortland tornem a veure la Scarlett Johansson interpretant-la, en un moment que se situa cronològicament, i de manera encertada, després de la desbandada de la Civil War, en què decideix fúmer el camp -més acorralada del que vol admetre, ja que és una fugitiva acusada de violar els famosos acords de Sokovia- i viure discretament.

Però abans d'això se'ns mostren escenes de la seva infantesa, que ens posen en context i que recorden, per una qüestió temàtica innegable, la premissa de la magnífica sèrie The Americans. Això enllaça amb els esdeveniments del present del film, en què la Nat rep uns misteriosos vials que li envia la seva germana, que no veu des de fa molts anys.

La Yelena, interpretada per la jove Florence Pugh, una autèntica robaescenes, com se sol anomenar els secundaris que gairebé fan ombra als protagonistes, que sí que ha continuat treballant per als russos, però que arrel d'un descobriment posa en marxa la trama principal de la pel·lícula.

La relació entre elles dues és espectacular al principi, entranyable després, i inicia la reunió familiar que després s'estén als "progenitors", interpretats per la Rachel Weisz i en David Harbour (Stranger Things), dos espies soviètics, i com tots plegats s'enfronten al seu passat representat per una organització encapçalada pel general Dreykov (Ray Winstone).

Sense voler revelar més detalls de la trama dels que ja he revelat, Black Widow és una pel·lícula sobre lligams familiars i redempció, tot amb l'embolcall d'un film de superherois -tot i que no del tot- farcit de tòpics de cinema d'espies i propaganda antisoviètica i d'escenes espectaculars (persecucions de vehicles, lluites cos a cos però també amb armes de foc, explosions...), com correspon a una producció hollywoodiana i, a més, de Marvel.

No hi falten moments humorístics, al guió, una característica inherent als llargmetratges de la franquícia, i en aquest sentit excel·leixen, tot i els seus traumàtics passats, la germana petita i l'antic supersoldat Red Guardian, que fan el contrapunt a les més serioses Natasha i la "mare", la científica Melina.

Black Widow és una pel·lícula d'allò més entretinguda, que aporta en construcció del personatge amb una relació tangencial amb la resta de l'MCU -cosa que ja va bé, perquè se'n pot gaudir de manera independent-, i que fa un homenatge a un personatge que ja no hauríem de tornar a veure, però que -o potser per això- se'l mereixia. Era un deute pendent. 

Com sempre, ja hi ha gent que li troba mil defectes -personalment, a banda del cognom de la protagonista, que ja he esmentat abans, només em grinyola l'ús d'accent rus en personatges que dominen l'anglès com per passar per estatunidencs i que, quan estan sols, no parlin directament en la seva llengua materna, però aquestes coses són habituals i deuen respondre al desig de no incomodar l'audiència principal, de parla anglesa-, i trobo que el deute amb la Nat està més que pagat. 

Pel que fa al gran descobriment que és el de la Yelena, sembla ser que la tornarem a veure, com suggereix l'escena post-crèdits, però en pantalles d'una altra mida.

Cinema: Ghost in the Shell (2017)

Era d'esperar. Com sempre que s'adapta un còmic a pel·lícula, compta amb un seguit de detractors predisposats a que no els agradi "per si de cas", i quan vaig acabar de veure l'adaptació d'imatge real del manga clàssic de Masamune Shirow -en realitat, però, més aviat l'adaptació de la pel·lícula animada que en va fer després el gran Mamoru Oshii-, vaig sentir a la filera del darrere del cinema un "és molt més dolenta del que m'esperava". Que no canvia la meva experiència, però fot ràbia.

El projecte ja va començar amb polèmica per l'elecció de la Scarlett Johansson com a protagonista, interpretant la nominalment japonesíssima protagonista Motoko Kusanagi. D'acord, però... quanta gent l'hauria anat a veure si hagués estat una pel·lícula japonesa en comptes d'americana? 

De fet, el seu personatge a Ghost in the Shell canvia de nom i es diu Mira Killian, tot i que la Motoko Kusanagi, sense voler entrar en spoilers, hi apareix. I argumentalment està justificat i ben lligat. És perfectament vàlid, vaja.

La ja mítica Secció 9 que hem pogut veure tant al manga, com al film animat de 1995 i a les sèries de televisió, apareix en papers secundaris -ja ho eren, de fet- amb un repartiment multiètnic, però en aquest cas, i curiosament, mantenint els noms.

Tenim un Togusa de Singapur (Chin Han), un Ishikawa mig hispà (que resulta que és interpretat per l'australià amb arrels fijianes Lasarus Ratuere), un Batou danès (Pilou Asbæk, l'Euron Greyjoy de Game of Thrones) -que aquest té un paper molt més important, com ja passa als altres productes de l'univers Ghost in the Shell- i, exclusiva de la pel·lícula, la doctora Ouelet, interpretada per la francesa més internacional, la Juliette Binoche. 

El cas del seu líder, el vell Aramaki, és especial: l'interpreta un japonès, el grandíssim Takeshi Kitano, un dels meus directors preferits, que com ja havia passat a l'americana Brother, dirigida per ell mateix, parla en japonès amb personatges que li contesten en anglès. Feliç bilingüisme que sobta una mica, això sí, però al capdavall la pel·lícula se situa en una ciutat futurista i indeterminada, tot i que clarament asiàtica.

Una de les crítiques prèvies que va rebre la pel·lícula era precisament el seu "blanqueig", però tractant-se d'un producte de Hollywood era d'esperar i, veient el resultat, tampoc no ha quedat tan malament. Sembla que l'esmentat Mamoru Oshii va més que aplaudir el paper de la Scarlett Johansson, acostumadíssima a les pel·lícules d'acció i no precisament mala actriu.

Amb referències visuals a pel·lícules com Blade Runner o Matrix (torneu a mirar la foto d'en Takeshi Kitano) i al gènere del cyberpunk en general, Ghost in the Shell té un aspecte esplèndid, i la recreació de la pell sintètica de la protagonista elimina els dubtes sobre la "precisió anatòmica" de la seva contrapartida animada al mateix temps que, amb el conjunt del film, demostra un gran nivell en el disseny de producció. 

Pel que fa a l'argument, és el que jo considero una bona adaptació del material original que, repeteixo, és més aviat la pel·lícula animada de 1995, al seu torn adaptació del manga de Shirow. 

Dic que és una bona adaptació perquè, havent-la repassat fa molt poc, he pogut veure els elements que en bevien directament i els que no. Un grapat d'escenes pràcticament calcades es combinen amb un argument força diferent, amb elements comuns i perfectament fidels a l'univers GITS -en realitat hi ha coses agafades de la seqüela, Ghost in the Shell 2: Innocence, i de la sèrie Ghost in the Shell: Stand Alone Complex-, sí, però una història diferent al cap i a la fi, i això es veu als primers minuts de la pel·lícula. 

En altres paraules, s'explica una altra cosa però d'una manera i amb unes referències que encaixen perfectament amb l'estil de l'obra original. També és una trama més senzilla, no tan recarregada com al film animat i sens dubte molt menys que al densíssim manga original, però jo ho trobo encertat i, tot i així, conté més elements per a la reflexió, més filosofia -la franquícia reflexiona constantment sobre les fronteres entre les persones i les màquines, la identitat, la privacitat, etc.-, que la immensa majoria de grans produccions d'acció hollywoodianes.

A mi m'ha agradat, encara que com he dit i repetit moltes vegades tinc tendència a ser benèvol amb tot el que veig i llegeixo, però penso de debò que aquesta gent que va al cinema (o mira les pel·lícules amb qualsevol mètode) i no li agrada res s'ho hauria de fer mirar una mica.

Adaptar és agafar un producte i presentar-lo d'una altra manera, no cal copiar fotograma per fotograma -tot i que alguna vegada s'ha fet-. D'acord, Ghost in the Shell blanqueja els protagonistes a canvi d'aconseguir més públic -i paradoxalment sembla que no ha fet gaire benefici-, suavitza la trama i canvia moltes coses de la història, a més d'afegir informació que a la pel·lícula de 1995 no se'ns dóna. 

Però si ens la mirem com el que és, un film nord-americà basat en un producte japonès, una gran producció pensada per a atraure el màxim nombre d'espectadors, hauria de ser més fàcil perdonar-li les llicències que es pren i l'allunyament de la trama específica de l'obra original. Potser el seu únic problema és que existeix el film d'anime i és inevitable comparar les dues coses.

A favor:

-Espectacular, i amb unes bones interpretacions

-Les escenes tretes de la pel·lícula de 1995 i picades d'ullet com els apartaments Avalon, títol d'una altra pel·lícula d'en Mamoru Oshii

-La banda sonora, en diversos moments homenatge a la de Kenji Kawai per a la cinta de 1995, i de fet els crèdits comencen amb una cançó emblemàtica extreta directament d'allà, dels crèdits de l'anime

-Que sigui tan entretinguda i interessant malgrat les múltiples llicències argumentals que es pren

-La manera com es justifica al guió el protagonisme de la Scarlett Johansson

En contra:

-Com totes les adaptacions, i especialment les que es prenen llicències, tenia detractors predisposats des del primer minut

-La polèmica sobre el seu repartiment, trobo que exagerada i injusta amb el film en si

-Alguns efectes especials en el moviment de cíborgs malmesos encara es nota massa que sorgeixen d'un ordinador

-La desaparició de les llaunes de San Miguel a l'escena del vaixell i la seva substitució per una marca asiàtica

Cinema: Her

Darrerament al bloc he parlat força de cinema, i ja està bé, perquè no ha estat mai dedicat exclusivament als còmics, encara que de vegades ho sembli. Fa poc van tenir lloc els Oscars 2014, que premien les pel·lícules de 2013, i ja hi vaig dedicar una entrada, però una de les pel·lícules que competien en diverses categories, Her, rep amb aquest text una ressenya, perquè em va agradar molt (la que més entre les nominades) i trobo que val la pena parlar-ne.

Guanyadora de moltíssims premis (els més destacats, el de Millor Guió Original als esmentats Oscars 2014 i els Globus d'Or del mateix any) i mereixedora d'un fotimer de nominacions, Her és un drama romàntic i de ciència-ficció escrit i dirigit per Spike Jonze (Being John Malkovich, Adaptation, Where the wild things are i la que ens ocupa), que entre moltes altres coses resulta que és director de videoclips i un dels creadors de Jackass. 

Ens explica una història d'amor futurista, situada a Los Angeles el 2025, en un món on la tecnologia està força avançada però en general ens sembla versemblant i raonable encara que ningú no pot pronosticar com estarà d'aquí a 11 anys. I l'ambientació no és pas gratuïta, perquè la història d'amor que ens explica és la d'un escriptor i el seu sistema operatiu.

El protagonista, en Theodore Twombly (Joaquin Phoenix), treballa escrivint cartes personals que s'imprimeixen com si estiguessin escrites a mà i té un caràcter introvertit, una mica antisocial. Un bon dia s'instal·la un nou sistema operatiu que resulta que més que una intel·ligència artificial avançadíssima, el que té és una personalitat i una consciència pròpies.

Un cop establert que tindrà veu femenina (la de la Scarlett Johansson —que substituïa la Samantha Morton i en fer-ho es va sumar als problemes que van retardar l'estrena d'aquesta pel·lícula que estava filmada el 2012—), home i màquina (que s'autobateja com a Samantha) comencen a tenir converses cada cop més profundes i aviat esdevenen amics i alguna cosa més quan ell s'adona que, efectivament, el sistema operatiu és com una persona però sense cos. 

En Theodore passa els dies entre la feina i casa seva, i manté amb la Samantha una relació sentimental (de la part física se n'encarreguen d'altres maneres) que si no veiem la pel·lícula podríem pensar que és ridícula i ens provocaria una mitja rialla burleta, però tal com ho fan anar tant el director i guionista (el mateix Spike Jonze) com els magnífics intèrprets és força creïble, versemblant i desperta la nostra simpatia.

De fet, la proliferació d'exemplars d'aquest nou sistema operatiu fa que poc a poc estigui més socialment acceptat tenir una relació d'amistat o d'amor amb aquestes entitats incorpòries, i és quelcom que per exemple experimenta la seva veïna i amiga de tota la vida, l'Amy (Amy Adams), que és la persona física més important que té en Theorode a prop, si no comptem la seva ex, la Catherine (Rooney Mara), que el va deixar quan ja no va poder suportar més la seva manera de ser.

Aquesta és la premissa de la pel·lícula, que narra una història d'amor original, perfectament possible si les coses d'aquí a una dècada encara van pel camí que van ara, però que també ens fa reflexionar sobre la necessitat d'interactuar més i millor amb els éssers humans que ens importen, i alhora sobre si és possible que un humà i una màquina s'entenguin millor que dues persones reals. 

D'altra banda, fins a quin punt podem dir que una persona no és real només perquè no tingui un cos físic? Poden les màquines desenvolupar una intel·ligència artificial tan avançada que arriba un moment que, si continuen evolucionant, ens deixin enrere en tots els sentits? 

Per tots aquests temes, per les interpretacions, per la banda sonora (i la cançó The Moon Song), pel disseny de producció, per una ciència-ficció mesurada i creïble sense exagerats efectes especials (per no dir que no n'hi ha cap), i per la senzillesa amb què explica una història preciosa i encertadament premiada, considero que Her és un film d'allò més recomanable i sens dubte un dels meus preferits de 2013. 

Cinema: The Avengers

Ja he vist, i he trigat una mica, The Avengers, una de les pel·lícules més esperades pels lectors de còmics de superherois dels últims anys. Després de repassar Iron Man i The Incredible Hulk (2008), Iron Man 2 (2010) i Captain America: The First Avenger (2011), i haver vist un cop (suficient) Thor (2011), arribava el moment de veure la pel·lícula que els reunia tots en un projecte de la Marvel que tenia uns quants anys d'existència.

Marvel Studios culminava doncs, aquest 2012, la idea de portar al cinema una reunió de superherois que ja fa dècades que existeix als còmics. Els Avengers es podien veure en pantalla gran per primera vegada i es feia després de construir els seus personatges amb paciència durant els darrers quatre anys, si no comptem Hulk (2003).

Només hi havia una excepció, que és la d'en Hawkeye, interpretar per en Jeremy Renner i sense pel·lícula pròpia ni cap aparició prèvia en cap de les anteriors pel·lícules que han anat formant un Univers Marvel cinematogràfic. És, per aquest motiu, el personatge amb menys profunditat de la plantilla, tot i que se suposa que l'anirem coneixent més en el futur, encara que només sigui a la seqüela d'aquest film, probablement per al 2015.

També ens presentava un personatge conegut dels còmics de l'editorial dels Estats Units, la Maria Hill, que té l'aspecte i la veu de la Cobie Smulders, cara molt coneguda perquè és la Robin Scherbatsky de How I met your mother. Tot i així The Avengers és una pel·lícula sobre aquest grup de superherois i no sobre l'agència S.H.I.E.L.D., de manera que és un paper petit. 

Tampoc no havia tingut pel·lícula pròpia la Black Widow, interpretada per la Scarlett Johansson, però sí que s'havia presentat a Iron Man 2. Personalment em preocupava que fos un personatge poc important dins el grup i que quedés empetitida en un film d'aquestes característiques, però per sort té els seus moments de glòria i demostra les seves habilitats en la lluita cos a cos i les tècniques interrogatòries. 

La Black Widow i en Hawkeye se sumen als més coneguts i importants Capità Amèrica (Chris Evans), Thor (Chris Hemsworth), Iron Man (Robert Downey Jr.) i Hulk (Mark Ruffalo) i tots junts conformen un grup de 6 superherois que s'ha d'enfrontar a una amenaça d'un altre món (no alienígena, sinó d'un altre món) en una trama que és una mena de continuació de Thor. El resultat és un film espectacular en tots els sentits, èpic i divertit en molts moments (gràcies a l'humor de l'Iron Man, sobretot), que tot i que no he llegit gaires còmics dels Avengers considero que és fidel a la seva idea, el seu esperit, i entenc que hagi agradat a la majoria dels seus fans.

A banda de l'esmentada amenaça, un dels problemes a què s'enfronta el nou equip és precisament la formació d'un grup de superherois amb fortes diferències de caràcter i un ego de la mida d'un campanar. Això provoca combats entre els nostres ídols del còmic abans que s'adonin de la necessitat d'unir les seves forces contra l'enemic comú, idea que els intenta transmetre l'ideòleg de tot plegat, un Nick Fury (Samuel L. Jackson) que té els seus propis i qüestionables plans i que hem vist en gairebé totes les altres pel·lícules amb l'objectiu d'anar reunint el grup.

Un dels problemes és, lògicament, la immensa dificultat de contenir la ira d'en Hulk quan el doctor Banner perd els papers i es transforma en el Gegant Verd en contra de la seva voluntat. Però què passa quan ho fa per voluntat pròpia? Doncs que esdevé un poderosíssim aliat. 

Pel que fa a l'argument i sense entrar en spoilers, com he dit abans es reprèn una història que començava a Thor, la pel·lícula i el personatge que personalment m'interessaven menys de tot el conjunt, i per això penso que m'ho podria haver passat millor amb un film que, tot i així, em va divertir força i vaig trobar molt ben fet. 

No era cap sorpresa, però, ja que totes les pel·lícules prèvies ens preparaven per a The Avengers amb escenes dins els crèdits (o al final d'aquests) que donaven pistes no només sobre la seva reunió com a grup, sinó també, en el cas de Thor, per on podrien anar les coses, bàsicament amb el retorn d'en Loki (Tom Hiddleston). 

Però això no és un defecte del film dirigit per en Joss Whedon (creador de Buffy: The Vampire Slayer i guionista de còmics), sinó una qüestió de desinterès meu per en Thor com a personatge i el seu entorn farcit de referències a la mitologia nòrdica. El que sí que és empipador és que en Mark Ruffalo sigui el tercer en interpretar en Bruce Banner / Hulk en 9 anys, després de l'Eric Bana i l'Edward Norton, però això no és pas culpa del senyor Ruffalo, que la crítica i el públic han considerat ràpidament com el millor intèrpret del personatge.

Un altre detall del film que m'agradaria destacar és que deixa ben clar que el tabú cinematogràfic a l'hora de destruir fictíciament la ciutat de Nova York, lògic per altra banda després dels atemptats de l'11 de setembre de 2001, ja ha estat superat, i de quina manera...

The Avengers és possiblement la millor de les pel·lícules possibles d'aquest grup de superherois després d'anys de preparació i de feina ben feta, la culminació d'una idea que per exemple DC Comics no ha estat capaç de posar en pràctica amb la seva Lliga de la Justícia malgrat que és una companyia propietat de la Warner Bros. i en aquest sentit no hi hauria hagut cap problema a l'hora de coordinar estudis. Pesen més la desigual qualitat entre els nous films d'en Batman i el d'en Superman, el fracàs de Green Lantern i l'aparent impossibilitat de fer pel·lícules de la Wonder Woman i en Flash, per exemple.

 

Marvel ha fet bé la seva feina i això ha donat com a resultat una pel·lícula que ha agradat a gairebé tothom, que ha esdevingut ràpidament la de més recaptació de tota la història i que poden gaudir espectadors de tota mena, però que satisfarà sobretot els fans dels còmics en què es basa i especialment aquells que hagin vist les pel·lícules individuals dels seus personatges i tinguin bagatge en aquest sentit.

A més, podran apreciar que el caràcter dels superherois s'ha mantingut en aquest film conjunt i que cap d'ells no queda a l'ombra dels altres, sinó que tots tenen els seus moments, repartits de manera equilibrada.

De cara al futur i abans de la segona cinta dedicada al grup d'herois més forts del món, com s'acostumen a anomenar, estan previstes Iron Man 3 i Thor 2 per al 2013 i Captain America 2 per al 2014. Paciència. 

Què tenen en comú en Son Gohan, en Krilín i la Scarlett Johansson?

La pregunta us pot semblar d'allò més estranya, però no ho és tant. La Scarlett Johansson, en Son Gohan i en Krilín tenen una cosa en comú. Anem a pams: mireu aquest vídeo, sisplau, i escolteu-lo atentament. Soc conscient que és en castellà, però us asseguro que es tracta d'una actriu de doblatge que treballa en els dos idiomes i que és una de les veus habituals de l'actriu original.

M'encanta Lost in Translation. En fi, si encara us esteu demanant si m'he tornat boig o, senzillament, què coi és el que tenen a veure, podeu mirar aquest altre vídeo i, novament, escoltar atentament.

No cal ser un Toni especialista en identificar veus d'actors i actrius de doblatge per adonar-se'n, tot i que són dos registres diferents de la mateixa dobladora, la Joël Mulachs, habitual de cinema, sèries i publicitat i força reconeixible, però que fins que no va arribar Bola de Drac Z Kai amb els seus crèdits identificant les veus no havia relacionat amb en Son Gohan. Doncs sí, és ella. Una mateixa veu i dos efectes totalment diferents en mi. Però espereu, que falta la part d'en Krilín:

Una altra pel·lícula que, com la primera, m'encanta, i no només per ella. Match Point, d'en Woody Allen, que al DVD també es pot sentir en català (i llegir, que també duu subtítols en la nostra llengua). Com que no n'hi ha cap vídeo disponible l'he posat en castellà, però les veus són les mateixes. Bé, us sona aquesta sexi veu que pertany a la Marta Barberà, una de les habituals de la Scarlett?

Ja ho he dit: és la veu d'en Krilín! I no només ara amb el nou doblatge, no, aquesta és la veu de sempre d'en Krilín, des que va substituir la del desaparegut Francesc Figuerola, que l'havia doblat als primers capítols de Bola de Drac. Així doncs, la Scarlett Johansson i Bola de Drac tenen força relació.