Cinema: Wicked - For Good

Al gener vaig publicar la crítica d'una pel·lícula que podíem veure al cinema en la seva màxima esplendor gràcies a l'avui inusual fet que s'havia mantingut en cartellera uns mesos, i vaig dir que la seva segona part, prevista per a finals d'aquest 2025, l'aniríem a veure sense esperar gaire, i així ha estat: el primer cap de setmana.

Wicked: For Good (o Wicked Part II com es veu en pantalla) és un film dirigit altre cop per Jon M. Chu que reprèn la història intencionadament tallada -i ben fet, perquè la primera part durava 2 hores i 40 minuts- i basada, recordem-ho, en un musical, al seu torn adaptació d'una novel·la de 1995 que reinterpretava els fets de la pel·lícula El màgic d'Oz (1939), que també al seu torn adaptava un llibre de 1900.

Aquesta vegada són 2 hores i 17 minuts en què continua el drama de la història que hi ha al darrere de la conversió de l'Elphaba en la "malvada bruixa de l'Oest", que ja vam començar a veure a les acaballes de la primera part. Aquí es continua aprofundint en aquesta transformació, i veiem com tot aquell maniqueisme de tants relats clàssics, inclòs El màgic d'Oz, es basa en interpretacions interessades i malentesos, i com això pot destruir reputacions i vides.

La fastigosament bona i perfecta Glinda que vèiem a la primera pel·lícula també evoluciona en aquest film, cosa que celebro, perquè tampoc m'agradava veure una coprotagonista tan absolutament babaua i repel·lent. 

Per si no havia quedat clar llavors, i en tot cas s'havia confiat a la interpretació del públic, aquí es parla explícitament de la veritat com a relat fabricat pel discurs oficial i de com uns mateixos fets es poden veure com a virtuosos o mesquins segons el punt de vista.

Ja sabem que el màgic d'Oz no és el que diu que és, ja ho sabíem del film de 1939, però l'home té una capacitat tremenda de convèncer, i l'Elphaba no és immune a les paraules dolces. Tanmateix, som conscients que si se signés la pau no hi hauria pel·lícula, i el que veiem a partir de cert moment és una deriva inevitable cap a la guerra i un estat de les coses que conduirà -encara que l'afecte que ens pot inspirar la noia ens faci desitjar que tot plegat acabi bé- al final que li vam conèixer a El màgic d'Oz.

Quan vaig parlar de la primera part de Wicked vaig expressar les meves reserves respecte a aquesta segona: no volia que fos un remake del film clàssic. No ho és pas, per sort, però la Dorothy i els seus companys hi tenen un paper inevitablement més important, ja que els fets tenen lloc en paral·lel als d'aquella pel·lícula, i els veiem no gaire estona, si bé cadascun d'ells té un origen explicat en aquest film. Trobo que la manera de tractar la seva presència, necessària per a la trama, és prou respectuosa amb el fet que a Wicked la trama principal no és la seva. Està fet, en altres paraules, amb elegància.

La història ens enlluerna amb un disseny de producció espectacular, cançons que ens fan posar la pell de gallina i unes interpretacions memorables, i ens reserva alguna sorpresa i algun gir que fan que, per molt que en coneguem el desenllaç, el llargmetratge ens resulti interessant i es faci amè malgrat la seva durada.

Personalment he gaudit moltíssim amb aquesta història, un drama monumental sobre una amistat improbable i la seva destrucció per culpa de la manipulació d'uns tercers. És, també, la història d'un amor tràgic, i sap com deixar-nos el cor arrugat amb la mala fortuna de l'Elphaba, un personatge que no va fer res més que néixer diferent i ser marginada tota la seva vida. 

Wicked, i sobretot la seva segona part, és un relat que m'ha emocionat d'una manera especial, i he patit amb la que per a mi és la seva protagonista principal, i que durant aquest any s'ha convertit en un dels meus personatges de ficció preferits. Si vau veure la primera pel·lícula, heu de veure la segona. I feu-ho al cine, si és possible.