Lectures: Tokyo Revengers

Fa temps vaig escriure una entrada sobre el primer volum d'un manga, un tipus de publicació que no és habitual en aquest blog a no ser que comenti una col·lecció després de la lectura de cada entrega, que no ha estat el cas. Però em va impressionar prou com per parlar-ne. 

Ara, havent llegit l'obra sencera, és el moment de fer-ne la crítica en el seu conjunt i comparar aquell entusiasme inicial amb la sensació final, que trobo que és interessant.  

De la premissa de Tokyo Revengers i de les circumstàncies de la seva publicació ja en vaig parlar en aquella primera entrada, però suposo que toca fer-ne un breu resum: aquesta obra de Ken Wakui, publicada originalment al Japó entre 2017 i 2022 amb un total de 31 volums recopilatoris, té com a protagonista en Takemichi Hanagaki, un noi que en el moment de morir es trasllada al seu jo de 12 anys abans i, per tal de salvar la seva xicota, que mor al seu present, fa servir aquest poder de viatjar entre la seva època adulta i l'adolescent, i s'infiltra en la banda de delinqüents juvenils que indirectament va provocar l'esmentada tragèdia.

La veritat és que pinta bé, i l'obra té els típics ingredients que fan que un shônen o manga per a adolescents triomfi: un protagonista amb un poder especial, però que progressa malgrat la seva inferioritat física i la manca de coneixements de lluita gràcies a una enorme determinació i una curiosa capacitat d'aixecar-se després dels cops, relacions d'amistat que donen lloc a accions i pensaments d'allò més nobles i, sobretot, baralles, moltes baralles.

És un còmic que ens ha arribat en català en una aposta de Norma Editorial per una obra que no era coneguda ni tenia un anime d'èxit en el nostre idioma, cosa que està molt bé perquè implica un risc, i en una edició equivalent a la castellana, amb el mateix tractament exacte, cosa que cal destacar perquè no totes les editorials actuen de la mateixa manera. 

M'alegro molt d'haver-lo llegit i pertany a un gènere -el de les bandes juvenils- i té una ambientació que són molt del meu gust, però malauradament he de dir que, tot i l'entusiasme amb què vaig ressenyar-ne el primer volum doble, la cosa es desinfla ben ràpid, per al meu gust, i ni tan sols algun volum puntual ni un emotiu i molt interessant -si ens agrada l'acció sense missatge profund- tram final salven Tokyo Revengers, als meus ulls, de ser considerat un còmic decebedor.

És veritat que tenia les expectatives molt altes, que l'obra havia guanyat un prestigiós premi com a millor shônen el 2020 i que és molt popular, però al cap de pocs volums, que llegia amb una periodicitat irregular però, quan els tenia a les mans, devorava, vaig veure que les seves pàgines es passaven a una velocitat inusualment alta. I en aquest cas no ho dic com una prova de la seva amenitat. Ho dic perquè està fet amb vinyetes molt grans, moltes il·lustracions de pàgina sencera o doble pàgina i està molt enfocat en l'acció.

Això no seria un gran problema en si, al capdavall Bola de Drac també és així, però el guió de Tokyo Revengers trobo que fa aigües, i que la seva complexitat neix pels motius equivocats: arriba un punt, amb tants viatges endavant i enrere, i tantíssims personatges amb noms, cognoms, càrrecs dins les bandes i canvis de camisa, que costa seguir la història. 

Jo vaig perdre fa temps el fil de les motivacions de cadascun dels personatges, les seves relacions i el seu passat. Al meu cap es confonen, i tampoc entenc gaire a què es dediquen aquestes bandes més enllà de lluitar les unes contra les altres, de vegades amb resultats tràgics -si bé, normalment, veiem els seus membres endur-se uns cops que no s'entén com se'n surten sense seqüeles físiques i mentals-, amb nanos, no ho oblidem, menors d'edat encara que el dibuix de l'autor els faci semblar deu anys més grans.

I és una llàstima, perquè volia que m'agradés, i a mi el lore de les obres que consumeixo, tant en còmics com en videojocs, m'importa i el tinc en compte, però a Tokyo Revengers, per tot això que he explicat, aviat va deixar de ser un factor per a mi, i la vaig acabar llegint amb el pilot automàtic. 

Com he dit més amunt, té els seus moments, és clar, i potser si un dia en miro l'anime canvio d'opinió, no seria el primer cop, però em sap greu haver de dir que, tot i que fa tres anys em lamentava de no tenir espai a casa per fer-me-la -l'he llegit en préstec-, ara potser ho he d'agrair. Amb una vegada n'he tingut prou.

 

Lectures: Tokyo Revengers vol. 1

Normalment m'espero a haver llegit una obra sencera abans de fer-ne una entrada, i encara que també hi ha algun cas excepcional en què la repasso de volum en volum (o de dos en dos), el que no és tan habitual és que parli del primer volum sense previsió concreta sobre el futur.

Avui, però, vull dedicar una entrada a la ressenya de la primera entrega d'un manga que m'ha captivat, i que penso continuar llegint, però del que probablement no tornaré a parlar fins que s'acabi. Ja veurem com va tot, però, i potser canvio d'opinió. De moment, en qualsevol cas, aquí teniu les meves impressions sobre el primer volum.

Que és un primer volum que en realitat recopila el material de dos toms estàndards japonesos, i de mida gran, A5, imitant -com és de justícia- l'edició en castellà que Norma havia presentat uns mesos abans. Sí, això significa que no parlo de l'edició espanyola, sinó de la catalana, tota una sorpresa i una gran alegria que vam tenir els aficionats catalans al manga, i que és una de les diverses obres en la nostra llengua que Norma Editorial ha anunciat i ja ha començat a publicar.

En el meu cas, però, va ser una mica dolorós. Perquè la premissa de l'obra m'atreia, i quan va sortir en castellà em va saber greu haver de deixar-la córrer per manca d'espai a casa, però quan es va saber que sortiria en català aquesta sensació va ser encara més dolorosa. Tanmateix, el que sí que puc fer és llegir-la en préstec, ja que es tradueix a Daruma, on treballo, i tinc aquesta oportunitat. Ara que he devorat el primer volum doble, doncs, és hora de parlar-ne.

La premissa de Tokyo Revengers, de Ken Wakui, comença forta: després d'assabentar-se que la noia amb qui sortia a secundària ha mort de manera col·lateral per culpa d'una disputa entre bandes criminals, en Takemichi Hanagaki cau a les vies del tren per una empenta i, en comptes de passar-li la vida per davant dels ulls en un instant, les imatges es concentren en l'època en què anava a secundària i no tenen cap pressa per acabar.

Arriba un moment que s'adona que no és això el que li està passant, sinó que realment és dins del seu cos de 14 anys, però amb la consciència i els records dels 26 que té a l'actualitat.

És un gir al concepte d'isekai, amb el qual s'etiqueten les obres de manga i anime en què el protagonista, normalment en el moment de la seva mort o en cas d'estar en coma, va a parar a un altre món, que sol ser de fantasia o virtual. 

En el cas de Tokyo Revengers, però, parlem del mateix món, només que al passat. Un cop en Takemichi paeix el que està vivint, i després d'un esdeveniment concret, s'adona que pot provocar canvis en el futur amb el que faci en aquesta època, i descobreix la manera de moure's entre 2005 i 2017, el present de l'obra. 

El cas és que, per motius que no vull revelar, aquesta aventura acaba esdevenint una missió, que és la d'evitar la mort de la Hinata, la noia que mor al principi de la història, i per fer-ho haurà d'infiltrar-se a la banda que la provoca en el futur, la Tokyo Manjikai o Toman. 

La trama avança a molt bon ritme i, malgrat l'innegable element de fantasia que conté, el cas és que l'acció té lloc en un context toquiota urbà de bandes criminals d'adolescents, un tema que m'atrau des de fa molt de temps -segurament pel meu interès en la saga de videojocs Kunio-kun-, però del qual no ens han arribat gaires obres. 

En aquesta, la primera del gènere en publicar-se en català, trobem un seguit de personatges ben construïts, començant per un protagonista que se serveix dels coneixements que té per intentar que les coses vagin segons com li interessa per tal de salvar la noia, però que al capdavall és un pelacanyes i l'única arma que té, a banda dels records, és la determinació, de manera que s'endú una pallissa rere l'altra i és víctima dels abusos dels nois més grans i perillosos.

El manga, que té un estil de dibuix que afavoreix la caricaturització d'algunes situacions, és més aviat, però, dramàtic, i s'hi poden veure coses força dures, però les dinàmiques de les organitzacions criminals, les relacions que s'estableixen entre els seus personatges, la qüestió dels viatges en el temps i la relació causa-efecte (que de moment es presenta d'una manera molt simplificada, cosa que els que traiem fum pel cervell amb aquestes coses agraïm) entre el que fa en Takemichi i el que passa al futur, i els valors típics del shônen o manga per a nens i adolescents -sí, malgrat el to d'algunes de les coses que veiem o llegim és un còmic per a aquest públic objectiu-, com ara l'amistat, l'honor o la superació personal, atrapen de mala manera i és fàcil que en devorem les pàgines.

No és estrany, doncs, que el 2020 rebés el premi Kôdansha en la categoria de millor shônen, ni que se n'hagin fet adaptacions a sèrie animada, pel·lícules d'imatge real i fins i tot mangues spin-off signats per altres autors. És un dels grans èxits dels últims anys, i per part meva continuaré llegint el còmic a mesura que se'n vagin publicant entregues. Altament recomanat. I no menystinguem que és d'allò més refrescant que es publiquin en català coses que no venen d'una tradició animada al nostre país i que, per tant, no deixen de ser una aposta.