Cinema: Haikyû!! - Batalla als contenidors

Aquest any ja tinc clar que, quan acabi i faci recompte del meu consum audiovisual, les pel·lícules tindran menys pes que mai, i malgrat que és quelcom que es pot atribuir fàcilment a les meves circumstàncies personals, 2024 s'està mostrant especialment pobre en aquest sentit. És que gairebé no veig pel·lícules ni a casa.

Al cinema la cosa es complica, amb un nen petit que hem de deixar amb algú tant sí com no, però de vegades hi ha excepcions, com ha estat el cas d'aquest llargmetratge d'animació que només m'interessava a mi i que va coincidir que podia veure un dia que no anava malament del tot que m'escapés una estona de les obligacions familiars. I, tal com vaig parlar de tota la sèrie a mesura que la vaig anar veient al canal X3, un film que en continua la trama era quelcom que, d'una manera o d'una altra, havia de veure.

Haikyû!! Batalla als contenidors és el nom en català d'aquesta pel·lícula estrenada al Japó al febrer d'aquest mateix 2024 i que aquí ens ha arribat el 31 de maig, molt poc temps després i sens dubte gràcies a la pressió del fandom, que volia veure com li estava anant, al Karasuno, al campionat nacional de voleibol de batxillerat, ja que amb el final de la quarta temporada de la sèrie ens havíem quedat amb el relat inacabat.

Els japonesos han hagut d'esperar des de desembre de 2020 per poder gaudir de més Haikyû!! animat, però com deia, a Catalunya la sèrie ens ha arribat tan tard que l'espera tampoc ha estat insuportable. I ja la tenim aquí, i l'hem pogut veure. 

Escrita i dirigida per Susumu Mitsunaka, i novament creada pel prestigiós estudi Production I.G, la pel·lícula, de títol original Gekijôban Haikyû!! Gomi suteba no kessen, en realitat -i no vull fer spoilers de l'argument en si, però atès que és la continuació de la sèrie s'entén que si no en sabeu res i voleu veure-la algun dia val més que us atureu aquí- no és res de l'altre món pel que fa a la trama, ni és el gran colofó final. Per a això hi haurà un segon llargmetratge (no hi compto els típics films de resum que al Japó se n'han fet, com amb tantes altres sèries).

Batalla als contenidors és el que en unes altres circumstàncies s'hauria resolt a la sèrie amb una temporada més curta, de 10 episodis, posem per cas, com ja va passar amb la tercera temporada, dedicada a un partit i més breu. Tampoc és que des del punt de vista del disseny de personatges o els estàndards de producció en general sigui res d'especial. 

Suposo que s'ha volgut portar al cinema aquesta història perquè és l'esperat enfrontament oficial entre l'equip protagonista i el rival, el Nekoma, que com que pertany a una altra regió només es podien trobar, més enllà dels amistosos que fan de tant en tant, en un campionat nacional al qual el Karasuno feia anys que no arribava.

La pel·lícula també torna a explicar el moment en què es van conèixer el protagonista, en Shôyô Hinata, i en Kenma Kozume, del Nekoma, i ens recorda l'amistosa rivalitat que mantenen i que en aquest partit tan transcendental és la relació al voltant de la qual gira la història.

Haikyû!! ens té acostumats a partits intensos i emocionants, on pot passar qualsevol cosa -encara que a aquestes altures de la història ja ens podem imaginar com acaba tot plegat-, i aquesta pel·lícula no és diferent, i manté el ritme àgil que ja havíem vist als partits de la sèrie, fins i tot més, atès que dedica metratge al passat dels personatges, cosa que els dona profunditat i que ja és costum en aquesta obra, i això fa que no ens hàgim d'empassar el desenvolupament de cadascun dels punts del partit. 

Batalla als contenidors és més Haikyû!!, és tot tal com ho recordem, amb les coses bones i les dolentes -repeteixo: bàsicament, que es presenti com a llargmetratge cinematogràfic quan es podria haver passat, i fa anys, com a una temporada més de la sèrie-, i per tant és la continuació de la història que tant de temps hem (o han) estat esperant.

Ens ha deixat un bon regust i ens ha tret a tots plegats l'espina de veure el Karasuno i el Nekoma enfrontant-se en un partit oficial, però ara necessitem saber com acaba la història, i espero que no s'estiguin gaire temps fent la que diuen que serà la pel·lícula amb què acabarà tot.

Sèries: Haikyū!! (quarta temporada)

Així com vaig comentar la tercera temporada de Haikyû!! de seguida que va acabar la seva emissió a l'X3, en el cas de la seva quarta i última, per circumstàncies personals, l'he anat veient amb retard, en petites maratons -tot i que l'episodi final el vaig veure a temps- i, també per intercalar entrades sobre altres temes, al final he trigat una mica més del compte en portar-la al blog.

Sigui com sigui, és hora de parlar-ne, i serà l'últim cop, em temo, en molt de temps, perquè com he dit és la darrera part, i l'adaptació animada del que queda d'història serà, en teoria, una pel·lícula, però això se sap des de 2020 i encara no té data.

Amb el títol de Haikyû!! To the Top, i altre cop amb 25 episodis en comptes dels 10 de la curta tercera part, tot i que dividits en dues parts amb una pausa d'uns mesos, la quarta temporada de la sèrie arribava 3 anys i escaig després de la tercera, cosa que particularment em sembla una barbaritat i que, per sort, l'audiència catalana no ha hagut de patir, al preu de seguir aquesta història anys després de "quan tocava".

En fi, argumentalment, després de l'agònica però interessantíssima final prefectural de Miyagi, i assolit l'objectiu ideal d'arribar al campionat nacional de voleibol de batxillerat del Japó, posats a fer, toca intentar guanyar-lo.

Abans d'això, i com passava a la segona temporada, tindrem una bona colla de capítols de preparació, que inclouen entrenaments, sí, però aquest cop amb un context diferent, que és el de la invitació de la selecció japonesa sub-19 a en Kageyama per a una estada de prova, i la d'en Tsukishima a una altra estada, però dels millors jugadors de primer any de diversos equips. 

En Hinata s'escola en aquesta última, i per tant no el deixen participar oficialment en els entrenaments, però el deixen quedar-s'hi com a aplegapilotes, cosa aparentment humiliant però que li permetrà aprendre coses a les quals no havia donat importància fins llavors. Uns i altres, en tot cas, coneixen jugadors d'altres equips amb qui es tornaran a trobar al Nacional.

Un cop comença, per fi -tot i que no em queixo dels episodis previs- el tan esperat campionat, el Karasuno supera el primer partit i arriba el de la segona ronda, contra l'Inarizaki, un institut que no coneixíem però que és dels que acostumen a arribar lluny i, a més, intimida amb el seu potent grup d'animadors, que fan música tota l'estona i també esbronquen els rivals.

Això no seria prou, és clar, sense que l'equip fos competitiu, i ho és, liderat pels bessons Miya, que fan que el Karasuno s'hagi d'esforçar com mai per poder aguantar les seves envestides, cosa que dona lloc a un partit apassionant, llarguíssim pel que fa a nombre d'episodis, amb gairebé la segona meitat de la temporada dedicada.

Contribueixen a aquesta durada, com havia passat altres cops, les escenes de caracterització i aprofundiment en els personatges, flashbacks en què coneixem alguns dels membres dels equips rivals -i aquest és un dels punts forts de Haikyû!!, que aconsegueix que els comprenguem i ens identifiquem amb ells- i en què sabem més coses dels "nostres", i també escenes del present en què ens fem càrrec de la vulnerabilitat dels nanos, les seves preocupacions i l'esforç que fan per poder tenir, també, el seu moment de glòria malgrat els errors i les males ratxes.

Lamentablement, això també fa que, com he dit, el segon partit ocupi l'última part de la temporada. Què passa, doncs, amb la resta del campionat? L'aventura del Karasuno s'acaba aquí? La rivalitat amb el Nekoma de Tòquio, que fa anys que no es pot resoldre al nacional perquè l'equip de Miyagi no hi arribava, queda a l'aire?

Doncs no, serà el següent partit -no pas la final, seria massa forçat-, però no ho veurem a la sèrie. Tampoc als OVA, que han estat 5 entregues que aquí s'han emès en moments diferents de quan se suposa que s'havien de veure (però sense que hagi afectat en res, tot s'ha de dir). 

Això passarà a l'esmentada futura pel·lícula, així que espero que, si han de tornar a passar quatre anys per veure com continua tot plegat, ens beneficiem del fet que ja n'han passat gairebé tres des de l'emissió japonesa de l'últim episodi. 

En qualsevol cas, el camí fins ara ha estat apassionant, hem arribat a estimar una colla de personatges i a interessar-nos pel voleibol si abans no ens cridava gaire l'atenció, i almenys jo necessitaré saber com continua tot plegat, i espero no haver-me de comprar (o agafar de la biblioteca) els últims volums del manga en català que es començaran a publicar enguany, perquè en conjunt és un còmic força llarg. Què arribarà primer?

 

Lectures: Cinturó Negre (Yawara!) 18

Ja queda poc, estimades lectores i estimats lectors. Després d'aquest volum de Cinturó Negre només me'n quedarà un per a ressenyar, perquè com ja deveu saber fa mesos que es va anunciar la cancel·lació (oficialment "congelació") d'aquesta obra de Naoki Urasawa tan estimada però tan poc comprada pel públic català, que la tenia en exclusiva però no li ha donat el suport que diuen que va donar a Musculman, l'altre manga que només s'ha editat en català.

El número 18 seria també el primer (i per desgràcia el penúltim) amb el logo d'EDT, que substituïa l'anterior de Glénat després que l'editorial fos adquirida pels seus màxims responsables i se separés de la casa mare francesa. A banda d'això res no canviaria: la mateixa traducció d'en Marc Bernabé, els mateixos problemes de retolació (una estranya i la majoria de les vegades incorrecta partició de les paraules) i fins i tot de nous, amb la presència repetida de problemes amb l'ordre dels textos, habitual en l'editorial però fins ara no en aquesta col·lecció.

En fi, aquest penúltim número de Cinturó Negre en català es desmarca dels que hem estat veient darrerament, en què volum rere volum assistíem a trepidants campionats, oficials o no, de judo. Al 18 la cosa canvia i hi veurem més aviat poques arts marcials.

El número anterior acabava amb la reaparició de la Sayaka, l'eterna rival de la Ginger (sentiment no mutu, tot s'ha de dir), però la protagonista s'ha llicenciat de la Universitat Femenina Mitsuba i es prepara per a començar la seva vida laboral a l'agència de viatges Tsurukame, bé que es va guanyar el dret a fer-ho en vèncer el torneig de judo que li va preparar el seu avi, amb molt mala bava, com a condició.

En aquesta entrega de la col·lecció veiem una Ginger més propera que mai al seu somni, el de ser una noia normal: comença a treballar i en qüestions sentimentals té en Kazamatsuri, el noi que estima (platònicament, ja que no sap com n'és de cràpula), pendent d'ella i dient-li les coses que vol sentir, ben al contrari que en Matsuda, que amb tota la bona intenció del món es fica de peus a la galleda un cop rere l'altre i fa que la protagonista es pensi que només li interessa com a estrella del judo.

En Kazamatsuri li arriba a fer un petó, malgrat que oficialment està promès amb la Sayaka, amb qui per cert sembla que s'haurà de casar aviat, tan bon punt l'hereva dels Hon'ami venci la Ginger a la nova edició del Campionat Nacional de Judo.

Suposo que la Ginger es pensa que ell té la sincera intenció de deixar la Sayaka i anar-se'n amb ella, però continua sent força bleda perquè es veu d'una hora lluny que el paio està completament perdut, atrapat entre la vida resolta que li ofereix la família de la seva promesa, que a més ara el fa president de la companyia, i l'amor, aparentment real, que sent per la protagonista.

El que més veurem en aquestes pàgines, però, serà l'inici de la vida de la Ginger treballadora, que la Tsurukame Travel vol tenir a la seva plantilla per tal d'aconseguir renom però sense cap intenció que treballi de debò ni de destorbar els seus entrenaments de judo. Malgrat tot, per iniciativa pròpia aconsegueix un encàrrec per a l'agència que implica que viatgi com a acompanyant precisament els dies que se celebra el Campionat Nacional de Judo, i tot apunta a que no hi participarà, aquest cop.

En Kazamatsuri és l'únic que ho sap, i anima la Ginger a fer el viatge encara que impliqui que la seva empresa, la dels Hon'ami, que resulta que també és de viatges, perdi un importantíssim client. La part positiva per a ell és que si la Sayaka, que s'ha entrenat durant 10 mesos amb el pare de la Ginger, no pot enfrontar-se a la protagonista tampoc no tirarà endavant el casament, almenys per ara.

I els altres, que no saben on és la Ginger fins que no és massa tard, es desesperen, com també la Fujiko, que participa al campionat amb la perspectiva d'enfrontar-se a la seva millor amiga a la final, si és que la Llargaruda hi arriba. És una perspectiva que tenim ganes de veure feta realitat, perquè ens oferiria un combat entre la Ginger i la Sayaka a la semifinal (tal com ha anat el sorteig no es poden trobar a la final) i un Ginger-Fujiko com a gran final.

Això si la Ginger s'acaba presentant al torneig, cosa que fa a l'últim moment, quan la Sayaka ja se n'anava emprenyada, amb l'ajuda tant del cap directe de la protagonista, el senyor Hagoromo, gran seguidor del diari d'en Matsuda que decideix sacrificar la seva feina pel bé del judo japonès, com del mateix Matsuda, que amb la seva ja cèlebre moto la porta rabent al Budôkan. I, és clar, això si mai arribem a veure volums de Cinturó Negre més enllà del 19, cosa que ara mateix és altament improbable. 

Lectures: Cinturó Negre (Yawara!) 12 a 14

A la darrera entrada sobre Cinturó Negre vam veure la ressenya de 3 volums seguits on el judo tenia un pes especial, més que no pas les històries més quotidianes de la protagonista, i comencem una nova ressenya triple amb més judo. 

Les Olimpíades del 88 van acabar i vam veure el naixement del club de judo de la Universitat Femenina Mitsuba, promogut per la Fujiko Itô, la millor amiga de la Ginger. Vam veure com en un combat d'entrenament contra l'equip femení campió del Japó feien un paper més que digne, encara que era més la sort del principiant que una altra cosa.

Però en veure l'esforç de les seves companyes la Ginger demana a l'equip rival que els concedeixin un altre combat més endavant, fet que culmina el retorn de la protagonista a una disciplina que havia decidit abandonar. 

Aquí és on intervé el periodista Matsuda, que suggereix que es tornin a trobar a la Copa Ajisai, la competició per equips més important del Japó pel que fa al judo. I comença l'entrenament de les 6 components del club de judo de la Mitsuba, encapçalades per en Jigorô Inokuma i la seva néta, que fa cas dels consells d'en Matsuda i dóna una mica de peixet a les seves companyes per tal que s'animin... però la Fujiko no és com les altres i aconsegueix tombar-la de debò.

Ja a la Copa Ajisai, no veurem la Ginger en acció fins als quarts de final, perquè la ronda anterior és superada per les altres noies, especialment la Nanda (que lluita imaginant-se que tomba els nois que li han donat carbasses) i l'esmentada Fujiko, que té un talent natural per al judo fruit del seu passat com a practicant de ballet.

La Fujiko està impressionant tothom (fins i tot els seus pares, que coneixem aquí i que de seguida ens cauen bé, encara que a ells no els agradi l'amic Hanazono, ja clarament enamorat de la seva filla), inconscient de les seves habilitats i poruga cada cop que és al tatami, però naturalment no té el nivell de la Ginger i amb la ja coneguda Yuki Tôdô perd, malgrat que també hi fa un bon paper. Serà llavors quan lluiti la protagonista, que com era d'esperar resol el combat amb facilitat. 

Passada aquesta ronda el protagonisme de les principiants continua amb les victòries fàcils contra l'equip format per la Sayaka Hon'ami expressament per a l'ocasió (la seva universitat de senyoretes de casa bona no tenia club de judo, però l'havia de formar si volia participar en aquesta copa i enfrontar-se a la Ginger), però la senyoreta s'ha entrenat molt i cada cop és més perillosa.

Conscient de la seva superioritat, només té ulls per a la Ginger, es confia i la Fujiko —l'única que queda abans de la seva gran rival després d'haver derrotat en qüestió de segons les altres tres lluitadores— dóna la sorpresa, que per a en Jigorô i el seu fill Kojirô, pare de la Ginger, no ho és tant.

Em sembla que ja ho he comentat en alguna ocasió, però el cas és que el mestre Urasawa sap com narrar una història i per tal de fer més emocionant l'espera s'inventa situacions (versemblants, per altra banda) que impedeixen que la Sayaka i la Ginger es tornin a enfrontar i ens deixen amb les ganes que en torni a arribar alguna altra ocasió.

La darrera vegada va ser una lesió, i aquest cop és l'empat que es produeix entre la senyoreta Hon'ami i la Fujiko, cosa que les elimina totes dues i, com que ja no queden més membres a l'equip de la primera, la universitat femenina Mitsuba passa a la final.

La final, com era d'esperar, enfronta la Mitsuba contra la Tsukushi, la reedició del combat amistós en què les companyes de la Ginger van sorprendre, amb més sort que una altra cosa, les seves potents rivals. Però aquest cop ja no les agafen badant i són liquidades en un tres i no res, més encara amb l'absència d'una lesionada Fujiko.

El pla és cansar la megaestrella entre totes 5 lluitadores, però només una li dóna algun problema, de manera que al final, i sobretot gràcies a la Ginger, la universitat femenina Mitsuba s'endú la copa en la seva primera participació.

Res de nou, era previsible però d'alguna manera (malgrat que ja he dit diverses vegades que poc que m'agraden els protagonistes que sempre guanyen) és emocionant veure com es desenvolupen els combats i és fàcil compartir l'emoció dels espectadors en veure lluitar la Ginger.


A partir d'aquí les noies, que ja estan acabant la diplomatura, han d'anar pensant en trobar feina i deixar el judo una mica de banda, però també hi haurà lloc per a temes personals.

Entre altres coses, la Ginger s'assabenta que la seva millor amiga i l'entranyable Hanazono estan sortint, tot i que a la manera japonesa, que consisteix en quedar sense agafar-se les mans durant vés a saber quants mesos, i ni pensaments de fer-se un petó.

Però no trigarem a tornar a veure judo, no caldrà esperar a Barcelona'92, perquè el vell Jigorô té plans: vol matricular la Ginger i la Fujiko a la universitat Saikai, aquella on hauria volgut que la seva néta entrés en acabar batxillerat, i que participi en més campionats, com ara la nova edició del Campionat Nacional i després el Mundial de Judo. Per la seva banda, en Kojirô Inokuma ha acceptat entrenar la Sayaka, la gran rival de la seva pròpia filla.

I entrem al volum 14, dedicat completament al Campionat Nacional de Judo per categories de pes, de manera que tenim una altra entrega amb molta més importància per a la part esportiva/marcial que no pas per a la vida quotidiana i privada dels personatges.

Com que va per pes, i alhora és una competició individual, encara que acabem de veure la Copa Ajisai aquest torneig és diferent: la Ginger i la Fujiko hi participen en les seves categories respectives de menys de 48 i menys de 61 kg., mentre que la resta de membres del club de judo de la Mitsuba aquesta vegada no hi pren part. Al cap i a la fi només valien la pena la Ginger, és clar, i la revelació que és la Fujiko.

Una Fujiko que continua amb els seus dubtes i el seu cangueli, però que a batzegades va passant les rondes i no para de meravellar el país en executar tècniques més per instint que no pas per haver-les après conscientment. No cal dir que en Jigorô es penja totes les medalles pels progressos de la Llargaruda, que tot i així acaba perdent per punts la final de la seva categoria.

Ja està bé que, després d'emocionar-nos amb les victòries d'una novella com la Fujiko, l'autor hagi volgut posar-hi fre, altrament la posaria gairebé al nivell de la protagonista, que al final serà l'única de les dues que anirà al Mundial de Iugoslàvia.

Encara no havíem parlat de la Ginger, pel que fa al volum 14, però no hi ha gran cosa a dir: supera amb extrema facilitat un campionat —el segon que s'endú— on no participa la Sayaka (altre cop el mestre Urasawa se les empesca per no enfrontar-les) i l'únic que ens interessa de debò és el que passa paral·lelament a això.

Com que vol fer una vida normal, ara que és a punt de diplomar-se fa temps que busca feina, i aprofitant l'avinentesa del campionat diverses companyies van a trobar-la i a intentar fitxar-la, totes pels seus propis motius egoistes, que són senzillament fer servir la seva popular imatge per a atraure clients. Però, és clar, el seu avi té uns altres plans i ja ha emparaulat la seva entrada a la Universitat Saikai, on com a mínim han acceptat la Fujiko per recomanació. Què passarà?