Sèries: Haikyû!! (segona temporada)

Després de la primera part d'una sèrie de la qual coneixia l'existència, però que no em va interessar seguir fins que es va anunciar que formaria part de l'oferta del ressuscitat anime en català al nou SX3, ha estat el torn de veure'n la segona i, un cop acabada, és clar, toca parlar-ne, tal com vaig fer amb la primera temporada. 

No m'hi estendré gaire, aquest cop no cal parlar ni d'on ve tot plegat, ni de la traducció, ni del doblatge, així com tampoc de la premissa de l'obra. 

La segona temporada de Haikyū!! consta de 25 episodis, com la primera, i cal admetre que li costa arrencar.

Un dels grans punts forts de la sèrie és la manera de mostrar-nos l'evolució de l'equip protagonista i els seus integrants, que parteixen d'una situació de sequera esportiva i a la primera temporada aconsegueixen, amb esforç, construir un equip que comença a tenir cara i ulls. 

Però sense grans miracles, com sí que passa en altres mangues i animes del gènere spokon, i bona part de la segona temporada està dedicada als entrenaments, on també tenen lloc partits, és clar, però d'entrenament. És interessant i li dona realisme al plantejament, però és cert que amb això s'abaixa el ritme i pot arribar a resultar una mica pesat, si bé la construcció d'alguns personatges secundaris ho fa més amè tot plegat. 

En aquest punt he d'esmentar la Hitoka, la nova mànager assistent del club de vòlei, que en el futur ha de rellevar la Kiyoko en aquesta tradicional i masclista tasca, atès que la segona acabarà el batxillerat en uns mesos. La Hitoka és tímida i insegura, i quan entra al club no té ni idea de voleibol, però és bona noia i s'entén molt bé amb l'altre novell amb més voluntat que coneixements, en Shōyō.

També acabaran aviat el cicle acadèmic els jugadors de tercer curs, que excepcionalment han decidit quedar-se a l'equip per tornar a intentar arribar al campionat nacional en comptes de concentrar-se en els exàmens d'accés a la universitat com és costum als equips esportius de batxillerat al Japó, de manera que el relleu generacional encara no es produirà del tot.

La cosa s'anima, esportivament parlant, al segon tram, on s'han de veure els fruits de l'entrenament que ens han ensenyat d'una manera tan detallada, i sabrem si el Karasuno fa un paper millor que el del darrer torneig prefectural en què va participar i si aquest cop derrota els seus grans rivals de camí al campionat nacional.

Una segona temporada, doncs, més tècnica, de cocció més lenta, però trobo que està més que justificat i, a més, possibilita argumentalment una segona meitat, ara sí, d'allò més emocionant.

De moment em continua tenint enganxat i en tornaré a parlar ben aviat, perquè la tercera temporada és una cosa estranya de només 10 episodis que ja he començat a veure quan escric aquestes línies.