Lectures: Mujirushi - El signo de los sueños

De volums únics del mestre Naoki Urasawa ja n'havia llegit i ressenyat, però eren reculls d'històries curtes, concretament l'entranyable Historias cortas de Naoki Urasawa, amb obres de joventut, i ¡Achís!, el més recent i personal.

El que tenim avui, però, és una cosa nova en la seva trajectòria: es tracta d'un volum autoconclusiu, però centrat en un únic relat.

Mujirushi, subtitulat El signo de los sueños, que és el que significa en castellà, es va publicar originalment al Japó a la revista Big Comic Original entre 2017 i 2018 i aquell mateix any va ser recopilat.

És així -i amb aquesta portada que he escanejat maldestrament, perquè la que circula per internet no és, per algun motiu, la que va arribar a les botigues- com ens va arribar fa uns mesos, després de la lògica traducció, i per fi m'hi he posat i l'he llegit. 

Es tracta de la història d'un pare pusil·lànime i la seva responsable filla que miren de tirar endavant després que un seguit de males decisions de l'adult els hagin deixat sols i sense ni un ien a la butxaca, de manera que només es tenen l'un a l'altra.

L'home, que és dòcil, poruc i crèdul, i està desesperat, s'obsessiona amb un símbol i en segueix la pista fins que coneix un home misteriós que li fa una estranya proposta que podria ajudar-lo a sortir del pou en què es troba.

Inspirat inequívocament en el personatge Iyami del hit dels 60 Osomatsu-kun, de Fujio Akatsuka, l'extravagant personatge es fa dir "el Director" i els explica històries sobre el seu amor per França i concretament el Museu del Louvre, que és qui va fer a l'autor l'encàrrec d'aquest manga. 

Com deia més amunt, el paio, que té una actitud poc fiable davant de la qual sembla que només la nena, la Kasumi, arrufi el nas, els fa una proposta força estranya, i això duu la família a París.

No vull explicar més coses perquè es mantingui el misteri, però a partir d'aquí es desfermen la intriga i l'acció que tant domina l'autor, com de costum enamorat de la cultura Occidental i específicament europea, amb secundaris entranyables, ritmes i canvis d'escena en la línia dels grans thrillers a què ens ha acostumat des de Monster. 

És una llàstima que l'obra sigui així de curta, trobo que algunes coses es podrien haver explicat amb més calma si hagués estat un llibre més gruixut en comptes de ser un tom estàndard, i no tinc clar si el salt temporal del final va ser precipitat o estava calculat des del principi per donar-nos un tancament amb preguntes sense resposta, que no seria el primer cop, però en conjunt Mujirushi és Urasawa en estat pur i una lectura satisfactòria per a qualsevol que, com jo, es consideri fan de l'autor.

Lectures: ¡Achís! - Historias cortas de Naoki Urasawa

En Naoki Urasawa és un dels meus autors preferits de manga. He anat fent ressenyes de tot el que n'he llegit, com ara Cinturó Negre, Billy Bat, Pluto, Monster, Master Keaton, Pineapple Army o Happy!, però la d'avui em fa pensar en una en concret, Historias cortas de Naoki Urasawa, en què es recopilaven en un gruixut volum un munt de narracions curtes dels seus inicis com a mangaka.

I me la recorda perquè, aquest cop, també parlaré d'un recopilatori d'històries curtes de l'autor que reconec que no tenia present, i que de cop m'he trobat ja editat. Surt a la venda oficialment l'endemà de publicar-se aquesta entrada, però jo ja he tingut el privilegi de llegir-la, així que som-hi!

Amb el títol d'¡Achís! - Historias cortas de Naoki Urasawa, originalment Kushami: Urasawa Naoki Tanpenshû, o com apareix en petit a la portada kushami: Naoki Urasawa Short Stories, inclou 8 històries recuperades de diverses publicacions en revista entre 1995 i 2018, així que l'estil de dibuix que hi trobem és molt diferent d'aquell primer recopilatori molt més "katsuhirootomià".

Publicat al Japó el 2019 i en 192 pàgines, aquest cop la quantitat de pàgines estàndard dels tankôbon, presenta relats sense relació entre ells, amb temes diferents, però ens agradin més o menys tenen la qualitat pròpia i indiscutible de les obres del mestre. 

El recull s'obre amb Damiyan!, de 2016, en què uns nois reben un encàrrec de la yakuza per solucionar una disputa interna gràcies als poders mentals que diuen que té un d'ells. Una història que trobo que es podria haver allargat en forma de manga d'almenys un volum amb capítols autoconclusius, cap gran trama, de manera que fa l'efecte que el que tenim aquí sigui un tastet, però ens haurem de conformar amb això.

Després tenim ¡Lanza apuntando a la Luna! (2006), un altre relat que es podria haver estirat més, però que fa el fet, i que té com a protagonista un periodista que veu com la seva carrera està estancada escrivint esqueles, fins que un dia un vident li encarrega la de la seva pròpia mort, cosa que destapa una misteriosa trama.

Després de la molt breu Los maduritos (2013), dedicada a l'emoció dels fans de cantants llegendaris quan uns i altres han assolit la maduresa, tot plegat amb elements autobiogràfics, el volum ens sorprèn amb l'aventura Henry y Charles (1995), protagonitzada per dos ratolins que intenten aconseguir un tall de pastís en una cuina on hi ha un temible gat, en el que acaba sent una mena d'sketch de dibuixos animats clàssics.

Després tenim It's a Beautiful Day (2018), altre cop amb la música com a element central, que és l'adaptació a còmic d'una anècdota que l'autor va sentir del músic de folk Kenji "Enken" Endô, però que aquest no va poder veure en vida perquè l'agenda del mestre Urasawa no li va permetre posar-s'hi quan volia i, en anar-ho posposant, va tenir lloc aquesta trista circumstància. 

Ens tornem a trobar la música i l'element autobiogràfic, per tercer i últim cop al recopilatori, amb Musica Nostra (2015-2017), en què veiem 7 històries de 2 pàgines cadascuna sobre experiències i reflexions musicals de l'autor, des de la forma de les guitarres fins a les cares d'esforç dels guitarristes (però no les guitarristes) fins a concerts on va anar i personalitats que va arribar a conèixer. 

A continuació tenim Kaijû Kingdom (2013), que ens mostra un Japó en què els monstres gegants existeixen de veritat i han generat una indústria i un tipus de turisme que intenta treure profit de la inevitable desgràcia, i ho veiem a través dels ulls d'un otaku francès amb el clàssic aspecte tòpic associat als homes adults frikis. 

És una història que en mans d'algú altre podria haver generat un shônen llarguíssim, però que Urasawa tracta com a relat curt sense pretensions de profunditat i, en fer-ho, manté l'interès en la mesura justa, per al meu gust, per entretenir sense deixar-nos amb ganes de més. 

El volum es tanca amb Solo Mission, una història que ja ens avisen que s'ha de llegir amb sentit de lectura occidental, atès que es va publicar per primer cop el 2016 a la revista francesa The Tipping Point i es va decidir fer-ho així. És una història molt curta protagonitzada per un home que ha de viatjar a un perillós planeta i com discuteix amb la seva dona sobre la necessitat de continuar duent a terme aquestes missions tan perilloses, amb un gir final prou divertit.

¡Achís! és un recull prou interessant d'històries diferents pel que fa a durada i temes (tot i que ja hem vist que la música des d'un punt de vista autobiogràfic hi és recurrent), totes magníficament dibuixades tant en el cas de les acolorides com en les que són en blanc i negre, i un volum que recomano encara que no sigui la nova obra de llarga durada d'aquest creador d'èxits, que sospito que no trigarà a arribar al nostre mercat. No la deixeu passar.

Lectures: Pineapple Army

Naoki Urasawa és un dels autors de manga més aclamats, un autèntic creador d'obres mestres i d'altres que potser no són mestres, però que mai deceben. Li hem pogut llegir, per exemple, Monster, 20th Century Boys, Pluto, Happy!, Master Keaton o Billy Bat, a més de, per desgràcia parcialment, Cinturó Negre, en aquest cas només en català.

He llegit alguna vegada que aquella llicència va costar d'aconseguir, que l'home no volia que es publiquessin a l'estranger les seves obres més antigues, perquè no les considerava de prou qualitat. No sé fins a quin punt és cert o es tracta d'una teoria que circula i prou, al capdavall no fa tant que se'n van publicar les històries curtes, el material més antic que n'existeix, però al final se'l va convèncer argumentant que a Catalunya les aventures de la Yawara "Ginger" Inokuma triomfarien, i... bé, el manga no va acabar de ser un gran èxit, però si el tenim inacabat va ser per fallida de l'editorial. 

 

En tot cas, avui parlaré d'un manga seu que també és molt difícil que arribem a veure complet aquí, perquè és antic, el traç de l'autor és el dels seus primers anys (quan recorda clarament en Katsuhiro Ôtomo) i es tracta de la seva primera obra llarga, però als anys 90 se'n va arribar a publicar el primer volum traduït.

En aquella època, de còmic japonès se'n publicava poc, moltíssim menys que ara, si més no, i d'una manera completament diferent. Per una banda hi havia Bola de Drac, que s'hauria venut per pàgines si hagués calgut; per una altra, diverses obres que sovint quedaven cancel·lades perquè es publicaven en entregues massa curtes i gens adequades per al còmic japonès, i en trams pensats per tallar-les quan calgués si les coses anaven mal dades, i hi anaven sovint, i per això tantes coses quedaven sense acabar. Hi havia un tercer grup, però, que era el de volums únics, autoconclusius, amb els quals era més difícil enganxar-se els dits, i un d'ells va ser Pineapple Army.

Amb el subtítol de "Instructor de combate", i amb dibuix de Naoki Urasawa i guió de Kazuya Kudô, Planeta DeAgostini va llançar aquest volum de 288 pàgines al desembre de 1993, i no se'n va saber res més, d'aquella col·lecció. De fet, jo vaig poder llegir aquest volum perquè el vaig trobar en una biblioteca, però no l'he vist mai en cap botiga de segona mà i, per descomptat, està més que exhaurit a tot arreu. 

En fi, Pineapple Army es va serialitzar al Japó entre 1986 i 1988 a la revista Big Comic Original, i es va recopilar en 8 volums, però la naturalesa autoconclusiva de les seves històries i les circumstàncies del mercat que explicava més amunt van fer que ens el venguessin com un relat complet, i el cert és que no ens deixa amb l'ai al cor. Se'n pot gaudir perfectament i passar a una altra cosa. En realitat, a França també se'n va publicar només un tom, i als Estats Units tampoc no va tenir gaire èxit, i es va editar en entregues més curtes, després recopilades en un sol volum.

Igual que Master Keaton, obra que començaria just després d'aquesta, ens explica aventures del protagonista, també mig japonès i mig estranger, però en comptes de ser un arqueòleg que fa classes a la universitat i de tant en tant fa servir els seus coneixements com a exmilitar, en Jed Goshi és un exmilitar que després de la guerra del Vietnam actualment viu a Nova York i es dedica a entrenar civils perquè se sàpiguen defensar en cas de tenir problemes, i en això es basen les històries curtes que conté aquest volum i, suposo, els següents.

És una estructura que, si s'ha llegit Master Keaton, es veu que és similar, és innegable que hi ha semblances, fins al punt que entenc que les aventures d'en Taichi Hiraga-Keaton tenen la seva llavor en les que ens expliquen a Pineapple Army, de manera que si us agrada un dels còmics us hauria d'agradar l'altre (ara bé, Master Keaton continua sent el meu manga preferit de l'autor, i hi veiem una clara evolució gràfica, a més d'una gran diversitat d'escenaris a causa de la naturalesa de la història). No es fa, en absolut, repetitiu. Al contrari, que hi hagi diverses històries dona ritme a les pàgines, i anem coneixent coses del passat del protagonista, també.

No tinc gaires coses més a dir sobre la trama. M'imagino que, com en el cas de Master Keaton, i perdoneu que les compari tant, però és normal, hi deu haver alguns temes que evolucionen, encara que amb un sol volum no es pot saber. 

Ens ofereix petites històries d'acció en què persones de tota mena, des d'homes de mitjana edat fins a mestresses de casa, nenes o ancians, demanen ajuda a en Jed i aquest els entrena perquè, un cop acabada la seva intervenció, no tornin a tenir problemes. Una mica com la Super Nanny o els ensinistradors de gossos de la tele, però assegurant-se que els efectes de la seva feina continuen un cop les càmeres han marxat. I, en aquest cas, sense càmeres. I sense ego: és un tros de pa, per més que digui que l'únic que li importa són els diners.

Si us agrada l'autor i trobeu el volum en alguna banda, no us penedireu de llegir-lo. Les seves pàgines estan esgrogueïdes, el sentit de lectura és l'occidental (per tant, està emmirallat) i la traducció és de l'anglès -típic de l'època i evident en alguns moments-, i sempre sabreu que és un manga incomplet, perquè us ho estic dient, però no acaba en cap cliffhanger, així que no el descarteu com a lectura per passar una estona distreta.

Lectures: Billy Bat

Sempre que començo la lectura d'un manga d'en Naoki Urasawa sé que tinc a les mans una obra de gran qualitat, i ho continuo pensant quan l'acabo, fins i tot quan el final no em convenç -cas de Monster-. 

Així, comprar el primer número d'una obra seva és sinònim de moltes ganes de posar-me a llegir-la, i quan per les circumstàncies que sigui no puc dedicar-m'hi de manera constant i regular, tard o d'hora m'hi acabo posant i soluciono el problema.

És el que m'ha passat amb Billy Bat, l'obra més recent del mestre Urasawa, que es va serialitzar a la revista setmanal de seinen o manga per a adults Morning entre 2008 i 2016, i que es va recopilar en 20 volums, l'últim dels quals ha estat publicat fa poc en castellà.

Recordo que me'n vaig comprar el primer volum quan es va llançar com a novetat d'un Saló del Manga, però després del 2 ho vaig deixar i vaig trigar uns anys a reemprendre'n la compra. Quan he pogut anar obtenint regularment els volums els he anat llegint a mesura que m'arribaven i el cert és que considero que és un dels millors còmics d'aquest aclamat autor, conegut també per l'esmentada Monster, 20th Century Boys, Pluto, Cinturó Negre, Master Keaton (encara el meu preferit) o Happy!.

En fi, la història de Billy Bat comença quan en Kevin Yamagata, el dibuixant del còmic del mateix nom, protagonitzat per un rat-penat antropomòrfic que és detectiu, descobreix que la inspiració del personatge potser l'ha tret d'una imatge que va veure quan servia, amb l'exèrcit dels Estats Units on va néixer, al Japó ocupat després de la Segona Guerra Mundial.

Com que es vol assegurar que fa les coses bé viatja el 1949 cap allà per demanar permís al creador del personatge, però el que hi troba és un seguit d'assassinats, intrigues i perills relacionats amb el personatge, i que es ramificaran per donar forma al conjunt d'aquest manga.

Altre cop als Estats Units, però, mentre no hi era el seu ajudant, en Chuck Culkin, es va fer càrrec del còmic, i actualment un impostor, que n'agafa el nom i que sens dubte recorda en Walt Disney, s'ha fet ric amb la creació d'una empresa dedicada a l'explotació d'en Billy Bat, amb sèrie d'animació i parcs d'atraccions, a més del còmic que li dibuixa l'autèntic Chuck Culkin en règim de pràctica esclavitud.

Les trames i subtrames relacionades amb l'aspecte empresarial del personatge continuen fins al final de la història, i s'acaben entrellaçant amb el que és l'autèntic gruix de Billy Bat, que és la història de suspens en què ens demanem què és exactament en Billy Bat, des de quan existeix i per què algunes persones el veuen i en reben les profecies, que sempre s'acaben fent realitat.

La història abarca, en general, segles, però es concentra sobretot a la segona meitat del segle XX i la primera del XXI, de manera que no li fa por canviar de protagonista quan ho troba necessari i se'n surt amb èxit, amb l'entrada d'en Kevin Goodman, l'hereu d'en Yamagata i batejat precisament en el seu honor, ja que li va salvar la vida durant l'assassinat d'en Kennedy.

I és que en aquest manga, un de ben complex que segur que requereix una segona lectura sense interrupcions editorials, coneixem molts personatges, tots molt interessants i relacionats d'una manera o d'una altra amb el misteriós Billy Bat, sigui directament o com a membres de llinatges ancestrals.

Però el mestre Urasawa ens regala no només el seu característic i bell dibuix -que ens demostra un cop més que sap dibuixar cares molt diferents i retratar fisinomies no asiàtiques sense problemes-, sinó també un munt de referències a la cultura occidental, la Història i personatges tant en forma de picades d'ullet -l'esmentat Walt Disney, el mateix Billy Bat, que és una referència a en Mickey Mouse i segurament també a en Batman, o també la presència espiritual d'en Michael Jackson- com d'aparicions estel·lars directes, com és el cas de l'Albert Einstein.

Tots aquests i altres detalls, com els fragments de còmics d'en Billy Bat que rebem en pàgines publicades en color -un encert, així com d'altra banda la retolació de l'edició en castellà és nefasta-, són una delícia que ajuda a fer encara més interessant i trepidant aquest thriller que ens manté enganxats amb els seus cops d'efecte i ens genera moltes preguntes però no necessàriament ens en dona les respostes -especialment, les seqüències amb en Billy Bat "en persona" són massa abstractes per al meu gust-.

Tanmateix, la sensació en acabar la lectura de Billy Bat -que no és una obra perfecta, ja que a més de cosetes que ja he comentat trobo que és una mica naïf pel que fa al retrat del còmic com a indústria-, és molt satisfactòria, com després d'un viatge en què ens quedem amb ganes d'haver vist més coses, però que ens ha omplert igualment.

Lectures: Happy!

La publicació del manga de Cinturó Negre o Yawara! va ser una alegria tan gran com la decepció que ens vam endur els que el compràvem quan l'editorial que ens la portava, i a sobre només en català, va plegar i ens vam quedar sense els 10 últims volums.

Dic això perquè l'altra obra del mestre Naoki Urasawa que més se li assembla -tot i que amb aquesta entrada vull, entre altres coses, matisar-ho- és Happy!, publicada originalment a la revista Big Comic Spirits entre 1993 i 1999 i recopilada en 23 volums, que en són 15 en aquesta kanzenban, que per motius laborals he acabat de llegir i, per tant, m'he decidit a dedicar-li aquest text. 

Havent acabat Cinturó Negre, l'autor va rebre l'encàrrec de dibuixar un altre manga "esportiu" -entre cometes perquè el judo, per a mi, no és un esport-, i tal com explica a l'epíleg que trobarem al 15è volum quan surti, no li venia gaire de gust i volia passar a un manga de misteri, que en realitat començaria poc després i duria en paral·lel amb el nom de Monster. Tanmateix, en llegir-lo amb motiu de l'edició definitiva -que és la que ens ha arribat-, li va agradar més del que es pensava, i a mi m'ha passat el mateix.

En fi, Happy! és la història de la Miyuki Umino, una adolescent que a secundària era un prodigi del tennis, però per culpa de la mort dels seus pares s'ha hagut de fer càrrec dels seus germans petits, i per culpa del seu germà gran, causant per un error de la mort dels pares, ara ha de dedicar-se al tennis professional per tal de pagar un deute adquirit per aquest tarambana amb la yakuza. L'alternativa és caure en el pou sense fons de la prostitució.

És abnegada i un tros de pa, i força innocent, perquè les hi fan de tots colors per tal de posar-li pals a les rodes, però per més vegades que caigui sempre s'aixeca. El seu aspecte és gairebé clavat al de la Yawara (Ginger) Inokuma, però a diferència de la judoka -i això és el més interessant, per a mi, d'aquest manga- en comptes de guanyar amb facilitat les seves rivals i ser el típic personatge de manga al qual tot li surt bé, ho passa molt malament i els seus èxits són sempre fruit d'un gran esforç que se suma al seu talent.

La seva rival és la Chôko Ryûgasaki, una noia de casa bona que també és molt bona jugant a tennis. Al contrari que la Sayaka de Cinturó Negre, sempre s'ha dedicat a aquest esport i és des del principi una rival a la mida de la protagonista. De fet, al principi sembla que és millor que ella i tot.

El problema és que fa la seva vida de cara als mitjans de comunicació, que li riuen totes les gràcies en el seu paper de bona noia, mentre d'amagat té una personalitat odiosa i és la que maquina tot de maneres de fer la guitza a la Miyuki, que ni ho sospita i, de fet, la considera una amiga. Però la mà darrere de la injusta impopularitat adquirida per la Miyuki és la de la Chôko.

Tot plegat ve de la gelosia: un dels amics de secundària de la Miyuki és en Keiichirô Ohtori (el del mig de la imatge), fill d'una rica extennista i per tant també de casa bona, que al seu torn era rival de la mare de la Chôko. Doncs bé, tot i així, la Chôko i ell en teoria estan junts, però a la diva no li fa cap gràcia que el seu presumpte xicot tingui tan bona relació amb la Miyuki, que a sobre amenaça amb fer ombra al seu debut com a professional. D'aquí ve tot plegat. És inevitable pensar en el triangle Sayaka-Kazamatsuri-Ginger.

Però els altres personatges de l'obra, secundaris, també són molt interessants i juguen el seu paper en l'odissea de la protagonista. Tenim, per exemple, la Sabrina Nikolic (a la dreta), l'actual reina del tennis femení, la rival a superar per a qualsevol que es vulgui coronar en aquest esport, o la Kikuko Kaku, amiga de la Miyuki i secretament enamorada d'ella, que fa tot el que pot per ajudar-la i contrarestar les malifetes de la Ryûgasaki.

També l'entrenador Thunder Ushiyama, un americà d'origen japonès que va ser expulsat del món del tennis perquè participava en arranjaments de partits amb les seves jugadores. No és que hagi canviat gaire, i és un pervertit, però és un gran entrenador i la mare d'en Keiichirô, que vol fer quedar malament la filla de la seva rival, el contracta per ajudar la Miyuki a obrir-se pas en aquest esport.

Destaco un altre secundari, en Junji Sakurada, que és cobrador del grup mafiós al qual el germà de la Miyuki, desaparegut, deu 250 milions de iens, i que ha de pagar ella. És qui li va al darrere per cobrar, però en el fons té bon cor i poc a poc es deixa captivar per la seva ingenuïtat.

Recorda molt en Matsuda de Cinturó Negre, que per la seva feina incomoda la noia a qui vol caure en gràcia, i és igualment entranyable. Per a mi és un dels millors personatges de Happy!.

La trama avança alternant partits de tennis, dibuixats de manera trepidant, tot s'ha de dir, i els embolics en què es fica -o fiquen- la Miyuki, a més de les accions dels altres personatges, que s'anul·len entre si per tal de crear un equilibri precari en què es mou la pobra Miyuki, gairebé sempre ofegada pels problemes econòmics que té, les exigències dels seus germans petits, la pressió de la yakuza i la mala acollida que té entre el públic.

Tots aquests obstacles fan que Happy! sigui un títol irònic, a més d'un manga molt amè de llegir i amb més profunditat i interès, en realitat, que Cinturó Negre. Té moltes semblances amb aquesta obra en el tipus de paper que fan els seus personatges i l'aspecte físic d'aquests -que a sobre acostuma a coincidir amb el dels que, per personalitat i circumstàncies, ens recorden-, però les diferències són essencials i fan que sigui una obra totalment diferent. Una sorpresa agradable que recomano a tothom, especialment els seguidors del mestre Urasawa.

Malauradament, el ritme de publicació de Happy! en castellà és terrible, i és fàcil sumar dos i dos: com que es va començar a publicar quan Master Keaton encara no havia acabat, van coincidir durant un temps dues obres del mestre Urasawa que, pel seu format, tenien un preu de 15 euros. 

M'imagino que hi va haver seguidors de l'autor que van decidir no començar Happy! fins que no acabessin Master Keaton, i això va fer que les vendes se'n ressentissin. És una teoria, però el cas és que ja fa anys que està en publicació, només va coincidir amb l'altra obra durant un breu període de temps, i és estrany que cada cop es publiquin els volums de manera més espaiada. En el que duem de 2017, per exemple, no n'ha sortit cap.

Però paciència, perquè val la pena, i a més té un tram final molt emocionant i, per a mi, rodó.

Lectures: Master Keaton

Per fi, semblava que no havia d'arribar mai el moment però ja he pogut llegir sencera una obra que durant molts anys no es va poder publicar fora del Japó -després en parlo- i que, gràcies al fet que ha trigat tant en arribar, hem pogut gaudir en edició definitiva o kanzenban directament, sense passar per una edició estàndard.

Una edició definitiva en què Planeta DeAgostini, ara Planeta Cómic, va picar una mica massa alt pel que fa al preu -14,95 € per cadascun dels 12 volums que formen la col·lecció-, amb una relació pàgines/qualitat del paper/preu menys interessant que en el cas de la kanzenban de Monster. 

Però bé, el cas és que ja està llegida i he de dir que, sense comptar 20th Century Boys, que no he llegit encara perquè no la tinc completa, ni Billy Bat, que va per molt bon camí i podria ser que en el futur em fes canviar el que diré ara, és la meva obra preferida del mestre Naoki Urasawa. De moment.

Master Keaton, que es va publicar a la revista Big Comic Original de 1988 a 1994 (i es va solapar durant un temps amb Cinturó Negre) i es va recopilar inicialment en 18 volums de gruix i mida estàndard, va començar amb els dibuixos d'en Naoki Urasawa i el guió d'en Hokusei Katsushika (pseudònim inspiradíssim en el de l'artista Hokusai Katsushika), però després que aquest morís el 2004 el senyor Urasawa va declarar que, atès que feia molt temps que en realitat era ell mateix qui escrivia els guions i el difunt se n'havia desentès després d'una discussió, volia que el seu nom sortís més gran a la portada. La qüestió és que es va generar una controvèrsia que va mantenir bloquejades les opcions de reedició i edició internacional d'aquest còmic durant molts anys.

Resoltes les disputes, no va trigar gaire a arribar la versió en castellà d'aquesta obra mestra formada per històries autoconclusives, de vegades de fins a dos o tres capítols de durada i amb un apoteòsic volum final, el 12è, que té una trama més complexa, llarga i que ens farà pensar, inevitablement, en el thriller que és Monster, possiblement la més celebrada de les seves obres -si més no, la que va canviar la percepció de "Naoki Urasawa, el de Cinturó Negre"-, on sens dubte l'autor va posar en pràctica moltes de les coses que va aprendre creant Master Keaton.

I de què van aquestes històries autoconclusives? Doncs les protagonitza en Taichi Hiraga-Keaton, un exinstructor de supervivència al Servei Aeri Especial (SAS en anglès) de l'Exèrcit Britànic que havia estat estudiant d'arqueologia i, en no trobar cap feina com a professor en allò que l'apassiona, s'ha reciclat com a investigador d'assegurances per a la Lloyd's de Londres, capital del país on realment es va criar quan se'n va anar allà a viure amb la seva mare britànica després que aquesta se separés del seu pare japonès. 

Aquesta curiosa i múltiple formació li permet afrontar els casos que donen lloc a l'estructura d'històries autoconclusives del manga i que el porten a viatjar per nombrosos països -poques vegades el veurem al Japó, on visita el seu pare, el vell verd Tahei, i la seva filla adolescent, la Yuriko, que va tenir amb la seva exdona-. Tanmateix, el seu somni és acabar fent de professor i posar-se a excavar per tal de demostrar la seva teoria, segons la qual la civilització més antiga d'Europa va néixer al Danubi.

A mesura que resol misteris de tota mena, des de segrestos i assassinats fins a casos més simpàtics relacionats amb objectes perduts o fins i tot gastronomia -però tot sempre lligat d'alguna manera a la investigació d'assegurances-, descobrim que aquest paio és un crac, una mena de McGyver japobritànic que recorda en Jed Goshi, el protagonista de l'anterior Pineapple Army, amb guió de Kazuya Kudô i aquí inèdita -em temo que ens quedarem per sempre amb el primer (de 8) volum editat per Planeta en aquella època en què el manga era en sentit de lectura occidental i es traduïa de l'anglès-. 

Però ho amaga sota un aspecte i un actitud de tros de pa, de vegades despistat i tímid que el converteixen en un dels pocs protagonistes de còmic que realment m'agraden. Val a dir, però, que malgrat que hi ha alguns personatges secundaris recurrents, pràcticament tot gira al voltant d'en Keaton, sense que això afecti la capacitat de l'autor (aquí, recordem, ajudat per un guionista almenys durant els primers anys) de presentar-nos personatges d'allò més diversos i diferenciats tant en l'aspecte físic com en el psicòlogic, ja que altrament no ens podria explicar tot aquest munt d'històries de curta durada.

Llegint Master Keaton després de Monster, a banda de l'entrenament en el gènere del misteri, també veiem plasmat l'interès del mestre Urasawa en la cultura occidental, concretament europea, perquè entre els escenaris en què es mou el protagonista sovint trobem poblacions del Regne Unit, però també d'Alemanya -l'Alemanya encara tocada per l'infame mur que tant de protagonisme tindria a Monster-, i fins i tot el veiem passar per Barcelona.

La sensació que tenim llegint Master Keaton és que al senyor Urasawa li encanta Europa, i que es documenta moltíssim... o si més no ho intenta, perquè la imatge que dóna de Barcelona és la típica que tenen els japonesos, la dels toros, el flamenc i l'espanyolitat, més fidel -tot s'ha de dir- el 1992 que no pas ara. En aquest capítol concret es parla de Terra Lliure, i se'n diuen coses molt concretes, tant que sospito que el traductor, en Marc Bernabé, hi va ficar collita pròpia, però també hi ha inexactituds com el caràcter sanguinari i assassí que l'autor atribueix a una organització, d'altra banda censurable, que bàsicament només volia espantar i que va provocar una sola mort, del tot accidental.

En qualsevol cas se n'aprèn moltíssim, llegint aquesta obra, de la història de l'Europa dels anys 80 i principis dels 90, i el detall gràfic amb què presenta paisatges, edificis, carrers, roba, vehicles... és una delícia. Pel que fa al disseny dels personatges, veiem tot el repertori de cares de què és capaç l'autor -més hàbil en aquest sentit que la majoria dels seus col·legues-, però és clar, tot té limitacions i la Yuriko, per exemple, és pastada a la Yawara (Ginger) o la Miyuki de Happy! En canvi, en Keaton és immediatament reconeixible entre tots els personatges de la seva obra pel nas de patata que té.

Malauradament no hi ha gaires imatges pujades a internet que reflecteixin bé tot això que estic dient, però espero que us refieu de la meva paraula. Un altre element interessant, en què almenys jo em fixo sempre quan es tracta d'una obra llarga i especialment quan conec l'autor d'haver-ne llegit obres anteriors i posteriors, és l'evolució de l'estil. 

Amb Master Keaton veiem la transformació de l'Urasawa de l'esmentada Pineapple Army i Historias Cortas de Naoki Urasawa, encara amb mancances en anatomia com ara les mans, en el perfeccionat de Monster, i és tan subtil que només ens n'adonem quan comparem l'últim volum amb el primer.

M'ho he passat molt bé, llegint aquest manga. No li trobo cap contra, perquè encara que no sóc gaire amic de les trames episòdiques i m'estimo més els arguments allargats en el temps, la diversitat temàtica que permet la premissa d'aquest còmic fa que no cansi en absolut, que tot el que explica sigui interessantíssim, i a sobre de tant en tant ens regala algun capítol més relaxat amb el pare d'en Keaton, o la seva filla, com a protagonistes.

Amb un final relativament obert, però ben encaminat, insisteixo en què, de moment, és el meu manga preferit d'en Naoki Urasawa. A més, entre 2012 i 2014 se'n va publicar una seqüela, Master Keaton Re-Master, que recopilada en un volum únic -suposo que no trigarà gaire més a arribar-nos traduïda- recupera el personatge 20 anys després del còmic que he ressenyat avui. Un còmic que, per cert, té adaptació animada en forma de sèrie de televisió de 24 episodis (1998-1999) i OVA de 15 (1999-2000). 

Lectures: Monster

He dit alguna vegada que en Naoki Urasawa és un dels meus autors de manga preferits. No és gens original, afirmar això, atès que ho pot dir amb sinceritat bona part dels lectors de còmic japonès d'arreu del món. 

Tanmateix, i per diverses circumstàncies (principalment d'inconstància adquisitiva), fins ara he llegit completes ben poques de les seves obres. Tenint en compte que Cinturó Negre ha quedat cancel·lada de facto només puc col·locar en aquesta llista el gruixut volum Historias cortas de Naoki Urasawa, Pluto i ara, per fi, Monster, un dels treballs que sempre s'esmenten per tal d'acompanyar el nom d'un autor que, fins que no va aparèixer el manga que avui ens ocupa, els catalans associàvem indefectiblement a la història de la Yawara "Ginger" Inokuma. 

Però bé, ja l'he llegit, i ho he fet a través dels 9 volums de l'edició kanzenban o definitiva, de gruix doble, que recopilen els 18 volums originals recopilats al Japó a mesura que s'anava serialitzant a la Big Comic Original entre 1994 i 2001. Si es vol, cadascun d'aquests volums kanzenban conté 4 dels mitjos volums (Biblioteca Manga) amb què Planeta DeAgostini havia publicat anteriorment Monster, una edició que duia per la meitat i que vaig vendre tan bon punt es va estrenar aquesta. Per cert, també n'existeix una sèrie animada, de 74 episodis, que es va emetre en català.

En fi, si us sembla bé entrem en matèria. Monster és la història de tres personatges principals i un fotimer de secundaris i terciaris que giren al seu voltant i donen capes i capes de profunditat al relat. Personatges carismàtics en el bon i en el mal sentit de la paraula, segons el cas, i magníficament caracteritzats com s'espera de qualsevol còmic del senyor Urasawa, que en aquest cas (no sempre és així) fa tant de dibuixant com de guionista en solitari.

D'entre els principals, el protagonista és el doctor Kenzô Tenma, un geni de la neurocirurgia que treballa a l'Hospital Memorial Eisler, de Düsseldorf, a la llavors Alemanya Occidental, el 1986. Surt amb la bella i rica filla del director del centre, l'Eva Heinemann, que ens recorda inevitablement l'arquetip urasawenc (invento la paraula) segons el qual s'han modelat, abans i després, personatges com la Sayaka de Cinturó Negre o la Chôko de Happy!, i viu un ascens meteòric en la seva carrera.

Un mal dia decideix ésser honest amb si mateix —i la professió mèdica— i opera un nen amb una ferida de bala al cap en comptes de l'alcalde de la ciutat, que ha tingut un aneurisma, seguint el just criteri de l'ordre d'arribada i desoint les ordres dels seus superiors. Això, que havia de suposar un gran cop per a la seva carrera, queda eclipsat per les morts sobtades dels seus superiors, un cop de sort que duu en Tenma a esdevenir el cap de cirurgia. Però les conseqüències de l'elecció que va dur a terme aquella nit acaben arribant, i van molt més enllà del que podia esperar.

Perquè gairebé des del primer moment el nen, en Johan Liebert (erròniament transcrit com a "Liebheart"), demostra unes inclinacions assassines que el duen a sembrar el pànic i la mort, circumstància que continua després del salt de 9 anys que fa la història i que ens situa al 1995, ja amb Alemanya unificada. És un personatge intel·ligentíssim, fred i manipulador i exerceix una enorme influència en un munt de gent que està disposada a fer el que sigui per ell, de manera que molts dels crims que tenen lloc a l'obra són, en realitat, executats pels seus titelles.

Podríem dir que Monster és l'odissea del doctor Tenma per tal de "reparar" l'error que va cometre en salvar la vida d'aquest monstre, una missió que el duu a abandonar-ho tot i no pensar en res més, ni tan sols en el que hom qualificaria de més immediat, però que hi va lligat, que és la demostració de la seva pròpia innocència. Una feina gens fàcil perquè, des del punt de vista policial —i amb no poques dosis d'obsessió esbiaixada per part de l'inspector Lunge—, ell és el principal sospitós de la pila d'assassinats que s'han produït des que en Johan va ingressar a l'hospital.

El tercer personatge principal de la història és l'Anne Liebert, la germana bessona d'en Johan, que també havia ingressat a l'hospital però més que res pel xoc traumàtic que li havien provocat els esdeveniments de la fatídica nit en què arrenca el relat.

A l'edat de 19 anys, amnèsica pel que fa a la seva infantesa i amb el nom de Nina Förtner, és una alegre i popular estudiant de dret a la universitat de Heidelberg, però en fer els 20 es veu arrossegada pels inescrutables plans d'en Johan i es va involucrant més i més en la lluita per fer-lo caure, de manera que esdevé la principal aliada d'en Tenma, encara que treballen per separat.

Amb aquests elements la història podria haver estat prou interessant, però l'autor hi va voler donar profunditat i és per això que hi va introduir, gradualment, una colla de personatges de menys categoria, però súmmament interessants, que per la banda dels bons acaben formant una xarxa de col·laboració al voltant d'en Tenma i la Nina/Anne, i per la dels dolents una cosa similar, en forma de misteriosa organització, dirigida o inspirada, segons el cas, per les idees i els plans d'en Johan. Vull esmentar per exemple en Grimmer (a la imatge), el nen Dieter, el temible Roberto o el doctor Reichwein (el doble de la versió del tezukià Professor Mostatxo que l'Urasawa va dibuixar a Pluto).

Pel camí, un camí angoixant i desconcertant tant per a en Tenma com per a nosaltres, anem coneixent esdeveniments del passat, sobretot relacionats amb un diabòlic internat de la part soviètica de Berlín, al seu torn lligat a un misteriós projecte i uns llibres d'il·lustracions que esdevenen, per a en Johan, una mena de Bíblia.

Naoki Urasawa —no és cap sorpresa però a Monster hi tenim potser el més clar exponent— demostra un enorme domini del ritme narratiu, mestria en el dibuix (ja no hi ha ni rastre de les imperfeccions que encara es podien detectar a Cinturó Negre o Master Keaton), control del to que ha de tenir un bon representant del gènere del thriller psicològic, i una documentació exhaustiva, o almenys és la sensació que provoca, pel que fa a la història i l'aspecte dels seus bellíssims i gairebé fotogràfics escenaris.


Amb guardons com ara el de la categoria general del prestigiós Premi Shôgakukan el 2001 o el Gran Premi Osamu Tezuka el 1999, per citar els més reconeguts, és una obra mestra imprescindible a la biblioteca de qualsevol amant del còmic japonès i del còmic mundial, de fet. Una mostra més del motiu pel qual se'l considera un dels millors autors de còmic de l'actualitat, i des de fa anys.

Monster és tot el que he dit més amunt, i també tremendament interessant, i enganxa, però em vull desmarcar dels que l'idolatren cegament perquè, a nivell personal, li trobo alguns defectes. Són defectes segurament menors, que potser fins i tot se'm poden atribuir a mi com a lector, però al capdavall és la meva ressenya i parlo de les coses que a mi m'han agradat i les que no tant.

 
Concretament en són dues: per una banda trobo que el nivell de detall, l'aprofundiment absolut en gairebé tots els personatges que hi surten, és una arma de doble tall. Perquè demostra una cura extremada, un perfeccionisme malaltís i sobretot una voluntat ferma de construir un producte ben acabat, però alhora pot arribar a distreure de la trama principal —prou complicada—, i en més d'una ocasió m'ha fet la sensació, en no veure en Tenma durant diversos capítols, i potser també per l'ambientació europea, que estava llegint alguna de les interessantíssimes històries autoconclusives de Master Keaton, del mateix autor. Com que a Monster no és aquesta la idea, ho considero un punt feble.   

L'altra cosa, i em sembla que això pot empipar més gent, és que després d'anys de marejar el lector —com qualsevol bona obra de misteri— el final és poc clar, poc definit, amb uns quants caps sense lligar i massa obert a interpretacions. No és el primer cop que em passa amb un producte de ficció, i em consta que és quelcom intencionat, però em sento un xic estafat quan després de tenir-me enganxat molt de temps em tanquen la porta als nassos quan m'esperava, i em mereixia, una explicació.

Entenc que de vegades l'explicació es vulgui deixar a la interpretació del lector, si bé no és el meu mètode preferit, però quan això s'uneix a una escena més aviat al·lucinògena i de regust irreal, el mal és doble. Em sap greu, però el final de Monster no m'ha convençut. M'ho he passat molt bé llegint-lo i penso tornar-lo a llegir en el futur, el recomano amb totes les meves forces, però no el puc considerar un còmic perfecte.  

Lectures: Pluto

Amb la cancel·lació de facto de Cinturó Negre, en abandonar EDT la publicació de manga i deixar totes les seves col·leccions a l'aire, el còmic que ressenyo en aquesta entrada esdevé la primera obra d'en Naoki Urasawa que llegeixo sencera, tot i que és cert que també és culpa meva perquè tinc incomplets diversos dels seus treballs a causa de la meva llegendària dispersió.

El pitjor de tot és que Pluto està formada per només 8 volums, que recopilen el material serialitzat a la revista japonesa Big Comic Original entre 2003 i 2009, però com que els volia anar comprant de segona mà l'adquisició completa ha estat lenta. 

Abans de llegir-la, a banda de voler tenir els 8 toms volia també rellegir la història original en què s'inspira, una de les més populars del manga Astroboy, d'Osamu Tezuka, que es pot trobar al volum 3 d'aquesta col·lecció, editada per Glénat parcialment (21 dels 23 volums que la formen), i que es va serialitzar al seu torn a la revista Shônen entre juny de 1964 i gener de 1965.

En aquest muntatge que circula per internet podem veure la comparació entre el disseny dels personatges originals d'aquella història creada pel Déu del Manga i l'adaptació moderna i amb el seu propi estil que en fa un dels altres autors que més m'agraden. Una adaptació necessària, tant en l'aspecte visual com pel que fa a l'argument, però que no deixa de ser un homenatge al manga que, segons les seves paraules, va captivar el mestre Urasawa i el va convèncer que de gran seria dibuixant de còmics.

Us podeu imaginar les ganes que li tenia, atès que es tracta de la "col·laboració" entre el desaparegut Osamu Tezuka, el pare del manga tal i com el coneixem, i uns dels autors més admirats de les darreres dècades. Cal esmentar, també, el coguionista Takashi Nagasaki, col·laborador habitual d'Urasawa, i el fill del Déu del Manga, Macoto Tezka (així li agrada que s'escrigui el seu nom) com a supervisor d'aquest experiment que, entre altres guardons, es va endur el Gran Premi a l'edició de 2005 del Premi Cultural Osamu Tezuka, però que al principi l'hereu de Tezuka no veia amb bons ulls, i de fet es veu que Urasawa el volia dibuixar amb l'estil original, però el van convèncer de treure-s'ho del cap i fer servir el seu dibuix habitual. 

El que fa Urasawa a Pluto és agafar aquella història dels anys seixanta del segle XX, amb el to naïf, simplista i clarament orientat al públic infantil de l'època —però no per això menys interessant, trepidant i amena, us ho dic després d'haver-la llegit dues vegades, una abans de Pluto i l'altra just en acabar, a més d'una altra fa anys— i, respectant els esdeveniments generals, fer i desfer a la seva manera i amb el seu estil. Per començar, el protagonista ja no és l'Astroboy, sinó en Gesicht, un robot policia de l'Europol que investiga uns assassinats que tenen a veure amb el fictici, però inspirat en la Guerra de l'Iraq, 39è Conflicte Euroasiàtic. I a la història original és un dels personatges amb menys protagonisme!

Als personatges els dóna un rerefons que no tenien al manga de Tezuka (més enllà de quatre pinzellades que es desprenien d'un sol globus de text), els proporciona un passat en comú i una coneixença mútua en molts casos, i també adapta les motivacions de bons i dolents als temps moderns i al realisme que exigim ara a totes les obres de ficció. A més, enfosqueix notablement el to de l'obra, ja que al capdavall es tracta d'un manga seinen o per a adults. 

Com deia més amunt, la trama parteix de les conseqüències d'una guerra en què els Estats Units de Tràcia van envair el regne de Pèrsia després de considerar que s'hi fabricaven robots de destrucció massiva. Us sona? Ehem... 

El cas és que, amb diversos graus d'implicació, els 7 robots més avançats de la Terra hi van tenir alguna cosa a veure, i ara els ataca i els destrossa un misteriós i temible enemic nascut del rancor d'aquella guerra injusta. Aquest enemic és en Pluto, i l'autor el tracta amb una aura de misteri que no ens permet veure'l sencer fins gairebé el final de l'obra, a diferència del que passava al manga original.

Ja he dit que el protagonista és en Gesicht, que és el centre de la trama en investigar els assassinats tant dels altres avançats robots com d'alguns científics que hi estan relacionats. Però el robot alemany té els seus propis traumes, que consisteixen en uns malsons que sospita que podrien ser records esborrats, un exemple dels rerefons collita Urasawa de què parlava més amunt.

Ja ho feia Osamu Tezuka a Astroboy, però a Pluto els temes que es tracten són, entre altres, l'absurditat de les guerres, els límits de la intel·ligència artificial (a mi m'agraden especialment els robots més primitius, els que no s'assemblen gens als humans, perquè són molt entranyables), l'equiparació dels drets dels robots i els humans i fins i tot la preservació del medi ambient. També en això Urasawa recupera el missatge de Tezuka. 

Però l'autor torna a demostrar amb Pluto que és un mestre del thriller i encerta totalment el ritme amb què va revelant els fets i els interessos dels personatges, així com els moments en què ha d'introduir drama, amb la seva coneguda mestria a l'hora de dibuixar diverses expressions facials, especialment les dels personatges quan ploren. 

Uns personatges que, com sempre, estan excel·lentment definits i, en alguns casos, són creacions del mestre Tezuka que l'autor adapta al nostre temps amb un equilibri perfecte entre allò que ens podem creure ara i el que recordem amb afecte de l'època d'Astroboy. De fet, es permet fins i tot algunes subtils referències a d'altres històries d'aquell manga i altres de Tezuka, com Black Jack, Jungle Taitei, les sagues futuristes de Hi no tori (Fènix) o la mateixa residència Tokiwa-sô, on tant ell com molts altres mangaka de la seva generació van arribar a viure.

En definitiva, una lectura totalment recomanable, de dibuix exquisit i detalladíssim i guió a l'alçada del millor Urasawa, amb una edició força correcta de Planeta DeAgostini que inclou algunes pàgines en color —per desgràcia només al principi de cada volum, no pas en algunes pàgines interiors que també es nota que originalment eren en color—, i que no requereix llegir la història original d'Osamu Tezuka, però sabent que es localitza al tom 3 d'Astroboy crec que no representa cap problema fer-ho i, així, gaudir encara més de la proposta d'Urasawa i Nagasaki. Ara bé, si ja s'és fan del Déu del Manga, i també de Naoki Urasawa, Pluto es llegeix automàticament amb delit. 

Lectures: Cinturó Negre (Yawara!) 19

Durant el recent XIX Saló del Manga de Barcelona l'editorial EDT, a través del seu número 2, Fèlix Sabaté, va donar una noticia (no per iniciativa pròpia, però, sinó com a resposta a la pregunta d'un assistent a la presentació de novetats) que a molts ens va alegrar la setmana i, per què no, el final d'any: Cinturó Negre continuarà, al contrari del que s'havia dit fa uns mesos.

Com a mínim Sabaté va assegurar que el volum 20 arribarà per Nadal (encara que l'altre dia vaig ser a l'outlet d'EDT i en Joan Navarro, el número u de l'editorial, va dir que al final no hi seran a temps), després de més d'un any d'aturada, i que la intenció d'EDT és publicar la resta de toms a un ritme aproximadament trimestral.

Siguem prudents, perquè els anuncis d'aquesta editorial s'han esfumat al vent més d'una vegada (sense anar més lluny, abans de dir que s'aturava la col·lecció EDT va anunciar que passava de ritme semestral a trimestral), però sembla bastant segur que com a mínim un volum més sí que el podrem llegir en català. Il·lusionat per aquesta notícia he llegit i ara ressenyaré l'última entrega que tinc de les aventures de la Ginger.

Si al volum 18 hi vèiem sobretot escenes de la vida personal i laboral dels personatges, en aquest tornem a tenir arts marcials a dojo (broma intencionada), perquè arriba una nova edició del Campionat Nacional Femení de Judo. 

Teníem la Ginger a Hokkaidô en un viatge de negocis, però gràcies al senyor Hagoromo i a en Matsuda va arribar a temps per al seu primer combat, i aquí continua superant etapes en un torneig on també ha tornat la Sayaka Hon'ami, que se'ns recorda que entre unes coses i les altres (primer una lesió, després un empat amb la Fujiko a la Copa Ajisai per equips i finalment una absència de 10 mesos de la competició oficial) fins ara només s'ha enfrontat una vegada a la protagonista i aquest cop, si tot va bé i les dues arriben a semifinals, es trobaran per segona vegada sobre un tatami.

L'altra vegada la Ginger va guanyar amb una facilitat extrema, però després de diversos fracassos la senyoreta de la família Hon'ami —que casualment posseeix l'empresa rival d'aquella on treballa la Ginger, la Tsurukame Travel— s'ha estat entrenant en secret amb en Kojirô Inokuma, el pare de la protagonista, com sabem des del volum 13.

El fruit es veu a la semifinal del campionat, un combat esperadíssim en què la Ginger torna a guanyar per ippon seoi, però fins que no arriba a aquest punt les passa més magres del que esperava i, per primera vegada contra la Sayaka, es veu obligada a posar-s'hi de debò. El pare de la Ginger, mentrestant, s'ho mira des d'una televisió, decebut.

No recordo com anava la resta de la història, cosa que m'ha permès seguir els combats amb l'emoció que proporciona la incertesa, però era d'esperar que la Ginger superés aquesta semifinal, ja que si ho feia segurament s'enfrontaria a la Fujiko, la seva millor amiga, en una hipotètica final.

Un combat així era una oportunitat que evidentment el mestre Naoki Urasawa havia d'aprofitar i efectivament arribem a veure'l, després que la Llargaruda superi —amb un gran esforç i aplicant-hi una força de voluntat que acaba tenint més pes que l'encara reduïda tècnica que té— la Yuki Tôdô, amb qui havia perdut l'última vegada que es van trobar, a la seva semifinal.

I sí, tenim final entre la Ginger i la Fujiko, les grans amigues. Cap sorpresa aquí: guanya la Ginger amb un ippon seoi fàcil, però la Fujiko s'ha esforçat tant des que va començar a practicar el judo no fa gaire amb en Jigorô (i ara a la Universitat Saikai, on el vell volia que es matriculés la Ginger) que la seva amiga en comptes de donar-li peixet l'honora tractant-la com una rival de debò i enllesteix el combat de la millor manera. 

El més important és que totes dues han arribat al cim del judo femení japonès, i això és gratificant per als lectors, encara que no arribi al nivell de memorabilitat que el combat entre en Goku i en Krilín al 22è Gran Torneig de les Arts Marcials a Bola de Drac.

Per altra banda, per més que en Jigorô desitgi la derrota de la seva néta per tal de poder-la obligar a deixar la feina i concentrar-se en el judo, la protagonista s'endú un nou títol, continua invicta i a sobre el senyor Hagoromo conserva la feina: després d'iniciar unes negociacions on la presència de la noia era essencial i que de sobte marxés cap a Tòquio a disputar el campionat, tot apuntava a que la Tsurukame no podria robar-li el client a la Hon'ami i en Hagoromo se n'aniria al carrer. 

En canvi, quan el grup d'homes de negocis segueix els combats de la Ginger amb emoció "l'ofensa" queda oblidada, i quan es corona campiona l'alegria arriba a uns nivells que fan que el bon home passi de dropo inútil a aconseguir el millor contracte de la història de la companyia (o com a mínim sembla que ho sigui).

No hi haurà canvis en l'apartat laboral, però a la vida amorosa de la Ginger sembla que es produirà un gir que l'allunyarà d'en Kazamatsuri: la protagonista torna a veure amb simpatia en Matsuda i li fa una visita a domicili, amoïnada per la lesió que es va fer quan l'acompanyava al Nippon Budôkan, que acaba amb una sèrie de situacions d'aquelles que fan envermellir els japonesos i que només poden protagonitzar personatges que s'agraden mútuament. 

Com no podia ser d'una altra manera, però —atès que som al volum 19 d'un total de 29—, la cosa s'acaba espatllant amb l'arribada de la Kuniko, que s'autoconvida i fa pensar a la Ginger que, efectivament, és la xicota del periodista. I ell es desespera. 

Acaba així el que fins ara pensàvem que seria el darrer volum de Cinturó Negre en català, però malgrat l'espera que haurem hagut de suportar, fins i tot si el vam llegir quan va sortir l'octubre de 2012 (que no és el meu cas) no hauria passat res, ja que hi tenim el campionat sencer i no ens deixa amb un cliffhanger. Amb ganes de llegir el 20 evidentment que sí, sobretot tenint en compte el que està costant que tiri endavant la col·lecció.