Cinema: Haikyû!! - Batalla als contenidors

Aquest any ja tinc clar que, quan acabi i faci recompte del meu consum audiovisual, les pel·lícules tindran menys pes que mai, i malgrat que és quelcom que es pot atribuir fàcilment a les meves circumstàncies personals, 2024 s'està mostrant especialment pobre en aquest sentit. És que gairebé no veig pel·lícules ni a casa.

Al cinema la cosa es complica, amb un nen petit que hem de deixar amb algú tant sí com no, però de vegades hi ha excepcions, com ha estat el cas d'aquest llargmetratge d'animació que només m'interessava a mi i que va coincidir que podia veure un dia que no anava malament del tot que m'escapés una estona de les obligacions familiars. I, tal com vaig parlar de tota la sèrie a mesura que la vaig anar veient al canal X3, un film que en continua la trama era quelcom que, d'una manera o d'una altra, havia de veure.

Haikyû!! Batalla als contenidors és el nom en català d'aquesta pel·lícula estrenada al Japó al febrer d'aquest mateix 2024 i que aquí ens ha arribat el 31 de maig, molt poc temps després i sens dubte gràcies a la pressió del fandom, que volia veure com li estava anant, al Karasuno, al campionat nacional de voleibol de batxillerat, ja que amb el final de la quarta temporada de la sèrie ens havíem quedat amb el relat inacabat.

Els japonesos han hagut d'esperar des de desembre de 2020 per poder gaudir de més Haikyû!! animat, però com deia, a Catalunya la sèrie ens ha arribat tan tard que l'espera tampoc ha estat insuportable. I ja la tenim aquí, i l'hem pogut veure. 

Escrita i dirigida per Susumu Mitsunaka, i novament creada pel prestigiós estudi Production I.G, la pel·lícula, de títol original Gekijôban Haikyû!! Gomi suteba no kessen, en realitat -i no vull fer spoilers de l'argument en si, però atès que és la continuació de la sèrie s'entén que si no en sabeu res i voleu veure-la algun dia val més que us atureu aquí- no és res de l'altre món pel que fa a la trama, ni és el gran colofó final. Per a això hi haurà un segon llargmetratge (no hi compto els típics films de resum que al Japó se n'han fet, com amb tantes altres sèries).

Batalla als contenidors és el que en unes altres circumstàncies s'hauria resolt a la sèrie amb una temporada més curta, de 10 episodis, posem per cas, com ja va passar amb la tercera temporada, dedicada a un partit i més breu. Tampoc és que des del punt de vista del disseny de personatges o els estàndards de producció en general sigui res d'especial. 

Suposo que s'ha volgut portar al cinema aquesta història perquè és l'esperat enfrontament oficial entre l'equip protagonista i el rival, el Nekoma, que com que pertany a una altra regió només es podien trobar, més enllà dels amistosos que fan de tant en tant, en un campionat nacional al qual el Karasuno feia anys que no arribava.

La pel·lícula també torna a explicar el moment en què es van conèixer el protagonista, en Shôyô Hinata, i en Kenma Kozume, del Nekoma, i ens recorda l'amistosa rivalitat que mantenen i que en aquest partit tan transcendental és la relació al voltant de la qual gira la història.

Haikyû!! ens té acostumats a partits intensos i emocionants, on pot passar qualsevol cosa -encara que a aquestes altures de la història ja ens podem imaginar com acaba tot plegat-, i aquesta pel·lícula no és diferent, i manté el ritme àgil que ja havíem vist als partits de la sèrie, fins i tot més, atès que dedica metratge al passat dels personatges, cosa que els dona profunditat i que ja és costum en aquesta obra, i això fa que no ens hàgim d'empassar el desenvolupament de cadascun dels punts del partit. 

Batalla als contenidors és més Haikyû!!, és tot tal com ho recordem, amb les coses bones i les dolentes -repeteixo: bàsicament, que es presenti com a llargmetratge cinematogràfic quan es podria haver passat, i fa anys, com a una temporada més de la sèrie-, i per tant és la continuació de la història que tant de temps hem (o han) estat esperant.

Ens ha deixat un bon regust i ens ha tret a tots plegats l'espina de veure el Karasuno i el Nekoma enfrontant-se en un partit oficial, però ara necessitem saber com acaba la història, i espero que no s'estiguin gaire temps fent la que diuen que serà la pel·lícula amb què acabarà tot.

Sèries: Haikyū!! (quarta temporada)

Així com vaig comentar la tercera temporada de Haikyû!! de seguida que va acabar la seva emissió a l'X3, en el cas de la seva quarta i última, per circumstàncies personals, l'he anat veient amb retard, en petites maratons -tot i que l'episodi final el vaig veure a temps- i, també per intercalar entrades sobre altres temes, al final he trigat una mica més del compte en portar-la al blog.

Sigui com sigui, és hora de parlar-ne, i serà l'últim cop, em temo, en molt de temps, perquè com he dit és la darrera part, i l'adaptació animada del que queda d'història serà, en teoria, una pel·lícula, però això se sap des de 2020 i encara no té data.

Amb el títol de Haikyû!! To the Top, i altre cop amb 25 episodis en comptes dels 10 de la curta tercera part, tot i que dividits en dues parts amb una pausa d'uns mesos, la quarta temporada de la sèrie arribava 3 anys i escaig després de la tercera, cosa que particularment em sembla una barbaritat i que, per sort, l'audiència catalana no ha hagut de patir, al preu de seguir aquesta història anys després de "quan tocava".

En fi, argumentalment, després de l'agònica però interessantíssima final prefectural de Miyagi, i assolit l'objectiu ideal d'arribar al campionat nacional de voleibol de batxillerat del Japó, posats a fer, toca intentar guanyar-lo.

Abans d'això, i com passava a la segona temporada, tindrem una bona colla de capítols de preparació, que inclouen entrenaments, sí, però aquest cop amb un context diferent, que és el de la invitació de la selecció japonesa sub-19 a en Kageyama per a una estada de prova, i la d'en Tsukishima a una altra estada, però dels millors jugadors de primer any de diversos equips. 

En Hinata s'escola en aquesta última, i per tant no el deixen participar oficialment en els entrenaments, però el deixen quedar-s'hi com a aplegapilotes, cosa aparentment humiliant però que li permetrà aprendre coses a les quals no havia donat importància fins llavors. Uns i altres, en tot cas, coneixen jugadors d'altres equips amb qui es tornaran a trobar al Nacional.

Un cop comença, per fi -tot i que no em queixo dels episodis previs- el tan esperat campionat, el Karasuno supera el primer partit i arriba el de la segona ronda, contra l'Inarizaki, un institut que no coneixíem però que és dels que acostumen a arribar lluny i, a més, intimida amb el seu potent grup d'animadors, que fan música tota l'estona i també esbronquen els rivals.

Això no seria prou, és clar, sense que l'equip fos competitiu, i ho és, liderat pels bessons Miya, que fan que el Karasuno s'hagi d'esforçar com mai per poder aguantar les seves envestides, cosa que dona lloc a un partit apassionant, llarguíssim pel que fa a nombre d'episodis, amb gairebé la segona meitat de la temporada dedicada.

Contribueixen a aquesta durada, com havia passat altres cops, les escenes de caracterització i aprofundiment en els personatges, flashbacks en què coneixem alguns dels membres dels equips rivals -i aquest és un dels punts forts de Haikyû!!, que aconsegueix que els comprenguem i ens identifiquem amb ells- i en què sabem més coses dels "nostres", i també escenes del present en què ens fem càrrec de la vulnerabilitat dels nanos, les seves preocupacions i l'esforç que fan per poder tenir, també, el seu moment de glòria malgrat els errors i les males ratxes.

Lamentablement, això també fa que, com he dit, el segon partit ocupi l'última part de la temporada. Què passa, doncs, amb la resta del campionat? L'aventura del Karasuno s'acaba aquí? La rivalitat amb el Nekoma de Tòquio, que fa anys que no es pot resoldre al nacional perquè l'equip de Miyagi no hi arribava, queda a l'aire?

Doncs no, serà el següent partit -no pas la final, seria massa forçat-, però no ho veurem a la sèrie. Tampoc als OVA, que han estat 5 entregues que aquí s'han emès en moments diferents de quan se suposa que s'havien de veure (però sense que hagi afectat en res, tot s'ha de dir). 

Això passarà a l'esmentada futura pel·lícula, així que espero que, si han de tornar a passar quatre anys per veure com continua tot plegat, ens beneficiem del fet que ja n'han passat gairebé tres des de l'emissió japonesa de l'últim episodi. 

En qualsevol cas, el camí fins ara ha estat apassionant, hem arribat a estimar una colla de personatges i a interessar-nos pel voleibol si abans no ens cridava gaire l'atenció, i almenys jo necessitaré saber com continua tot plegat, i espero no haver-me de comprar (o agafar de la biblioteca) els últims volums del manga en català que es començaran a publicar enguany, perquè en conjunt és un còmic força llarg. Què arribarà primer?

 

Sèries: Haikyû!! (tercera temporada)

L'entrada anterior d'aquest blog era sobre la segona temporada de Haikyû!!, on ja deia que no trigaria a parlar de la tercera, que ja estava mirant, i a més era especialment curta, de manera que amb tota la naturalitat del món ha arribat el moment anunciat.

I després de la conclusió de la segona, que era l'agònica victòria del Karasuno a la semifinal del torneig prefectural que donava accés al campionat nacional de voleibol de batxillerat, la tercera temporada està dedicada íntegrament a la final de l'esmentada competició classificatòria.

Atès que la trama gira al voltant d'un únic partit, per més important que sigui, trobo que la seva durada de 10 episodis és adequada, no com la temporada sencera de llargada normal que a Captain Tsubasa van dedicar a la final entre el Nankatsu i el Tôhô, total perquè s'acabés decidint que un empat a 4 estava prou bé.

A Haikyû!!, en canvi, ja que té una aproximació més realista a l'esport, en aquest cas el voleibol, sabem que només hi haurà un guanyador, i al llarg dels seus 10 episodis ens presenten un partit apassionant, no allargassat gratuïtament, tot i que es permet diversos flashbacks per caracteritzar els personatges de l'equip rival, el Shiratorizawa, una potència fins ara inabastable per al Karasuno, que abans tenia com a gran rival l'Aoba Johsai, i aprofundir encara més en els de l'equip protagonista, especialment en aquells que encara no havien rebut aquest tractament.

Aquesta estratègia fa més amena la proposta, que almenys a mi m'ha fet estar amb l'ai al cor fins al final, perquè amb aquesta sèrie en què no ens donen peixet, com sí que passa en altres mangues esportius com l'esmentat Captain Tsubasa, podem esperar qualsevol resultat... i el clímax és brutal, independentment del guanyador. No vull dir-ne res més.

Reprenent el que deia més amunt sobre la caracterització dels personatges, hem pogut conèixer una mica més el temible Wakatoshi "Ushiwaka" Ushijima, l'estrella del Shiratorizawa, un equip que s'acostuma a classificar per al campionat nacional liderat per aquest jove jugador internacional amb la sub-19 japonesa, i algun company seu, com l'estrany Tendô, però per part del Karasuno han estat un partit i una temporada per al lluïment del fins ara aparentment apàtic Tsukishima, que estira el carro del Karasuno als moments difícils i s'hi deixa la pell.

Tots aquests ingredients fan que Haikyû!! enganxi d'aquesta manera, sense la necessitat de tècniques espectaculars ni més humor ni drama dels necessaris. Tots els seus ingredients estan equilibrats i sumen, res no és sobrer. 

Sèries: Haikyû!! (segona temporada)

Després de la primera part d'una sèrie de la qual coneixia l'existència, però que no em va interessar seguir fins que es va anunciar que formaria part de l'oferta del ressuscitat anime en català al nou SX3, ha estat el torn de veure'n la segona i, un cop acabada, és clar, toca parlar-ne, tal com vaig fer amb la primera temporada. 

No m'hi estendré gaire, aquest cop no cal parlar ni d'on ve tot plegat, ni de la traducció, ni del doblatge, així com tampoc de la premissa de l'obra. 

La segona temporada de Haikyū!! consta de 25 episodis, com la primera, i cal admetre que li costa arrencar.

Un dels grans punts forts de la sèrie és la manera de mostrar-nos l'evolució de l'equip protagonista i els seus integrants, que parteixen d'una situació de sequera esportiva i a la primera temporada aconsegueixen, amb esforç, construir un equip que comença a tenir cara i ulls. 

Però sense grans miracles, com sí que passa en altres mangues i animes del gènere spokon, i bona part de la segona temporada està dedicada als entrenaments, on també tenen lloc partits, és clar, però d'entrenament. És interessant i li dona realisme al plantejament, però és cert que amb això s'abaixa el ritme i pot arribar a resultar una mica pesat, si bé la construcció d'alguns personatges secundaris ho fa més amè tot plegat. 

En aquest punt he d'esmentar la Hitoka, la nova mànager assistent del club de vòlei, que en el futur ha de rellevar la Kiyoko en aquesta tradicional i masclista tasca, atès que la segona acabarà el batxillerat en uns mesos. La Hitoka és tímida i insegura, i quan entra al club no té ni idea de voleibol, però és bona noia i s'entén molt bé amb l'altre novell amb més voluntat que coneixements, en Shōyō.

També acabaran aviat el cicle acadèmic els jugadors de tercer curs, que excepcionalment han decidit quedar-se a l'equip per tornar a intentar arribar al campionat nacional en comptes de concentrar-se en els exàmens d'accés a la universitat com és costum als equips esportius de batxillerat al Japó, de manera que el relleu generacional encara no es produirà del tot.

La cosa s'anima, esportivament parlant, al segon tram, on s'han de veure els fruits de l'entrenament que ens han ensenyat d'una manera tan detallada, i sabrem si el Karasuno fa un paper millor que el del darrer torneig prefectural en què va participar i si aquest cop derrota els seus grans rivals de camí al campionat nacional.

Una segona temporada, doncs, més tècnica, de cocció més lenta, però trobo que està més que justificat i, a més, possibilita argumentalment una segona meitat, ara sí, d'allò més emocionant.

De moment em continua tenint enganxat i en tornaré a parlar ben aviat, perquè la tercera temporada és una cosa estranya de només 10 episodis que ja he començat a veure quan escric aquestes línies.

Sèries: Haikyû!! (primera temporada)

Fa uns anys una amiga meva, a qui li va començar una mena d'obsessió tardana amb l'anime, em va dir que la seva sèrie preferida era una sobre uns nanos que jugaven al voleibol. L'escoltava i m'agradava veure-la tan motivada, però atesa l'escassetat del meu temps lliure i la durada dels períodes d'aquest, difícilment m'enganxo a sèries d'anime des dels anys 90, especialment si són més aviat llarguetes.

Aquella sèrie, pel tema i la durada, malauradament no entrava a la llista de candidates a ser vistes algun dia, tampoc el manga si algun dia arribava a publicar-se al nostre mercat, cosa que ha acabat passant. Doncs bé, el cas és que la versió animada ha estat una de les sèries inaugurals del nou SX3, i s'està emetent, per tant, en català i, ara que n'ha acabat la primera temporada, em ve de gust dedicar-li una entrada. 

Haikyû!!, que vol dir "voleibol!", és una sèrie de 85 episodis, a més de 5 OVA i 4 llargmetratges, que es basa en el manga de Haruichi Furudate, publicat originalment a la revista Shônen Jump entre 2012 i 2020 amb un total de 45 volums recopilatoris, que s'estan editant també en castellà -malauradament no en català- des de fa un temps sota el segell de Planeta Cómic.

Jo he aprofitat l'avinentesa de l'arribada de nous animes en català per fer una mica d'activisme i donar suport al nou SX3, però el cas és que m'estan agradant les sèries que estic seguint, i Haikyû!! força més del que em pensava al principi.

El seu protagonista és en Shoyo Hinata, un noi pèl-roig i baixet que somia amb jugar a voleibol, però amb prou feines va poder aplegar prou companys per muntar un equip quan anava a secundària, i quan van intentar participar en competicions oficials van fer el ridícul.

Ell, però, té una determinació indestructible i una extraordinària agilitat amb la qual esdevé un actiu de gran valor per al seu nou equip quan passa a Batxillerat, el Karasuno, que és l'equip protagonista de la sèrie.

Resulta que en Shoyo fa uns salts altíssims, que compensen en part la seva poca alçada i el baix nivell en altres aspectes d'aquest esport, i és el revulsiu que sorprèn els rivals i permet que el Karasuno pugi alguns graons pel que fa a qualitat. Tot i així, és un equip que ja fa temps que no arriba gaire lluny a les competicions i la seva arribada, juntament amb la d'altres nous jugadors de primer curs, és un raig d'esperança.

En aquest sentit m'ha recordat els dos grans mangues/animes esportius de la meva vida, Captain Tsubasa i Touch, en el primer cas perquè presenta un seguit de personatges que, un cop ens n'aprenem els noms, ens adonem que ens els estimem de manera individual i també com a equip, i en el segon, aquesta lluita, aquest esforç per millorar i tornar-ho a intentar quan l'equip és humà, falla, perd i ha de tornar a començar des de zero quan arriba una nova competició.

Hi ha personatges per a tots els gustos: en Shoyo manté una relació de rivalitat amistosa amb en Tobio Kageyama, a qui s'havia enfrontat a secundària, perquè tenen caràcters molt diferents: si en Shoyo té més voluntat que habilitat i coneixements tàctics, en Kageyama falla en el seu individualisme i despotisme, pel qual té el malnom de "Rei de la pista", no perquè sigui bo, sinó perquè és manaire. Junts, però, esdevenen una parella d'or quan aprenen a entendre's i col·laborar.

Amb papers menys importants, almenys per ara, tenim personatges també interessants com el lliure Nishinoya, l'altiu Tsukishima, l'enorme i potent però tímid Azumane, el capità Sawamura o, el meu preferit, en Tanaka, que és escandalós i arrauxat. Sobta negativament, però, que l'equip tingui la figura típica i tòpica de la mànager, una noia, la Shimizu, que és una simple ajudant i, de fet, gairebé no obre mai la boca.

Un altre ingredient habitual al manganime d'esports és el dels rivals formidables i carismàtics, i a Haikyû!! ens en trobem alguns, que estan construïts de manera que no podem evitar respectar-los i admirar-los encara que, com és natural, anem amb el Karasuno.

A la sèrie veiem reflectida la passió amb què els equips lluiten per guanyar i es tornen a aixecar quan cauen, però també el respecte pel rival, pels companys que cometen errors i tota una sèrie de valors amb què sempre s'haurien d'educar els esportistes, però que malauradament no sempre veiem a la vida real.

Tot i que es tracta d'un spokon, és a dir un manga de tenacitat esportiva, i hi ha moments dramàtics i en general té un to tirant a èpic, la sèrie també té molt d'humor, de manera que el resultat està força equilibrat.

Hi col·laboren també a la versió catalana les interpretacions, que per als més veterans inicialment poden provocar una sensació d'enyorança de les grans veus que se sentien a l'anime d'abans, però que a poc a poc van fent-se un lloc al nostre cor. 

Cosa que no vol dir, però, que el doblatge no grinyoli en algunes coses, tant de traducció (no puc amb el terme "escola mitjana", quan aquí tenim l'equivalent de la secundària, com no em canso de repetir a les revisions que faig a la feina, a més d'alguna frase que no té gaire sentit i que és una mala traducció diuen que de la versió castellana) com del doblatge pròpiament dit, en aquest cas alguna pronunciació deficient -tant del japonès com d'esses sonores i vocals obertes que fallen esporàdicament perquè així és com estan creixent les noves generacions de parlants del català- o la poca varietat de les veus, especialment dels personatges secundaris i terciaris, on ens fem un tip de sentir la del llegendari Joan Pera. 

En l'apartat visual, trobo que Haikyû!! no té uns dissenys excessivament detallats ni els podríem confondre mai amb els d'un llargmetratge, però pel que fa a les animacions són figues d'un altre paner, amb uns moviments molt realistes que donen molt de dinamisme als partits, per sort, com deia, força èpics, però sense efectes especials ni jugades impossibles. És refrescant.

M'ha agradat molt, m'hi he enganxat i, naturalment, continuaré mirant-ne les temporades, i a mesura que les acabi n'aniré tornant a parlar aquí al blog.