Cinema: Oppenheimer

Quan vaig a veure una pel·lícula he agafat el costum de gaudir-ne alhora que vaig pensant com en faré la crítica per al blog, almenys en termes generals, però de vegades em costa més. És el que m'ha passat amb una de les pel·lícules d'aquest estiu, un film especial sobretot per com ens explica el que altrament seria un biopic més. 

Però amb el pas dels dies m'hi he anat veient més amb cor, i ha arribat el moment de donar la meva humil i gens especialitzada opinió de la darrera proposta d'un dels directors més recognoscibles del Hollywood actual, amb força èxits a l'esquena, l'últim dels quals Tenet, de 2020, del qual vaig parlar aquí . 

Però ara és el torn d'Oppenheimer, un "monstre" de 3 hores literals que en realitat no es fan gens pesades, malgrat que es tracta d'una proposta diferent del que estem acostumats a veure a les obres de Christopher Nolan, almenys en els darrers anys.

Oblidem-nos una mica d'efectes especials innovadors, carrers alçant-se verticals i tota la pesca. No és el Nolan de l'espectacularitat visual, encara que té algun moment especialment poderós en aquest sentit. És més aviat el Nolan de Dunkirk, però amb força menys acció. 

Oppenheimer és la història d'en J. Robert Oppenheimer, el físic teòric que va encapçalar el Projecte Manhattan i, per tant, el "pare" de la bomba atòmica. Un heroi, per tant, de la Història dels Estats Units, un dels homes més importants del segle XX com a mínim pel punt d'inflexió que va suposar per al planeta l'invent que el seu equip va fer possible.

I aquesta pel·lícula ens explica l'època més rellevant de la seva vida pel que fa a la creació de l'artilugi, la part més biogràfica de la cinta, tot i que parteix d'un present en què, als anys 50, està sent víctima d'una persecució política paral·lela narrativament a l'audiència -en blanc i negre- en què participa un home molt relacionat amb tot plegat, en Lewis Strauss.

Protagonitzada per un Robert Downey Jr. molt ben caracteritzat i envellit, juntament amb l'interrogatori al personatge interpretat per en Cillian Murphy és un desconcertant punt de partida que pot fer pensar, en aquestes escenes, i també per tota la qüestió de la caça de bruixes i la tria cromàtica, Bona nit i bona sort, ben lluny del que esperaríem del director.

Qui avisa no és traïdor: a Oppenheimer hi ha molta xerrera, molta política i un cert requisit d'uns mínims coneixements de la història del segle XX per tal de gaudir dels estira-i-arronsa dialèctics, i sense una certa cultura general seria recomanable no acostar-s'hi. 

Això vol dir que és una pel·lícula per a saberuts? En absolut, jo no en soc pas, però és recomanable tenir una idea de què s'està parlant, o algunes escenes podrien resultar més aviat avorrides. Si no tenim aquest hàndicap, és d'allò més interessant.

Un altre film que recorda és Una ment meravellosa: el seu protagonista no és un geni científic amb el cap a la lluna de València, és ben espavilat i a més un faldiller, però també té les seves crisis, i la consecució reeixida de l'encàrrec que li fan, i per la qual acaba sent un heroi nacional, té conseqüències desastroses per al Japó i apunta a una perillosíssima escalada un cop passada la Segona Guerra Mundial i, tenint una consciència, tot això el tortura durant la resta de la seva vida.

El títol no enganya: és Oppenheimer, no La bomba atòmica ni Hiroshima ni Enola Gay. S'hi parla del personatge que duia aquest cognom, els seus inicis a la ciència, la seva obra i la seva vida als anys de la Guerra Freda, i anar a veure la pel·lícula pensant en la massacre en sòl japonès només durà a la decepció.

Això no significa que no se'ns expliqui el procés de creació de la bomba, des de la seva concepció teòrica fins als experiments i les proves, ignoro amb quin nivell de rigor científic i amb quina complexitat des del punt de vista del guió per manca de formació de ciències per part meva, però és prou interessant i un contrapunt necessari per a les grans dosis de política i història de la resta del llarg metratge.

A banda de tot això, tenim unes interpretacions magnífiques que segur que seran adequadament reconegudes, així com l'esmentada caracterització dels personatges, una banda sonora que torna a signar Ludwig Göransson, que col·laborava amb Nolan a Tenet després de 6 films amb música de Hans Zimmer, i un repartiment amb cares habituals de la filmografia del director, entre les quals la del mateix Murphy, en Kenneth Branagh o en Gary Oldman -a veure si el trobeu-, a més d'altres intèrprets de més o menys renom, amb papers més o menys grans, com Rami Malek (Mr. Robot i Oscar al millor actor per Bohemian Rhapsody), Josh Hartnett, Florence Pugh (la Yelena a Black Widow i Hawkeye), Casey Affleck, Matt Damon, Emily Blunt, Matthew Modine (darrerament fent de científic malvat a Stranger Things), David Krumholtz (Freaks and Geeks, Undeclared...), Gustaf Skarsgård (Vikings)... 

Oppenheimer parla de la vida d'un home i la seva obra, i les conseqüències que va tenir tot plegat, però també de persecució política del comunisme, de l'ètica científica -l'home té dret a crear segons què? A allò tan suat de "jugar a ser Déu"?-, de la hipocresia dels polítics i de l'absurditat de crear una arma de destrucció massiva com a mitjà per aconseguir la pau.

Vista d'aquesta manera, o entenent-ho a mesura que s'està veient sense haver volgut consumir abans cap informació de la cinta, com va ser el meu cas, trobo que és un relat més que recomanable. I, si s'hi va amb els deures d'Història fets, encara millor.

Lectures: Billy Bat

Sempre que començo la lectura d'un manga d'en Naoki Urasawa sé que tinc a les mans una obra de gran qualitat, i ho continuo pensant quan l'acabo, fins i tot quan el final no em convenç -cas de Monster-. 

Així, comprar el primer número d'una obra seva és sinònim de moltes ganes de posar-me a llegir-la, i quan per les circumstàncies que sigui no puc dedicar-m'hi de manera constant i regular, tard o d'hora m'hi acabo posant i soluciono el problema.

És el que m'ha passat amb Billy Bat, l'obra més recent del mestre Urasawa, que es va serialitzar a la revista setmanal de seinen o manga per a adults Morning entre 2008 i 2016, i que es va recopilar en 20 volums, l'últim dels quals ha estat publicat fa poc en castellà.

Recordo que me'n vaig comprar el primer volum quan es va llançar com a novetat d'un Saló del Manga, però després del 2 ho vaig deixar i vaig trigar uns anys a reemprendre'n la compra. Quan he pogut anar obtenint regularment els volums els he anat llegint a mesura que m'arribaven i el cert és que considero que és un dels millors còmics d'aquest aclamat autor, conegut també per l'esmentada Monster, 20th Century Boys, Pluto, Cinturó Negre, Master Keaton (encara el meu preferit) o Happy!.

En fi, la història de Billy Bat comença quan en Kevin Yamagata, el dibuixant del còmic del mateix nom, protagonitzat per un rat-penat antropomòrfic que és detectiu, descobreix que la inspiració del personatge potser l'ha tret d'una imatge que va veure quan servia, amb l'exèrcit dels Estats Units on va néixer, al Japó ocupat després de la Segona Guerra Mundial.

Com que es vol assegurar que fa les coses bé viatja el 1949 cap allà per demanar permís al creador del personatge, però el que hi troba és un seguit d'assassinats, intrigues i perills relacionats amb el personatge, i que es ramificaran per donar forma al conjunt d'aquest manga.

Altre cop als Estats Units, però, mentre no hi era el seu ajudant, en Chuck Culkin, es va fer càrrec del còmic, i actualment un impostor, que n'agafa el nom i que sens dubte recorda en Walt Disney, s'ha fet ric amb la creació d'una empresa dedicada a l'explotació d'en Billy Bat, amb sèrie d'animació i parcs d'atraccions, a més del còmic que li dibuixa l'autèntic Chuck Culkin en règim de pràctica esclavitud.

Les trames i subtrames relacionades amb l'aspecte empresarial del personatge continuen fins al final de la història, i s'acaben entrellaçant amb el que és l'autèntic gruix de Billy Bat, que és la història de suspens en què ens demanem què és exactament en Billy Bat, des de quan existeix i per què algunes persones el veuen i en reben les profecies, que sempre s'acaben fent realitat.

La història abarca, en general, segles, però es concentra sobretot a la segona meitat del segle XX i la primera del XXI, de manera que no li fa por canviar de protagonista quan ho troba necessari i se'n surt amb èxit, amb l'entrada d'en Kevin Goodman, l'hereu d'en Yamagata i batejat precisament en el seu honor, ja que li va salvar la vida durant l'assassinat d'en Kennedy.

I és que en aquest manga, un de ben complex que segur que requereix una segona lectura sense interrupcions editorials, coneixem molts personatges, tots molt interessants i relacionats d'una manera o d'una altra amb el misteriós Billy Bat, sigui directament o com a membres de llinatges ancestrals.

Però el mestre Urasawa ens regala no només el seu característic i bell dibuix -que ens demostra un cop més que sap dibuixar cares molt diferents i retratar fisinomies no asiàtiques sense problemes-, sinó també un munt de referències a la cultura occidental, la Història i personatges tant en forma de picades d'ullet -l'esmentat Walt Disney, el mateix Billy Bat, que és una referència a en Mickey Mouse i segurament també a en Batman, o també la presència espiritual d'en Michael Jackson- com d'aparicions estel·lars directes, com és el cas de l'Albert Einstein.

Tots aquests i altres detalls, com els fragments de còmics d'en Billy Bat que rebem en pàgines publicades en color -un encert, així com d'altra banda la retolació de l'edició en castellà és nefasta-, són una delícia que ajuda a fer encara més interessant i trepidant aquest thriller que ens manté enganxats amb els seus cops d'efecte i ens genera moltes preguntes però no necessàriament ens en dona les respostes -especialment, les seqüències amb en Billy Bat "en persona" són massa abstractes per al meu gust-.

Tanmateix, la sensació en acabar la lectura de Billy Bat -que no és una obra perfecta, ja que a més de cosetes que ja he comentat trobo que és una mica naïf pel que fa al retrat del còmic com a indústria-, és molt satisfactòria, com després d'un viatge en què ens quedem amb ganes d'haver vist més coses, però que ens ha omplert igualment.