Sèries: Haikyû!! (tercera temporada)

L'entrada anterior d'aquest blog era sobre la segona temporada de Haikyû!!, on ja deia que no trigaria a parlar de la tercera, que ja estava mirant, i a més era especialment curta, de manera que amb tota la naturalitat del món ha arribat el moment anunciat.

I després de la conclusió de la segona, que era l'agònica victòria del Karasuno a la semifinal del torneig prefectural que donava accés al campionat nacional de voleibol de batxillerat, la tercera temporada està dedicada íntegrament a la final de l'esmentada competició classificatòria.

Atès que la trama gira al voltant d'un únic partit, per més important que sigui, trobo que la seva durada de 10 episodis és adequada, no com la temporada sencera de llargada normal que a Captain Tsubasa van dedicar a la final entre el Nankatsu i el Tôhô, total perquè s'acabés decidint que un empat a 4 estava prou bé.

A Haikyû!!, en canvi, ja que té una aproximació més realista a l'esport, en aquest cas el voleibol, sabem que només hi haurà un guanyador, i al llarg dels seus 10 episodis ens presenten un partit apassionant, no allargassat gratuïtament, tot i que es permet diversos flashbacks per caracteritzar els personatges de l'equip rival, el Shiratorizawa, una potència fins ara inabastable per al Karasuno, que abans tenia com a gran rival l'Aoba Johsai, i aprofundir encara més en els de l'equip protagonista, especialment en aquells que encara no havien rebut aquest tractament.

Aquesta estratègia fa més amena la proposta, que almenys a mi m'ha fet estar amb l'ai al cor fins al final, perquè amb aquesta sèrie en què no ens donen peixet, com sí que passa en altres mangues esportius com l'esmentat Captain Tsubasa, podem esperar qualsevol resultat... i el clímax és brutal, independentment del guanyador. No vull dir-ne res més.

Reprenent el que deia més amunt sobre la caracterització dels personatges, hem pogut conèixer una mica més el temible Wakatoshi "Ushiwaka" Ushijima, l'estrella del Shiratorizawa, un equip que s'acostuma a classificar per al campionat nacional liderat per aquest jove jugador internacional amb la sub-19 japonesa, i algun company seu, com l'estrany Tendô, però per part del Karasuno han estat un partit i una temporada per al lluïment del fins ara aparentment apàtic Tsukishima, que estira el carro del Karasuno als moments difícils i s'hi deixa la pell.

Tots aquests ingredients fan que Haikyû!! enganxi d'aquesta manera, sense la necessitat de tècniques espectaculars ni més humor ni drama dels necessaris. Tots els seus ingredients estan equilibrats i sumen, res no és sobrer. 

Sèries: Haikyû!! (segona temporada)

Després de la primera part d'una sèrie de la qual coneixia l'existència, però que no em va interessar seguir fins que es va anunciar que formaria part de l'oferta del ressuscitat anime en català al nou SX3, ha estat el torn de veure'n la segona i, un cop acabada, és clar, toca parlar-ne, tal com vaig fer amb la primera temporada. 

No m'hi estendré gaire, aquest cop no cal parlar ni d'on ve tot plegat, ni de la traducció, ni del doblatge, així com tampoc de la premissa de l'obra. 

La segona temporada de Haikyū!! consta de 25 episodis, com la primera, i cal admetre que li costa arrencar.

Un dels grans punts forts de la sèrie és la manera de mostrar-nos l'evolució de l'equip protagonista i els seus integrants, que parteixen d'una situació de sequera esportiva i a la primera temporada aconsegueixen, amb esforç, construir un equip que comença a tenir cara i ulls. 

Però sense grans miracles, com sí que passa en altres mangues i animes del gènere spokon, i bona part de la segona temporada està dedicada als entrenaments, on també tenen lloc partits, és clar, però d'entrenament. És interessant i li dona realisme al plantejament, però és cert que amb això s'abaixa el ritme i pot arribar a resultar una mica pesat, si bé la construcció d'alguns personatges secundaris ho fa més amè tot plegat. 

En aquest punt he d'esmentar la Hitoka, la nova mànager assistent del club de vòlei, que en el futur ha de rellevar la Kiyoko en aquesta tradicional i masclista tasca, atès que la segona acabarà el batxillerat en uns mesos. La Hitoka és tímida i insegura, i quan entra al club no té ni idea de voleibol, però és bona noia i s'entén molt bé amb l'altre novell amb més voluntat que coneixements, en Shōyō.

També acabaran aviat el cicle acadèmic els jugadors de tercer curs, que excepcionalment han decidit quedar-se a l'equip per tornar a intentar arribar al campionat nacional en comptes de concentrar-se en els exàmens d'accés a la universitat com és costum als equips esportius de batxillerat al Japó, de manera que el relleu generacional encara no es produirà del tot.

La cosa s'anima, esportivament parlant, al segon tram, on s'han de veure els fruits de l'entrenament que ens han ensenyat d'una manera tan detallada, i sabrem si el Karasuno fa un paper millor que el del darrer torneig prefectural en què va participar i si aquest cop derrota els seus grans rivals de camí al campionat nacional.

Una segona temporada, doncs, més tècnica, de cocció més lenta, però trobo que està més que justificat i, a més, possibilita argumentalment una segona meitat, ara sí, d'allò més emocionant.

De moment em continua tenint enganxat i en tornaré a parlar ben aviat, perquè la tercera temporada és una cosa estranya de només 10 episodis que ja he començat a veure quan escric aquestes línies.

Sèries: Haikyû!! (primera temporada)

Fa uns anys una amiga meva, a qui li va començar una mena d'obsessió tardana amb l'anime, em va dir que la seva sèrie preferida era una sobre uns nanos que jugaven al voleibol. L'escoltava i m'agradava veure-la tan motivada, però atesa l'escassetat del meu temps lliure i la durada dels períodes d'aquest, difícilment m'enganxo a sèries d'anime des dels anys 90, especialment si són més aviat llarguetes.

Aquella sèrie, pel tema i la durada, malauradament no entrava a la llista de candidates a ser vistes algun dia, tampoc el manga si algun dia arribava a publicar-se al nostre mercat, cosa que ha acabat passant. Doncs bé, el cas és que la versió animada ha estat una de les sèries inaugurals del nou SX3, i s'està emetent, per tant, en català i, ara que n'ha acabat la primera temporada, em ve de gust dedicar-li una entrada. 

Haikyû!!, que vol dir "voleibol!", és una sèrie de 85 episodis, a més de 5 OVA i 4 llargmetratges, que es basa en el manga de Haruichi Furudate, publicat originalment a la revista Shônen Jump entre 2012 i 2020 amb un total de 45 volums recopilatoris, que s'estan editant també en castellà -malauradament no en català- des de fa un temps sota el segell de Planeta Cómic.

Jo he aprofitat l'avinentesa de l'arribada de nous animes en català per fer una mica d'activisme i donar suport al nou SX3, però el cas és que m'estan agradant les sèries que estic seguint, i Haikyû!! força més del que em pensava al principi.

El seu protagonista és en Shoyo Hinata, un noi pèl-roig i baixet que somia amb jugar a voleibol, però amb prou feines va poder aplegar prou companys per muntar un equip quan anava a secundària, i quan van intentar participar en competicions oficials van fer el ridícul.

Ell, però, té una determinació indestructible i una extraordinària agilitat amb la qual esdevé un actiu de gran valor per al seu nou equip quan passa a Batxillerat, el Karasuno, que és l'equip protagonista de la sèrie.

Resulta que en Shoyo fa uns salts altíssims, que compensen en part la seva poca alçada i el baix nivell en altres aspectes d'aquest esport, i és el revulsiu que sorprèn els rivals i permet que el Karasuno pugi alguns graons pel que fa a qualitat. Tot i així, és un equip que ja fa temps que no arriba gaire lluny a les competicions i la seva arribada, juntament amb la d'altres nous jugadors de primer curs, és un raig d'esperança.

En aquest sentit m'ha recordat els dos grans mangues/animes esportius de la meva vida, Captain Tsubasa i Touch, en el primer cas perquè presenta un seguit de personatges que, un cop ens n'aprenem els noms, ens adonem que ens els estimem de manera individual i també com a equip, i en el segon, aquesta lluita, aquest esforç per millorar i tornar-ho a intentar quan l'equip és humà, falla, perd i ha de tornar a començar des de zero quan arriba una nova competició.

Hi ha personatges per a tots els gustos: en Shoyo manté una relació de rivalitat amistosa amb en Tobio Kageyama, a qui s'havia enfrontat a secundària, perquè tenen caràcters molt diferents: si en Shoyo té més voluntat que habilitat i coneixements tàctics, en Kageyama falla en el seu individualisme i despotisme, pel qual té el malnom de "Rei de la pista", no perquè sigui bo, sinó perquè és manaire. Junts, però, esdevenen una parella d'or quan aprenen a entendre's i col·laborar.

Amb papers menys importants, almenys per ara, tenim personatges també interessants com el lliure Nishinoya, l'altiu Tsukishima, l'enorme i potent però tímid Azumane, el capità Sawamura o, el meu preferit, en Tanaka, que és escandalós i arrauxat. Sobta negativament, però, que l'equip tingui la figura típica i tòpica de la mànager, una noia, la Shimizu, que és una simple ajudant i, de fet, gairebé no obre mai la boca.

Un altre ingredient habitual al manganime d'esports és el dels rivals formidables i carismàtics, i a Haikyû!! ens en trobem alguns, que estan construïts de manera que no podem evitar respectar-los i admirar-los encara que, com és natural, anem amb el Karasuno.

A la sèrie veiem reflectida la passió amb què els equips lluiten per guanyar i es tornen a aixecar quan cauen, però també el respecte pel rival, pels companys que cometen errors i tota una sèrie de valors amb què sempre s'haurien d'educar els esportistes, però que malauradament no sempre veiem a la vida real.

Tot i que es tracta d'un spokon, és a dir un manga de tenacitat esportiva, i hi ha moments dramàtics i en general té un to tirant a èpic, la sèrie també té molt d'humor, de manera que el resultat està força equilibrat.

Hi col·laboren també a la versió catalana les interpretacions, que per als més veterans inicialment poden provocar una sensació d'enyorança de les grans veus que se sentien a l'anime d'abans, però que a poc a poc van fent-se un lloc al nostre cor. 

Cosa que no vol dir, però, que el doblatge no grinyoli en algunes coses, tant de traducció (no puc amb el terme "escola mitjana", quan aquí tenim l'equivalent de la secundària, com no em canso de repetir a les revisions que faig a la feina, a més d'alguna frase que no té gaire sentit i que és una mala traducció diuen que de la versió castellana) com del doblatge pròpiament dit, en aquest cas alguna pronunciació deficient -tant del japonès com d'esses sonores i vocals obertes que fallen esporàdicament perquè així és com estan creixent les noves generacions de parlants del català- o la poca varietat de les veus, especialment dels personatges secundaris i terciaris, on ens fem un tip de sentir la del llegendari Joan Pera. 

En l'apartat visual, trobo que Haikyû!! no té uns dissenys excessivament detallats ni els podríem confondre mai amb els d'un llargmetratge, però pel que fa a les animacions són figues d'un altre paner, amb uns moviments molt realistes que donen molt de dinamisme als partits, per sort, com deia, força èpics, però sense efectes especials ni jugades impossibles. És refrescant.

M'ha agradat molt, m'hi he enganxat i, naturalment, continuaré mirant-ne les temporades, i a mesura que les acabi n'aniré tornant a parlar aquí al blog.

Torna l'anime en català!

En circumstàncies normals ara tocaria que us parlés d'algun llibre o còmic que he llegit, una pel·lícula que he vist o l'última temporada d'alguna sèrie que segueixo. 

El cas és que ara mateix encara no tinc del tot a punt aquest tipus d'entrada, però ha passat una cosa que justifica un escrit de tipus diferent, un d'actualitat, i és que ha tornat l'anime en català a la tele. 

A aquestes altures ja deveu saber que no em refereixo a que Sakura, la caçadora de cartes estigui en català a Netflix, ni del fet que de tant en tant surten noves edicions domèstiques de sèries que incorporen l'àudio català perquè fa anys es van doblar, sinó a la tele de debò, la de posar-la i a veure què hi fan. 

Després d'un llarguíssim abandonament criminal de la programació de qualitat i atractiva en la nostra llengua per al públic infantil i juvenil, cosa que ha tingut unes conseqüències devastadores per a la seva supervivència, Televisió de Catalunya ha rectificat i, després de mesos de promeses de millores en aquest sentit, ens ha portat el Club Super 3 refundat. 

I no és un simple relleu generacional, sinó que és una cosa nova i, com demanàvem els amants de l'animació japonesa que vam créixer amb dibuixos animats amb aquest origen i en la nostra llengua, amb una aposta forta per l'anime dins la seva oferta general. 

Es fa, a més, d'una manera trobo que encertada: per una banda, com que es tracta que el jovent vegi atractiva una llengua que és la seva, però que està en fort i ràpid retrocés, arriben sèries noves amb les quals els més grans no tenim el mateix lligam emocional que amb aquelles que ja coneixíem, i per l'altra, precisament algunes d'aquestes sèries més nostàlgiques s'aniran reemetent dins d'aquest espai, concretament l'X3, que és el dels "nens grans", en contraposició a l'S3, el dels més menuts. I, per ara, la primera que tenim en aquest sentit és Yû Yû Hakushô.

A més, com que ja és 2022, la programació es podrà seguir a la televisió a l'horari establert però també a través de la pàgina web de l'SX3, el nou nom del Super 3, i de l'aplicació per a mòbils i tauletes durant un temps per gaudir-ne amb més comoditat. Llàstima, però, que no es puguin descarregar per veure offline i, d'aquesta manera, no consumir dades quan ho fem fora de casa.

En qualsevol cas, feia molts anys que jo no mirava anime a la televisió, més enllà d'algunes coses a les plataformes d'streaming, però en català segur que no. I m'ha motivat prou, aquesta feliç notícia, per proposar-me seguir, de moment i veient que són les que temàticament m'interessen més -però també hi ha Inazuma Eleven, i més endavant Ronja, la filla del bandoler-, Haikyû!! (a la imatge de dalt), adaptació d'un manga de voleibol masculí que ha estat un dels grans èxits dels darrers anys, i Guardians de la nit: Kimetsu no yaiba, un relat d'aventures, fantasia i to més sanguinari que també ha estat un èxit, i que en aquest cas arriba quan tot just se n'acaba de començar a publicar la versió catalana del manga. 

Perquè això també és important dir-ho, i aprofito per fer-ho: enguany hem vist l'arribada de nous mangues en català, cosa que feia molts anys que no passava, però a més ha estat en quantitats més grans (i el que encara ha d'arribar!) i amb diversitat d'editorials, que és el més destacat. Clàssics que era gairebé delicte que no hi fossin en la nostra llengua, com Dr. Slump, però també coses més modernes com My Hero Academia, Jujutsu Kaisen, Guardians de la nit o la recentment comentada, en aquesta entrada, Tokyo Revengers. 

Si es produeix una sinergia entre l'emissió en català d'un anime i la publicació del corresponent manga en la nostra llengua crec que tothom hi sortirà guanyant, i suposo i espero que ja ho estiguin tenint en compte a l'hora de prendre decisions, tant els uns com els altres. Tindrem algun altre anime en català basat en qualsevol dels esmentats mangues en català? Compto que sí.