Darrerament al bloc he parlat força de cinema, i ja està bé, perquè no ha estat mai dedicat exclusivament als còmics, encara que de vegades ho sembli. Fa poc van tenir lloc els Oscars 2014, que premien les pel·lícules de 2013, i ja hi vaig dedicar una entrada, però una de les pel·lícules que competien en diverses categories, Her, rep amb aquest text una ressenya, perquè em va agradar molt (la que més entre les nominades) i trobo que val la pena parlar-ne.
Guanyadora de moltíssims premis (els més destacats, el de Millor Guió Original als esmentats Oscars 2014 i els Globus d'Or del mateix any) i mereixedora d'un fotimer de nominacions, Her és un drama romàntic i de ciència-ficció escrit i dirigit per Spike Jonze (Being John Malkovich, Adaptation, Where the wild things are i la que ens ocupa), que entre moltes altres coses resulta que és director de videoclips i un dels creadors de Jackass.
Ens explica una història d'amor futurista, situada a Los Angeles el 2025, en un món on la tecnologia està força avançada però en general ens sembla versemblant i raonable encara que ningú no pot pronosticar com estarà d'aquí a 11 anys. I l'ambientació no és pas gratuïta, perquè la història d'amor que ens explica és la d'un escriptor i el seu sistema operatiu.
El protagonista, en Theodore Twombly (Joaquin Phoenix), treballa escrivint cartes personals que s'imprimeixen com si estiguessin escrites a mà i té un caràcter introvertit, una mica antisocial. Un bon dia s'instal·la un nou sistema operatiu que resulta que més que una intel·ligència artificial avançadíssima, el que té és una personalitat i una consciència pròpies.
Un cop establert que tindrà veu femenina (la de la Scarlett Johansson —que substituïa la Samantha Morton i en fer-ho es va sumar als problemes que van retardar l'estrena d'aquesta pel·lícula que estava filmada el 2012—), home i màquina (que s'autobateja com a Samantha) comencen a tenir converses cada cop més profundes i aviat esdevenen amics i alguna cosa més quan ell s'adona que, efectivament, el sistema operatiu és com una persona però sense cos.
En Theodore passa els dies entre la feina i casa seva, i manté amb la Samantha una relació sentimental (de la part física se n'encarreguen d'altres maneres) que si no veiem la pel·lícula podríem pensar que és ridícula i ens provocaria una mitja rialla burleta, però tal com ho fan anar tant el director i guionista (el mateix Spike Jonze) com els magnífics intèrprets és força creïble, versemblant i desperta la nostra simpatia.
De fet, la proliferació d'exemplars d'aquest nou sistema operatiu fa que poc a poc estigui més socialment acceptat tenir una relació d'amistat o d'amor amb aquestes entitats incorpòries, i és quelcom que per exemple experimenta la seva veïna i amiga de tota la vida, l'Amy (Amy Adams), que és la persona física més important que té en Theorode a prop, si no comptem la seva ex, la Catherine (Rooney Mara), que el va deixar quan ja no va poder suportar més la seva manera de ser.
Aquesta és la premissa de la pel·lícula, que narra una història d'amor original, perfectament possible si les coses d'aquí a una dècada encara van pel camí que van ara, però que també ens fa reflexionar sobre la necessitat d'interactuar més i millor amb els éssers humans que ens importen, i alhora sobre si és possible que un humà i una màquina s'entenguin millor que dues persones reals.
D'altra banda, fins a quin punt podem dir que una persona no és real només perquè no tingui un cos físic? Poden les màquines desenvolupar una intel·ligència artificial tan avançada que arriba un moment que, si continuen evolucionant, ens deixin enrere en tots els sentits?
Per tots aquests temes, per les interpretacions, per la banda sonora (i la cançó The Moon Song), pel disseny de producció, per una ciència-ficció mesurada i creïble sense exagerats efectes especials (per no dir que no n'hi ha cap), i per la senzillesa amb què explica una història preciosa i encertadament premiada, considero que Her és un film d'allò més recomanable i sens dubte un dels meus preferits de 2013.
És una peli diferent i realment curiosa, perquè explica moltes coses tot i que realment surt molt poca gent (bàsicament 4 o 5 que tinguin un mínim d'importància i repeteixin).
ResponEliminaNo sé si pot arribar el dia en que un programa pugui ser així d'inteligent, ja que es basen més en altres conceptes, però qui sap més endavant si es troba una lògica i una IA que pugui fer-ho possible :P
Bona entrada, jo també la recomano ^^
A mi em va semblar una pel·lícula molt bona en tots els aspectes. M'agrada com és capaç de copsar les diverses fases de l'enamorament adolescent. I una cosa que crec que no s'ha destacat prou és la interpretació. Si es té en compte que segurament els dos actors principals no es van veure durant el rodatge em sembla magistral la manera en què Phoenix i Johanson (un amb la veu i el gest i l'altre només amb la veu) són capaços d'omplir el buit físic i visual d'una relació de parella.
ResponEliminaTens raó, de fet hi ha qui ha trobat a faltar com a mínim nominacions als Oscars en l'apartat interpretatiu de la pel·lícula, que va tenir altres reconeixements però no aquest.
EliminaVeig que estic totalment d'acord amb tothom aquí: molt bona pel·lícula, d'aqueixes que tal vegada es surt una mica del corrent més mainstream, però que és prou bona per convéncer al públic (quan la vaig veure al cinema, la sala estava plena, plena). Nosaltres (la meva al·lota i jo) la vàrem anar a veure junts i vàrem gaudir molt (i mira que és poc probable que un film ens agradi a tots dos per igual): a mi m'apassiona el treball de Phoenix (quin gran actor és, des de fa anys ja, i quina mostra de perfecció interpretativa dóna en aquesta pel·lícula) i a ella la ciència ficció.
ResponEliminaCrec que proposa una sèrie de dubtes raonables i interessants de reflexionar-hi, encara que allò que més m'agrada del film és la seva part "humana", el caràcter del personatge de Phoenix i el dubte que molt encertadament proposes de "fa falta tenir un cos per ser humà?".
Salut.