Cinema: Oppenheimer

Quan vaig a veure una pel·lícula he agafat el costum de gaudir-ne alhora que vaig pensant com en faré la crítica per al blog, almenys en termes generals, però de vegades em costa més. És el que m'ha passat amb una de les pel·lícules d'aquest estiu, un film especial sobretot per com ens explica el que altrament seria un biopic més. 

Però amb el pas dels dies m'hi he anat veient més amb cor, i ha arribat el moment de donar la meva humil i gens especialitzada opinió de la darrera proposta d'un dels directors més recognoscibles del Hollywood actual, amb força èxits a l'esquena, l'últim dels quals Tenet, de 2020, del qual vaig parlar aquí . 

Però ara és el torn d'Oppenheimer, un "monstre" de 3 hores literals que en realitat no es fan gens pesades, malgrat que es tracta d'una proposta diferent del que estem acostumats a veure a les obres de Christopher Nolan, almenys en els darrers anys.

Oblidem-nos una mica d'efectes especials innovadors, carrers alçant-se verticals i tota la pesca. No és el Nolan de l'espectacularitat visual, encara que té algun moment especialment poderós en aquest sentit. És més aviat el Nolan de Dunkirk, però amb força menys acció. 

Oppenheimer és la història d'en J. Robert Oppenheimer, el físic teòric que va encapçalar el Projecte Manhattan i, per tant, el "pare" de la bomba atòmica. Un heroi, per tant, de la Història dels Estats Units, un dels homes més importants del segle XX com a mínim pel punt d'inflexió que va suposar per al planeta l'invent que el seu equip va fer possible.

I aquesta pel·lícula ens explica l'època més rellevant de la seva vida pel que fa a la creació de l'artilugi, la part més biogràfica de la cinta, tot i que parteix d'un present en què, als anys 50, està sent víctima d'una persecució política paral·lela narrativament a l'audiència -en blanc i negre- en què participa un home molt relacionat amb tot plegat, en Lewis Strauss.

Protagonitzada per un Robert Downey Jr. molt ben caracteritzat i envellit, juntament amb l'interrogatori al personatge interpretat per en Cillian Murphy és un desconcertant punt de partida que pot fer pensar, en aquestes escenes, i també per tota la qüestió de la caça de bruixes i la tria cromàtica, Bona nit i bona sort, ben lluny del que esperaríem del director.

Qui avisa no és traïdor: a Oppenheimer hi ha molta xerrera, molta política i un cert requisit d'uns mínims coneixements de la història del segle XX per tal de gaudir dels estira-i-arronsa dialèctics, i sense una certa cultura general seria recomanable no acostar-s'hi. 

Això vol dir que és una pel·lícula per a saberuts? En absolut, jo no en soc pas, però és recomanable tenir una idea de què s'està parlant, o algunes escenes podrien resultar més aviat avorrides. Si no tenim aquest hàndicap, és d'allò més interessant.

Un altre film que recorda és Una ment meravellosa: el seu protagonista no és un geni científic amb el cap a la lluna de València, és ben espavilat i a més un faldiller, però també té les seves crisis, i la consecució reeixida de l'encàrrec que li fan, i per la qual acaba sent un heroi nacional, té conseqüències desastroses per al Japó i apunta a una perillosíssima escalada un cop passada la Segona Guerra Mundial i, tenint una consciència, tot això el tortura durant la resta de la seva vida.

El títol no enganya: és Oppenheimer, no La bomba atòmica ni Hiroshima ni Enola Gay. S'hi parla del personatge que duia aquest cognom, els seus inicis a la ciència, la seva obra i la seva vida als anys de la Guerra Freda, i anar a veure la pel·lícula pensant en la massacre en sòl japonès només durà a la decepció.

Això no significa que no se'ns expliqui el procés de creació de la bomba, des de la seva concepció teòrica fins als experiments i les proves, ignoro amb quin nivell de rigor científic i amb quina complexitat des del punt de vista del guió per manca de formació de ciències per part meva, però és prou interessant i un contrapunt necessari per a les grans dosis de política i història de la resta del llarg metratge.

A banda de tot això, tenim unes interpretacions magnífiques que segur que seran adequadament reconegudes, així com l'esmentada caracterització dels personatges, una banda sonora que torna a signar Ludwig Göransson, que col·laborava amb Nolan a Tenet després de 6 films amb música de Hans Zimmer, i un repartiment amb cares habituals de la filmografia del director, entre les quals la del mateix Murphy, en Kenneth Branagh o en Gary Oldman -a veure si el trobeu-, a més d'altres intèrprets de més o menys renom, amb papers més o menys grans, com Rami Malek (Mr. Robot i Oscar al millor actor per Bohemian Rhapsody), Josh Hartnett, Florence Pugh (la Yelena a Black Widow i Hawkeye), Casey Affleck, Matt Damon, Emily Blunt, Matthew Modine (darrerament fent de científic malvat a Stranger Things), David Krumholtz (Freaks and Geeks, Undeclared...), Gustaf Skarsgård (Vikings)... 

Oppenheimer parla de la vida d'un home i la seva obra, i les conseqüències que va tenir tot plegat, però també de persecució política del comunisme, de l'ètica científica -l'home té dret a crear segons què? A allò tan suat de "jugar a ser Déu"?-, de la hipocresia dels polítics i de l'absurditat de crear una arma de destrucció massiva com a mitjà per aconseguir la pau.

Vista d'aquesta manera, o entenent-ho a mesura que s'està veient sense haver volgut consumir abans cap informació de la cinta, com va ser el meu cas, trobo que és un relat més que recomanable. I, si s'hi va amb els deures d'Història fets, encara millor.