Al volum anterior de l'edició definitiva de Bola de Drac ens quedàvem a la primera semifinal, que era una reedició de la final del 22è Gran Torneig de les Arts Marcials, amb la diferència que aquest cop en Goku estava per sobre d'en Ten Shin Han (guanyador de l'esmentat campionat), i a sobre de molt. Al 13è veiem l'altra semifinal i la final sencera, de manera que hi acaba el 23è Torneig.
Amb ell s'acaba també la part de Bola de Drac que en la seva versió animada es deia així, "Bola de Drac", perquè després ja veurem material corresponent al que a la televisió va rebre el nom de "Bola de Drac Z". Tot allò d'en Goku i la Xixi buscant el Ventall Màgic i visitant l'avi d'en Goku van ser uns quants episodis de farciment de l'anime, però no ho trobarem en còmic.
En fi, anem al gra: ara toca la segona semifinal, la que disputen per una banda en Cor Petit Jr. i per l'altra el senyor Shen, que en realitat és l'hoste que ha triat Déu per a enfrontar-se a la seva nèmesi. El combat promet ser interessant, i el cas és que no dura gaire, però ens deixa un moment espectacular.
Resulta que Nostru Senyor també sap fer la Mafuba, o "L'Olla per tancar el dimoni", encara que en fa una variant amb una ampolleta. La idea no és pas dolenta, però en Cor Petit Jr., que en realitat és un fill d'en Cor Petit amb tota la memòria que aquell tenia i que d'alguna manera s'ha passat 3 anys millorant el producte original, sap com contrarestar-la i el que acaba tancat és l'executor de la tècnica, que si més no té el detall de sortir de l'hoste a l'últim moment. A partir de llavors va a parar dins el cos d'en Cor Petit, que s'empassa l'ampolla.
El senyor Shen, doncs, ja amb plena consciència, es desperta en plena tarima del Gran Torneig de les Arts Marcials amb els aplaudiments de tothom pel bon paper que ha fet sense saber-ho i es reuneix amb el seu fill. Com després admetrà el Totpoderós, potser no era un cos amb les característiques necessàries per a dur a terme la missió que s'havia proposat. No cal que ho juri. No s'entén gaire, ho hem de reconèixer. Una cosa és anar d'incògnit i l'altra fer-ho en un cos que no té gaire força.
Doncs bé, després d'aquest desenllaç i que en Cor Petit tingui una tibada conversa amb en Goku i companyia en què revela la seva identitat als que encara no l'havien descobert (vaig dir erròniament a la ressenya del volum 12 que en Ten Shin Han el reconeixia de seguida, però només deia que devia ser de la banda d'en Cor Petit, així que demano disculpes), comença la gran final, el combat més esperat, en què aquest cop, a més, es decideix el destí de la Terra.
Es produeix el típic intercanvi de cops, igualat, en què cadascun dels lluitadors desplega unes quantes de les seves tècniques, però les armes més pesants van apareixent de mica en mica. S'ha d'agrair, encara que no tingui gaire sentit, que en Cor Petit vulgui seguir les normes del torneig quan ja té al davant el paio que ha vingut a carregar-se, perquè ens dóna espectacle i com a mínim ens deixa veure el campionat sencer, cosa que no passaria, cap al final de l'obra, amb la saga d'en Bu i la posterior (inacabada, per cert), que es carreguen l'essència de la competició.
Arriba un moment, però, que el namek (que encara no sabíem que ho era) comença a deixar-se anar i llança rajos d'energia cada cop més bèsties, cosa que obliga en Goku a contraatacar amb tota la força possible sense oblidar que no pot (ni vol) matar el seu enemic i que Déu, al cap i a la fi, està atrapat al seu interior i alhora hi està lligat de manera que si un mor l'altre també.
Això ens regala moments com el que acabem de veure, un espectacular xoc entre un raig d'en Cor Petit i un gran kamehame-ha d'en Goku, que per cert en aquest combat n'arriba a executar un amb els peus i tot per tal de propulsar-se.
És curiós perquè en Cor Petit, que ha perdut el turbant i en veure-li les antenes tothom sap qui és (em fa fins i tot vergonya aliena, sobretot perquè com ja vaig dir l'equip de traducció la va cagar en no anomenar-lo "Ma Júnior" com havia de ser, sinó directament "Cor Petit Júnior"), desplega algunes tècniques que no li tornaríem a veure mai més.
Ara no recordo si la d'allargar el braç l'arriba a fer alguna altra vegada, però la de fer-se gegant només va sortir en aquest combat, i em fa l'efecte que és una de les coses que pot fer per la seva condició de dimoni amb poders màgics, però que la resta de nameks no és capaç de dur a terme.
Com que tampoc no ho he vist en cap altre membre de la seva espècie no sabria dir si allò d'arrencar-se un braç malmès i fer-ne créixer un altre, que aconsegueix per primera vegada aquí, és també una capacitat exclusiva o no. Sigui com sigui comet un error, perquè en fer-se gran en Goku aprofita per entrar-li per la boca i recuperar l'ampolleta que conté el Totpoderós, de manera que ja pot lluitar sense reprimir-se tant.
El combat arriba al seu clímax poc després d'això, quan en Cor Petit aplega energia i deixa anar una explosió que arrasa les instal·lacions del torneig i part de l'illa de la Papaia, que per cert ja havia malmès amb un potent atac anterior i que, per molt que els espectadors fugin a temps, és raonable pensar que ha provocat molts morts, però no se'ns explica en cap moment que ressuscitin amb les boles de drac.
Sort que a en Goku se li acut tapar-se el tronc tot creuant els braços, perquè amb això n'hi ha prou per a resistir el que sembla una bomba nuclear. Les cames li queden intactes i aquesta vegada no se li veu la tita, que essent ja un adult seria inadmissible per a una revista com la Shônen Jump. I aprofitant que el seu rival ha quedat afeblit per aquest atac desesperat, en Goku li clava una pallissa i l'enfonsa a terra amb un altre potent kamehame-ha. L'àrbitre comença a comptar i...
L'escena més impactant i gore que havíem vist fins llavors, en Goku amb el pit travessat per un raig de la boca d'en Cor Petit, que només es feia el desmaiat. És curiós perquè a la primera edició, la de format grapa, la imatge estava emmirallada per tal d'aconseguir el sentit de lectura occidental, i es feia molt poc creïble que en Goku s'alcés amb la part esquerra del pit amb un foradot enorme i digués que no li havia tocat cap punt vital.
Té un pulmó foradat o com a mínim amb un tros menys i sagna com un porc, però fins i tot en aquestes condicions és capaç d'aixecar-se i resistir que en Cor Petit hi clavi cops. I no només això, sinó que quan aquest es disposa a llançar l'atac definitiu aconsegueix abandonar la zona d'impacte i aparèixer al cap d'uns segons caient des de l'aire: sí, de sobte en Goku ha après a volar, en Krilín ho havia ensenyat primer però el protagonista també en sabia.
I amb l'impuls de la caiguda, perquè per molt Son Goku que sigui està fet pols, empeny en Cor Petit amb el cap (tal com va fer sense èxit a la final del torneig anterior a en Ten Shin Han) i el treu dels límits del que havia estat la tarima. Per tant, en Goku es corona campió del Gran Torneig de les Arts Marcials en la seva tercera participació, després de quedar subcampió dues vegades seguides.
Així, sí. Sempre he dit que m'agraden els secundaris i no pas els protagonistes que sempre guanyen, i en Goku per aquest motiu no és ni un dels meus 5 personatges preferits de Bola de Drac, però m'agrada que guanyi aquest torneig perquè en els dos anteriors no ho va poder aconseguir. I guanya el que és el meu torneig preferit, després de reflexionar-hi molt. No hi ha combats poca-soltes, siguin més o menys disputats tots tenen un sentit i no hi són per a omplir ni per a fer riure, i això és l'única vegada que passa en tota l'obra.
El torneig ha acabat, el món s'ha salvat i en Goku refusa rellevar Déu, preocupat per la dualitat de la seva persona, en la seva posició. A més, dóna a en Cor Petit una mongeta màgica per tal que no es mori i es puguin tornar a enfrontar en el futur (ja sabem que serà un aliat, però a en Goku només li importa poder tenir rivals forts per a futurs combats que després no es produeixen mai).
Se li perdona, perquè ha salvat el món diverses vegades, i s'aprofita l'avinentesa per a fer un petit homenatge a la història de Bola de Drac fins ara. Tot plegat sembla (i podria passar perfectament per) un final, però sabem que no és així i també ens ho diu el Follet Tortuga, que treu el cap a la cantonada de l'última vinyeta per avisar que encara queden moltes coses per explicar. I tant, que en queden.
