Sèries: Slow Horses

Fa temps vaig tenir l'oportunitat de gaudir de períodes promocionals gratuïts de la plataforma de streaming Apple TV, i de les sèries que vaig tenir temps de veure en vaig parlar en el seu moment. N'hi havia una que tenia certa fama, però, que tot i així vaig anar deixant per a més endavant, i ara que m'he posat al dia havent-ne vist la quarta temporada, em ve de gust parlar-ne.

Reconec que li van passar al davant sèries que potser tenien una premissa o un tràiler més atractiu, i que va caldre sentir-ne recomanacions i saber que guanyava premis i nominacions perquè m'hi volgués posar, i ara he de dir que m'ha enganxat força. 

Slow Horses, basada en la sèrie de novel·les Slough House, de Mick Herron, és d'aquelles sèries britàniques ben fetes, amb pocs episodis per temporada però un guió i unes interpretacions excel·lents, que s'han fet un lloc des de fa uns anys al mig de la immensa quantitat de superproduccions americanes. 

L'èxit que ha tingut aquesta adaptació de Will Smith (no, no és aquell) es pot veure, per exemple, en el fet que, com dic, de moment n'existeixen quatre temporades (amb un total de 24 episodis, 6 per cadascuna), però ja està renovada fins a la sisena. Poca broma. 

La premissa d'aquesta sèrie d'espies de comèdia dramàtica però també negra és ben curiosa: segueix els casos d'una colla d'espies de l'MI5 britànic caiguts en desgràcia i destinats a una atrotinada oficina, la Slough House ("l'Aiguamoll"), on van aquells agents que han comès errors greus, o que fan nosa, però no en un grau que en justifiqui l'acomiadament.

Allà es passen els dies fent feines administratives rutinàries, avorrides, sense esperances reals de tornar al quarter general a fer d'espies dignes, i més aviat abocats a plegar per voluntat pròpia per pur avorriment. Tanmateix, en les quatre temporades que hem vist fins ara, han estat herois inesperats que han aturat, tot i que de manera barroera, amenaces d'abast nacional.

Els supervisa un antic peix gros, un paio amb experiència i contactes, en Jackson Lamb (Gary Oldman, sens dubte l'estrella del repartiment), que els tracta malament, els insulta i els menysprea, i passa tant de temps com pot bevent al seu despatx, sense rentar-se ni canviar-se de roba i amb els mitjons foradats sobre la taula.

Un personatge fastigós, però que a l'hora de la veritat mostra una gran intel·ligència per fer anar els seus superiors per allà on vol, dins de les seves possibilitats. Fins ara hem sabut poques coses del seu passat, però ha fet força feina bruta.

Entre els seus subordinats tenim, per definició, agents caiguts en desgràcia per motius no sempre coneguts -però parlem de coses com alcoholisme, addicció a les drogues o al joc, errors greus en missions...-, i que amb la seva actitud i professionalitat no tots sembla que es mereixin ser en el que anomenen "purgatori administratiu".

Hi trobem, per exemple, d'esquerra a dreta de la foto, en Roddy Ho (Christopher Chung), un hacker insuportable; la Catherine Standish (Saskia Reeves), exsecretària alcohòlica; la Louisa Guy (Rosalind Eleazar), destinada a la Slough House per una cagada greu en una missió, o en Min Harper (Dustin Demri-Burns), que es va deixar un disquet amb informació confidencial en un tren.

D'aquest grup d'agents, però, podríem dir que el protagonista és en River Cartwright (Jack Lowden), net d'un llegendari agent de l'MI5 que era prometedor però que és castigat després d'un fallit entrenament de simulacre d'atemptat amb bomba.

A diferència dels altres personatges, que duen més temps al "purgatori", en River es pren molt seriosament les missions, s'esforça més del que s'espera d'ell i vol guanyar-se el dret a tornar a ser respectat, però també té molt mala sort, i que els de dalt li posin pals a les rodes no hi ajuda.

Aquests "de dalt" són, de dreta a esquerra en aquest cas, la Diana Taverner (Kristin Scott Thomas, l'altra cara més coneguda del repartiment), la subdirectora general de l'MI5 i directora d'operacions i en Nick Duffy (Chris Reilly), cap d'afers interns i de la unitat tàctica coneguda com els Gossos, amb l'ajuda de l'inaguantable James "Spider" Webb (Freddie Fox), un agent que té una enemistat personal amb en River i que va provocar la seva defenestració amb una instrucció mal donada, i ara se'n fum.

Tots plegats són uns trepes, uns manipuladors i uns traïdors que només miren per si mateixos, i compliquen la tasca d'aquests descartats que, malgrat tot, fan servir per als seus esquemes més perversos, sense que els afectats en siguin conscients, per tal de dur a terme operacions de dubtosa legalitat. De fet, cada temporada gira al voltant d'algun atac de falsa bandera, algun escàndol que s'ha de tapar o alguna col·laboració inadequada que esclata a la cara de l'agència, i els pobres de la Slough House són els que paguen els plats trencats, en algun cas amb la mort i tot.  

Slow Horses és, com diu el seu nom, una sèrie de desenvolupament lent, però molt ben trenat, i amb unes trames força complexes que anem entenent millor a mesura que avança cada temporada. Res no és gratuït, i ajuda a la construcció dels personatges, fent ús de la comèdia negra, del drama o de la tragèdia segons les necessitats del moment.

Una sorpresa que agradarà a qualsevol amant del gènere dels espies, i que sens dubte continuaré mirant mentre en vagin sortint temporades. 

Cinema: Oppenheimer

Quan vaig a veure una pel·lícula he agafat el costum de gaudir-ne alhora que vaig pensant com en faré la crítica per al blog, almenys en termes generals, però de vegades em costa més. És el que m'ha passat amb una de les pel·lícules d'aquest estiu, un film especial sobretot per com ens explica el que altrament seria un biopic més. 

Però amb el pas dels dies m'hi he anat veient més amb cor, i ha arribat el moment de donar la meva humil i gens especialitzada opinió de la darrera proposta d'un dels directors més recognoscibles del Hollywood actual, amb força èxits a l'esquena, l'últim dels quals Tenet, de 2020, del qual vaig parlar aquí . 

Però ara és el torn d'Oppenheimer, un "monstre" de 3 hores literals que en realitat no es fan gens pesades, malgrat que es tracta d'una proposta diferent del que estem acostumats a veure a les obres de Christopher Nolan, almenys en els darrers anys.

Oblidem-nos una mica d'efectes especials innovadors, carrers alçant-se verticals i tota la pesca. No és el Nolan de l'espectacularitat visual, encara que té algun moment especialment poderós en aquest sentit. És més aviat el Nolan de Dunkirk, però amb força menys acció. 

Oppenheimer és la història d'en J. Robert Oppenheimer, el físic teòric que va encapçalar el Projecte Manhattan i, per tant, el "pare" de la bomba atòmica. Un heroi, per tant, de la Història dels Estats Units, un dels homes més importants del segle XX com a mínim pel punt d'inflexió que va suposar per al planeta l'invent que el seu equip va fer possible.

I aquesta pel·lícula ens explica l'època més rellevant de la seva vida pel que fa a la creació de l'artilugi, la part més biogràfica de la cinta, tot i que parteix d'un present en què, als anys 50, està sent víctima d'una persecució política paral·lela narrativament a l'audiència -en blanc i negre- en què participa un home molt relacionat amb tot plegat, en Lewis Strauss.

Protagonitzada per un Robert Downey Jr. molt ben caracteritzat i envellit, juntament amb l'interrogatori al personatge interpretat per en Cillian Murphy és un desconcertant punt de partida que pot fer pensar, en aquestes escenes, i també per tota la qüestió de la caça de bruixes i la tria cromàtica, Bona nit i bona sort, ben lluny del que esperaríem del director.

Qui avisa no és traïdor: a Oppenheimer hi ha molta xerrera, molta política i un cert requisit d'uns mínims coneixements de la història del segle XX per tal de gaudir dels estira-i-arronsa dialèctics, i sense una certa cultura general seria recomanable no acostar-s'hi. 

Això vol dir que és una pel·lícula per a saberuts? En absolut, jo no en soc pas, però és recomanable tenir una idea de què s'està parlant, o algunes escenes podrien resultar més aviat avorrides. Si no tenim aquest hàndicap, és d'allò més interessant.

Un altre film que recorda és Una ment meravellosa: el seu protagonista no és un geni científic amb el cap a la lluna de València, és ben espavilat i a més un faldiller, però també té les seves crisis, i la consecució reeixida de l'encàrrec que li fan, i per la qual acaba sent un heroi nacional, té conseqüències desastroses per al Japó i apunta a una perillosíssima escalada un cop passada la Segona Guerra Mundial i, tenint una consciència, tot això el tortura durant la resta de la seva vida.

El títol no enganya: és Oppenheimer, no La bomba atòmica ni Hiroshima ni Enola Gay. S'hi parla del personatge que duia aquest cognom, els seus inicis a la ciència, la seva obra i la seva vida als anys de la Guerra Freda, i anar a veure la pel·lícula pensant en la massacre en sòl japonès només durà a la decepció.

Això no significa que no se'ns expliqui el procés de creació de la bomba, des de la seva concepció teòrica fins als experiments i les proves, ignoro amb quin nivell de rigor científic i amb quina complexitat des del punt de vista del guió per manca de formació de ciències per part meva, però és prou interessant i un contrapunt necessari per a les grans dosis de política i història de la resta del llarg metratge.

A banda de tot això, tenim unes interpretacions magnífiques que segur que seran adequadament reconegudes, així com l'esmentada caracterització dels personatges, una banda sonora que torna a signar Ludwig Göransson, que col·laborava amb Nolan a Tenet després de 6 films amb música de Hans Zimmer, i un repartiment amb cares habituals de la filmografia del director, entre les quals la del mateix Murphy, en Kenneth Branagh o en Gary Oldman -a veure si el trobeu-, a més d'altres intèrprets de més o menys renom, amb papers més o menys grans, com Rami Malek (Mr. Robot i Oscar al millor actor per Bohemian Rhapsody), Josh Hartnett, Florence Pugh (la Yelena a Black Widow i Hawkeye), Casey Affleck, Matt Damon, Emily Blunt, Matthew Modine (darrerament fent de científic malvat a Stranger Things), David Krumholtz (Freaks and Geeks, Undeclared...), Gustaf Skarsgård (Vikings)... 

Oppenheimer parla de la vida d'un home i la seva obra, i les conseqüències que va tenir tot plegat, però també de persecució política del comunisme, de l'ètica científica -l'home té dret a crear segons què? A allò tan suat de "jugar a ser Déu"?-, de la hipocresia dels polítics i de l'absurditat de crear una arma de destrucció massiva com a mitjà per aconseguir la pau.

Vista d'aquesta manera, o entenent-ho a mesura que s'està veient sense haver volgut consumir abans cap informació de la cinta, com va ser el meu cas, trobo que és un relat més que recomanable. I, si s'hi va amb els deures d'Història fets, encara millor.

Visionats: Dràcula de Bram Stoker

Quan vaig acabar de llegir Dràcula vaig decidir que ja era hora que veiés la pel·lícula de 1992 dirigida per Francis Ford Coppola i protagonitzada per en Gary Oldman, i al bloc ja vaig fer la promesa de parlar del film un cop l'hagués vist. Unes setmanes després m'han fet el favor de deixar-me-la en DVD i bé, ha arribat el moment.

Efectivament, tal com m'havien avisat, que sigui el Dràcula de Bram Stoker és una cosa relativa. S'hi basa en moltes coses, en els personatges i els fets, però també hi ha moltíssima collita pròpia, que està bé però canvia el sentit del llibre, el seu final i fins i tot hi afegeix un pròleg.

Aquest pròleg dóna molt sentit a la història i és el que justifica tota la part que és diferent, i tinc sentiments contradictoris sobre això. Crec que el llibre està molt bé i que no li calia cap canvi gaire important per adaptar-se al cinema, i que si Coppola s'hagués cenyit a la novel·la que realment va escriure en Bram Stoker hauria omplert les dues hores de metratge de la cinta (tot i que el format de cartes i diaris del llibre no hauria funcionat en cinema, és clar), però per altra banda tampoc no trobo del tot malament que sigui una altra història, que el director li doni personalitat pròpia. 

Aquí teníem el tràiler. Bé, continuem: que siguin dues històries diferents fa que es pugui llegir el llibre i després veure la pel·lícula sense tenir la sensació que la versió cinematogràfica és un reflex 100% fidel de l'escrita, com passa per exemple amb El Pianista (que vaig anar a veure al cine el dia després d'acabar-me el llibre, un error). 

Però també penso que les llicències que es pren Coppola fan que moltes de les coses que sí que hi havia a la novel·la s'expliquin massa ràpidament, en menys temps del que mereixerien. Aquest és un dels problemes del film. Un altre és que, si bé les pel·lícules de superherois no deixen mai contents tots els seguidors dels còmics perquè expliquen les coses d'una altra manera, com a mínim acostumen a respectar-ne l'esperit, però a Dràcula de Bram Stoker no crec que s'hagi aconseguit, ni tan sols sé si era la intenció o no. 

Els personatges són els de la novel·la, i he llegit que en d'altres adaptacions al cinema n'hi ha que s'havien omès. Fins aquí bé. Però estan canviats... A veure, el repartiment és espectacular en la seva majoria: tenim un Gary Oldman espectacular que crec que no només hauria d'haver estat nominat per aquest paper, sinó que hauria d'haver-se endut l'Oscar; una bellíssima Winona Ryder que imposta l'accent britànic força bé, un Anthony Hopkins que era vell ja 18 anys enrere i un Keanu Reeves insípid en una de les seves primeres pel·lícules. 

Però els personatges no són com els del llibre. Començant pel Comte Dràcula, aquí no dissimula gens i des del principi fa ostentació dels seus poders, en Van Helsing està com un llum, a la Lucy Westenra li agrada escalfar els seus tres pretendents i aquests no es tenen el respecte mutu que veiem a la novel·la. La Mina Harker es mereix un punt i seguit, en aquest cas: on és la Mina intel·ligent i pura del llibre? Aquí és gairebé tan luxuriosa com la seva amiga, i el pitjor de tot... què és aquesta relació amb en Dràcula? Al llibre no era així! 

D'acord, és coherent amb el pròleg de la pel·lícula, i amb el to sexual que li va voler donar el director (les escenes d'en Keanu Reeves amb les vampires quan a la novel·la és sempre fidel a la seva estimada Mina, la seqüència del cinematògraf i d'altres que es veu que només hi són a la versió extesa del film...), però això no respecta l'esperit de l'obra original. De tota manera, va ser un èxit de públic i crítica, tot s'ha de dir, i la feina de vestuari, decorats (tot es va rodar en un estudi) i efectes especials convincents però tradicionals també s'ha de lloar.

Per no allargar-me més, la meva conclusió és que és una història diferent, basada en una novel·la clàssica imprescindible però d'una manera lleugera, amb moltes llicències. Crec que està bé llegir el llibre i veure la pel·lícula (que d'altra banda té escenes molt boniques) sense prejudicis, entenent que són coses diferents i que probablement era aquesta la intenció. Això sí, la pel·lícula sempre en anglès, per poder gaudir com cal de la inoblidable interpretació d'en Gary Oldman.