Sèries: Killing Eve

Quan una sèrie deixa una empremta dins meu és habitual que més o menys segueixi la carrera posterior d'alguns dels seus intèrprets o, més ben dit, els i les consideri un al·licient per endinsar-me en altres propostes, i en el cas de Grey's Anatomy hi ha hagut, donada la seva longevitat, comiats de personatges importants, especialment dels del repartiment inicial, que han provocat aquesta reacció en mi.

El cas més evident, també perquè està tenint una carrera prolífica, és el de la Katherine Heigl, l'última sèrie de la qual vaig tocar fa uns dies, però hi havia una producció protagonitzada per una altra llegendària actriu exGrey que, tot i saber que existia, tenia en algun lloc mitjanament remot de la meva llista de pendents per quan li arribés el moment. I ara ja l'he vist, que està completa, i m'alegro molt d'haver-ho fet.

Killing Eve és el nom d'aquesta de BBC America basada en la saga literària Villanelle, de Luke Jennings, i que ha tingut 32 episodis repartits en 4 temporades emeses originalment entre 2018 i 2022.

La protagonitzen una membre de l'agència d'intel·ligència britànica MI5 i una hàbil i misteriosa assassina, la primera encarregada a col·laborar en la captura de la segona. Lluny del que podríem pensar, no es tracta d'un thriller d'espies dels que n'hi ha a cabassos, sinó que té un component d'humor negre que li dona un interessantíssim punt d'originalitat.

Sense voler revelar gaires detalls de la trama ni la seva evolució, toca parlar dels personatges principals, i començarem amb l'Eve Polastri (Sandra Oh, la inoblidable Cristina Yang de Grey's Anatomy), l'agent de l'MI5 que, després de força temps avorrida a la feina, se sent motivada quan entra al grup secret de l'MI6 que pretén capturar l'esmentada i discreta assassina. 

De fet, s'obsessiona amb ella i es podria dir fins i tot que, sense voler, n'admira l'habilitat, fins al punt de sentir fascinació per la imatge que se'n va fent.

I aquesta que veiem passejar pel Passeig de Lluís Companys de Barcelona és la Villanelle (Jodie Comer, vista a la pel·lícula Free Guy), la psicòpata russa, una arma letal en si mateixa a qui li agrada la roba cara i encara més la seva feina.

És extremament efectiva i eficient, tot i que a mesura que avança la sèrie n'anem veient les parts més humanes, relliscades laborals incloses, així com una autoexploració que la farà dubtar de la vida que duu. I si l'Eve s'obsessiona amb ella, ella també s'obsessiona amb la seva perseguidora, amb qui juga tant com li ve de gust... mentre l'altra va aprenent i endurint-se.

La líder del grup que persegueix la Villanelle és la Carolyn Martens (Fiona Shaw), la cap del grup de Rússia de l'MI6, una veterana de la intel·ligència i, què coi, de l'espionatge, diguem-ho pel seu nom, que es caracteritza per una actitud extremament freda, distant i despreocupada que només interromp per mostrar una cara més alegre i sociable, probablement un simple paper, quan ho necessita.

És un personatge força interessant, amb capes que anirem veient també a mesura que avança la trama, i costa decidir si l'estimem o li clavaríem un tret al cap, cosa que diu molt de la manera com està escrita.

Com a quart personatge important i últim que repassaria en aquesta entrada tenim en Konstantin Vasiliev (Kim Bodnia), l'encarregat de la Villanelle per part de l'organització que ordena els assassinats que la psicòpata duu a terme.

És un paio de bon caràcter, però estricte, i representa una mena de figura paterna per a la noia, que donades les especials circumstàncies en què aquests personatges es mouen no impedeix moments de violència i amenaces que arriben tan de cop com marxen. És, probablement, el meu personatge preferit.

Killing Eve gira al voltant d'aquestes quatre persones i algunes més que fan de secundàries a força distància, amb la possible excepció del marit de l'Eve, el pacient Niko (Owen McDonnell), i ens va revelant fets i connexions a mesura que avancen les temporades, que ens mostren esclats de violència combinats amb escenes de teorització, investigació i planificació més pròpies de les tasques del món de l'espionatge i el contraespionatge.

En aquest sentit, i especialment a l'última temporada, es va tornant més complexa i no ho dic necessàriament com una cosa positiva, però també entenc que és quelcom típic de la ficció del gènere acabar una mica perdut pel que fa a qui és qui i quin paper fa en realitat en tot l'entramat. Els girs de guió, amb altres paraules, poden provocar lesions cervicals.

Malgrat tot, i malgrat una altra cosa que m'acostuma a molestar en les sèries i pel·lícules amb personatges de diverses nacionalitats, que és el poc creïble contrast entre un fort accent i una gramàtica impecable -i en aquest cas, també, que personatges russos parlin en anglès entre ells quan no hi ha ningú més perquè, al capdavall, un o més d'un dels intèrprets en realitat no sap l'idioma-, el millor de Killing Eve, i així ha estat reconegut amb premis i nominacions, són les interpretacions, i aquí destaco el rol dut a terme per la Jodie Comer com a Villanelle, que fa un personatge inoblidable, sonat, gairebé entranyable per algun motiu.

És una sèrie relativament curta, està tancada i és diferent del que estem acostumats a veure al gènere, de manera que la recomano sense cap mena de dubte.