Lectures: Tokyo Revengers vol. 1

Normalment m'espero a haver llegit una obra sencera abans de fer-ne una entrada, i encara que també hi ha algun cas excepcional en què la repasso de volum en volum (o de dos en dos), el que no és tan habitual és que parli del primer volum sense previsió concreta sobre el futur.

Avui, però, vull dedicar una entrada a la ressenya de la primera entrega d'un manga que m'ha captivat, i que penso continuar llegint, però del que probablement no tornaré a parlar fins que s'acabi. Ja veurem com va tot, però, i potser canvio d'opinió. De moment, en qualsevol cas, aquí teniu les meves impressions sobre el primer volum.

Que és un primer volum que en realitat recopila el material de dos toms estàndards japonesos, i de mida gran, A5, imitant -com és de justícia- l'edició en castellà que Norma havia presentat uns mesos abans. Sí, això significa que no parlo de l'edició espanyola, sinó de la catalana, tota una sorpresa i una gran alegria que vam tenir els aficionats catalans al manga, i que és una de les diverses obres en la nostra llengua que Norma Editorial ha anunciat i ja ha començat a publicar.

En el meu cas, però, va ser una mica dolorós. Perquè la premissa de l'obra m'atreia, i quan va sortir en castellà em va saber greu haver de deixar-la córrer per manca d'espai a casa, però quan es va saber que sortiria en català aquesta sensació va ser encara més dolorosa. Tanmateix, el que sí que puc fer és llegir-la en préstec, ja que es tradueix a Daruma, on treballo, i tinc aquesta oportunitat. Ara que he devorat el primer volum doble, doncs, és hora de parlar-ne.

La premissa de Tokyo Revengers, de Ken Wakui, comença forta: després d'assabentar-se que la noia amb qui sortia a secundària ha mort de manera col·lateral per culpa d'una disputa entre bandes criminals, en Takemichi Hanagaki cau a les vies del tren per una empenta i, en comptes de passar-li la vida per davant dels ulls en un instant, les imatges es concentren en l'època en què anava a secundària i no tenen cap pressa per acabar.

Arriba un moment que s'adona que no és això el que li està passant, sinó que realment és dins del seu cos de 14 anys, però amb la consciència i els records dels 26 que té a l'actualitat.

És un gir al concepte d'isekai, amb el qual s'etiqueten les obres de manga i anime en què el protagonista, normalment en el moment de la seva mort o en cas d'estar en coma, va a parar a un altre món, que sol ser de fantasia o virtual. 

En el cas de Tokyo Revengers, però, parlem del mateix món, només que al passat. Un cop en Takemichi paeix el que està vivint, i després d'un esdeveniment concret, s'adona que pot provocar canvis en el futur amb el que faci en aquesta època, i descobreix la manera de moure's entre 2005 i 2017, el present de l'obra. 

El cas és que, per motius que no vull revelar, aquesta aventura acaba esdevenint una missió, que és la d'evitar la mort de la Hinata, la noia que mor al principi de la història, i per fer-ho haurà d'infiltrar-se a la banda que la provoca en el futur, la Tokyo Manjikai o Toman. 

La trama avança a molt bon ritme i, malgrat l'innegable element de fantasia que conté, el cas és que l'acció té lloc en un context toquiota urbà de bandes criminals d'adolescents, un tema que m'atrau des de fa molt de temps -segurament pel meu interès en la saga de videojocs Kunio-kun-, però del qual no ens han arribat gaires obres. 

En aquesta, la primera del gènere en publicar-se en català, trobem un seguit de personatges ben construïts, començant per un protagonista que se serveix dels coneixements que té per intentar que les coses vagin segons com li interessa per tal de salvar la noia, però que al capdavall és un pelacanyes i l'única arma que té, a banda dels records, és la determinació, de manera que s'endú una pallissa rere l'altra i és víctima dels abusos dels nois més grans i perillosos.

El manga, que té un estil de dibuix que afavoreix la caricaturització d'algunes situacions, és més aviat, però, dramàtic, i s'hi poden veure coses força dures, però les dinàmiques de les organitzacions criminals, les relacions que s'estableixen entre els seus personatges, la qüestió dels viatges en el temps i la relació causa-efecte (que de moment es presenta d'una manera molt simplificada, cosa que els que traiem fum pel cervell amb aquestes coses agraïm) entre el que fa en Takemichi i el que passa al futur, i els valors típics del shônen o manga per a nens i adolescents -sí, malgrat el to d'algunes de les coses que veiem o llegim és un còmic per a aquest públic objectiu-, com ara l'amistat, l'honor o la superació personal, atrapen de mala manera i és fàcil que en devorem les pàgines.

No és estrany, doncs, que el 2020 rebés el premi Kôdansha en la categoria de millor shônen, ni que se n'hagin fet adaptacions a sèrie animada, pel·lícules d'imatge real i fins i tot mangues spin-off signats per altres autors. És un dels grans èxits dels últims anys, i per part meva continuaré llegint el còmic a mesura que se'n vagin publicant entregues. Altament recomanat. I no menystinguem que és d'allò més refrescant que es publiquin en català coses que no venen d'una tradició animada al nostre país i que, per tant, no deixen de ser una aposta.