Era d'esperar. Com sempre que s'adapta un còmic a pel·lícula, compta amb un seguit de detractors predisposats a que no els agradi "per si de cas", i quan vaig acabar de veure l'adaptació d'imatge real del manga clàssic de Masamune Shirow -en realitat, però, més aviat l'adaptació de la pel·lícula animada que en va fer després el gran Mamoru Oshii-, vaig sentir a la filera del darrere del cinema un "és molt més dolenta del que m'esperava". Que no canvia la meva experiència, però fot ràbia.
El projecte ja va començar amb polèmica per l'elecció de la Scarlett Johansson com a protagonista, interpretant la nominalment japonesíssima protagonista Motoko Kusanagi. D'acord, però... quanta gent l'hauria anat a veure si hagués estat una pel·lícula japonesa en comptes d'americana?
De fet, el seu personatge a Ghost in the Shell canvia de nom i es diu Mira Killian, tot i que la Motoko Kusanagi, sense voler entrar en spoilers, hi apareix. I argumentalment està justificat i ben lligat. És perfectament vàlid, vaja.
La ja mítica Secció 9 que hem pogut veure tant al manga, com al film animat de 1995 i a les sèries de televisió, apareix en papers secundaris -ja ho eren, de fet- amb un repartiment multiètnic, però en aquest cas, i curiosament, mantenint els noms.
Tenim un Togusa de Singapur (Chin Han), un Ishikawa mig hispà (que resulta que és interpretat per l'australià amb arrels fijianes Lasarus Ratuere), un Batou danès (Pilou Asbæk, l'Euron Greyjoy de Game of Thrones) -que aquest té un paper molt més important, com ja passa als altres productes de l'univers Ghost in the Shell- i, exclusiva de la pel·lícula, la doctora Ouelet, interpretada per la francesa més internacional, la Juliette Binoche.
El cas del seu líder, el vell Aramaki, és especial: l'interpreta un japonès, el grandíssim Takeshi Kitano, un dels meus directors preferits, que com ja havia passat a l'americana Brother, dirigida per ell mateix, parla en japonès amb personatges que li contesten en anglès. Feliç bilingüisme que sobta una mica, això sí, però al capdavall la pel·lícula se situa en una ciutat futurista i indeterminada, tot i que clarament asiàtica.
Una de les crítiques prèvies que va rebre la pel·lícula era precisament el seu "blanqueig", però tractant-se d'un producte de Hollywood era d'esperar i, veient el resultat, tampoc no ha quedat tan malament. Sembla que l'esmentat Mamoru Oshii va més que aplaudir el paper de la Scarlett Johansson, acostumadíssima a les pel·lícules d'acció i no precisament mala actriu.
Amb referències visuals a pel·lícules com Blade Runner o Matrix (torneu a mirar la foto d'en Takeshi Kitano) i al gènere del cyberpunk en general, Ghost in the Shell té un aspecte esplèndid, i la recreació de la pell sintètica de la protagonista elimina els dubtes sobre la "precisió anatòmica" de la seva contrapartida animada al mateix temps que, amb el conjunt del film, demostra un gran nivell en el disseny de producció.
Pel que fa a l'argument, és el que jo considero una bona adaptació del material original que, repeteixo, és més aviat la pel·lícula animada de 1995, al seu torn adaptació del manga de Shirow.
Dic que és una bona adaptació perquè, havent-la repassat fa molt poc, he pogut veure els elements que en bevien directament i els que no. Un grapat d'escenes pràcticament calcades es combinen amb un argument força diferent, amb elements comuns i perfectament fidels a l'univers GITS -en realitat hi ha coses agafades de la seqüela, Ghost in the Shell 2: Innocence, i de la sèrie Ghost in the Shell: Stand Alone Complex-, sí, però una història diferent al cap i a la fi, i això es veu als primers minuts de la pel·lícula.
En altres paraules, s'explica una altra cosa però d'una manera i amb unes referències que encaixen perfectament amb l'estil de l'obra original. També és una trama més senzilla, no tan recarregada com al film animat i sens dubte molt menys que al densíssim manga original, però jo ho trobo encertat i, tot i així, conté més elements per a la reflexió, més filosofia -la franquícia reflexiona constantment sobre les fronteres entre les persones i les màquines, la identitat, la privacitat, etc.-, que la immensa majoria de grans produccions d'acció hollywoodianes.
A mi m'ha agradat, encara que com he dit i repetit moltes vegades tinc tendència a ser benèvol amb tot el que veig i llegeixo, però penso de debò que aquesta gent que va al cinema (o mira les pel·lícules amb qualsevol mètode) i no li agrada res s'ho hauria de fer mirar una mica.
Adaptar és agafar un producte i presentar-lo d'una altra manera, no cal copiar fotograma per fotograma -tot i que alguna vegada s'ha fet-. D'acord, Ghost in the Shell blanqueja els protagonistes a canvi d'aconseguir més públic -i paradoxalment sembla que no ha fet gaire benefici-, suavitza la trama i canvia moltes coses de la història, a més d'afegir informació que a la pel·lícula de 1995 no se'ns dóna.
Però si ens la mirem com el que és, un film nord-americà basat en un producte japonès, una gran producció pensada per a atraure el màxim nombre d'espectadors, hauria de ser més fàcil perdonar-li les llicències que es pren i l'allunyament de la trama específica de l'obra original. Potser el seu únic problema és que existeix el film d'anime i és inevitable comparar les dues coses.
A favor:
-Espectacular, i amb unes bones interpretacions
-Les escenes tretes de la pel·lícula de 1995 i picades d'ullet com els apartaments Avalon, títol d'una altra pel·lícula d'en Mamoru Oshii
-La banda sonora, en diversos moments homenatge a la de Kenji Kawai per a la cinta de 1995, i de fet els crèdits comencen amb una cançó emblemàtica extreta directament d'allà, dels crèdits de l'anime
-Que sigui tan entretinguda i interessant malgrat les múltiples llicències argumentals que es pren
-La manera com es justifica al guió el protagonisme de la Scarlett Johansson
En contra:
-Com totes les adaptacions, i especialment les que es prenen llicències, tenia detractors predisposats des del primer minut
-La polèmica sobre el seu repartiment, trobo que exagerada i injusta amb el film en si
-Alguns efectes especials en el moviment de cíborgs malmesos encara es nota massa que sorgeixen d'un ordinador
-La desaparició de les llaunes de San Miguel a l'escena del vaixell i la seva substitució per una marca asiàtica
Doncs a mi em va anar bé per recordar la peli tot i fer dos dies que l'havíem vist, que em vaig enterar una mica a mitges en tot plegat.. jajaja :P
ResponEliminaA mi em va semblar bé la peli i com dius hi ha trossos que eren iguals que la peli original, però d'altres no
Com tu em solen agradar bastant les diferents pelis pel que sóc mala crítica, però em va agradar jeje
Ah, que la d'imatge real et va fer recordar la de dibuixos vista 2 dies abans? Bé, també està feta perquè s'entengui millor. La de dibuixos és més críptica, i el manga ja és xerrera total, però de la densa.
EliminaExacte i en algun punt em perdia una mica entre cansament i tal jaja
EliminaAhir justament la vaig veure tot havent-la comprat ara, i es que aquest 2017, ha estat el meu any GITS.... Bé, si t'has passat pel meu blog, ja ho hauràs llegit, hehehe: Compres de la reedició de GITS de Shirow i el manga GITS Arise Sleepless Eye, llegit fins el darrer publicat, el 4 D'anime, comprat i vist Innocence i Arise+The Rising. La GITS original ja la tenia de fa anys, i actualment he començat GITS SAC trobant-me a la recta final de la primera temporada.
ResponEliminaLa gent li agrada criticar per criticar, tothom ho fa, i molt sovint la gent té la primera GITS d'Oshii idealitzada, desconeixent Innoncence, i les altres adaptacions animades, i també segurament el manga. Per tant estan esbiaixats. Que la primera d'Oshii va ser tot un fenomen i ho és encara, no ho penso negar. Com també ho és Innocence, tot i que costa més entendre-la, és la meva sensació, però quan la vas coneixent, la vas gaudint.
I una altra cosa les adaptacions de GITS no han estat 100% fidels a l'obra original, i això possiblement tampoc es té en compte.
Dit tot això, després d'haver vist la pel·lícula a imatge real, n'estic molt satisfet. Tot el que envolta al personatge de l'Scarlett Johansson és el menys m'importa ja que ho han sabut justificar. I al cap i a la fi hi veus elements de les GITS animades a moltes escenes, sobre tot les de Mamoru Oshii i també les de Kenji Kamiyama, tot i que tot just m'hi hagi iniciat. I alguna cosa d'Arise, tot i que sigui preqüela, també té.
En conclusió, aquesta pel·lícula ve a ser un homenatge, a la franquícia GITS adaptant-la a la seva manera, i crec que ho han fet, tot i que pugui discrepar amb alguna cosa.
Salut!