Sèries: Haikyû!! (primera temporada)

Fa uns anys una amiga meva, a qui li va començar una mena d'obsessió tardana amb l'anime, em va dir que la seva sèrie preferida era una sobre uns nanos que jugaven al voleibol. L'escoltava i m'agradava veure-la tan motivada, però atesa l'escassetat del meu temps lliure i la durada dels períodes d'aquest, difícilment m'enganxo a sèries d'anime des dels anys 90, especialment si són més aviat llarguetes.

Aquella sèrie, pel tema i la durada, malauradament no entrava a la llista de candidates a ser vistes algun dia, tampoc el manga si algun dia arribava a publicar-se al nostre mercat, cosa que ha acabat passant. Doncs bé, el cas és que la versió animada ha estat una de les sèries inaugurals del nou SX3, i s'està emetent, per tant, en català i, ara que n'ha acabat la primera temporada, em ve de gust dedicar-li una entrada. 

Haikyû!!, que vol dir "voleibol!", és una sèrie de 85 episodis, a més de 5 OVA i 4 llargmetratges, que es basa en el manga de Haruichi Furudate, publicat originalment a la revista Shônen Jump entre 2012 i 2020 amb un total de 45 volums recopilatoris, que s'estan editant també en castellà -malauradament no en català- des de fa un temps sota el segell de Planeta Cómic.

Jo he aprofitat l'avinentesa de l'arribada de nous animes en català per fer una mica d'activisme i donar suport al nou SX3, però el cas és que m'estan agradant les sèries que estic seguint, i Haikyû!! força més del que em pensava al principi.

El seu protagonista és en Shoyo Hinata, un noi pèl-roig i baixet que somia amb jugar a voleibol, però amb prou feines va poder aplegar prou companys per muntar un equip quan anava a secundària, i quan van intentar participar en competicions oficials van fer el ridícul.

Ell, però, té una determinació indestructible i una extraordinària agilitat amb la qual esdevé un actiu de gran valor per al seu nou equip quan passa a Batxillerat, el Karasuno, que és l'equip protagonista de la sèrie.

Resulta que en Shoyo fa uns salts altíssims, que compensen en part la seva poca alçada i el baix nivell en altres aspectes d'aquest esport, i és el revulsiu que sorprèn els rivals i permet que el Karasuno pugi alguns graons pel que fa a qualitat. Tot i així, és un equip que ja fa temps que no arriba gaire lluny a les competicions i la seva arribada, juntament amb la d'altres nous jugadors de primer curs, és un raig d'esperança.

En aquest sentit m'ha recordat els dos grans mangues/animes esportius de la meva vida, Captain Tsubasa i Touch, en el primer cas perquè presenta un seguit de personatges que, un cop ens n'aprenem els noms, ens adonem que ens els estimem de manera individual i també com a equip, i en el segon, aquesta lluita, aquest esforç per millorar i tornar-ho a intentar quan l'equip és humà, falla, perd i ha de tornar a començar des de zero quan arriba una nova competició.

Hi ha personatges per a tots els gustos: en Shoyo manté una relació de rivalitat amistosa amb en Tobio Kageyama, a qui s'havia enfrontat a secundària, perquè tenen caràcters molt diferents: si en Shoyo té més voluntat que habilitat i coneixements tàctics, en Kageyama falla en el seu individualisme i despotisme, pel qual té el malnom de "Rei de la pista", no perquè sigui bo, sinó perquè és manaire. Junts, però, esdevenen una parella d'or quan aprenen a entendre's i col·laborar.

Amb papers menys importants, almenys per ara, tenim personatges també interessants com el lliure Nishinoya, l'altiu Tsukishima, l'enorme i potent però tímid Azumane, el capità Sawamura o, el meu preferit, en Tanaka, que és escandalós i arrauxat. Sobta negativament, però, que l'equip tingui la figura típica i tòpica de la mànager, una noia, la Shimizu, que és una simple ajudant i, de fet, gairebé no obre mai la boca.

Un altre ingredient habitual al manganime d'esports és el dels rivals formidables i carismàtics, i a Haikyû!! ens en trobem alguns, que estan construïts de manera que no podem evitar respectar-los i admirar-los encara que, com és natural, anem amb el Karasuno.

A la sèrie veiem reflectida la passió amb què els equips lluiten per guanyar i es tornen a aixecar quan cauen, però també el respecte pel rival, pels companys que cometen errors i tota una sèrie de valors amb què sempre s'haurien d'educar els esportistes, però que malauradament no sempre veiem a la vida real.

Tot i que es tracta d'un spokon, és a dir un manga de tenacitat esportiva, i hi ha moments dramàtics i en general té un to tirant a èpic, la sèrie també té molt d'humor, de manera que el resultat està força equilibrat.

Hi col·laboren també a la versió catalana les interpretacions, que per als més veterans inicialment poden provocar una sensació d'enyorança de les grans veus que se sentien a l'anime d'abans, però que a poc a poc van fent-se un lloc al nostre cor. 

Cosa que no vol dir, però, que el doblatge no grinyoli en algunes coses, tant de traducció (no puc amb el terme "escola mitjana", quan aquí tenim l'equivalent de la secundària, com no em canso de repetir a les revisions que faig a la feina, a més d'alguna frase que no té gaire sentit i que és una mala traducció diuen que de la versió castellana) com del doblatge pròpiament dit, en aquest cas alguna pronunciació deficient -tant del japonès com d'esses sonores i vocals obertes que fallen esporàdicament perquè així és com estan creixent les noves generacions de parlants del català- o la poca varietat de les veus, especialment dels personatges secundaris i terciaris, on ens fem un tip de sentir la del llegendari Joan Pera. 

En l'apartat visual, trobo que Haikyû!! no té uns dissenys excessivament detallats ni els podríem confondre mai amb els d'un llargmetratge, però pel que fa a les animacions són figues d'un altre paner, amb uns moviments molt realistes que donen molt de dinamisme als partits, per sort, com deia, força èpics, però sense efectes especials ni jugades impossibles. És refrescant.

M'ha agradat molt, m'hi he enganxat i, naturalment, continuaré mirant-ne les temporades, i a mesura que les acabi n'aniré tornant a parlar aquí al blog.