Sèries: Haikyū!! (quarta temporada)

Així com vaig comentar la tercera temporada de Haikyû!! de seguida que va acabar la seva emissió a l'X3, en el cas de la seva quarta i última, per circumstàncies personals, l'he anat veient amb retard, en petites maratons -tot i que l'episodi final el vaig veure a temps- i, també per intercalar entrades sobre altres temes, al final he trigat una mica més del compte en portar-la al blog.

Sigui com sigui, és hora de parlar-ne, i serà l'últim cop, em temo, en molt de temps, perquè com he dit és la darrera part, i l'adaptació animada del que queda d'història serà, en teoria, una pel·lícula, però això se sap des de 2020 i encara no té data.

Amb el títol de Haikyû!! To the Top, i altre cop amb 25 episodis en comptes dels 10 de la curta tercera part, tot i que dividits en dues parts amb una pausa d'uns mesos, la quarta temporada de la sèrie arribava 3 anys i escaig després de la tercera, cosa que particularment em sembla una barbaritat i que, per sort, l'audiència catalana no ha hagut de patir, al preu de seguir aquesta història anys després de "quan tocava".

En fi, argumentalment, després de l'agònica però interessantíssima final prefectural de Miyagi, i assolit l'objectiu ideal d'arribar al campionat nacional de voleibol de batxillerat del Japó, posats a fer, toca intentar guanyar-lo.

Abans d'això, i com passava a la segona temporada, tindrem una bona colla de capítols de preparació, que inclouen entrenaments, sí, però aquest cop amb un context diferent, que és el de la invitació de la selecció japonesa sub-19 a en Kageyama per a una estada de prova, i la d'en Tsukishima a una altra estada, però dels millors jugadors de primer any de diversos equips. 

En Hinata s'escola en aquesta última, i per tant no el deixen participar oficialment en els entrenaments, però el deixen quedar-s'hi com a aplegapilotes, cosa aparentment humiliant però que li permetrà aprendre coses a les quals no havia donat importància fins llavors. Uns i altres, en tot cas, coneixen jugadors d'altres equips amb qui es tornaran a trobar al Nacional.

Un cop comença, per fi -tot i que no em queixo dels episodis previs- el tan esperat campionat, el Karasuno supera el primer partit i arriba el de la segona ronda, contra l'Inarizaki, un institut que no coneixíem però que és dels que acostumen a arribar lluny i, a més, intimida amb el seu potent grup d'animadors, que fan música tota l'estona i també esbronquen els rivals.

Això no seria prou, és clar, sense que l'equip fos competitiu, i ho és, liderat pels bessons Miya, que fan que el Karasuno s'hagi d'esforçar com mai per poder aguantar les seves envestides, cosa que dona lloc a un partit apassionant, llarguíssim pel que fa a nombre d'episodis, amb gairebé la segona meitat de la temporada dedicada.

Contribueixen a aquesta durada, com havia passat altres cops, les escenes de caracterització i aprofundiment en els personatges, flashbacks en què coneixem alguns dels membres dels equips rivals -i aquest és un dels punts forts de Haikyû!!, que aconsegueix que els comprenguem i ens identifiquem amb ells- i en què sabem més coses dels "nostres", i també escenes del present en què ens fem càrrec de la vulnerabilitat dels nanos, les seves preocupacions i l'esforç que fan per poder tenir, també, el seu moment de glòria malgrat els errors i les males ratxes.

Lamentablement, això també fa que, com he dit, el segon partit ocupi l'última part de la temporada. Què passa, doncs, amb la resta del campionat? L'aventura del Karasuno s'acaba aquí? La rivalitat amb el Nekoma de Tòquio, que fa anys que no es pot resoldre al nacional perquè l'equip de Miyagi no hi arribava, queda a l'aire?

Doncs no, serà el següent partit -no pas la final, seria massa forçat-, però no ho veurem a la sèrie. Tampoc als OVA, que han estat 5 entregues que aquí s'han emès en moments diferents de quan se suposa que s'havien de veure (però sense que hagi afectat en res, tot s'ha de dir). 

Això passarà a l'esmentada futura pel·lícula, així que espero que, si han de tornar a passar quatre anys per veure com continua tot plegat, ens beneficiem del fet que ja n'han passat gairebé tres des de l'emissió japonesa de l'últim episodi. 

En qualsevol cas, el camí fins ara ha estat apassionant, hem arribat a estimar una colla de personatges i a interessar-nos pel voleibol si abans no ens cridava gaire l'atenció, i almenys jo necessitaré saber com continua tot plegat, i espero no haver-me de comprar (o agafar de la biblioteca) els últims volums del manga en català que es començaran a publicar enguany, perquè en conjunt és un còmic força llarg. Què arribarà primer?

 

Sèries: Haikyû!! (tercera temporada)

L'entrada anterior d'aquest blog era sobre la segona temporada de Haikyû!!, on ja deia que no trigaria a parlar de la tercera, que ja estava mirant, i a més era especialment curta, de manera que amb tota la naturalitat del món ha arribat el moment anunciat.

I després de la conclusió de la segona, que era l'agònica victòria del Karasuno a la semifinal del torneig prefectural que donava accés al campionat nacional de voleibol de batxillerat, la tercera temporada està dedicada íntegrament a la final de l'esmentada competició classificatòria.

Atès que la trama gira al voltant d'un únic partit, per més important que sigui, trobo que la seva durada de 10 episodis és adequada, no com la temporada sencera de llargada normal que a Captain Tsubasa van dedicar a la final entre el Nankatsu i el Tôhô, total perquè s'acabés decidint que un empat a 4 estava prou bé.

A Haikyû!!, en canvi, ja que té una aproximació més realista a l'esport, en aquest cas el voleibol, sabem que només hi haurà un guanyador, i al llarg dels seus 10 episodis ens presenten un partit apassionant, no allargassat gratuïtament, tot i que es permet diversos flashbacks per caracteritzar els personatges de l'equip rival, el Shiratorizawa, una potència fins ara inabastable per al Karasuno, que abans tenia com a gran rival l'Aoba Johsai, i aprofundir encara més en els de l'equip protagonista, especialment en aquells que encara no havien rebut aquest tractament.

Aquesta estratègia fa més amena la proposta, que almenys a mi m'ha fet estar amb l'ai al cor fins al final, perquè amb aquesta sèrie en què no ens donen peixet, com sí que passa en altres mangues esportius com l'esmentat Captain Tsubasa, podem esperar qualsevol resultat... i el clímax és brutal, independentment del guanyador. No vull dir-ne res més.

Reprenent el que deia més amunt sobre la caracterització dels personatges, hem pogut conèixer una mica més el temible Wakatoshi "Ushiwaka" Ushijima, l'estrella del Shiratorizawa, un equip que s'acostuma a classificar per al campionat nacional liderat per aquest jove jugador internacional amb la sub-19 japonesa, i algun company seu, com l'estrany Tendô, però per part del Karasuno han estat un partit i una temporada per al lluïment del fins ara aparentment apàtic Tsukishima, que estira el carro del Karasuno als moments difícils i s'hi deixa la pell.

Tots aquests ingredients fan que Haikyû!! enganxi d'aquesta manera, sense la necessitat de tècniques espectaculars ni més humor ni drama dels necessaris. Tots els seus ingredients estan equilibrats i sumen, res no és sobrer. 

Sèries: Haikyû!! (segona temporada)

Després de la primera part d'una sèrie de la qual coneixia l'existència, però que no em va interessar seguir fins que es va anunciar que formaria part de l'oferta del ressuscitat anime en català al nou SX3, ha estat el torn de veure'n la segona i, un cop acabada, és clar, toca parlar-ne, tal com vaig fer amb la primera temporada. 

No m'hi estendré gaire, aquest cop no cal parlar ni d'on ve tot plegat, ni de la traducció, ni del doblatge, així com tampoc de la premissa de l'obra. 

La segona temporada de Haikyū!! consta de 25 episodis, com la primera, i cal admetre que li costa arrencar.

Un dels grans punts forts de la sèrie és la manera de mostrar-nos l'evolució de l'equip protagonista i els seus integrants, que parteixen d'una situació de sequera esportiva i a la primera temporada aconsegueixen, amb esforç, construir un equip que comença a tenir cara i ulls. 

Però sense grans miracles, com sí que passa en altres mangues i animes del gènere spokon, i bona part de la segona temporada està dedicada als entrenaments, on també tenen lloc partits, és clar, però d'entrenament. És interessant i li dona realisme al plantejament, però és cert que amb això s'abaixa el ritme i pot arribar a resultar una mica pesat, si bé la construcció d'alguns personatges secundaris ho fa més amè tot plegat. 

En aquest punt he d'esmentar la Hitoka, la nova mànager assistent del club de vòlei, que en el futur ha de rellevar la Kiyoko en aquesta tradicional i masclista tasca, atès que la segona acabarà el batxillerat en uns mesos. La Hitoka és tímida i insegura, i quan entra al club no té ni idea de voleibol, però és bona noia i s'entén molt bé amb l'altre novell amb més voluntat que coneixements, en Shōyō.

També acabaran aviat el cicle acadèmic els jugadors de tercer curs, que excepcionalment han decidit quedar-se a l'equip per tornar a intentar arribar al campionat nacional en comptes de concentrar-se en els exàmens d'accés a la universitat com és costum als equips esportius de batxillerat al Japó, de manera que el relleu generacional encara no es produirà del tot.

La cosa s'anima, esportivament parlant, al segon tram, on s'han de veure els fruits de l'entrenament que ens han ensenyat d'una manera tan detallada, i sabrem si el Karasuno fa un paper millor que el del darrer torneig prefectural en què va participar i si aquest cop derrota els seus grans rivals de camí al campionat nacional.

Una segona temporada, doncs, més tècnica, de cocció més lenta, però trobo que està més que justificat i, a més, possibilita argumentalment una segona meitat, ara sí, d'allò més emocionant.

De moment em continua tenint enganxat i en tornaré a parlar ben aviat, perquè la tercera temporada és una cosa estranya de només 10 episodis que ja he començat a veure quan escric aquestes línies.

Sèries: Guardians de la nit (primera temporada)

A la meva última entrada vaig parlar de la primera temporada d'una de les sèries amb què s'ha estrenat el nou Super 3, l'SX3, que és Haikyû!!, un anime de voleibol que m'està agradant molt i que encara té un llarg recorregut per endavant.

Avui, en canvi, és el torn de la primera temporada de l'altra sèrie que he decidit seguir, una que vaig començar més per donar suport que perquè el tema m'interessés gaire. Sabia que venia d'un manga de molt d'èxit i que en aquest cas sí que s'està publicant en català, però ja fa anys que els shônen que van sortint no em desperten l'interès, l'últim que ho va aconseguir va ser Naruto.

Parlem de Guardians de la nit (en japonès Kimetsu no yaiba, literalment "espasa destrueixdimonis"), sèrie basada en el manga homònim de Koyoharu Gotouge que es va serialitzar a la Shônen Jump japonesa entre 2016 i 2020 amb un total de 23 volums recopilatoris.

La sèrie que l'adapta a l'animació va començar el 2019 i de moment té 44 episodis, a més d'una pel·lícula, però sembla que a l'X3 només se n'haurà emès la primera, i properament el film, que es va arribar a estrenar als cinemes en català en un moviment sorprenent perquè en aquell moment no hi havia traduïts ni la sèrie ni el manga, mentre que la segona temporada, a causa de la cruesa del tema, s'haurà d'emetre d'alguna manera encara no anunciada.

De què va, doncs, aquesta sèrie? El seu protagonista és en Tanjirô Kamado, un nano que viu a la muntanya amb la seva família i que duu el pa a casa des que el seu pare va morir de malaltia. Un dia, però, quan hi torna descobreix que el que li quedava de família ha estat assassinada, amb l'excepció de la seva germana Nezuko, que tot i així s'ha convertit en un dimoni que, curiosament, pot controlar les seves ànsies assassines.

En Tanjirô, encara sense haver pogut pair la tragèdia, s'assabenta de l'existència del Cos dels Caçadimonis, una organització secreta que es dedica, a l'era Taishô japonesa (1912-1926), a perseguir i matar dimonis, que anteriorment eren humans i en algun moment es van convertir en aquests éssers assedegats de sang i amb habilitats diverses.  

Per tal de venjar la seva família i descobrir com poder fer tornar la Nezuko a la normalitat, el protagonista accepta la proposta d'un d'aquests caçadors de dimonis, el que li explica l'existència de l'organització, d'anar-se a entrenar en l'art de l'espasa amb un mestre.

És així com, després d'un duríssim entrenament, en Tanjirô aprèn a fer servir tècniques especials de respiració que confereixen als caçadimonis força i resistència sobrehumanes amb les quals s'enfrontarà a diversos dimonis.

Aquests dimonis, com deia, abans eren humans, i això és interessant perquè, siguin quines siguin les seves habilitats i el seu aspecte, i malgrat la crueltat de què facin gala -i en aquest sentit Guardians de la nit és extremament violenta-, quan en coneixem la història, normalment quan són a punt de morir, de vegades no podem evitar sentir certa llàstima per ells, i és que la sèrie, quan vol, es pot posar molt dramàtica.

Al darrere d'aquests dimonis hi ha en Muzan Kibutsuji, el dimoni que amb la seva sang pot transformar les persones en altres dimonis de diferent entitat, i queda clar que serà el gran enemic que caldrà batre en algun moment, però pel camí en Tanjirô haurà de fer front a reptes cada cop més difícils.

No ho farà sol, encara que els aliats triguen una mica en començar a aparèixer: un d'ells és l'Inosuke, un paio que va amb dues espases serrades i una màscara (?) de senglar, probablement el meu personatge preferit perquè, a més d'estar una mica sonat i ser violent, és molt malparlat i m'ha fet sentir per primer cop en un anime en català, o gairebé per primer cop, perquè abans no s'estilava, renecs com "collons" i "hòstia". 

És un personatge que em fa riure, de vegades en veu alta, també amb la seva incapacitat, o mania, de dir malament els noms dels altres. Però no és l'únic.

També tenim en Zenitsu (segons l'Inosuke, en "Cent Ictus"), un nano que també es va entrenar com a caçadimonis, però que ho va fer obligat per pagar uns deutes i que és extremament poruc -està obsessionat amb què morirà cada dos per tres- i només es posa a lluitar quan està adormit o inconscient. Curiosament, quan hi ha una noia pel mig es transforma i adopta una actitud ridículament seductora.

És sens dubte, juntament amb l'Inosuke, el personatge que posa el contrapunt humorístic a la sèrie, i tots dos tenen força més carisma que el protagonista, cosa que sé que no soc l'únic que pensa.

A Guardians de la nit veurem més personatges, com els Pilars, que són els caçadimonis més forts, però de moment, a la primera temporada, hem pogut saber poques coses d'ells. Un dels temes que els divideixen, això sí, és què s'ha de fer amb la Nezuko, perquè mai no s'havien trobat amb un dimoni que tingués "bona actitud".

Són personatges misteriosos que no sé si l'obra arriba a explorar amb més profunditat, però de moment el que he vist de la trama m'ha anat agradant cada cop més -li costa una mica arrencar, tot s'ha de dir- i, pel que fa al doblatge, com ja he apuntat alguna vegada a Twitter m'ha xocat la insistència en fer gairebé tots els noms esdrúixols, no sé si per assemblar-se més al japonès, idioma on no està gaire clar on és la síl·laba tònica, però sí que és un canvi notable respecte a la tendència de l'animació japonesa en català "de tota la vida", i en alguns casos crec que patina en exagerar-ho. 

M'han agradat les veus, tot i que sobta veure alguns personatges que són nens, i es diu que són nens, tenir veus greus, d'adult, i la traducció en general també, si bé no soc gaire partidari de la forma simple dels pronoms febles, sobretot quan hi ha verbs en què no presentaven cap problema i fer-ho així fa de "vells", com ara en casos com "aparteu-se".

Tornaré a parlar de Guardians de la nit quan s'emeti a televisió la pel·lícula que esmentava més amunt, que adapta la trama per a la qual l'episodi final de la primera temporada fa de pròleg. Ja veurem, doncs, quan podrem gaudir, i com, de la segona temporada, però de moment això és el que tindrem.

 

Sèries: Haikyû!! (primera temporada)

Fa uns anys una amiga meva, a qui li va començar una mena d'obsessió tardana amb l'anime, em va dir que la seva sèrie preferida era una sobre uns nanos que jugaven al voleibol. L'escoltava i m'agradava veure-la tan motivada, però atesa l'escassetat del meu temps lliure i la durada dels períodes d'aquest, difícilment m'enganxo a sèries d'anime des dels anys 90, especialment si són més aviat llarguetes.

Aquella sèrie, pel tema i la durada, malauradament no entrava a la llista de candidates a ser vistes algun dia, tampoc el manga si algun dia arribava a publicar-se al nostre mercat, cosa que ha acabat passant. Doncs bé, el cas és que la versió animada ha estat una de les sèries inaugurals del nou SX3, i s'està emetent, per tant, en català i, ara que n'ha acabat la primera temporada, em ve de gust dedicar-li una entrada. 

Haikyû!!, que vol dir "voleibol!", és una sèrie de 85 episodis, a més de 5 OVA i 4 llargmetratges, que es basa en el manga de Haruichi Furudate, publicat originalment a la revista Shônen Jump entre 2012 i 2020 amb un total de 45 volums recopilatoris, que s'estan editant també en castellà -malauradament no en català- des de fa un temps sota el segell de Planeta Cómic.

Jo he aprofitat l'avinentesa de l'arribada de nous animes en català per fer una mica d'activisme i donar suport al nou SX3, però el cas és que m'estan agradant les sèries que estic seguint, i Haikyû!! força més del que em pensava al principi.

El seu protagonista és en Shoyo Hinata, un noi pèl-roig i baixet que somia amb jugar a voleibol, però amb prou feines va poder aplegar prou companys per muntar un equip quan anava a secundària, i quan van intentar participar en competicions oficials van fer el ridícul.

Ell, però, té una determinació indestructible i una extraordinària agilitat amb la qual esdevé un actiu de gran valor per al seu nou equip quan passa a Batxillerat, el Karasuno, que és l'equip protagonista de la sèrie.

Resulta que en Shoyo fa uns salts altíssims, que compensen en part la seva poca alçada i el baix nivell en altres aspectes d'aquest esport, i és el revulsiu que sorprèn els rivals i permet que el Karasuno pugi alguns graons pel que fa a qualitat. Tot i així, és un equip que ja fa temps que no arriba gaire lluny a les competicions i la seva arribada, juntament amb la d'altres nous jugadors de primer curs, és un raig d'esperança.

En aquest sentit m'ha recordat els dos grans mangues/animes esportius de la meva vida, Captain Tsubasa i Touch, en el primer cas perquè presenta un seguit de personatges que, un cop ens n'aprenem els noms, ens adonem que ens els estimem de manera individual i també com a equip, i en el segon, aquesta lluita, aquest esforç per millorar i tornar-ho a intentar quan l'equip és humà, falla, perd i ha de tornar a començar des de zero quan arriba una nova competició.

Hi ha personatges per a tots els gustos: en Shoyo manté una relació de rivalitat amistosa amb en Tobio Kageyama, a qui s'havia enfrontat a secundària, perquè tenen caràcters molt diferents: si en Shoyo té més voluntat que habilitat i coneixements tàctics, en Kageyama falla en el seu individualisme i despotisme, pel qual té el malnom de "Rei de la pista", no perquè sigui bo, sinó perquè és manaire. Junts, però, esdevenen una parella d'or quan aprenen a entendre's i col·laborar.

Amb papers menys importants, almenys per ara, tenim personatges també interessants com el lliure Nishinoya, l'altiu Tsukishima, l'enorme i potent però tímid Azumane, el capità Sawamura o, el meu preferit, en Tanaka, que és escandalós i arrauxat. Sobta negativament, però, que l'equip tingui la figura típica i tòpica de la mànager, una noia, la Shimizu, que és una simple ajudant i, de fet, gairebé no obre mai la boca.

Un altre ingredient habitual al manganime d'esports és el dels rivals formidables i carismàtics, i a Haikyû!! ens en trobem alguns, que estan construïts de manera que no podem evitar respectar-los i admirar-los encara que, com és natural, anem amb el Karasuno.

A la sèrie veiem reflectida la passió amb què els equips lluiten per guanyar i es tornen a aixecar quan cauen, però també el respecte pel rival, pels companys que cometen errors i tota una sèrie de valors amb què sempre s'haurien d'educar els esportistes, però que malauradament no sempre veiem a la vida real.

Tot i que es tracta d'un spokon, és a dir un manga de tenacitat esportiva, i hi ha moments dramàtics i en general té un to tirant a èpic, la sèrie també té molt d'humor, de manera que el resultat està força equilibrat.

Hi col·laboren també a la versió catalana les interpretacions, que per als més veterans inicialment poden provocar una sensació d'enyorança de les grans veus que se sentien a l'anime d'abans, però que a poc a poc van fent-se un lloc al nostre cor. 

Cosa que no vol dir, però, que el doblatge no grinyoli en algunes coses, tant de traducció (no puc amb el terme "escola mitjana", quan aquí tenim l'equivalent de la secundària, com no em canso de repetir a les revisions que faig a la feina, a més d'alguna frase que no té gaire sentit i que és una mala traducció diuen que de la versió castellana) com del doblatge pròpiament dit, en aquest cas alguna pronunciació deficient -tant del japonès com d'esses sonores i vocals obertes que fallen esporàdicament perquè així és com estan creixent les noves generacions de parlants del català- o la poca varietat de les veus, especialment dels personatges secundaris i terciaris, on ens fem un tip de sentir la del llegendari Joan Pera. 

En l'apartat visual, trobo que Haikyû!! no té uns dissenys excessivament detallats ni els podríem confondre mai amb els d'un llargmetratge, però pel que fa a les animacions són figues d'un altre paner, amb uns moviments molt realistes que donen molt de dinamisme als partits, per sort, com deia, força èpics, però sense efectes especials ni jugades impossibles. És refrescant.

M'ha agradat molt, m'hi he enganxat i, naturalment, continuaré mirant-ne les temporades, i a mesura que les acabi n'aniré tornant a parlar aquí al blog.

Torna l'anime en català!

En circumstàncies normals ara tocaria que us parlés d'algun llibre o còmic que he llegit, una pel·lícula que he vist o l'última temporada d'alguna sèrie que segueixo. 

El cas és que ara mateix encara no tinc del tot a punt aquest tipus d'entrada, però ha passat una cosa que justifica un escrit de tipus diferent, un d'actualitat, i és que ha tornat l'anime en català a la tele. 

A aquestes altures ja deveu saber que no em refereixo a que Sakura, la caçadora de cartes estigui en català a Netflix, ni del fet que de tant en tant surten noves edicions domèstiques de sèries que incorporen l'àudio català perquè fa anys es van doblar, sinó a la tele de debò, la de posar-la i a veure què hi fan. 

Després d'un llarguíssim abandonament criminal de la programació de qualitat i atractiva en la nostra llengua per al públic infantil i juvenil, cosa que ha tingut unes conseqüències devastadores per a la seva supervivència, Televisió de Catalunya ha rectificat i, després de mesos de promeses de millores en aquest sentit, ens ha portat el Club Super 3 refundat. 

I no és un simple relleu generacional, sinó que és una cosa nova i, com demanàvem els amants de l'animació japonesa que vam créixer amb dibuixos animats amb aquest origen i en la nostra llengua, amb una aposta forta per l'anime dins la seva oferta general. 

Es fa, a més, d'una manera trobo que encertada: per una banda, com que es tracta que el jovent vegi atractiva una llengua que és la seva, però que està en fort i ràpid retrocés, arriben sèries noves amb les quals els més grans no tenim el mateix lligam emocional que amb aquelles que ja coneixíem, i per l'altra, precisament algunes d'aquestes sèries més nostàlgiques s'aniran reemetent dins d'aquest espai, concretament l'X3, que és el dels "nens grans", en contraposició a l'S3, el dels més menuts. I, per ara, la primera que tenim en aquest sentit és Yû Yû Hakushô.

A més, com que ja és 2022, la programació es podrà seguir a la televisió a l'horari establert però també a través de la pàgina web de l'SX3, el nou nom del Super 3, i de l'aplicació per a mòbils i tauletes durant un temps per gaudir-ne amb més comoditat. Llàstima, però, que no es puguin descarregar per veure offline i, d'aquesta manera, no consumir dades quan ho fem fora de casa.

En qualsevol cas, feia molts anys que jo no mirava anime a la televisió, més enllà d'algunes coses a les plataformes d'streaming, però en català segur que no. I m'ha motivat prou, aquesta feliç notícia, per proposar-me seguir, de moment i veient que són les que temàticament m'interessen més -però també hi ha Inazuma Eleven, i més endavant Ronja, la filla del bandoler-, Haikyû!! (a la imatge de dalt), adaptació d'un manga de voleibol masculí que ha estat un dels grans èxits dels darrers anys, i Guardians de la nit: Kimetsu no yaiba, un relat d'aventures, fantasia i to més sanguinari que també ha estat un èxit, i que en aquest cas arriba quan tot just se n'acaba de començar a publicar la versió catalana del manga. 

Perquè això també és important dir-ho, i aprofito per fer-ho: enguany hem vist l'arribada de nous mangues en català, cosa que feia molts anys que no passava, però a més ha estat en quantitats més grans (i el que encara ha d'arribar!) i amb diversitat d'editorials, que és el més destacat. Clàssics que era gairebé delicte que no hi fossin en la nostra llengua, com Dr. Slump, però també coses més modernes com My Hero Academia, Jujutsu Kaisen, Guardians de la nit o la recentment comentada, en aquesta entrada, Tokyo Revengers. 

Si es produeix una sinergia entre l'emissió en català d'un anime i la publicació del corresponent manga en la nostra llengua crec que tothom hi sortirà guanyant, i suposo i espero que ja ho estiguin tenint en compte a l'hora de prendre decisions, tant els uns com els altres. Tindrem algun altre anime en català basat en qualsevol dels esmentats mangues en català? Compto que sí. 

Lectures: Utena

D'aquí a uns mesos tornarà a estar d'actualitat una obra que fa molts anys, concretament 21, es va començar a emetre en la seva versió animada en català al K3. Un anime popular i recordat amb afecte, que jo també vaig veure en el seu moment i que tenia component misteriós i una narrativa complexa que tot i així no afectaven la seva qualitat i el seu interès.

Doncs bé, se'n tornarà a parlar perquè n'arribarà una nova edició del manga -malauradament, altre cop només en castellà-, després que entre 2001 i 2002 se n'editessin els 5 volums que la formen. Fa uns anys vaig dedicar-li una entrada en un altre lloc, i la vull recuperar ara, perquè al capdavall el text és meu i de tota manera el reformulo per a aquest blog personal. 

Utena: la chica revolucionaria és un manga de Chiho Saitô i Be Papas publicat en forma de sèrie setmanal a la revista Ciao entre 1996 i 1998 al Japó, i que va tenir una adaptació a sèrie animada de 39 episodis, un llargmetratge animat, dos manga spin-off d'un volum cadascun i un videojoc per a la Saturn. 

Aquí ens va arribar el manga original, a més d'un que adaptava la pel·lícula, a més de l'esmentada sèrie, que sí que vam poder gaudir en català. Pel que fa al manga, però, en tinc una opinió força diferent. 

La protagonista de la història és la Utena Tenjô, una noia de 14 anys que va a una acadèmia d'elit i que duu un informe de noi, almenys a la part de dalt, i representa un rol de gènere que és inevitable que ens faci pensar en la Lady Oscar, de la magnífica La Rosa de Versalles. 

De petita, als 7 anys, va estar a punt de morir i un home la va salvar i li va llepar les llàgrimes, cosa profundament fastigosa que tot i així a ella l'ha fet somiar amb aquell príncep salvador, el "Príncep de les Llàgrimes", des de llavors. De fet, rebre'n cartes durant aquests anys hi ha contribuït. És per això que actua com ell, té una actitud tradicionalment masculina i vol salvar qui necessiti la seva ajuda. 

He dit que anava a una acadèmia d'elit, però hi va perquè és l'origen de les cartes que ha anat rebent del seu Príncep de les Llàgrimes, i allà hi coneix la misteriosa i taciturna estudiant Anthy Himemiya, a més de desfermar la passió de les alumnes femenines tant amb la roba de noi com quan, ocasionalment, es posa l'uniforme oficial previst per a les noies. 

Doncs bé, a l'acadèmia Ohtori, ja de per si elitista, hi ha un grup encara més selecte d'estudiants, el Consell, que fa ús d'unes instal·lacions exclusives i que celebra uns duels en què es disputa la Núvia de la Rosa, que és, efectivament, l'Anthy. El guanyador dels duels, en què acostuma a tenir avantatge el campió vigent, perquè de dins del cos de l'Anthy en surt l'Espasa de Déu, s'endú (o manté) la noia com a esclava. 

Així, el caràcter salvador de la Utena i la situació que es troba a l'acadèmia fan que, amb la voluntat de protegir l'Anthy, entri en aquesta dinàmica de duels per guanyar i actuar segons aquell ideal de comprar esclaus per alliberar-los que segur que ens ha passat alguna vegada pel cap. 

Però, és clar, a partir de llavors ha d'acceptar tots els desafiaments i guanyar-los perquè no li prenguin l'Anthy. L'objectiu de tot plegat és obtenir el poder per "revolucionar el món", un concepte abstracte que no s'acaba d'explicar, i a mesura que el manga avança malbarata espai amb històries protagonitzades per personatges secundaris -difícils de situar cronològicament respecte a la trama- i d'altres de curtes i més humorístiques on el pes el té el mico Chu-chu, mascota que viu amb la Utena i l'Anthy

Com a successió de combats, a l'anime n'hi ha més i tenen molt més atractiu en estar animats, és clar, però tampoc no és que a la sèrie de televisió la trama s'acabi entenent del tot, o si més no està oberta a interpretacions, com passa amb Evangelion. 

No és una obra senzilla d'entendre, ja dic ara que jo no en seguia gaire el fil, tot i que m'agradava, però el manga és encara més confús, i els simbolismes fàl·lics, incestuosos i abusius que hi trobem el compliquen. Per acabar-ho d'adobar, l'edició del manga no és de les millors que li he vist a Norma Editorial -tot i que entenc que eren els seus primers anys de volum japonès estàndard, format que li va costar adoptar-, amb algunes tintes massa fluixes i un horrible efecte moiré que si bé trobem en altres obres del seu segell encara ara, a Utena era constant. 

Un manga sens dubte emblemàtic de finals dels 90, que espero que millori l'apartat tècnic en aquesta nova i esperada edició -i, posats a fer, se'n renovi la traducció, però vists altres casos amb aquesta editorial no crec que s'hi destinin recursos-, però que pel que fa a la història a mi no em va agradar, no la vaig trobar fluida i és d'aquells casos en què trobo que l'anime és força millor. Tant és així que me la vaig acabar venent, un cop la vaig acabar de llegir. 

Per tant, personalment no la recomano, almenys en format manga. De tant en tant hi ha coses que no m'agraden, a mi, que m'ho empasso tot, i també ho he de poder dir.

 

Moments inoblidables: Musculman i l'amistat

Musculman és la meva sèrie de dibuixos animats preferida de quan era petit, em sembla que ja ho he dit alguna vegada, i més enllà de la conya que sempre hi ha, els combats són èpics, el drama és intens i a la versió televisiva de les històries publicades per Glénat en català, els recursos per tal d'accentuar el dramatisme —fins i tot en les situacions més absurdes, com veurem al vídeo— són més potents:

Potser hi ha qui no pensa el mateix que jo, però de moments emotius n'hi ha a dojo, en aquesta sèrie. La saga dels Set Superhomes de l'Apocalipsi és de les que més recordo, tot i que llegint el manga m'adono que hi ha prou coses que havia oblidat com perquè la lectura sigui interessant i en alguns punts fins i tot sorprenent, per a mi. És clar que estem parlant d'una sèrie que vaig veure de petit, i tinc una memòria lamentable quan es tracta de la ficció, de manera que afortunadament qualsevol relectura em fa la sensació com de primera vegada que llegeixo aquell títol.

Per sort a internet hi ha gent que s'ha dedicat a pujar els episodis de la sèrie en català. Sovint, però, per culpa de la censura, hi ha parts que s'han hagut d'extreure de l'original i per això ens les trobarem en japonès, però val més això que res, oi?