Cinema: Black Widow

Atesos els esdeveniments de la pel·lícula Avengers: Endgame, que tancava una llarguíssima etapa de dues desenes de films dedicats als superherois de Marvel, sorprenia una mica que arribés finalment la història individual de la Vídua Negra.

Tanmateix, hi havia una manera de fer-la, i s'ha fet, i malgrat una sèrie de circumstàncies personals que a última hora semblava que ho havien d'impedir (almenys que la veiés com volia, en versió original, cosa que a Mataró és en un passi i prou), vam poder anar-la a veure al cinema, així que ha arribat l'hora de comentar-la.

Black Widow és la pel·lícula d'orígens d'un personatge que va començar a sortir a l'Univers Cinematogràfic Marvel a Iron Man 2, l'any 2010, així que ha trigat força a tenir el seu film en solitari. Molt més, és evident, que en Black Panther, que ja havia sortir a Captain America: Civil War abans de protagonitzar un llargmetratge, però entre ambdós moments només van passar dos anys. 

Amb l'assassina russa desertora més famosa de Marvel s'han trigat 11 anys, però també és cert que el personatge s'ha pogut lluir, si bé des d'un segon pla -personalment no ha estat mai dels que més m'han interessat a l'MCU-, en un munt d'aventures prèvies. 

En qualsevol cas, a la Natasha Romanoff (encara em molesta, coneixent com funcionen els cognoms russos, que tenen gènere, que no es digui Romanova) se li devia una cinta en solitari, i amb aquesta que dirigeix Cate Shortland tornem a veure la Scarlett Johansson interpretant-la, en un moment que se situa cronològicament, i de manera encertada, després de la desbandada de la Civil War, en què decideix fúmer el camp -més acorralada del que vol admetre, ja que és una fugitiva acusada de violar els famosos acords de Sokovia- i viure discretament.

Però abans d'això se'ns mostren escenes de la seva infantesa, que ens posen en context i que recorden, per una qüestió temàtica innegable, la premissa de la magnífica sèrie The Americans. Això enllaça amb els esdeveniments del present del film, en què la Nat rep uns misteriosos vials que li envia la seva germana, que no veu des de fa molts anys.

La Yelena, interpretada per la jove Florence Pugh, una autèntica robaescenes, com se sol anomenar els secundaris que gairebé fan ombra als protagonistes, que sí que ha continuat treballant per als russos, però que arrel d'un descobriment posa en marxa la trama principal de la pel·lícula.

La relació entre elles dues és espectacular al principi, entranyable després, i inicia la reunió familiar que després s'estén als "progenitors", interpretats per la Rachel Weisz i en David Harbour (Stranger Things), dos espies soviètics, i com tots plegats s'enfronten al seu passat representat per una organització encapçalada pel general Dreykov (Ray Winstone).

Sense voler revelar més detalls de la trama dels que ja he revelat, Black Widow és una pel·lícula sobre lligams familiars i redempció, tot amb l'embolcall d'un film de superherois -tot i que no del tot- farcit de tòpics de cinema d'espies i propaganda antisoviètica i d'escenes espectaculars (persecucions de vehicles, lluites cos a cos però també amb armes de foc, explosions...), com correspon a una producció hollywoodiana i, a més, de Marvel.

No hi falten moments humorístics, al guió, una característica inherent als llargmetratges de la franquícia, i en aquest sentit excel·leixen, tot i els seus traumàtics passats, la germana petita i l'antic supersoldat Red Guardian, que fan el contrapunt a les més serioses Natasha i la "mare", la científica Melina.

Black Widow és una pel·lícula d'allò més entretinguda, que aporta en construcció del personatge amb una relació tangencial amb la resta de l'MCU -cosa que ja va bé, perquè se'n pot gaudir de manera independent-, i que fa un homenatge a un personatge que ja no hauríem de tornar a veure, però que -o potser per això- se'l mereixia. Era un deute pendent. 

Com sempre, ja hi ha gent que li troba mil defectes -personalment, a banda del cognom de la protagonista, que ja he esmentat abans, només em grinyola l'ús d'accent rus en personatges que dominen l'anglès com per passar per estatunidencs i que, quan estan sols, no parlin directament en la seva llengua materna, però aquestes coses són habituals i deuen respondre al desig de no incomodar l'audiència principal, de parla anglesa-, i trobo que el deute amb la Nat està més que pagat. 

Pel que fa al gran descobriment que és el de la Yelena, sembla ser que la tornarem a veure, com suggereix l'escena post-crèdits, però en pantalles d'una altra mida.