Les derrotes d'en Goku

Sovint dic que una de les coses que no m'agraden de Bola de Drac, d'altra banda una de les meves obres preferides, és en Goku. No és que l'odiï, ni de bon tros, però no m'agraden gaire els protagonistes als que tot els surt bé, sensació reforçada pel fet que en general soc més de secundaris.

No m'agrada quan un personatge treu les castanyes del foc als altres i és hiperpoderós, i això a l'obra magna d'Akira Toriyama passa força. Tanmateix, això no vol dir que no hi hagi moments en què en Goku perd, i si repassem tota la història, incloent-hi Bola de Drac Super -potser especialment allà-, n'ha tingut moltes, de derrotes.

No és la meva intenció repassar-les totes, i en destacaré només algunes, però sí que en fer-ho n'esmentaré d'altres. Tot i que podríem debatre sobre si el primer enfrontament amb en Yamcha va ser una derrota o un empat, és evident que quan va lluitar contra en Jackie Chun a la final del 21è Gran Torneig de les Arts Marcials Tenkaichi Budôkai va perdre el combat.

El mestre d'en Goku, disfressat, li volia donar una important lliçó per tal que no li pugessin gaire els fums guanyant un campionat de lluita en la seva primera participació: sempre hi haurà algú més fort.

I el cert és que aquesta és la motivació del protagonista de Bola de Drac durant tota la història, per tant, objectiu aconseguit. El mateix va passar a la final del següent torneig: igual que contra en Jackie Chun, en Goku va perdre amb en Ten Shin Han per molt poc, per mala sort, més aviat. Era una manera de fer perdre el protagonista sense que semblés en absolut feble.

Fora de l'ambient lúdic i recreatiu dels tornejos, en Goku va tenir el seu primer gran rival temible en la figura d'en Tao Pai Pai, durant la saga de l'Exèrcit de la Cinta Vermella.

Hi va fer dos combats, separats per una setmana de diferència en què va entrenar a la Torre d'en Karin per enfortir-se i finalment derrotar el germà del Follet Grua, però en el primer va perdre estrepitosament, i és que l'assassí a sou li va clavar una pallisa memorable, i en Goku no va morir perquè una bola de drac que duia amagada va esmorteir l'impacte de l'ona dodonpa. En aquest cas, doncs, no va anar de poc, sinó que la derrota va ser indiscutible.

Si en Tao Pai Pai va ser el primer enemic realment malvat i assassí de la sèrie, on considero que Bola de Drac fa un gir i es posa seriosa i perd aquella innocència que molts van enyorar és a la saga d'en Satanàs Cor Petit.

Aquí la violència augmenta de manera notable, i els morts s'acumulen, entre els quals el primer que ens va impactar de debò, en Krilín. Però bé, en Goku torna a ser àmpliament superat, ara de manera més evident que contra en Tao Pai Pai, i el derroten tant en Tambourine, monstre-fill d'en Cor Petit, com el mateix rei dels dimonis la primera vegada que s'enfronten. El deixa pràcticament mort, vaja.

Aquesta pot despertar discussions, però amb la saga dels guerrers de l'espai van començar les batalles en grup, normalment per salvar la Terra, i les victòries es poden considerar col·laboracions. Ho és la que hi va haver contra en Vegeta, que el va obligar a fugir, però en el que és estrictament la lluita Goku contra Vegeta, el protagonista la va perdre.

Va ser un combat igualat, espectacular, un dels millors moments de l'obra d'Akira Toriyama, però va arribar un moment que en Goku va superar els seus límits i va començar a perdre pistonada, i en Vegeta es va transformar en mico gegant Ohzaru i el va destrossar, gairebé literalment. L'embranzida final que va salvar la Terra va ser obra d'en Son Gohan, en Krilín i en Yajirobee, tot i que dirigits per en Goku.

Però com que soc una persona justa, igual que dic això dic que contra en Raditz en Goku va morir, però no va perdre, ja que es va sacrificar per facilitar la mort de l'enemic a mans d'en Cor Petit. I, en un combat que va acabar de manera similar a grans trets, és a dir, amb un Goku vençut i l'ajuda dels seus aliats, també tenim la derrota contra el capità Ginew, a Nàmec.

A la saga dels androides es va fer servir el clàssic recurs d'inutilitzar el protagonista omnipotent (o gairebé) per tal que els altres treballessin una mica i, en general, el grup patís. Ja s'havia vist a Captain Tsubasa quan en Tsubasa tenia febre o estava lesionat, i es tornaria a veure a Bola de Drac quan en Goku moria per segon cop i es quedava uns anys a l'altre món.

Doncs bé, en el cas d'en Goku li va arribar abans d'hora la malaltia del cor que en Trunks del futur havia pronosticat, i va perdre contra l'A-19 per culpa d'això. De fet, si no arriba a ser per l'arribada d'un Vegeta que revelaria, per a l'impacte de tothom, que per fi es podia transformar en superguerrer, fins i tot hauria mort.

Acabo amb una altra mena de derrota: per abandonament. Perquè en Goku, encara que de petit no ho feia mai, de gran adquireix una saviesa no sempre reconeguda que li permet veure quan l'enemic el supera.

El primer cop que ho va fer va ser al Joc d'en Cèl·lula, en què va abandonar el combat amb el bioandroide, que semblava igualat, perquè en el fons sabia que no el podria guanyar, però sobretot perquè volia que sortís a lluitar en Son Gohan, en aquell moment el guerrer de l'espai més poderós, i tot plegat simbolitzava també un relleu en el protagonisme de la sèrie, que per desgràcia per als amants dels finals tancats es va gestionar malament a la llarga, però això són figues d'un altre paner.

Abandonaria també contra en Beerus a la saga La batalla dels déus, primer un llargmetratge i després integrat a Bola de Drac Super, i també va deixar combats inacabats, per exemple contra en Bû, i entre una cosa i l'altra en Goku ha perdut diversos combats en tota la seva trajectòria, alguns dels quals he volgut destacar. Perquè, al capdavall, per molt que sigui el típic protagonista que salva la situació gairebé sempre -cosa que a mi ja he dit molts cops que no m'agrada-, també té moments dolents.

Lectures: Bola de Drac (edició definitiva) 4

Fa força temps que vaig tenir l'ocasió d'adquirir a un preu immillorable la col·lecció sencera de Bola de Drac en edició definitiva, però l'estic llegint a un ritme que fa vergonya. M'adono que fa més d'un any que vaig fer la ressenya del tercer dels 34 volums d'aquesta edició, i no vull que passi tant temps fins al proper, però de moment aquí tenim el meu comentari sobre el quart volum, que té unes quantes pàgines a tot color i unes quantes més amb acolorit parcial.

Havíem deixat el repàs en un moment de màxima tensió de la segona semifinal del 21è Gran Torneig de les Arts Marcials, en què en Goku era a punt de rebre un terrible cop d'en Nam que l'havia de deixar inconscient, i el quart volum ens ofereix el desenllaç de tot plegat, a més de l'inici de la saga de la Cinta Vermella, com resumeix perfectament aquesta portada feta expressament per a l'ocasió (com totes les d'aquesta edició) pel mestre Toriyama.

En Goku, dèiem, rep un cop brutal al coll i en Nam diu a l'àrbitre que no cal que compti, que no es despertarà en uns dies, però en Goku és en Goku i al cap d'uns segons s'aixeca i contraataca amb una estratègia que s'empesca i que fa caure el seu rival fora de la pista, cosa que dóna lloc a la gran final contra en Jackie Chun, àlies del Follet Tortuga.

Al mig, però, hi ha un intercanvi de favors: en Mutenroshi s'assabenta que en Nam participava al torneig per tal de guanyar diners i dur aigua al seu poble i li ofereix una càpsula hoi-poi que és un dipòsit d'aigua. Li assenyala un pou, i això em planteja dues preguntes: es pot encapsular un dipòsit d'aigua ple? I... se suposa que en Nam ha d'omplir el dipòsit que ha de subministrar aigua al seu poble durant molt temps amb la galleda del pou? En fi, a canvi en Mutenroshi demana a en Nam que es disfressi de Follet Tortuga per tal d'escampar les sospites que hi ha sobre la identitat d'en Jackie Chun.

I ara sí, té lloc la gran final del torneig, un combat apassionant entre un mestre i un alumne que no sap que s'enfronta al seu mestre, que participa en aquesta competició amb l'únic d'objectiu d'impedir que els seus deixebles la guanyin i se'ls pugin els fums. 

A la sèrie el combat va durar bastant, però com acostuma a passar al còmic tot va força més ràpid, no allarga les escenes innecessàriament i ens ofereix, tot i així, moments mítics com el primer xoc de kamehame-ha, en Goku volant amb la cua per tal de no sortir de la tarima, l'atac del borratxo d'en Jackie Chun (indubtable referència a la pel·lícula Drunken Master d'en Jackie Chan) i el de la ràbia d'en Goku (un joc de paraules que en català no té sentit) o la hipnosi que adorm en Goku i que la Bulma desfà cridant en Goku a taula. 

Tot i així possiblement el moment més recordat és el de la transformació en mico gegant d'en Goku mentre en Jackie Chun el té immobilitzat amb un raig i, de sobte, veu la Lluna plena. Oportunament al combat de quarts de final contra en Gyran la cua, que en Puar li va tallar a la saga d'en Pilaf, li havia tornat a sortir. 

Això fa que en Jackie Chun aparentment destrueixi el satèl·lit (cosa que tindrà conseqüències de cara al 22è Gran Torneig de les Arts Marcials) per tal de tornar en Goku a la normalitat, i ja entrem en la recta final del combat, que es resol per una simple qüestió de diferència d'alçada.

De fet, és una de les coses més versemblants que trobem en aquest combat, si bé la seva resolució s'aguanta pels pèls: hi ha un doble KO que fa que l'àrbitre estableixi que el primer que s'aixequi i digui "He guanyat jo" amb un somriure sigui el campió. I com ja sabem és en Jackie Chun qui ho aconsegueix, però com és que tots dos contrincants estan tan i tan cansats, fins al punt que gairebé ho estan al mateix nivell i no es poden aixecar? I com és que, si en Goku pràcticament no ha tocat en Jackie Chun amb el seu cop de peu, el vell també té tantíssims problemes per alçar-se?

Després del torneig en Goku decideix viatjar pel món per tal de recuperar la bola de drac del seu avi, la de les quatre estrelles, però el radar de la Bulma no especifica quin és cadascun d'aquests objectes tan desitjats que apareixen a la pantalla, de manera que l'aventura no s'acabarà fàcilment.

Només començar en Goku troba una gent que també està buscant les boles i que és ni més ni menys que l'Exèrcit de la Cinta Vermella, liderat per un general malvat i temut per tots els seus membres i, pel que sembla, també per part de tots els altres exèrcits del planeta, que no hi fan res. En Goku de moment se'ls espolsa amb facilitat i només vol trobar la seva bola, com demostra quan es desempallega del Coronel Silver sense gaire esforç, malgrat que abans perd el Núvol Kinton per culpa d'un bazooka.

Però evidentment la cosa no podia continuar així i quan torna a provar sort amb la segona bola ja és un personatge que la Cinta Vermella comença a témer i se li compliquen els reptes: al poble nevat on coneix la pèl-roja Suno en Goku haurà de rescatar l'alcalde, presoner a la Torre d'Acer, i implicar-se personalment en la lluita contra l'exèrcit malvat.

Aquell lloc el dirigeix el General White (tot i que en aquesta traducció l'anomenen "Blanc" i, de fet, que sigui "general" entra en contradicció amb l'existència del líder suprem, el General Red), però primer el veurem enfrontar-se al Sergent Metàl·lic, la reconeguda versió d'en Terminator de l'Akira Toriyama, però el millor encara ha d'arribar. De tota manera la saga de la Cinta Vermella és probablement la que menys m'agrada de tot Bola de Drac, però em ve de gust tornar a llegir com continua i, a més, conté moments que valen la pena com ara els combats contra en Tao Pai Pai o el torneig de la Baba la Vident (que de fet passa just després). Tot arribarà.